Phalacrocorax aristotelis

Avui la mar és plorosa, tota l'atmosfera humiteja, els corbs marins s'estan sobre els esculls vigilant els peixos incauts (jo els vigilo a ells amb els prismàtics), les gavines volen i grallen amb elegància superba, cauen les primeres gotes d'ençà que habito aquesta nova residència (farà 20 dies demà, Sant Antoni de la Tau), surto al carrer i entomo la pluja amb la boca oberta... 

No feu cas d'allò que us expliquin de segona mà. Sigueu sempre escèptics amb tota mena de notícies “mediàtiques”. La realitat és immediata o no és realitat. Com el present. La resta cabòries. L'ús del llenguatge denota impotència. Parlem quan no som capaços de sentir directament. Massa paraules és símptoma d'immaduresa. 

Avui predomina l'aigua i el cel es confon amb la terra. 

Desil·lusions

La paraula exacta és desil·lusió. Millor en plural: desil·lusions. Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes. Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria. Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa. Un gran honor. Chapeau. Després hi ha tota la collonada de la tecnologia, els aparells, les maquinetes, l'apoteosi ultramoderna de l'artifici el qual encara ens fa més inútils i perillosos. Ni intel·lectualment ni moral estem per sobre d'un aborigen australià. Almenys ells saben sobreviure al desert sense cobertura telefònica. Ells mengen formigues, però nosaltres mengem merda-pura-fast-food. Com Gauguin, aspiro al salvatgisme i/o a la bogeria. Que em deixin en pau, els mandarins de lo-que-toca-fer, que els bombin. Sempre seré un heterodox, un dissident, un fugitiu, un outsider perifèric. No pas un poeta maleït, perquè per a ser poeta cal una dosi molt alta d'ingenuïtat, cosa incompatible amb el meu recalcitrant escepticisme, per no dir cinisme o nihilisme. Havent llegit Nietzsche, Pessoa, Stirner, Céline i Henry Miller (per citar-ne només un sarpat), no hi ha marxa enrere. Tot cau pel seu pes. Per a ser poeta cal creure si més no en les paraules i en la seva presumpta bellesa i musicalitat, però servidor ja fa dies que sap que les paraules són màgia barata, truculència, ombrívola pantalla on projectem traumes i repressions, malabarismes psicològics, ambicions egolàtriques i altres mentides pietoses de la claveguera humana. La paraula exacta és desil·lusió. El misteri és saber què fas l'endemà d'aquesta certesa.

Mentida i veritat

Tot era mentida. 

I el pitjor de tot,

Sabeu què és?

NO HI HA VERITAT.

Només la solitud és llibertat.

La resta: misèria humana. 

TdQ Comiat (30-11-05)

El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake, o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva. 

Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món esclataria com una supernova. O s'esbadellaria com una flor afamada de primavera.

Al capdavall, dins teu, en la pantalla de la teva ment, en un racó profund del teu cervell, habita la certesa més incontestable. Fora només hi trobaràs miratges i esquers. Tingues criteri. No et creguis res. L'única veritat és que no hi ha veritat tret de tu mateix. Fins que la mort s'ho endugui tot a fer punyetes.            

Projecte d'autodefinició

Com a filòsof no em desempallego mai de l'higiènic escepticisme, com a poeta em deixo endur per l'entusiasme emocional-verbal, com a sanador canalitzo les energies (reiki), com a outsider vagarejo per les perifèries, com a taoista adoro la mestra Natura, com a ésser humà aspiro a una felicitat assequible... 

Plató i l'eucaliptus

És la ment la que crea la realitat. Tenia raó Plató: primer de tot són les idees. Només cal que somiïs, pensis, desitgis, visualitzis i verbalitzis quelcom perquè aquest quelcom esdevingui real, es materialitzi. M'ha passat tantes vegades a la vida, ho he experimentat de tantes maneres, que res ni ningú podria fer-me canviar d'opinió al respecte. Ja poden venir els escèptics a parlar-me de "casualitats", "sincronies", "coincidències", etc. I una merda. Guardeu-vos la vostra xerrameca. Sóc un filòsof que només se'n refia de les coses que ha viscut de primera mà.

