Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris déus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris déus. Mostrar tots els missatges

6.3.18

Rio de Janeiro


Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres. 

Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera.

Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates. 

Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre.

No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra.

Crec en tu perquè crec en mi, perquè som el mateix, la mateixa essència, el mateix anhel de llibertat, de veritat, de joia, de bellesa, la mateixa mirada que es fon en l’eterna abraçada de l’univers conscient de si mateix. 

Ara i aquí, per sempre més, naixent i morint a cada batec, estimant-nos.  

Que la força estigui amb tu. Que trobis el teu camí. Que els àngels t’acaronin amb les seves ales. Perquè ho mereixes tot, ho tindràs tot. 

Confia. 

——————————

Creo firmemente en la fuerza que nos habita, en el núcleo que nos hace ser trascendentes, en la energía suprema que nos salva de los naufragios, en el amor que se ama a sí mismo y, por ello, es capaz de amar los demás. 

Creo en la divinidad encarnada en cada cuerpo y en cada gesto, en cada palabra y en cada silencio, en cada presencia instantánea y en cada esperanza desesperada, cuando parece que todo se acaba y, en realidad, todo recomienza, como sale el sol y vuelve la primavera.

Creo en ti, en tus fracasos, en tu corazón inocente de niña que un día soñó con príncipes azules y, al día siguiente, se despertó secuestrada por los piratas. 

Creo en ti, ahora mismo, en tu transformación, en tu superación, en tu milagro. Creeré siempre. 

No es una fe, sino la certeza de saber que no estamos solos (nunca lo estuvimos), la certeza de sentir que la vida siempre vale la pena si el coraje te empuja hacia nuevos horizontes, si la luz que eres brilla más allá de la tiniebla.

Creo en ti porque creo en mí, porque somos lo mismo, la misma esencia, el mismo anhelo de libertad, de verdad, de alegría, de belleza, la misma mirada que se funde en el eterno abrazo del universo consciente de sí mismo. 

Ahora y aquí, para siempre, naciendo y muriendo a cada latido, amándonos. 

Que la fuerza esté contigo. Que encuentres tu camino. Que los ángeles te acaricien con sus alas. Porque lo mereces todo, lo tendrás todo. 

Confia.

———————————

Eu acredito firmemente na força que nos habita, no núcleo que nos torna transcendentes, na energia suprema que nos salva dos naufrágios, no amor que se ama si mesmo e, portanto, é capaz de amar os outros.

Eu acredito na divindade encarnada em cada corpo e em cada gesto, em cada palavra e em cada silêncio, em cada presença instantânea e em todas as esperanças desesperadas, quando parece que tudo está acabado e, na realidade, tudo começa novamente, como sai o sol e volta a primavera.

Eu acredito em você, em suas falhas, em seu coração inocente de menina que um dia sonhou com príncipes azuis e no dia seguinte acordou sequestrada pelos piratas.

Eu acredito em você, agora, na sua transformação, na sua superação, no seu milagre. Eu sempre vou acreditar

Não é uma fé, mas a certeza de saber que não estamos sozinhos (nunca estivemos), a certeza de sentir que a vida sempre vale a pena, se a coragem te conduz a novos horizontes, se a luz que você é brilha além da escuridão.

Eu acredito em você porque acredito em mim, porque somos o mesmo, a mesma essência, o mesmo desejo de liberdade, de verdade, de alegria, de beleza, o mesmo olhar que derrete no eterno abraço do universo consciente de si mesmo.

Agora e aqui, para sempre mais, nascendo e morrendo a cada batida, amando-nos.

Que a força esteja com você. Que você encontre o seu caminho. Deixe os anjos chegarem até você com suas asas. Porque você merece tudo, você terá tudo.

Confia.

21.3.17

Puresa Nuesa Bellesa



PURESA

Retrobar el centre, la mística.
Tu sol en la Natura, el nucli.
El silenci. 
Més enllà de les relacions,
de la teranyina de les relacions.
Més enllà de les presumptes 
necessitats materials, immediates.
Retrobar-te, 
retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,
l'essència íntima.
Més enllà del desig
(el vehicle de l'ego).
Apujar la vibració.
Sobrevolar el món.
Ser pur.
Ser llum.
Ser pau. 
Ser amor.


NUESA

M'amago de mi mateix
en la cala que sóc.
El cos nu.
La ment nua.
El cor nu. 
La nuesa de l'esperit
que alena en el fons,
insondable, eteri, infinit.
Les ruïnes dels records.
La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat
i fa hores que han abaixat el teló?
La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.
El sol del capvespre.
Aquesta remor lleugera 
de les onades anticiclòniques.
A penes un sospir que ens recorda
que el temps passa de pressa
i que el veritable amor no admet
limitacions ni prevencions 
de cap mena.


BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

    12.3.17

    La conquesta del silenci

    La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, plàcid, i córrer sota la pluja, empaitant la tramuntana, mentre les gavines sobrevolen amb elegància les nostres gesticulacions ridícules. I no saber qui som encara. I trobar a faltar la platja. I esperar cada matí la vida com un regal sense desembolicar, aquella rajola de xocolata que no hem tastat encara. La conquesta del silenci. Ser. Ni dir ni tenir ni fer. Ser. I aprendre a rendir-se davant totes les victòries. Perquè ser feliç no és tan difícil, el més difícil és acceptar la impermanència de l'alegria, del plaer, de l'amor, de la vida, que gira i tomba, comença i acaba, reneix i s'extingeix amb una naturalitat increïble. La conquesta del silenci aquest matí de diumenge enmig de la metròpoli més manicomial d'Amèrica. Ella es desperta. Engega el mòbil. La miro i no dic res. Desexisteixo. Ja sóc lluny. Hi ha altres maneres de viure i altres maneres d'estimar. La solitud es vesteix de paraules. Són la disfressa més humana. L'ànima sap que el cos pesa i, tanmateix, sent compassió de les seves misèries. Només un petó. Només una mirada. Fa hores que t'acomiades. No serveix de res acomiadar-se. Mais eu te possuirei mais que ninguém porque poderei partir...

    9.3.17

    Iguaçu

     

    Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

    21.2.17

    Allò que vaig perdre




    “É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

    Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

    L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

    15.2.17

    Abadiânia

     

    Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia. 

    Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc... 

    Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc? 

    Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata. 

    Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida. 

    La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

    25.4.16

    La fórmula

    Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni)

    El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols...

        La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor...

        Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot.

        Aquesta és la fórmula.

        11.4.16

        Conciencia

        Conciencia... Conciencia, yo, el tercero, el caído, te digo a ti (¿me oyes, conciencia?): Cuando tú quedes libre de este cuerpo, cuando te esparzas en lo otro (¿qué es lo otro?), ¿te acordarás de mí con amor hondo; este amor hondo que yo creo que tú y mi cuerpo se han tenido tan llenamente, con un convencimiento doble que nos hizo vivir un convivir tan fiel como el de un doble astro cuando nace de dos para ser uno?, ¿y no podremos ser por siempre lo que es un astro hecho de dos? No olvides que, por encima de lo otro y de los otros, hemos cumplido como buenos nuestro mutuo amor. Difícilmente un cuerpo habría amado así a su alma, como mi cuerpo a ti, conciencia de mi alma; porque tú fuiste para él suma ideal y él se hizo por ti, contigo, lo que es. ¿Tendré que preguntarte lo que fue? Esto lo sé yo bien, que estaba en todo. Bueno, si tú te vas, dímelo antes claramente y no te evadas mientras mi cuerpo esté dormido; dormido suponiendo que estás con él. Él quisiera besarte con un beso que fuera todo él, quisiera deshacer su fuerza en este beso, para que el beso quedara para siempre como algo, como un abrazo, por ejemplo, de un cuerpo y su conciencia en el hondón más hondo de lo hondo eterno. Mi cuerpo no se encela de ti, conciencia; mas que quisiera que al irte fueras todo él, y que dieras a él, al darte tú a quien sea, lo suyo todo, este amor que te ha dado tan único, tan solo, tan grande como lo único y lo solo. Dime tú todavía: ¿No te apena dejarme? ¿Y por qué te has de ir de mí, conciencia? ¿No te gustó mi vida? Yo te busqué tu esencia. ¿Qué sustancia le pueden dar los dioses a tu esencia, que no pudiera darte yo? Ya te lo dije al comenzar: “Los dioses no tuvieron más sustancia que la que tengo yo”. ¿Y te has de ir de mí tú, tú a integrarte en un dios, en otro dios que este que somos mientras tú estás en mí, como de dios?

        Juan Ramón Jiménez, Espacio

        3.2.16

        L'energia còsmica


        L'univers (macrocosmos) està format per matèria i energia. Ambdues són convertibles, estan en constant transformació. Nosaltres (microcosmos) també: disposem d'un cos i de l'energia vital, que és una manifestació de l'energia còsmica. Quan en parlo, d'aquesta energia, acostumo a emprar la paraula "connexió". 

        Així com la matèria és densa i pesada, l'energia és subtil i invisible la qual cosa no significa que no pugui ser sentida. Es tracta de nivells diferents de vibració.


