2a. Passejada per Vallromanes

Vallromanes des del Castell de Sant Miquel

El Castell de Sant Miquel

Preparant la propera Passejada per Vallromanes, pujo al Castell de Sant Miquel. Enfilo Can Corbera amunt fins al turó de la Salve, on es troba el repetidor. Des d'aquí la vista de Vallromanes és esplèndida. Segueixo pel camí que puja per la banda de Montornès tot gaudint d'una àmplia panoràmica del Vallès. Arribo al cim (426 m.) on destaca la torre circular de l'homenatge. Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Encara podem veure un bon tros de murada, la base d'una altra torre situada al nord i les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell.

Davallo. Quan arribo al lloc on s'acaba el camí ample que puja de Can Girona veig un cotxe de color blau. El condueix l'alcalde de Montornès, Dani Cortés. L'acompanyen dos homes més. Hola. Bon dia. Es pensen que sóc un furtiu (no fa gaire en van enxampar un que feia excavacions per la zona). Ens presentem. L'alcalde va amb l'arxiver municipal, Nicolau Guanyabens, i amb el Dr. Josep Guitart, director de l'ICAC (Institut Català d'Arqueologia Clàssica) el qual porta un barret de palla, un bastó i una màquina de retratar. Volen visitar el Castell.

Primer fem una ullada al poblat ibèric, completament emboscat. Caldria desbrossar la zona, plena de malesa. Pertany a Vallromanes, que va comprar els terrenys al seu propietari. Es van fer unes excavacions els anys 1963-64 (Estrada, Ripoll, Barberá i Monreal). Segons aquests estudiosos, es tracta d'un poblat molt extens ubicat al sud-est del cim en un ampli replà a 40 m. per sota del Castell. Seria molt semblant al de Burriac. Hauria estat habitat entre el 250 i el 100 AC. Hi ha una gran quantitat de blocs de pedra afilerats que serien els habitacles (s'han identificat quatre llars i un forn). En els sondeigs van trobar molts vestigis d'objectes d'ús domèstic i agrícola, fets de pedra, ceràmica, ferro i bronze. Encara avui, a nivell superficial, apareixen nombrosos fragments ceràmics [aquests els he trobat aquest matí] pertanyents a vasos, àmfores i molins de mà. Fa poc van acabar de restaurar una àmfora ibera trobada aquí dalt. En aquest poblat vivien els laietans i, probablement, fou un dels primers assentaments humans de la comarca.

Pugem al Castell. Primer passem per la capella de Sant Miquel. El Dr. Guitart lamenta el seu estat. Li explico que els veïns de Vallromanes feien una romeria cada any. Al Turó de la Salve cantaven el Salve Regina (d'aquí li ve el nom) mentre recuperaven forces per escometre el darrer tram fins a l'ermita del Patró. Tant de bo fos restaurada. També caldria restaurar la torre principal del Castell. Els ajuntaments de Montornès i de Vallromanes han de fer les gestions oportunes perquè aquest patrimoni comú sigui recuperat.

Ells marxen quan comença a ploure. Tenen pressa perquè, abans de dinar, volen anar a Can Tacó. Em conviden a pujar al cotxe. No, gràcies. Jo agafaré una drecera. M'encanta mullar-me amb la pluja... Res, al final quatre gotes mal comptades.

Ah, oblidava un detall important: des de dalt del Castell de Sant Miquel es veu el mar.

No us perdeu la Passejada

He fet el cim

Ahir diumenge 23 de setembre de 2007 a les 11:20
vaig fer el cim de la Pica d'Estats.

I el Verdaguer

Catalunya -emboirada- sota el meus peus

El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç.

Aquí trobareu el relat

Ràtios

M'ha tocat ser tutor d'un 1r. de BTX amb 36 alumnes (sic). No sé com estarà la privada i la concertada, però la pública, a més de gaudir de flamants barracons, pateix massificació. Recordo que fa dos cursos vam tenir un 1r. de BTX amb 41 alumnes! El Departament no ens concedeix un altre grup perquè, segons la normativa, la suma de tots els alumnes de 1r. hauria de ser 71 o superior a 71. Com que al curs científic-tecnològic només se n'han matriculat 26 i a l'humanístic 36, la suma dóna 62, és a dir, no arribem a 71. Ja m'explicareu com collons podem treballar amb 36 alumnes a l'aula. Per començar, no hi caben. No caben en una aula normal, vull dir. Els posaran en una aula de tecnologia, que és més gran...

