Marxa ràpida

Arribo de la feina i dino tres galetes de soia, un bocí d'Emmental i una culleradeta de mel. Em poso a caminar. Casa > Roca Foradada > Can Maimó > Font de Can Mamet > Creu d'en Boquet > Sant Mateu > Can Gurguí > Casa. Dues hores de marxa ràpida. Estic tornant a recuperar la forma que vaig perdre a l'hivern. Un espectacle de núvols inquiets emblanquinant el cel. Encara queda un polsim de neu al capdamunt del Montseny.

Carod és un cadàver polític. Montilla el seu enterramorts.

Pinta Vallromanes

He fet llibres de moltes menes, però aquest últim em fa una especial il·lusió perquè va adreçat als nens petits del meu poble. Es tracta d'una obra que vol donar a conèixer (o reconèixer) 15 indrets emblemàtics del municipi a partir d'uns dibuixos que les criatures han d'acolorir. Les il·lustracions són de Pilar Masip, els textos de Sergi Santjoan i Toni Ibàñez, i el disseny de Vicenç Prims. Val a dir que tots hi hem participat desinteressadament d'acord amb la iniciativa de Joan Bautista Hernández, el nostre regidor d'Ensenyament. Aquí teniu una mostra del contingut:

PDF DEL LLIBRE

Seguint el rastre d'Obèlix

Havia quedat amb l'Enric a les 10:30 a la Creu d'en Boquet. Mentre l'esperava assegut a la vora del punt d'informació del Parc, sota l'ombra del pi majestuós que presideix la cruïlla, he menjat raïm de les vinyes properes. Boníssim. El deixen madurar perquè agafi grau.

A l'hora prevista han començat a arribar vehicles, cotxes i tot-terrenys, cinc, sis, set, l'un rere l'altre, amb gent de totes les edats... L'Enric havia convocat amb menys de 24 hores una bona colla de persones de Vilassar de Dalt, de la secció arqueològica del Museu Arxiu, responsables del Parc, però també curiosos que volien comprovar amb els seus propis ulls la realitat de la troballa.

Una trentena de persones que he hagut de guiar camí de Vilassar avall fins al revolt que hi ha abans de Can Mamet, punt en el qual ha calgut aparcar els vehicles. A peu hem enfilat l'antic camí que mena a Can Gurguí. Després d'un tros de pujada, a l'altura de Can Duch, el camí segueix pla fins al revolt en el qual reposa el menhir, situat a mà esquerra sobre una petita elevació del terreny, sota l'ombra d'un pi important.

L'expectació era màxima. Els arqueòlegs i les autoritats frisaven. Ja hi som: Voilà! Aquí teniu la Pedra del Diable, suposadament destruïda i perduda. L'altra peça que falta és allà baix, a l'altra banda del camí. Han fet fotos, l'han mesurat, l'han dibuixat, hem especulat sobre el possible emplaçament original, sobre qui la va poder trencar, etc. Els experts han confirmat que és el menhir de la Pedra del Diable.

Aleshores algú ha tret una fotocòpia i, assegut sobre el menhir, ha llegit això en veu alta:

Es tracta d'un fragment de la pàgina 197 del llibre Memòries Etno-Arqueològiques (1994) de Pau Ubach, arqueòleg pioner en la recerca dels jaciments de Vilassar, del Maresme i comarques veïnes. Les dades que proporciona coincideixen amb la nostra troballa: el nom ("Pedra del Diable"), la ubicació, les mides... Ell se'n va assabentar gràcies al testimoni d'unes "persones grans", com em va passar a mi: en Vicenç Corbera de Can Maura m'hi va portar. Mesos després l'enterràvem. Sense aquesta valuosa tradició oral no l'haguéssim pogut redescobrir.

Estic molt content d'haver viscut aquesta història tan bonica. Jo només he estat una baula de la cadena de transmissió. Vaig rebre el testimoni d'en Vicenç, vaig contactar amb l'Albert Fàbrega, vaig enviar uns mails i, a partir d'avui, la cosa queda en mans dels experts, en bones mans. Al capdavall, jo sóc un simple afeccionat, un amateur. Sé que faran el que convingui per a catalogar-la i protegir-la. D'aquesta manera, Vilassar de Dalt incorpora un nou element al seu catàleg megalític, enriquint així el seu patrimoni històric.

Hi ha coses de les quals et sents orgullós. L'any 2003 vaig promoure la declaració de la Roca Foradada com a Bé Cultural d'Interès Local. Si algun dia el menhir de la Pedra del Diable és restaurat i es torna a aixecar, llavors la meva felicitat serà completa. Us mantindré informats.