I tota aquesta introducció per a què? Perquè us vull parlar d'un eucaliptus... 

L'altre dia esmentava aquest arbre en un post.  La seva presència dificultava la visió panoràmica completa de la Badia de Roses. I deia: "Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real". Aquest matí m'he llevat amb la fressa d'una serra mecànica propera. He vist com un parell d'homes entraven al camp on estava l'eucaliptus. He pensat: igual el tallen... Han començat per les branques baixes i, amb l'ajuda d'un petit camió amb grua, han anat pujant a poc a poc fins que l'arbre ha sigut completament desballestat. A les 12:30 la feina estava enllestida.

El somni és més real que mai, fins al punt que ha deixat de ser somni. Fixeu-vos en la diferència final: 






Descansi en pau l'eucaliptus.

T-56

Diuen que hi ha crisi. Diuen que aquest diumenge hi ha eleccions. Diuen que hi ha canvi climàtic. Diuen que el món s'acaba l'any que ve. Diuen, diuen, diuen. Diuen tantes coses que sembla mentida que puguin ser certes totes alhora. Ell roman escèptic. A l'altra banda del Montsec, mirant cap al nord, allà on les muntanyes esdevenen més pures, tot es veu d'una altra manera. Només importa allò essencial: llenya, teca, que surti el sol, bona solitud i millor companyia... La resta s'esfuma entre la boira tardorenca. Publicitat, discursos buits, amenaces llunyanes, apocalipsis de pa sucat amb oli. Diuen, diuen, diuen. Sovint les paraules serveixen per amagar la veritat. Els que més parlen són els que tenen més por. ¿Encara no has après a escoltar el silenci? ¿Encara no ets capaç de mirar de fit a fit l'horitzó?

Llegeix tota la sèrie T

El poder dels somnis

Menystenim el poder dels somnis. Allò que somiem, pensem, imaginem, visualitzem, desitgem, volem, diem... pot fer-se realitat. De fet, ja és real en la mesura que existeix en la nostra ment o en la nostra voluntat, en forma d'idea, imatge, desig o paraula; el que cal només és materialitzar-ho. Ets tu qui atreus els fets que s'han d'esdevenir i les persones que han d'arribar. És la teva energia. Te'n faries creus, de la capacitat que tens, de les possibilitats inexplorades que s'amaguen rere el teu escepticisme o la teva manca de fe. Sovint és la por la que no ens deixa experimentar noves acrobàcies existencials; la por, la comoditat, la rutina, tot allò conegut que ens proporciona un miratge de seguretat.

bis

Neruda

Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:

“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”

Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

Descreences

Primer vaig creure en la religió, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L'amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

Dia de reis

Jo sóc antimonàrquic. Per això, com cada any, m'ha tocat la fava. Me l'he trobada embolicada en paper d'alumini submergida dins la nata del tortell. M'encanta que em toqui la fava...

Ahir, arran del post The blood-libelist, vaig rebre un munt de visites d'Israel (i alguna també dels països àrabs) amb la qual cosa el comptador va assolir el rècord d'ençà de la meva tornada. Vull agrair a tots els lectors israelians i pro-israelians el seu interès en els meus escrits.

Us deixo només dues frases que he trobat per la xarxa:

"If I were a Palestinian I would join a terror organisation” (Ehud Barak 10 years ago)

Les previsions diuen que nevarà, però jo no m'ho crec...

Doncs ha nevat!