No m'entusiasma fer de tutor, i menys en aquestes condicions. Avui ha estat l'acollida. Un quart d'hora passant llista. Dilluns començarem les classes...

[Per les tardes segueixo entrenant-me per a la Pica]

Amb les butxaques plenes de cireres

Francesc Masip, del CCEV, m'envia un mail insistint que prop de la ruta que vam fer diumenge passat hi ha una "ermita"; segons ell estaria entre el quadrat que formen les fonts de Santa Anna i Sant Joaquim, Can Sala Xic i Can Prades, just en el turó. Li responc que no em consta i que tampoc no consta al llibre de noms de lloc i de casa editat per l'Ajuntament (2003). En tot cas, s'estaria referint a una petita edificació que vaig trobar una vegada de casualitat... Ell diu que tenia "una campana". Decideixo esbrinar-ho aquest matí. Enfilo la riera fins a Can Sala Gros i, a l'alçada de la Bassa Gran, m'endinso a mà esquerra per un corriol el qual, després d'una zona de bosc, m'emmena fins a La Plana, una peça gran dedicada a la pastura situada a llevant de Can Sala Gros .

Primer cerco la masia de Can Vilar (als mapes antics apareix com Vilá). Ha d'estar per aquí. Sembla que se l'hagi empassat l'espessor dels arbres. El camí debolit. M'esgarrinxo els braços. Segueixo torrent amunt fins que albiro una façana.

Voilà! Fa pena de veure. La porta principal està obturada per la vegetació. Dono el tomb i, des de les finestres de la planta baixa, puc contemplar la ruïna interior. El sostre de fusta encara es conserva en bon estat, però una part de la planta superior ha caigut.

Faig aquesta foto des d'una finestreta de la part posterior:

Una altra masia perduda. Havia tingut llum, safareig, corral... Penso una estona en la gent que hi vivia, la vida que feien. Ara és solament un vestigi que el bosc s'engull sense contemplacions. Em crida l'atenció la xemeneia, tan inútil com altiva...

M'acomiado de Can Vilar i segueixo remuntant la serra de Can Lairet a veure si trobo la famosa "ermita". Bosc i més bosc. Molt brut. Sóc conscient que m'estic endinsant en una de les zones menys transitades del municipi. És la primera vegada que passo per aquí. No hi ha senderes. Em perdo. M'encanta perdre'm pel bosc. Busco el punt més alt de la serra. Sé que l'edificació no pot trobar-se gaire lluny. Escolto sorolls, grunys. Són senglars. Em quedo quiet. Veig raions (que és com es diuen els petits del senglar): dos, tres, quatre... La mare voltarà a prop. Tranquil, Toni. Tinc un porcell a tres metres; no m'ha vist; està gratant el terra. Aleshores em moc i tots comencen a córrer com bojos. La mare esgüella i també toca el dos. Segueixo buscant fins que, entre el boscatge, veig quelcom...

Eureka! Destaca el rosa de la façana. Només pot ser això. Una senzilla caseta de 3 x 4 metres. No té campana. El que té és, sobre la porta, una fornícula enreixada que guarda una petita estàtua del Crist ressuscitat (o a mi m'ho sembla: aurèola, túnica, braços estesos... )

La porta metàl·lica està tancada i barrada. Hi ha bancs de pedra adossats a la paret, un per cada banda; i una finestra gran amb reixa des de la qual només puc veure la foscor interior. Em queda el dubte. Potser té raó en Francesc. Què coi hi ha dins d'aquesta construcció? La imatge religiosa exterior només és una pista. No sembla cap advocació concreta de cap sant. Si, com jo suposava, fos una simple cabana per a guardar eines, quin sentit té la imatge? Caldria saber què s'amaga a l'interior. Qui té la clau? Misteri. Les dues masies més properes són Can Viló i Can Martí de Dalt. Preguntaré als vells del poble. El més vell -el que ho sabia tot-, en Vicenç de Can Maura, va transir sense revelar-me aquest secret...