Tots els posts sobre el tema:
La Pedra del Diable
Visita amb l'Albert Fàbrega
El menhir de la Pedra del Diable

Primera passejada per Vallromanes

Passejada per Vallromanes

El CCEV m'ha encarregat l'organització d'una passejada per al proper diumenge dia 13 al matí. L'itinerari que he preparat té uns 8 km. Visitarem la Roca Foradada i unes quantes fonts. Es tracta de conèixer una mica millor el nostre privilegiat entorn natural, perquè -com deien els escolàstics- no es pot estimar allò que no es coneix: nihil volitum nisi precognitum. Aquí teniu el cartell:

Ruta al Google Maps

Groc

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada. Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez. Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, no dependre tant d'ell. Aquest matí obeïa sobretot les meves cames. Al cervell li he dit: calla. Mirant el mar, assegut sota la figuera centenària, he meditat sobre la vida i sobre la mort... El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor.

Quan he baixat, la meva dona m'estava esperant. Va, dutxa't i vesteix-te, que et convido a dinar. Hem anat al Mont-Bell. Carpaccio de gambes, foie, morro de bacallà amb rossinyols, vi blanc verdejo de Rueda. Sobretaula dialògica. Les parelles han de tenir temps per a parlar amb calma. La parella és una flor delicada que cal cuidar. Contra tot pronòstic, aquesta meva orquídia ja fa 21 anys que dura. Me'n faig creus. Res a la vida no m'ha durat tant...

Fito & Fitipaldis, Por la boca vive el pez

La Roca Foradada

Necessito caminar. Les cames i el cervell m'ho demanen. Prenc l'Avinguda de Vilassar, passo per la bassa de Can Trampis, saludo la Màxima, que escombra les fulles del porxo, i enfilo a mà esquerra el camí de Can Cabrit fins a la Roca Foradada.

Hi pujo sovint. Són vint minuts. Aquest és l'indret més sagrat de Vallromanes, on habita el genius loci. Ho vaig saber el primer dia que la vaig visitar. Des d'aleshores, he venerat aquesta Roca emboscada i m'he convertit en el seu custodi. Litolatria neopagana.

L'any 2003, davant l'amenaça d'una urbanització, vaig promoure amb èxit la declaració de la RF com a Bé Cultural d'Interès Local.

Sempre que hi pujo faig el mateix: primer la netejo (sol tenir brossa dins) i després m'hi assec una estona en posició lotus ("sukasana")... La millor hora és quan el sol se'n va a la posta. Medito en silenci dins aquest úter petri. Inspiro la flaire del bosc. El temps s'esmuny de puntetes...

Aquesta tarda, sol i vern dins la Roca, amb la llum del sol ponent enlluernant-me la cara, amb la lluna plena a l'aguait, he pensat que voldria que les meves cendres fossin escampades al voltant d'aquest monument prehistòric...

Potser mai no arribarem a saber qui va perforar la mola granítica i amb quina finalitat exacta ho va fer, però almenys jo li he trobat una utilitat preciosa: la RF em serveix per a esbandir les cabòries, per a trobar la pau quan em manca, per a sentir-me unit a la terra, al bosc, al silenci... I, en tornar a casa, renovellat, sóc un altre.

L'any 2004 em van encarregar el Pregó de la Festa Major i vaig fer un PowerPoint que contenia tot un seguit de poemes acompanyats amb imatges. Un d'aquests poemes estava dedicat a la RF. Diu així:

¿Què hi fas allà dalt tan sola

perduda enmig del boscatge

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

¿Qui et va perforar la galta?

¿Qui et va barrinar la panxa?

¿Qui fou el simi malànima

que et va robar sense escrúpols

la pètria tranquil·litat?

¿Què hi fas allà dalt tan sola

lluny del fum i dels sorolls

de la ciutat?

¿Quin misteri ens amagues

en el silenci intangible

de la teva concavitat?

La llum del sol al capvespre

t’il·lumina la mirada

T’embolcalla el pleniluni

amb un llustre diamantat

¿Què hi fas allà dalt tan sola

sota la volta estelada

com un vestigi ancestral

record d’una altra nissaga?

Potser no et podem entendre

El teu secret és tan gran

que passaran segles i segles

i els fills dels nostres fills

encara es preguntaran…

¿Què hi fas allà dalt tan sola

com una fita immutable

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

Frase del dia: "Quan l'enemic s'està equivocant, deixa'l fer, no el distreguis"