CR23

Pujava a Esquers, però no he fet el cim, sinó que m’he quedat al dolmen de Can Patiràs. El mar és una bassa d’oli i el sol llueix majestuós en el cel ras. M’agrada molt, aquesta petita vall de la riera de Garbet, entre el Socarrador i Poca-sang. Hi ha un silenci i una soledat veritables. La immensitat inhumana del mar contrasta amb aquests camins humils per a les vaques. Aquí no hi haurà guerra mai. La guerra és l’estat natural de les ciutats i del sistema capitalista. Aquí floreix la farigola i les papallones volen despreocupades. El vent és càlid i les pedres guarden la memòria dels segles. No, no cal fer el cim. Hem d’aprendre a limitar-nos. Si la humanitat té alguna mena de futur serà gràcies al minimalisme. O decreixem o la insostenibilitat acabarà amb nosaltres.

CR14

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera... 

La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions... 

L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen. 

Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equilibrant el camp magnètic. 

El món és boig i hem de ser capaços d’estar-hi sense ser-hi, si no volem ser engolits per la voràgine dels esdeveniments. Hi ha la distància exterior i la distància interior. Ambdues són necessàries. Les notícies poden ser nefastes, però depèn de nosaltres com les interpretem, com hi reaccionem. Ens afectaran més o menys en la mesura que aprenguem a relativitzar-les. 

Empresonats o lliures, el que som està més enllà, fora de les circumstàncies temporals i espacials. El que som és superior a qualsevol contingència terrenal o material. 

CR2

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua... 

La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant.

Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa... 

Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’horitzó, si no engipona versos... 

Després em vaig enamorar de la Cala Canadell i d’una altra empordanesa. Sóc molt enamoradís. Aquell va ser un amor aristotèlic, gens literari... (deixem-ho aquí)

Sempre enyorem allò que no va poder ser, allò que no vam tenir coratge de perpetrar...

La Tamariua m’ha recordat a tu, Nineta. Ets feliç? 

Praia do Sono 5

Feia temps que no dormia tant. La Praia do Sono ha fet honor al seu nom. Potser els mosquits que m’han vampiritzat de nit (avui una mica menys, n’he esclafat tres) són cosins germans de la mosca tse-tse... 

Em desdejuno a Ca la Janete. Un suc de llimona, una truita amb formatge i tomata, un tros de pastís de xocolata i un cafè. 

La platja ben solitària. Pocs núvols. Tornaré fins al cotxe per la trilha. Ja he agafat prou barques. Els peus s’han recuperat. 

Dic adéu a aquesta platja idíl.lica i m’encamino cap a Rio de Janeiro. Les coses estan tan fomudes allà que les forces armades han hagut de substituir la policia. Així anem, d’un extrem a l’altre, bipolarment. Si no fos així, la vida seria ben avorrida. 

La trilha de Praia de Sono fins a Vila Oratório (Laranjeiras) té 4,5 km i es pot fer en una hora. Puges fins a una altitud de 150 metres i després baixes. Està condicionada amb esglaons i baranes molt malmeses que necessitarien una reparació urgent. El problema principal és el fang, ja que ha plogut força aquesta nit. Als cinc minuts tens els peus xops i el cos sencer xop, perquè és impossible no suar caminant per aquesta selva. Val la pena fer-la. Molt millor que haver d’anar amb la furgoneta fins al port del condominio privat, reducte de milionaris golfistes. 

Praia do Sono 3

Per anar cap a la Praia dos Antigos cal travessar el riu que hi ha al final de la platja do Sono. Ahir va ploure força i t’has de mullar el melic mentre aixeques la motxilla amb els braços amunt. La trilha s’enfila per la muntanya tota enfangada, amb graons i cordes trencades. T’endinses a la selva (Mata Atlântica) que és una de les experiències més frapants per a un europeu, sobretot si vas sol, amb aquesta luxuriant vegetació i els sons inquientants, que no saps si són micos o ocells o qualsevols altra animàlia que desconeixes. Tu, fill del bosc mediterrani, amb prou feines saps distingir la fressa d’una puput o d’un senglar. Aquí estàs venut. Avances tanmateix. Vas travessant rierols d’aigua freda i cristal.lina dels quals podries beure sense cap problema. Arribes a la platja, solitària i salvatge, sense cap infraestructura humana. Hi desguassen dos corrents i està plena de roques entre les que en destaca una d’enorme al bell mig que separa la platja en dues meitats. 

