No hi ha finals, tot són principis. Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia. Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.
No hi ha finals, tot són principis. En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres. Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.
Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí.
L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable.
Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.
Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden.
He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012, quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla.
Ouspensky comprendió que el carácter circular del tiempo y de la cuarta dimensión tenía bastante que ver con los símbolos de espirales y círculos trazados por los antiguos magos, psicólogos y alquimistas de diferentes épocas y tradiciones espirituales: la serpiente mordiéndose la cola (el enigmático uróboros que tanto fascinara a egipcios, griegos y chinos), el eterno retorno, el Tao, las espirales descritas y trazadas por sabios antiguos de todo el mundo, etc. Probablemente los pensadores, filósofos y médicos más antiguos lograron intuir que lo que había más allá de nuestros sentidos era circular y con forma de espiral, no pudiendo ser encontrado en lugar alguno más que al interior de nosotros mismos.
Si la primera època de Cap Ras (gener-juny 2015) va estar presidida pel símbol de l'Espiral (Connexió Espiral), em fa l'efecte que aquesta segona època serà la del Pentacle...
No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres.
No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel.
I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.
La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament.
El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut (Moksha) s'anomena il·luminació.
La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència, és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides.
El sol vol sortir entre les bromes. Les gavines sobre els esculls. La Mar d'Amunt boirosa i divina.
Hi ets sense estar. Hi ets sempre, arreu, a totes hores. El teu ser-hi és una presència metafísica.
La impermanència no és només una paraula, sinó el quid de la qüestió.
- Bon dia, desitjo que el Sol i la Pau t'acompanyin al llarg del teu camí. Camina sense mi i vindran coses noves... El meu camí segueix com sempre, dia i nit, i l'afronto amb tot el desig de millorar.
- Gràcies!
"Camina sense mi" vol dir que m'oblidi de tu? Em temo que això és i serà IMPOSSIBLE.
- Gràcies, però necessito que també m'alliberis; em pots recordar i desitjar el millor, jo també ho faig, però els nostres camins se separen.
- De què t'he d'alliberar?
- Entre nosaltres hi ha fils que cal tallar amorosament...
- Alliberada estàs. Sempre ho has estat. No espero res de tu. No t'exigeixo res. No hi ha expectatives, perquè el meu és un amor incondicional. Si et molesta la meva sola presència, llavors desapareixeré, si així m'ho demanes.
- De vegades em molesta, de vegades m'alegra, de vegades m'exalta el to i les paraules, de vegades m'entristeix que travessis les barreres del respecte, de vegades ets entranyable i de vegades ho dónes tot. De vegades ho espatlles amb una sola paraula, de vegades plores sense saber per què, de vegades ets llum, brilles i estimes, i jo de vegades tan sols et miro...
- I què he de fer, si sóc així?
- Res, caminar molt.
- Porto tota la vida caminant. La meva vida és una peregrinació, i ara torno a carregar la motxilla un altre cop... Saps el que sento per tu. En canvi, no sé exactament el que tu sents per mi. Però això no deu ser important.. Què és important, Nua? Què?
- Caminar sempre.
- Sol o acompanyat?
- Hem nascut sols i morirem sols, hem d'aprendre a viure sols per a conèixer i sentir el valor de la companyia. Després se'ns donen les coses quan estem preparats de veritat.
- Segueix comptant amb mi, jo m'ocuparé de les teves cendres....
- Jo no moriré, aixo ja ha passat.
- Sé que si el destí t'ha fet aparèixer ara a la meva vida és per alguna cosa. I no perquè demà m'oblidi de tu com si no et conegués.
- Per alguna cosa que ja hem viscut. Demà t'oblidaràs de mi sense adonar-te'n.
- D'acord, no t'empiparé tant, em veuràs poc, però et tindré present a cada instant. Hi ha fils que no poden ser escapçats. I no accepto que el millor ja hagi succeït. No No i NO. NO PAS.
- No parlis tant, saps que la vida ens fa callar.
- Només tinc paraules, Nua. Sóc paraules.
- S'acabaran i et sentiràs bé.
- Vipassana?
- Inici.
- Demà, quan lliuri les claus, vindré a acomiadar-me.
La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)
La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)
L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)
El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure.
Vas aparèixer amb un gosset blanc i et vaig posar el meu barret verd de Terradets. Des d'aleshores no hem parat de riure. Ningú coneix el secret d'aquest joc. Dir màgia és dir poca cosa. No calen paraules. Miro els teus ulls i són els meus. Has trigat una mica, però ha valgut la pena esperar-te. Estaves ben amagada entre els olivars. Som un esclat d'alegria a les acaballes de maig. Som la raó de ser de l'univers. Ens ho mereixem. I tant, que ens ho mereixem.
