Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pintura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pintura. Mostrar tots els missatges

2.4.15

In situ


Viatges que són pelegrinatges, com l'estada a Sils-Maria, on passava els estius Nietzsche; o la propera visita a Pont-Aven, a la Bretanya, on Gauguin va desenvolupar el colorisme. Idolatrat Paul Gauguin. Aquells indrets que van inspirar els mestres. La importància del paisatge, de l'entorn, de l'escenari, del context. Cal anar-hi si vols comprendre pregonament l'obra, si vols transcendir les paraules que ombregen el paper o els colors que taquen el llenç. In situ. Des que sóc aquí (ja fa 3 mesos), entenc millor els quadres de Dalí i els poemes de l'alquimista de Palau i Fabre. I que consti que jo ja estava atramuntanat abans d'arribar a l'Empordà.

24.1.15

Tramuntana, Tau i Greal


Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

    21.12.14

    Oceà

    Aquarel·la pintada el 10-4-1992 i inclosa dins el poemari Kènosi

    Però el meu somni sense brúixola
    virava cap a altres camins...
    ... cap a la pàtria eterna de
    les sirenes i els dofins

    Màrius Torres

    3.11.11

    T-48


    Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra...


    El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades.

    La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules groguenques i translúcides que protegeixen els grans. Per tant, no és aconsellable menjar-se-la de pressa i a mossades. Cal esgranar-la amb paciència i delicadesa, perquè si ho fem maldrestrament pot rebentar la polpa dels grans el suc dels quals, com si fos sang, produeix unes taques difícils de llevar.

    Fruita dels morts o de la fertilitat, ell considera la magrana metafòricament femenina. No perquè sigui afrodisíaca, sinó perquè per assaborir-la a fons cal descloure-la a poc a poc, seguint un ritual precís, un adagio ple de detalls on, vel rere vel, tel rere tel, mai no s'acaba de descobrir del tot el darrer pinyol, l'última veritat.

    27.10.11

    T-43


    Pastanagues, raves, bledes, faves, pèsols i soia. Això és el que va sembrar ahir. Aquestes llavors s'afegeixen a les cebes, alls, espinacs, escaroles, cols i apis que ja tenia plantats. No hi cap res més. Tot el dia plovent de la millor manera que pot ploure, moderadament, amarant la terra amb parsimònia tardorenca. Les mallerengues volten per la terrassa espicossant les restes de pa moll que ha deixat expressament per a elles. Demà li porten una tona de llenya d'alzina. Es queda embadalit davant les flames del foc a terra com Pistorius, aquell entranyable personatge de la novel·la Demian d'Herman Hesse. El poder hipnòtic del foc. La llar uterina en la qual ens arrecerem de la intempèrie freda i humida. Avui ha conegut una de les persones que va construir la casa fa quaranta anys. Es diu Sisco i fa de serraller. Li ha explicat que un dels anteriors llogaters va ser un pintor anomenat Pueyo. També hi va viure una ornitòloga anglesa. ¿Les cases guarden el record de les persones que les han habitades? A ell li va costar tres mesos acomodar-s'hi. La casa es resistia a ser posseïda, es defensava, fins que ell va reeixir. Ara és com si hi hagués viscut tota la vida.

    21.8.11

    Agost en flames


    Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

    18.8.11

    T-17


    Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana, situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc. Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ha fixat i ha descobert que aquella volta plena de rugositats misterioses era gairebé igual (en textura i dimensions, que no pas en cromatisme) que la que Miquel Barceló havia pintat a la cúpula de la Sala de Drets Humans de l'ONU a Ginebra, una obra que ell havia pogut admirar feia ben poc en el seu viatge a Suïssa. El pintor mallorquí va trigar 9 mesos a fer aquesta "Capella Sixtina" del segle XXI, el mateix període de temps que sol durar un embaràs.


    6.2.10

    La Síndrome de Gauguin

    Al final, després de molt rumiar, he decidit canviar la plantilla del blog. He escollit una de les més minimalistes. L'he retocada al meu gust. Me n'havia cansat, del disseny que tenia. He optat per suprimir la barra de la dreta. Així queda el post pelat, sense elements que distorsionin l'atenció. No suporto les pantalles atapeïdes de coses. Punxant el meu nom pots accedir a tota mena d'informació suplementària que aquí només fa que destorbar. El tipus de lletra és Georgia. La mida és més gran que abans. La vista ho agraeix. A baix de tot trobareu els arxius. Mantinc la capçalera (és una foto que em va fer Benjamí Villoslada a la presentació de "La catosfera literària" a Mallorca, per ara no n'he trobat cap altra que m'agradi més). No és definitiu. Segur que hi haurà variacions. Com sempre, es tracta de fugir d'un mateix. És el que s'anomena "La Síndrome de Gauguin"...