La Praia dos Antiguinhos és més petita. També hi arriba un rierol i hi podem observar una paret ruïnosa coberta de molsa que devia pertànyer a alguna antiga construcció. Són les 7:30 i em penso que continuaré endavant....

Porto 3 km de trilha i arribo a la Cachoeira das Galhetas. Pel camí, una odissea entre el fang, les sandàlies molles, arbres caiguts... He sentit un terrabastall enorme que no podia ser de cap manera la caiguda d’un coco o d’una jaca (fruita gegant), sinó un despreniment de rocs o d’un arbre sencer. 

Per passar el riu de la cascada hi ha un pont colgant ben atrotinat, amb els cables penjant. Ufff. 

La Praia das Galhetas a penes té sorra, és una acumulacio de roques amb tot de fusta i fulles podrides. Decideixo fer una pila de pedres. Agafo rocs granítics ben rodons i aconsegueixo una obra maca, amb cinc elements. 

No paro de suar, i no fa sol. Espero que continuin els núvols sense descarregar, és la millor climatologia que es pot demanar aquí. 

Arribo per fi a Ponta Negra. El cul del món. Hi viuen 50 famílies. És increïble en quins llocs i amb quines condicions s’acampa la gent. A la platja, entre roques gegants sobre les quals s’assequen les xarxes dels pescadors, un riu s’apodera de la sorra tot fent un revolt abans de barrejar-se amb l’Atlàntic. 

Cerco algun lloc per esmorzar. Nanai. Aquí ben poca tenen. Decideixo tornar a Sono. Un barquer em portarà per 50 reals (13 euros). Tornar per la trilha seria un calvari. El meus peus fan peneta.

Sembla que la trilha continua fins a la península de Juatinga, amb més selva, més platges i més comunitats (Martin de Sá, Cairuçú das Pedras, Bijiguara, Saco Claro, Sumaca, Pouço da Cajaiba, Calhaus, Itaoca). Es barregen els caiçaras amb els quilombolas i els tupi-guaranís. 

La trilha d’ahir al Pico do Pão d’Açúcar de Mamanguá i la d’avui entre la Praia do Sono i Ponta Negra han sigut les més autèntiques i radicals que he fet al Brasil. 

Al final esmorzo a la Casinha da Empada en la qual Janete Maria cuina amb exquisidesa. Ella tota és alto astral. Nativa caiçara, em parla dels perills de la massificació turística. Els veïns només pensen a construir, mentre ella manté la seva antiga casa d’adob i canyes, decorada amb una gràcia especial. Em prepara un suc natural de maracujá, una tapioca amb formatge i tomàquet i, amb el cafè, m’ofereix un pastís fet per ella que em recorda els que feia ma mare, amb galetes i xocolata desfeta que després deixava refredar a la nevera. 

Janete Maria és, probablement, un dels últims testimonis d’una vida que està passant avall amb les barques a motor i l’avarícia humana, que no respecta la sacralitat dels darrers paradisos naturals. Em diu que pel Réveillon (cap d’any) aquí es van aplegar 5.000 persones! Mai havia vist una bogeria tan gran. En els seus ulls hi ha pena (mágoa) i nostàlgia (saudade)... 

En el litoral entre Rio i São Paulo ningú no diria que existeixen reductes intactes amb petites comunitats que encara conserven l’essència del passat. Jo les he vistes. Són un miracle. L’avenç de la modernitat no té pietat. 

Mentrestrant, contemplo com puja la marea i com els nens, inconscients i feliços, juguen a la platja...

Pico do Pão de Açúcar

El primer gall ha cantat a les 5:30. La lluna plena encara no ha marxat. Tot és estrany, en aquest racó de món. No sé pas com hi he arribat... La gossa s’ajeu vora l’aigua. Les gallines amunt i avall. Els mosquits segueixen picant. 

Surto a les 6:30. La trilha s’enfila sense misericòrdia. El wikiloc em va oferint les dades. M’aturo quan he pujat 200 m de desnivell. Suo rius i el cor ressona. La humitat de la selva és asfixiant. Cal agafar-se als troncs que tens a mà. De vegades fas més força de braços que de cames. Una altra aturada. Són només 1,5 km però cal salvar 400 metres de desnivell. Arribo al cim en 50 minuts. 