Torno a escoltar la fressa dels senglars. Me'n vaig. He envaït el seu territori. Jo sóc l'estrany. Després d'unes quantes esgarrinxades més, faig cap al camí que va de Can Viló a Cal Manco. En comptes de baixar pel camí de Vilassar, decideixo acostar-me a uns cirerers propers. N'hi ha un parell que estan a punt de caramel...

Me'n menjo unes quantes. Són petites i dolces. La cirera és la meva fruita predilecta; i agafada de l'arbre encara més. Com que no duc cap bossa de plàstic, començo a omplir de cireres les butxaques del pantaló del xandall. Amb les butxaques plenes de cireres, marxo cap a Can Gurguí. Camino amb les mans a les butxaques perquè els pantalons no són se m'abaixin. Els bonys són considerables. Sort que no trobo ningú pel camí, perquè amb aquesta fila que faig potser s'espantarien. Quan arribo a la font de Can Gurguí un senyor que condueix un Opel Astra em pregunta si sé on està el restaurant de Can Raspall. Després d'indicar-li el camí, li demano si no té una bossa de plàstic. Ell em diu que sí i n'agafa una del maleter. Gràcies. Li regalo un sarpat de cireres que em trec de la butxaca. Acabades de collir. Traspasso els fruits a la bossa i baixo xino-xano cap al poble. No sé, Masip, si la teva "ermita" és una ermita... El que sí que sé és que les cireres estan boníssimes. Si les vols tastar encara hi ets a temps...

Actualització 25.2.08

He rebut un mail del propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, el qual m'explica molt amablement la història d'aquest edificació:

Aquesta construcció, si és la que jo em penso, (perque no hi ha d'altres) és l'antiga Miranda que forma part de la finca de Can Layret juntament amb la Torre Isidre, i sota de Can Gurguí (masia del segle XII, també de la nostra propietat). La Miranda, fou construïda pel pare del meu avi, per a contemplar la bellesa del paisatge, quan encara a Vallromanes no existien els pins, ja que abans d'aquests pins, el paisatge era tot vinya i oliveres. També servia per a donar aixopluc a les persones que treballaven la vinya durant les tempestes d'estiu (quan encara eren tempestes de veritat).

Tornant a la Miranda, li puc ben assegurar que dintre no hi ha absolutamet res, nosaltres tenim la clau. No és cap ermita, ni cap lloc de sacrifici d'animals, ni bruixeria. Podem dir que era el lloc predilecte de retir del meu avi i el seu pare. Des d'allà contemplàven les vistes fins a Montserrat, quan el pi mediterrani no existia a Vallromanes.

Primera passejada per Vallromanes

Passejada per Vallromanes

El CCEV m'ha encarregat l'organització d'una passejada per al proper diumenge dia 13 al matí. L'itinerari que he preparat té uns 8 km. Visitarem la Roca Foradada i unes quantes fonts. Es tracta de conèixer una mica millor el nostre privilegiat entorn natural, perquè -com deien els escolàstics- no es pot estimar allò que no es coneix: nihil volitum nisi precognitum. Aquí teniu el cartell:

Ruta al Google Maps

El Puigsacalm des de Vidrà

Avui he escrit el post en aquest altre blog: CCEV

Les fonts de Vallromanes

Sobre el mapa, al terme municipal de Vallromanes hi ha 36 fonts. Moltes fonts. Jo no he pogut o no he sabut trobar-les totes. La majoria estan abandonades, embardissades, perdudes per sempre més. Les poques que encara perduren es troben en un estat lamentable. Moltes s'han estroncat. Val a dir que les meves fonts preferides són les de Sant Joaquim i Santa Anna, ambdues situades en el torrent de Can Lairet.

El nou Centre Excusionista de Vallromanes (blog) m'ha encomanat que organitzi una passejada popular per les fonts del nostre poble. L'itinerari que estic preparant el podeu consultar aquí: Google maps (una eina molt útil que us recomano). La sortida està prevista per al matí del diumenge dia 13 de maig.