    25.12.09

    Nohea roa mai 'oe? O vai 'oe? Te haere 'oe hea?


    Escriu Gauguin aNoa Noa. Estada a Tahití:
    “La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.”
    I una mica més endavant afegeix:
    “Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.”
    I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomenar Degas) no està per romanços. Gaudeix de totes les fruïcions, gaudeix de Tehura. Però, un dia que se'n va a pescar tonyines, Tehura li fa el salt. Aleshores ell se'n torna a França: “Em cridaven deures familiars imperiosos...” Després d'atendre els deures, retorna al Sud per a morir. El van enterrar a Hiva'oa amb 55 anys.

    20.9.09

    Realitat versus Ficció

    No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals, ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. La meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a cert punt: subjecte, verb i predicat. He escrit obres sense cap signe de puntuació i he viscut experiències sense cap signe de puntuació. No hi ha barreres per atènyer l'infinit. Cada instant és un experiment que el cosmos fa amb nosaltres. Com la flor s'esbadella, hem d'esbadellar-nos si volem fruitar. No hi busqueu cap lògica. El cartesianisme està passat de moda. Us ofereixo un brollador sense fi, una cascada de mots, focs d'artifici que espurnegen al bell mig del firmament més fosc. És el que hi ha. Realitat versus ficció.

    7.6.08

    Macronatura


    Molt amablement, l’amiga Pilar Masip m’ha convidat a presentar aquesta exposició, que és la primera que fa al Casal de Vallromanes, per això avui és un dia molt especial per a ella i per a tots nosaltres.

    No cal presentar la Pilar, tots la coneixem. És un luxe per al nostre poble poder tenir artistes com ella, que s’inspiren i treballen aquí, enriquint així el nostre patrimoni cultural.

    L’any 2000 (fa 8 anys, com passa el temps!), ja vaig tenir el gust presentar “El llenguatge de la terra” a Can Xerracan de Montornès, on la Pilar exposava algunes obres presents (“la serra” i “punt de mira”). Aleshores, vaig dir que les seves creacions “ofereixen pau, equilibri i reconciliació amb la natura”. NATURA. Aquesta és la paraula clau que defineix la seva obra. L’exposició s’anomena MACRONATURA, que també és el títol d’un dels quadres. L’art de la Pilar brolla de la natura, és natura, natura que ha esdevingut obra artística gràcies a la seva mà.

    Estem davant de 9 escultures i 16 quadres que condensen el seu univers personal ple de sensibilitat i sensualitat. Trobem materials diversos (còdols, marbre, ferro, fusta, vidre, pintura, tinta...) tractats amb tècniques diverses (collage, gravat, esmalt…) tot aprofitant les últimes innovacions, com ara la fotografia aplicada a la pintura.

    De primer, ens rep “una mar tranquil·la” que, mitjançant les formes de la pedra, aconsegueix transmetre’ns el moviment de les onades. L’horitzó marca el límit entre la marina i el cel rogent; paisatges de sorra, la força dels blaus, arbres fossilitzats, fulles que cauen, la pedra fàl·lica i la nostra estimada Roca Foradada…

    Són obres dels últims anys, fites que marquen l’evolució del treball creatiu de la Pilar; sempre investigant, sempre buscant noves maneres d’expressar la bellesa, una bellesa materialitzada, feta de formes i colors, textures i perspectives inèdites.

    Contempleu les obres sense pensar-les. Contempleu-les i deixeu-vos endur per la màgia de cada peça, mireu-la des d’angles diferents per a descobrir totes les cares del misteri. Hi ha un fil conductor que uneix el cel i la terra, el sol i la lluna, el passat i el futur, el cor i el cervell. Hi ha un missatge que s’oculta rere cada tela, un poema visual en cada escultura…

    La Pilar és l’alquimista que ens ofereix el seu or -pur, brillant, riquíssim- després d’hores i hores de treball ocult en el seu estudi vallromaní.

    Gràcies, Pilar, per la teva feina. Us convido a tots a gaudir-la.

    10.2.08

    Pintades

    Fa anys que col·lecciono pintades. Tinc una carpeta on guardo totes les pintades que s'han fet al meu poble d'ençà que hi visc. He d'afanyar-me a fotografiar-les abans no siguin esborrades per la brigada municipal. Gràcies a aquest arxiu, ja reconec cal·ligrafies, modus operandi, indrets predilectes...