Els núvols no deixen veure el panorama. La muntanya és una mola granítica compacta des de la qual, els dies clars, pots albirar Rio de Janeiro. A poc a poc, s’obre la visió del Saco i de les illes properes. Maravilhoso! Faig fotos i gravo vídeos. Em recorda molt Preikestolen. 

Dalt tinc senyal 3G i rebo els missatges. Envio un whats a Magno i quedem que em recollirà a les 10. 

La baixada és ràpida (25’) i relliscosa, entre les arrels i el fang. Cal agafar-se de nou als troncs i avall. 

Val a dir que ho he fet amb les sandàlies Quechua, això sí, amb mitjons, per a evitar tocadures. Les Adidas (aquí en diuen tenis a les sabatilles d’esport) són massa caloroses per aquest clima i et provoquen butllofes. Les Salomon encara pitjor. Per tant, sandàlies tothora. Ells sempre van amb chinelos (havaianas). 

Pots fer-ho tot (barca per a tu sol, dormir i esmorzar) per 250 reals (60 euros). Si portes companyia, òbviament, et sortirà més barat. Trilha TOP. De lo milloret que he fet al Brasil. 

Picinguaba 4

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.” 

Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

Ilha do Mel

El trajecte amb barca des de Pontal fins a Nova Brasilia dura mitja hora. Preu d’anar i tornar 35 reals (9 euros). També tens l’opció que la barca et deixi a Las Encantadas (sud de l’illa). Allà hi ha unes grutes accessibles amb la marea baixa. Des de Nova Brasília pots visitar la Fortaleza i el Farol, que és el que he fet jo. Travessar tota l’illa caminant era una bestiesa amb la calda que fotia avui. 

Per arribar a la Fortaleza de Nossa Senhora dos Prazeres cal caminar 4 km per la platja. És una construcció estratègica que encara conserva els canons. Val la pena fer la trilha fins al capdamunt del turó per tal de tenir la millor panoràmica. Recomano tornar a Nova Brasilia per la trilha interior, molt maca, amb vegetació que fa ombra. 

Les trilhes estan molt ben indicades amb cartells nous. Per anar cap al Farol das Conchas cal partir novament de l’embarcador i seguir les indicacions. Les escales finals són per a suar la cansalada. Consell: banyar-se a la platja de baix. 

M’han quedat forces per anar a la Praia do Belo, una platgeta de sorra emmarcada entre grans pedres. Cal seguir 1,5 km la trilha cap a les Encantadas i desviar-se a la dreta.

Però la gran troballa del dia ha sigut en Caco, un artista que fa dibuixos, samarretes  poemes i escultures a la sorra. Si ahir era en Lula, avui és en Caco. Tots els llocs tenen el seu artista particular (de vegades més d’un), que solen ser persones molt peculiars amb les quals val la pena xerrar una estona. 

Quan he vist la seva paradeta amb aquells dibuixos fets amb llapis i tinta, representant ulls, figures oníriques, paisatges inversemblants... Stop. Llavors he llegit algunes frases, poemes... Stop doble. 

Caco és un geni, és a dir, un boig, un nen. Té 64 anys i en fa 30 que viu a l’illa. Parlem de la seva obra, però de seguida descobrim una cosa en comú: ambdós som pelegrins! Ell ha fet el Camino de Santiago dos cops. Com jo. Quan dos pelegrins es troben és màgic. La complicitat pelegrina. De fet, un dels seus dibuixos inclou un far enorme amb la paraula Finisterre, i altres obres mostren símbols del Camino com la vieira o les fletxes grogues. 

Arran del Camino, la conversa ens porta a parlar del “desapego” i del nomadisme... Sempre acabo petant en el mateix dilema: arrels o ales? L’home-ocell ho té clar.

L’Art és una manera autèntica de viure. És la subversió d’allò convencional i previsible. Tot artista és un antisistema, un ésser únic i alternatiu. Els veritables artistes creen les seves obres per una necessitat imperiosa que no té res a veure amb els diners ni la fama. Com el nen fa castells de sorra a la platja, l’artista escriu o pinta o canta o el que li surti espontàniament de la seva profunda essència. Perquè és creant, que exerceix la seva màxima llibertat i, d’aquesta manera, esdevé feliç, no pas en l’obra, sinó en l’activitat de crear-la. 

