La
Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'
endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de
dues places.
La
Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida
eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat,
far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò
elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).
La
Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.
La
Sèrie T ha sigut una altra
etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara.
Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.
La
Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.
La
Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a
crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