    La darrera mostra d'aquest art al carrer l'hem patit fa un parell de dies. Era previsible. Sempre que s'acosten eleccions surt el mateix desgraciat a perpetrar la seva cagadeta, sempre repetitiva, gens original. Ho fa amb nocturnitat. Amb el seu civisme exemplar, emmerda el nostre preciós poble amb els seus grafits de merda. La policia té fonamentades sospites sobre l'autoria dels fets gràcies a la inestimable col·laboració d'un testimoni que ha donat detalls de la indumentària del delinqüent. Perquè el paio és tan burro que aquesta vegada no n'ha fet una, sinó sis, de pintades, resseguint l'itinerari del carril bici des de la carretera fins a l'església. Tampoc no cal ser gaire espavilat per endevinar d'on provenen aquestes covardes porquícies i el color polític que les inspira...

    Aquí les teniu, per a vergonya pública i com a denúncia dels mètodes que usen alguns indesitjables que després s'omplen la boca dient que "defensen el poble" quan l'únic que fan és embrutar-lo amb els seus actes i la seva mera presència:







    3.11.07

    Pintant

    Ja fa temps que volia pintar el garatge. Es tracta d'un espai subterrani de 55 m² que encara està igual que el dia que vam comprar la casa, ara fa vuit anys. Vaig demanar pressupost al pintor el qual em va dir que em cobraria 1.200 €. Una pasta. M'ho rumiaré, li vaig dir. Mentre m'ho rumiava vaig visitar la botiga de pintures per esbrinar el preu del material necessari (20 kg. de pintura, 2 litres de dissolvent, un parell de cubetes de plàstic, tres corrons, dues brotxes). Total: 200 €. El rumiament es va acabar de patac.

    Aprofitant que gaudia d'aquest pont llarg i no tenia previst de fer cap sortida, m'hi he arromangat. Em passaré quatre dies emulant Barceló, inhalant pintura, embrutant la roba més vella, tacant-me fins a les celles... Ahir vaig buidar el garatge d'andròmines (la meitat han fet cap a la deixalleria), el vaig netejar a fons i vaig tapar amb màstic algunes esquerdes. Avui he donat la primera capa al terra. Demà faré la segona. Diumenge pintaré les parets. Si tot va bé, dilluns tindré el garatge llustrós, millor que nou. Només caldrà afegir-hi unes prestatgeries Ikea. Amb un detall important que cal tenir en compte: al final m'hauré guanyat 1.000 €, que no està gens malament per quatre dies de feina.

    27.10.07

    El plaer de la migdiada

    Havia mig oblidat el plaer d'allitar-me havent dinat, sense mirar el rellotge i, com les indígenes de Gauguin, deixar-me endur per la mandra del dissabte... Havia mig oblidat que les ressaques volen silenci, delicades passes que no menen enlloc... Em bressola l'absència del teu cos, el sol que omple l'atmosfera de bons presagis, la molsa ufanosa amarada de pluja... Em bressola la tarda acabada de néixer.

    21.10.07

    Pinta Vallromanes

    He fet llibres de moltes menes, però aquest últim em fa una especial il·lusió perquè va adreçat als nens petits del meu poble. Es tracta d'una obra que vol donar a conèixer (o reconèixer) 15 indrets emblemàtics del municipi a partir d'uns dibuixos que les criatures han d'acolorir. Les il·lustracions són de Pilar Masip, els textos de Sergi Santjoan i Toni Ibàñez, i el disseny de Vicenç Prims. Val a dir que tots hi hem participat desinteressadament d'acord amb la iniciativa de Joan Bautista Hernández, el nostre regidor d'Ensenyament. Aquí teniu una mostra del contingut:



    14.6.07

    PAU_07-3

    9 h. Geografia. Hi ha 17 alumnes de Terrassa que han arribat 10 minuts tard per culpa d'un embús monumental a l'autopista. L'opció A és un article de LV (22.10.05) que parla de la desforestació amazònica. La dada més esgarrifosa és que cada any desapareix la superfície equivalent a Catalunya (30.000 km²). Faig números i comprovo que, si la selva amazònica ocupa una extensió d'uns 6 milions de km², encara trigarà 200 anys a desaparèixer. L'opció B és un text que parla de la urbanització de baixa intensitat a Catalunya, és a dir, habitatges unifamiliars i adossades amb jardí, un model de creixement que implica tota una sèrie de problemes. A l'última plana de l'examen hi ha un mapa d'Àfrica que representa els diferents conflictes (internacionals, fronterers, guerres civils, independentismes armats...)