Lula, Caco... sense vosaltres el món seria més lleig i més trist. Els viatges són molt més que els paisatges i els monuments. Els viatges són sobretot les persones que trobes i la riquesa humana que guarden en el seu estar i en el seu fer. Gràcies!!

Acaraí

Si hi ha alguna cosa depriment i previsible és la presència del plàstic com a element característic de l’acció humana. Vagis on vagis, indefectiblement, sempre apareix la nostra petjada embrutidora. Tant se val que sigui la muntanya més alta o l’illa més remota. És plàstic, sobretot plàstic, el que deixarem a la posteritat. Aquest és un fet incontestable. 

A la sortida del sol he caminat 5 km per la Praia Grande, allunyant-me de la civilització. Algun siri (crancs petits), alguna petxina... El més abundant eren les ampolles de plàstic i els trossos de poliestirè expandit. Una pena. He tornat empipat.

Si en aquesta Ilha de São Francisco do Sul (Santa Catarina), enmig del parc Acaraí, trobem tones de plàstic, estem condemnats. O fem un canvi radical ben aviat o no ens mereixem sobreviure com a espècie...

Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

Ibirapuera

El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle.

El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc). 

Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins. 

Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que estiguis a la selva. 

Ibirapuera, sens dubte, és la meva millor recomanació a Sampa, amb permís de Vila Madalena (aquest barri és una altra debilitat). Els que no podem viure sense el contacte amb la natura, sempre podem cercar un parc quan estem a ciutat. Ibirapuera s’ho val. 

Obrir camins

"Em reinvento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, per l'amor de déu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 

Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)

Cal buidar les butxaques de pedres

  

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament.

L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps. 

L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa.

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer

Tendrament

Coratjosament

Indefectiblement

Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa

No siguis pedra tu també.

La vida va de

La vida va de ser tu mateix i de pintar les hores de colors i de ballar sota la lluna i de banyar-se al mar nu i de somiar amb els ulls oberts i de besar amb els ulls tancats i de fondre's amb l'energia còsmica i d'aprendre i d'oblidar i de romandre dempeus quan tothom cau i de caure quan tothom s'aixeca i de fluir amb el riu incert i de cercar fràgils certeses i de dir la veritat i de contemplar la bellesa i de desprendre's d'allò que no et deixa avançar i d'enlairar-se amunt amunt i de volar i d'aterrar sense trencar-se i d'estimar la soledat i de donar donar donar sabent que l'univers t'ho tornarà multiplicat i de parlar quan tothom calla i de callar quan tothom parla i de saber acomiadar-se i d'entomar tota la màgia i de ser sempre valent i de defensar la llibertat i de crear crear crear i de riure i de plorar i d'abraçar sentint que abraces i d'estar en el pur present i de veure sortir el sol i de veure també la posta i de caminar borratxos d'horitzó i de tornar a ser nens i d'escoltar el silenci i de capbussar-se en el misteri i d'esperar que tot anirà bé confiant confiant i de cantar desafinant i d'adormir-se a la platja i de donar gràcies perquè som aquí sans i estalvis gràcies gràcies gràcies 

Perquè la vida va de tot això i de ser tu mateix i de fer feliços als altres. 

Aforismes primaverals

Encara que vagis pel mateix camí, el camí d'anada mai és el mateix camí de tornada. 

De vegades l'acció correcta és la no-acció, no re-accionar; com de vegades la millor paraula és la no-paraula, és a dir, el silenci. 

Tota la vida volent córrer més que els altres per a ser sempre "el primer" i "el millor". Ara toca anar més a poc a poc i quedar-se una mica enrere.

Allò que vaig perdre

“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

Tamara i el mar

 

Els seus avantpassats, esclaus africans que treballaven en les plantacions de cafè de Bahia, van fugir terra endins i es van establir a l'estat de Goiás. Són els kalunga. A 26 km de Cavalcante hi ha Engenho II, una comunitat on viuen 800 kalunga. Quan hi arribes, sembla que estiguis al bell mig d'Àfrica. L'atractiu principal de l'indret són les cachoeiras (cascades) de Santa Bárbara i Capivara, piscines naturals de color blau turquesa. 