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

Blog amb g de garrofa andorrana

Covardia

A mesura que passen els anys, la possibilitat de canviar la teva situació vital resulta més remota perquè t'habitues a la realitat que t'envolta i perds l'embranzida (física i idealista) que t'hauria de permetre fer un cop de volant, girar la truita, redreçar la trajectòria que t'ha d'acostar a l'objectiu final de la teva felicitat. La puta inèrcia que ens objectualitza. A mesura que passen els anys, en definitiva, et tornes més covard. És aquesta covardia, aquesta por a perdre la teva infelicitat present, la que no et deixa assolir la teva felicitat futura la qual, al capdavall, no deixa de ser un somni molt bonic en el qual no ets capaç de creure perquè -amb els anys i les experiències- t'has tornat d'allò més escèptic, tan escèptic que ja ni creus en la possibilitat de què la teva vida podria millorar si tu volguessis...

Pragmatisme, realisme, postmodernitat, metasentimentalitat... La lletra de l'Imagine de Lennon és una pallassada. El món no pot ser canviat. Plató és ben mort. El va matar Nietzsche, com va matar déu i la puta mare que els va parir. El futur és incert. El futur és de les màfies i del canvi climàtic i de l'agonia de les lletres i dels somnis que aspiren a eixir de la caverna, boigs de llum definitiva.

Els fets

Els fets no existeixen per si sols sense un espectador que els consideri. Tot espectador és narrador, és a dir, hermeneuta, d'acord amb l'axioma protagòric segons el qual "l'home és la mesura de totes les coses". El logos humà és sempre narratiu la qual cosa vol dir que pensem i parlem seguint un relat, un argument que ens construïm per tal de poder comprendre la realitat. Un fet pelat i escarit, isolat en si mateix, sense ser vist ni llegit ni dit per ningú, resta inexistent, de fet és un no-fet.

El problema, per tant, no són els fets del Tripartit, sinó el fil conductor que els explica, la veu en off que els exposa amb un punt de vista subjectiu i tendenciós. CONFIDENCIALCAT és una obra mestra protagòrica, un producte sofístic de primera magnitud, la consagració de la demagògia (2a. accepció) per damunt de la política. Els temps que corren exigeixen mètodes sofístics, màrqueting a curt termini per a cridar l'atenció del votant i "ajudar-lo" a decidir.

Els fets són els fets -diran alguns-, nosaltres no hem inventat res... Sí, però no hi pot haver fets sense interpretació d'aquests fets i, en aquest cas, el DVD convergent aconsegueix amb escreix el seu objectiu manipulador: que l'espectador "cregui" el narrador per damunt d'allò narrat (que sempre pot tenir moltes versions).

Contra aquest perill només existeix una vacuna: l'escepticisme, o sigui, mirar-s'ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d'una distància prudent: la distància que t'atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l'escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d'una rèplica dialèctica... Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.

Cada any...

Cada any, quan s'acosta el final de curs, et preguntes què quedarà de tantes hores, de tants dies, de tantes setmanes alliçonant aquests adolescents que t'escolten embadalits i et confessen que la filosofia és una assignatura interessant, rara, diferent, gens avorrida, que els atrapa perquè parla de la vida i els fa pensar sobre temes actuals...

Escèptic, et preguntes si encara val la pena d'esmerçar tant d'esforç, si compensa de veritat quan ja saps que no recolliràs els fruits avui ni demà, sinó que se n'aniran i vés a saber què se'n farà de les seves vides...

Cada any, a mesura que s'apropa Sant Joan, et refermes en la convicció de què ets un paio amb sort perquè tens el privilegi de poder exercir la professió més meravellosa del món: desvetllar cervells dorments, pasturar llibertats incipients, acompanyar persones fins a l'espadat en el qual -ajudats per la teva socràtica empenta- hauran d'emprendre el vol amb ales pròpies devers un futur més humà, més incert...

I dubtes si ho fas bé. I el dubte esdevé responsabilitat quan, l'últim dia de classe, comproves que les seves mirades són d'agraïment...

Ho he escrit un munt de vegades...