    11 h. Història de l'art. Economia. Literatura castellana. Grec. Hi ha més matèries optatives, però a la meva aula han tocat aquestes. Obres que apareixen a la prova d'art: Palau de la Música Catalana (Domènech i Montaner), Discòbol (Miró), Jardí de les delícies (Bosch), Vil·la Capra (Palladio), La llibertat guiant al poble (Delacroix), Columna trajana, Tapís de la Creació i Columnata de Sant Pere del Vaticà (Bernini). Quina casualitat que hagin sortit dos dels meus quadres predilectes: Jardí de les delícies i La llibertat guiant al poble. He tingut l'ocasió de contemplar-los en directe, el primer al Prado i el segon al Louvre. A l'examen de literatura castellana han posat un fragment del Quijote (II, 64):
    Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer en el mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad.
    13 h. Queden 9 alumnes a l'aula. Cares de cansament. Això s'acaba. Ara ve quan lo maten... Que les muses inspirin els correctors!

    12.6.07

    PAU_07-1

    9 h. Prova de català. Opció A: un text de Francesc Serés (De fems i de marbres, 2003) que parla de la solitud de l'adolescent, dels llibres com a refugi i escapatòria, de com el poble se'ns queda petit, de la necessitat d'eixamplar horitzons mitjançant viatges i lectures. Opció B: un article de Jordi Camps (El Punt, 3.1.07) que és una crítica de l'última pel·lícula de Clint Eastwood. Em fa gràcia trobar això al revers del quadern de preguntes:

    Així rai. Estem salvats!

    37 alumnes escrivint alhora. No hi ha dues cal·ligrafies iguals. La majoria són noies que pertanyen a centres de Terrassa, Canovelles i Polinyà. Des de la finestra albiro el Tibidabo i la torre de Collserola. Les orenetes sobrevolen els edificis del campus. Les busques avancen molt a poc a poc.

    A l'hora del descans he sortit a fer un volt i m'he trobat un exalumne (J. R. Ariza) que estudia Art. M'ha ensenyat una exposició d'obres seves que es troba en un dels passadissos de la facultat. Fa dibuixos amb bolígraf on apareixen una infinitat de figures oníriques. Li he dit que em recorda molt Bosch. Ell anomena el seu estil automatisme figuratiu. Com que estaven penjats de la paret amb un simple fil, li han furtat un dels quadres, el que tenia més valor sentimental perquè estava dedicat a la seva xicota. S'ho ha pres amb optimisme. Segons ell, algú ha valorat tant la seva obra que ha decidit endur-se-la a casa.

    11 h. Prova de castellà. Opció A: un text de Torcuato Luca de Tena que defineix l'art com tot allò que va més enllà de l'estricta necessitat. Opció B: Un fragment del BOE, en concret de la llei orgànica de protecció integral contra la violència de gènere (28.12.04). Quan he llegit "JUAN CARLOS I, REY DE ESPAÑA" m'he quedat garratibat. Temes a escollir: la utilitat de l'art, els maltractaments i Blas de Otero.

    La companya d'aula és diu Carme i és professora de biologia al Pau Vila de Sabadell en el qual també desenvolupa la seva tasca docent l'Antoni Dalmases.

    13 h. Prova d'anglès. Audició: un programa de ràdio on entrevisten Donna Black, autora del best seller The Gioconda Connection. El text del Reading és molt sweet: parla de la mel i les abelles. El Writing et deixa triar entre fer un diàleg amb un shepherd (or farmer) o bé escriure una carta a un amic tot explicant-li l'argument d'un llibre que acabes de llegir titulat Death of Beekeeper. Oficis perduts. Moren les abelles i els apicultors. Té nassos això d'improvisar en anglès un diàleg amb un pastor!

    Demà més.

    4.1.07

    Palazuelo translacional

    Hi ha coses molt difícils d'entendre, com ara que el MACBA obri a les 11 del matí els dies laborables i a les 10 els festius. ¿Per què no obre cada dia a les 9? Els turistes (la majoria de visitants) solen matinar per aprofitar el dia. I els que no som turistes també. Hem fet temps anant a la llibreria La Central del carrer Elisabets. Bar amb zona wifi. Te verd amb menta. A les 11, lògicament, hi havia una bona cua per a les entrades. Tercermundista.