Tamara va néixer aquí fa 20 anys i treballa de guia. Ella em va acompanyar fins a les cachoeiras i, encabat, a dinar a Ca la Minelci, que cuina amb foc de llenya menges autòctones: frango caipira, peixe frito, mandioquinha, ovinho feito na hora... Tot plantat a la comunitat. Vaig beure un suco de mangaba (una fruita d'aquella zona). 

Tamara em va demanar si podia fer-li una "carona" (no és ni una carícia ni una cara petita, sinó portar-la amb el cotxe, autoestop) fins a Cavalcante. Pel camí em va explicar la discriminació que pateixen pel color de la pell i per ser kalungas. El seu somni és estudiar a la universitat (seria pionera) i, sobretot, veure el mar... Li vaig dir que jo vivia davant del mar. Ella em va dir: Com és el mar? I vaig respondre: Imagina la piscina de color blau turquesa de la cachoeira de Santa Bárbara... El mar és així, però més gran, més ample, més profund, gairebé inabastable... I ella, amb la mirada perduda, va dir: Qué lindo debe ser el mar... Vaig estar a punt de fer els 1.400 km fins a l'Atlàntic només perquè aquesta noia kolunga conegués el mar... Una vegada vaig tenir una xicota que el seu somni era anar a París, la vaig pujar al cotxe i vam travessar França de nit... De vegades es fan bogeries així i es recorden sempre. 

El dia que Tamara vegi el mar, descobrirà que la seva cachoeira era una bestreta, una petita gota enmig de la bellesa infinita de l'univers. 

Encara som aquí

És fàcil: es tracta de ser tu mateix, de deixar que la vida flueixi en els instants que encara som aquí bategant, respirant, caminant, estimant... Que encara som aquí, perquè cada dia se'ns regala un dia més, una nova benedicció de l'univers, un miracle dit "humà" del qual hauríem de ser conscients amb plena humilitat. Quan encara som aquí, hi som a temps, d'agrair i de sentir que val la pena viure.

Abençoados

Abans que surti el sol et vull escriure. El sol i la lluna es troben com ens vam trobar nosaltres. Mirant-se de fit a fit. Reconeixent-se. Llum amb la llum. Cor amb el cor. Dóna’m la mà que caminarem junts en la mateixa direcció. Vet aquí el regal. Vet aquí el miracle. Quanta joia de patac. Quanta. L’univers s’ha conxorxat. Bendicions. Gràcies!

Antes do nascer do sol eu quero escrever. O sol e a lua são como nós achamos nós. Olhando em si para se adequar. Reconhecendo-se. Luz com luz. Coração a coração. Dê-me sua mão para caminhar juntos na mesma direção. Voilà o presente. Voilà o milagre. Quanta alegria de repente. Quanta. O universo tem sido confabulado. Abençoados. Obrigados!

Al final del Camí

A mesura que passen els dies, les cames del pelegrí esdevenen ales... Cada passa que avança és una passa que l'enlaira... Cada batec una espurna que escampa amor i llum per l'univers... El pelegrí es transforma en un ésser sagrat com sagrades són totes les coses que impliquen dolor i perseverança... Al final del Camí hi ha la joia i l'esperança... Al final del Camí la fletxa groga assenyala el cor i, fent una espiral, recomença una altra vegada... 

A medida que pasan los días, las piernas del peregrino se convierten en alas... Cada paso que avanza es un paso que lo eleva... Cada latido una chispa que difunde amor y luz por el universo... El peregrino se transforma en un ser sagrado como sagradas son todas las cosas que implican dolor y perseverancia... Al final del Camino está el gozo y la esperanza... Al final del Camino la flecha amarilla señala el corazón y, haciendo una espiral, recomienza de nuevo... 

As the days passed, the pilgrim legs become wings ... Every step forward is a step that lifted him... Every heartbeat is a spark that spread love and light to the universe ... The pilgrim becomes a sacred being as sacred are all things that involve pain and perseverance ... In the Way's end there are joy and hope... In the Way's end the yellow arrow points to the heart and, causing a spiral, begins again... 

CAMINO PRIMITIVO