Una dècada

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

10 anys

 3.000 posts

500.000 visites

12.000 comentaris

Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

* PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

Els blogs dels difunts

Les persones morim, però moren els blogs? Què passa quan el blogaire se'n va a l'altre barri, però el seu blog queda amb tots els arxius disponibles i obert als comentaris?

Són preguntes que em faig arran del traspàs de Martí Roselló. En parlen Saül i Tina.

Un detall a tenir en compte és que el dia que et moris tindràs el rècord de visites i de comentaris:

En el cas del blog referit, 1600 visites i, per ara, 59 comentaris. Déu n'hi do. Recomano, per tant, que, in extremis, es deixin els comentaris oberts... Aleshores el blog es converteix en un d'aquells llibres dels tanatoris, però digital. Són coses a les quals ens haurem d'anar acostumant.

Del Martí, al qual no coneixia, em quedo amb l'últim post i la descripció que fa de si mateix:

"Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral."

Un home lliure, sense pèls a la llengua. Resten els seus arxius. Descansa en pau, Martí.

14-D: Unitat

Comentari deixat al blog de Saül Gordillo:

Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d'avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l'humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents...

Considero que tu ja l'apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l'alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT, l'eix nacional com a prioritat. Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat.

Si no som capaços d'articular aquesta UNITAT NACIONAL, no farem res, foc d'encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l'altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s'ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es precipiten. Això només ha fet que començar...

Llegeix un altre comentari deixat al blog de JPQ

Potser, en comptes de fer referèndums, més ens valdria fer l'índio i declarar-nos en vaga de fam. ¿Us imagineu 200.000 catalans fent el Gandhi per aconseguir la independència?

"El pollo de Iznájar" (Sostres genial)

The New York Times
Le Monde
Guardian
Die Zeit
+++

La impotència dels mediocres

A la Catosfera hi ha diferents maneres de cridar l'atenció per tal d'augmentar les visites del teu blog. La més típica és deixar comentaris en els blogs més llegits; una altra és enllaçar-los; també pots provar d'engegar una polèmica amb algú prou conegut tot esperant que caigui en la trampa. Però aquestes fòrmules no sempre funcionen. Aleshores, in extremis, sempre et queda l'opció de perpetrar un blog eròtic. Tot plegat fa molta pena i només serveix per a refermar la impotència dels mediocres els quals, facin el que facin, seguiran sota mínims amb el seu blog minoritari.

Un perill anomenat Matrix

What are you doing? Pregunta el Twitter. I a tu què collons t'importa! Tuitejar és bloguejar més curt, més intens, més addictiu. ¿A qui importa el que estem fent? Ens fascina saber que tenim seguidors (followers) que esperen el nostre tuiteig, persones a les quals pot interessar el que estem fent en aquest precís instant. Exhibicionismes, pornografies internètiques que esbomben la intimitat. L'exigència d'una constant actualització que refermi la nostra identitat digital. Existim en la mesura que fem ping, fem tuit, som enllaçats, tenim visites, rebem comentaris... Aquesta espiral embogida ens condueix a la histèria catosfèrica. Tot passa molt de pressa i tot deixa empremta a la xarxa. Google ho captura tot. Virtual o real? Tant se val. Sóc en la mesura que estableixo relacions amb els altres. Són els altres els que em fan ser. Internet no ens aïlla, ans tot el contrari. Mai abans l'ésser humà (ara homo digitalis) havia tingut tantes possibilitats de comunicació amb els altres, mai abans havíem estat tan exposats al domini públic. What are you doing? Ara mateix em desconnectaré, és a dir, retornaré al nirvana analògic on les coses són més lentes, més naturals, més veritables; on els ocells tuitegen aliens a la follia artificiosa dels humans. (Compte, perquè twitter en anglès vol dir piuladissa, refiladissa, però també idiota!). El que internet fa és aïllar-nos de la realitat analògica, allunyant-nos de la natura. Per això, sovint, la desvirtualització és tan saludable i necessària, si no volem ser engolits per aquest perill anomenat Matrix.

Twitter parla català

Una frase

Un blog sense comentaris no és un blog

Alguns, emparant-se amb arguments agafats amb pinces d'estendre la roba, intenten justificar-se, però no cola. Un blog sense comentaris no és un blog, sinó un web 1.0 del segle passat, unidireccional, castrat. Un blog sense comentaris és com cardar sense escórrer-se, un blog-interruptus. De què teniu por? Podria posar els enllaços de quatre o cinc presumptes blogs d'escriptors, totxos o polítics de cert renom que no tenen collons d'acceptar comentaris. La millor alternativa és la moderació dels comentaris: el blogmestre se'ls llegeix i decideix quins publica i quins rebutja. Ja sabeu que no m'agraden els anònims, però són inevitables, formen part del paisatge catosfèric. Si no ets capaç d'admetre l'opinió dels altres, aleshores tens un greu problema. Els monòlegs sovint condueixen a l'autisme, quan no desemboquen en actituds encara més perilloses...