Ho he escrit un munt de vegades: em sembla perfecte que la gent se suïcidi. Em costa imaginar un acte més libèrrim que el de llevar-se la vida per voluntat pròpia. Els motius se'ls sabrà cadascú. Hi ha suïcidis quotidians: l'avorriment, la resignació, l'ejaculació, l'escepticisme, l'escriptura, la desesperació... El valor de la vida en si mateixa és relatiu, tot depèn del que li demanem. El dia que la vida m'avorreixi, abans de resignar-me o desesperar-me, escriuré un epitafi amb sang calenta i em pelaré. Que consti en acta. La vida tampoc no mereix tants miraments.

Al final de su vida, el filósofo alemán...

Al final de su vida, el filósofo alemán Gunther Anders aseguraba hacer filosofía a partir de los periódicos, considerando sencillamente inmoral dedicarse en tiempos de guerra a leer y comentar a Aristóteles o Heidegger (a los que, en cualquier caso, hay que utilizar y él utilizaba): “un filósofo que solo escribe para filósofos”, decía, “es tan absurdo como un panadero que solo hace pan para otros panaderos”. La filosofía tiene que aliarse modestamente a la poesía, a la historia, a la novela, al panfleto, para contribuir a conseguir ese efecto del que depende ―y vuelvo a la primera pregunta― la salvación de todos y cada uno de nosotros al mismo tiempo: el efecto de hacernos sentir vulnerables. Ya hemos interpretado todas las cosas, ya está todo a la vista, ya ha subido todo a la superficie: ahora de lo que se trata es de que lo que sabemos nos haga daño. Y de que los dañados ―los damnificados― estemos unidos y seamos cada vez más.

Santiago Alba Rico

Marina ho anomena "hacer filosofía del presente", és a dir, ocupar-se de l'actualitat. Però no estic segur que, com afirma Alba, el coneixement de les coses ens faci més vulnerables. La filosofia pot esdevenir consol, escut, armilla... L'efecte del saber no és pas la debilitat, la vulnerabilitat, sinó tot el contrari. Conèixer la veritat ens enforteix. L'escepticisme augmenta a còpia d'experiències. No hi ha "salvació" possible, ni individual ni col·lectiva. Aquesta terminologia religiosa és inacceptable. La filosofia es queda curta sempre, perquè la mera raó no és capaç de capir tota la complexitat humana. Només la poesia (que és metafilosofia) aconsegueix, fins a cert punt, aparaular el misteri.

Consideracions a l'entorn de l'argument cartesià del somni...

Consideracions a l’entorn de l’argument cartesià del somni: Meditacions metafísiques, I. És possible que sempre estiguem somiant. Això només és verificable quan despertem. Suposant que morir sigui despertar, no sabré si estic somiant fins que em mori. Per tant, la veritat o falsedat de la vida només pot ser dilucidada post mortem. Si, en comptes de despertar, morir fos adormir-se per sempre, definitivament, aleshores, ¿per què la vigília vital hauria de ser preferible al somni etern? To die, to sleep; To sleep: perchance to dream! aye, there's the rub Hamlet III, 1. ¿La vida es sueño? Ni Calderón ni Hamlet ho tenen gaire clar. Descartes també dubta. La conclusió escèptica els assetja. És possible que estiguem somiant que estem escrivint un post en el qual ens plantegem la possibilitat de què la vida sencera sigui, des del naixement fins a la mort, un somni; la qual cosa no significa que viure sigui una equivocació. La vida, oníricament considerada, no deixa de tenir el seu encant. Estar despert o estar dormint, tant és. La consistència o substantivitat de les experiències que tenim en estat de vigília no tenen res a envejar a les que tenim durant l’estat oníric o hipnòtic. De fet, són bastants indistingibles, i solament les discernim tan bon punt hem despertat. ¿I si somio que desperto sense arribar, de facto, a despertar? ¿Per què no em podria aportar «coneixement» l’experiència onírica? El somni com a font d’intuïcions susceptibles d’inspiració artística, per exemple. ¿O d’on us penseu que va treure Dalí la materia prima de la gran majoria dels seus quadres? ¿I Freud? ¿Què diria Freud? Descartes desqualifica i subestima l’estat de somni. ¿Sabeu per què? El paio estava fet un dormilega