Hem polit els somnis

Objectius

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats (Terradets, Xile, Suïssa) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i baixo. Un trenca-cames. On no hi toca el sol hi ha zones humides perilloses. Molt de compte que em podria estimbar. Per fi, trinxat i deshidratat, atenyo les ruïnes del castell de Sant Salvador. 670 metres. He fet el cim. És la segona vegada que hi pujo. Aquest podria ser el Montsalvat del Sant Greal. Medito.

Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

(Joan Brossa)

El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat?

No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure.

T-96

Aquest matí ha recollit dos joves polonesos que feien autoestop a la carretera. S'estaven davant l'alberg de l'estació de Cellers-Llimiana amb un cartell que hi posava "Tremp". Són escaladors. Fa una setmana que s'enfilen per les parets del Congost (la de les Bruixes, la Roca Regina...). Té mèrit, amb el fred que fot. Li han dit que al seu país ara estan a 20 graus sota zero. Parlaven un anglès prou correcte.

La zona d'escalada de Terradets té anomenada mundial. A banda dels grimpaires, per aquí es deixen caure també molts geòlegs. L'altre dia a l'Hostal del Llac hi havia un autocar ple d'universitaris alemanys. A Tremp estan construint un centre de l'Institut Geològic de Catalunya. Escalada, geologia, paleontologia, excursionisme, flora, fauna... El Pallars Jussà dóna molt de si.

Quan veu algú fent autoestop sol aturar-se. Encara que no sigui il·legal, la gent té por de fer-ne o de pujar desconeguts al seu cotxe. És una llàstima, perquè l'experiència acostuma a ser interessant i enriquidora. No m'estranyaria gens que amb la crisi augmentin els hitchhikers.

Recorda que conduint per la Patagònia xilena sovint trobava persones plantades al bell mig de la carretera (gairebé sempre sense asfaltar), amb els braços enlaire, demanant a crits que els agafés. Resulta que per aquells verals amb prou feines passa un autobús diari, a una hora incerta, si és que passa. El preu del boleto és inassumible per a la majoria. El rècord va ser un dia que va pujar 13 autoestopistes. No tots alhora, clar. Les converses, el tarannà humil i agraït d'aquella gent (molts eren maputxes), són coses que no oblidarà mai.       

Llegeix tota la sèrie T

T-12

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l'anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos:

casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc.

Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I vet aquí que va aparèixer aquesta casa com per art de màgia, amb meiga inclosa. Però això és una altra història...

Llegeix tota la sèrie T

Pallassos i somnis

En el sud més sud, un àngel disfressat de basc em va regalar un nas de pallasso. Ara ja sé qui era aquest àngel. Avui li fan un homenatge a Vallromanes. Els àngels i els pallassos no moren mai.

Sempre havia volgut viure en una casa davant el mar. Encara no m'ho acabo de creure, però em temo que aquest somni fa dies que tusta a la porta de la realitat.....

Neruda

Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:

“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”

Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

Lalin Kuwu (aranya filadora)

Vaig conèixer Isaías Caripán (21 anys) a Coñaripe (sendera del guerrer). Atenia la botiga "Lalin Kuwu" (aranya filadora) la qual aplega una agrupació de teixidores maputxes del sector de Panguipulli (esperit del puma). Les peces de roba que venen estan confeccionades amb el witral (tradicional teler maputxe).


Vaig xerrar amb ell una bona estona. Em va explicar el que significa el nom de la botiga. A les nenes petites els posen una aranya entre les mans i, si després de fregar-les, l'aranya encara és viva, vol dir que tenen aptitud per a ser bones filadores.

L'Isaías em va relatar la història de la seva família i un munt de coses més (Galvarino). Al final, en senyal d'agraïment, li vaig comprar una gorra de llana teixida per una artesana de Trafun que em va costar 2.500 pesos (4 euros).

Sobre Coñaripe llegeixo:

El 2 de marzo de 1964 el volcán Villarrica entró en actividad provocando una violenta erupción que arrasó en su totalidad el poblado de Coñaripe dejando un saldo de 22 víctimas fatales, entre nativos, chilenos y unos pocos colonos extranjeros, siendo encontrados solamente dos cuerpos. Producto de esto, el pueblo fue reconstruido en su actual ubicación, a unos mil metros más al sudeste del pueblo antiguo, donde hoy existe una cruz que recuerda la tragedia.

Vuit dies després d'aquesta tragèdia, jo neixia a la Clínica Montserrat de Lleida, 20.000 km al nord. L'última erupció d'aquest volcà (el més actiu de Xile) va ser l'any 1984. Vaig poder veure les senyals de trànsit on s'indicava la direcció que calia prendre en cas d'evacuació per "emergència volcànica"...

Llac Maihue

Enregistrat a Puerto Los Llolles, llac Maihue (mapa). Més sobre la Ruta de Neruda

(vídeo amb Ramón Quichiyao). L'ocell que esmento s'anomena Treile o Queltehue (Vanellus chilensis)

Friendship

Aquí, a Xile, Tony (amb y grega) vol dir pallasso, per això a moltes persones se'ls escapa un somriure quan els dic el meu nom.

Diumenge al matí, a la fira artesanal de Dalcahue (Chiloé), vaig trobar uns catalans i un basc, l'Iñaki (foto superior). Els catalans (Josep & Valèria), joves i enamorats, estudien a Talca (foto inferior). El destí ens va aplegar i tots quatre vam recórrer alguns indrets increïbles, com ara la cascada de Tocoihue i l'illa Aucar.

El mateix dia vaig coincidir amb uns altres catalans, concretament una parella (Anna de Martinet de Cerdanya i Antoni de La Seu) que anaven amb una amiga de Castelló (Lola) que ara viu a Puerto Varas. No falla, vagis on vagis, trobaràs un català, o més d'un! S'agraeix poder parlar una mica la teva llengua materna després de setmanes sense fer-ho.

El MITO FRIENDSHIP

L'avi Lawal (Fitzroya cupressoides)

Els éssers vius més vells del planeta són arbres. Aquest matí n'he pogut abraçar un d'impressionant: el Monumento Natural Alerce Costero.

Després de recórrer 40 km per camino de ripio amb el Suzuki Jimmy i de caminar 2,5 km per una sendera boscada, he arribat fins a l'avi Alerce el qual té 3.620 anys i 11 metres de diàmetre!! Completament sols, amb humitat absoluta i silenci relatiu (els ocells feien xivarri i la remor del riu pujava barranc amunt), hem xerrat una estona.

Restaven 30 km fins a la platja de Hueicolla (lloc d'aigues brillants). El camí estava molt enfangat perquè ha plogut tota la nit. Sense cobertura telefònica, no volia córrer el risc de quedar-me atrapat en aquells verals tan inhòspits. Em sembla perfecte que no asfaltin el paradís.

NB: M'adono que la paraula maputxe per anomenar aquest arbre és un palíndrom: LAWAL.

Mawidahue (lugar entre los cerros)

Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta” -escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir” -escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.

(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)