        Cada cop m'interessa més el fenomen de la llum perquè representa la transició de lo material-visible a lo immaterial-invisible. De fet, la llum no pot ser vista, però permet que tot sigui visible. El fotó té massa zero i està fora del temps. La seva velocitat és increïble. La manifestació quàntica de la radiació electromagnètica amaga el secret de tot plegat, Déu inclòs, que és Energia Pura en Acció, com ho és l'Amor.

          12.1.16

          Som cel


          Som cel
          I res no ens emportarem 
          tret d'aquestes hores
          El silenci de Déu al tou dels dits
          Tremolosa tendresa dels llavis humits
          El temps absent
          El cor que s'apura
          Alè amb alè
          Visió d'horitzons
          sense mesura

          Som cel
          I res no ens emportarem
          tret d'aquest instant suprem
          en què tot esdevé llum pura

          15.12.15

          Cada instant


          No hi ha finals, tot són principis. Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia. Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.  

          No hi ha finals, tot són principis. En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres. Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

            3.12.15

            Enlightenment

            El pare és déu per a tots, inclús per a déu mateix. El pare és conegut. La mare mai no és revelada. Ella observa, cria, estima en silenci. La mare és sentida. El propòsit de qualsevol univers és arribar al nivell de freqüència de l'amor. Els universos es reprodueixen com cèl·lules: primer són silenciosos, després hi ha fricció, vibració, so, ment, consciència i, finalment, amor conscient, en el qual l'essència de l'univers és revelada i coneguda.

            13.10.15

            Impermanència


            La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament. 

            El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut (Moksha) s'anomena il·luminació

            Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri (Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen). 

            La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència, és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides. 

            El sol vol sortir entre les bromes. Les gavines sobre els esculls. La Mar d'Amunt boirosa i divina. 

            Hi ets sense estar. Hi ets sempre, arreu, a totes hores. El teu ser-hi és una presència metafísica.

            La impermanència no és només una paraula, sinó el quid de la qüestió.   


            1.7.15

            La fada trista


            A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

            Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

            Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

            Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

            La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!      

            15.4.15

            El miracle de cada dia


            Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

            6.3.15

            La Montse


            La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

            1.2.15

            Febrer (Driftwood Art)


            S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.     

            3.1.15

            Albada


            Són les 8:17 i el sol surt pel far de Cap de Creus. S'omple la casa de llum i l'ànima també. És tan emocionant pensar que puc viure aquest miracle cada dia, sempre igual i sempre diferent, amb mil i un matisos, com els petons. Déu m'acarona amb els seus dits càlids. Sento com batega la vida infinita, la seva música profunda, la veritat, la bondat i la bellesa de tot plegat. Non sum dignus. I piulen els ocells. La mar avui és una donzella encara endormiscada. Si hagués de ser un color, seria daurat, però no és pas un color, sinó una pau intensa, com si després de molts anys cercant sense parar, per fi hagués trobat l'indret exacte dels meus somnis, i pogués descansar. Abans de ser cendra, cremaré aquí amb plena consciència de ser qui he de ser. Abans de ser cendra, seré mots i seré llum amb la llum eterna de l'univers.      

            2.12.14

            A new energy

            The condition of true naming, on the poet's part, is his resigning himself to the divine aura which breathes through forms, and accompanying that. It is a secret which every intellectual man quickly learns, that, beyond the energy of his possessed and conscious intellect, he is capable of a new energy (as of an intellect doubled on itself), by abandonment to the nature of things; that, beside his privacy of power as an individual man, there is a great public power, on which he can draw, by unlocking, at all risks, his human doors, and suffering the ethereal tides to roll and circulate through him: then he is caught up into the life of the Universe, his speech is thunder, his thought is law, and his words are universally intelligible as the plants and animals.

            Ralph Waldo Emerson, The Poet 

            Perquè el poeta pugui anomenar veritablement les coses, cal que es lliuri a l'aura divina que alena a través de les formes i sintonitzi amb ella. L'home intel·lectual aprèn ràpidament aquest secret: més enllà de l'energia del seu intel·lecte obsedit i conscient, és capaç d'una nova energia (com si l'intel·lecte es dupliqués), si s'abandona a la naturalesa de les coses; això significa que, a banda del seu poder privat com a individu, existeix un gran poder universal en el qual pot recolzar-se, obrint (no sense risc) les seves portes humanes, patint les etèries marees que roden i circulen a través seu: llavors és atrapat dins la vida de l'univers, el seu discurs és tro, el seu pensament llei i els seus mots universalment intel·ligibles com les plantes i els animals.