    Una altra cosa difícil d'entendre: la pintura de Palazuelo. El paio comença pintant formes repetitives on predomina la línia recta amb blancs i negres, passa a les formes repetitives fetes amb línies corbades i acolorides, per acabar amb els quadres de gran format totalment coloristes. De les escultures millor no parlar-ne. El més divertit: els títols presumptament espirituals i tota la xerrameca poeticopitagòrica amb la qual vol revestir els seus gargots: una mala barreja de Kandinsky, Mondrian, Klee i Chillida. Si Palazuelo no s'ho hagués muntat amb la dona del seu marchand, potser seria més conegut i la seva pintura una mica més reeixida...

    Més coses. L'imparable avenç dels anglicismes. Veig que, en els cartells, les plantes del MACBA són anomenades nivell. Per exemple, l'exposició de Palazuelo està al nivell 1. Això és una traducció calcada del level anglès.

    Una altre paraulot que he descobert avui mateix en el prospecte promocional del PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona). A la primera pàgina trobes el següent titular:
    Des del sud d'Europa liderem la investigació biomèdica translacional
    Llegeixo per primer cop la paraula translacional i penso que hi ha una errata: han posat una "l" on havia d'anar una "n": transnacional. Però resulta que no, que la paraula translacional existeix i s'ha posat de moda per a substituir la paraula aplicada. Prové del mot anglès translation. Si vas al web surts de dubtes:
    From Southern Europe we lead biomedical translational research
    L'edifici (que he tingut el privilegi de poder visitar per fora i per dins) és una meravella arquitectònica. Concebut com un claustre, amaga a sota un pavelló poliesportiu! Hi ha fusta pertot arreu, des de la pell fins les entranyes. Encara no fa un any que fou inaugurat. Capdavanter en la recerca biomèdica, acabarà acollint un miler de persones dedicades a la investigació.

    Última cosa. Ja resulta impossible trobar a Barcelona un(a) cambrer(a) que parli català. Si aneu a menjar al restaurant Agua (davant mateix del PRBB, a peu de platja, amb terrassa i vistes magnífiques) us recomano la paella de carxofes, gambes i sèpia feta al forn. Val la pena. Sens dubte, el millor restaurant en relació qualitat-preu d'aquesta zona olímpica.

    19.12.06

    Gauguin


    No sé si t'has plantejat mai la possibilitat de capgirar la teva vida completament. No, no parlo de la idea de capgirar-la, sinó del fet, d'agafar un dia i dir: n'estic fins als pebrots de la vida que porto, s'ha acabat, a la merda, a partir d'avui trenco amb tot el meu passat i començo de zero a fer el que sempre he volgut fer, a ser el que sempre he volgut ser... I no només dir-ho, sinó practicar-ho realment, perpetrar-ho.

    Hi ha gent que, en un moment determinat de la seva vida, ha fet un salt mortal i s'ha llençat al buit sense xarxa... És el que va fer Gauguin quan tenia 43 anys (1891): ho va deixar tot i se'n va anar a pintar a les antípodes. O Ramon Llull. O Rimbaud. Etcètera. Vaig escriure una novel·la sense signes de puntuació l'argument de la qual era precisament aquest: el protagonista ho abandonava tot i es posava a caminar... El Camí de la Tau (1999). Va guanyar un premi, però encara és inèdita (ara ja no)

    He dit capgirar, que és un verb perfecte: se't gira el cap i, de patac, canvies 180º. O (si se'm permet la llicència) també podríem dir corgirar: un bon dia se't gira el cor i fots tota la teva vida enlaire. Tant se val si és el cor o el cap o altres òrgans o tots alhora que es regiren contra la realitat insatisfactòria cercant una realitat millor...

    ¿Per què no hauria de ser possible re-inventar-se, fer un cop de volant i redreçar el rumb del teu destí? ¿O la rutina i la covardia pesen massa? ¿Hom pot viure dues (o més) vides distintes dins una mateixa existència? ¿Us imagineu -talment Au Fènix- poder renàixer cada cert temps de les cendres del nostre propi passat? ¿No és avorrit ser sempre el mateix i viure sempre la mateixa vida? ¿Gauguin va morir feliç? ¿Per què l'últim quadre que va pintar va ser un paisatge nevat de la seva terra natal?

    ¿Viure és fugir d'un mateix?

    UN BON REGAL DE NADAL
    La Llibreria d'ENTRELLUM
    Ara per només 45 €
    pots tenir tots els meus llibres

    (descompte especial per als entrellumaires)