[Subirana se l'agafa amb paper de fumar... diu no sé què de "les clavegueres"... ell sempre tan fi i tan delicat... per damunt del bé i del mal... sobretot del mal... no fos cas que s'enllordés amb la realitat de la vida... Internet és el que és... i vostè pot seguir immaculat a la seva torre de vori...]

Gràcies pel premi (i ja van dos)

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

Blog amb g de garrofa andorrana

Ibanyes (7)

Placa d'una plaça de la ciutat de València

Vamos a ver, Ibáñez-Ibàñez-Ibanyes, ¿por qué no te dejas de mariconadas y te cambias el apellido directamente por "Puigdellívol", por ejemplo?. Para quién no conozca a este pollastre, decir que es conocido en internet por ser un provocador barato, tener un ego enoooorrrmeeee y ningún talento. Deja de dar la matraca y asume la murcianidad de tu padre.

Aquesta perla està signada per un tal Avel·lí i és el comentari número 98 del post de Criterio en el qual s'esmentava la meva recerca onomàstica. Si teniu temps i sentit de l'humor, podeu llegir la resta comentaris.

Amb aquest post (i mentre no aparegui cap novetat important) dono per enllestida la meva investigació sobre les arrels del cognom Ibañez.

M'ho he passat molt bé. He trobat un Ivanyes català al segle XIII (Maldà, 1274) i un de lleidatà al segle XV (1404).

Després de rumiar-m'ho amb calma i coneixement de causa, he decidit deixar-ho tot com està. NO EM CANVIARÉ LA GRAFIA DEL COGNOM. Al meu DNI continuarà posant ANTONI IBAÑEZ ROS. De nom de ploma seguiré emprant Toni Ibàñez, amb l'accent obert.

Ibanyes (1)
Ibanyes(2)
Ibanyes (3)
Ibanyes (4)
Ibanyes (5)
Ibanyes (6)

Ibanyes (3)

Una amable lectora ha deixat un parell de comentaris al post anterior que ressalten per la seva aclaparadora saviesa filològica:

Traidora_a_mi_linaje said...

Mi humilde opinión es que Ibáñez es de origen "perieuskérico". En castellano antiguo Juan se escribía Ivan (y se pronunciaba Yuan), y seguramente la forma más arcaica del apellido sería Ivanneç o Ivannez (pronunciado Yuáñes). Un apellido primo hermano del tuyo es Yáñez (pronunciado antiguamente Yañes). Hay un documento antiguo sobre un clérigo riojano llamado don Ivan Ioaniz y Echalaz (pronunciado don Yuan Yuanis y Echalás). En castellano medieval hubo un período largo de titubeo en cuanto a las aperturas vocálicas. Y la grafía "z" se pronunció /s/ hasta el siglo XVII. El fenómeno que la ha convertido en una consonante interdental sorda es moderno, y como sabrás, apenas abarca a una mínima parte de los castellanohablantes, que siguen pronunciando Gonsales en lugar de Gonthaleth. En realidad, la fonética castellana medieval estaba más próxima de lo que parece a la del catalán. La terminación -ez (o -es, -eç, -is, iç o iz) para los patronímicos está documentada en sus modalidades más antiguas en textos leoneses. Es una desinencia que no tiene nada que ver con el vasco. Pero sí que la tiene el fenómeno betacista, por el que el sonido "v" se transformó en "b" (bueno, en realidad la aversión por las labiodentales es un fenómeno ibero-vasco, pero no quiero extenderme). Así que lo de cambiar Ivan por Iban debió ocurrir en territorio de lenguas euskéricas (importante el plural), o en zonas romanizadas con importante componente euskaldún. Conclusión: el pastiche vascoide Iban + la desinencia leonesa (o castellano-leonesa) -ez, debió gestarse en el oriente cántabro, o norte burgalés, o territorio riojano, bajonavarro o altoaragonés. Apuesto por Navarra-Aragón. Visita esta web y disfrútala: http://www.ine.es/fapel/FAPEL.INICIO

El fenómeno de las castellanización de los apellidos es muuuuuuyyyyy antiguo. Yo llevo apellido catalán castellanizado vía Aragón. Tengo un documento de mediados del XV sobre los fogajes de la villa natal de mi padre donde es gracioso leer Fustero, Calvete o Cerberón, en lugar de Fuster, Calvet o Cerveró. No eran castellanizaciones "deliberadas" fruto de la maldad y perversión de los escribanos, ya que hablamos de territorio aragonés bajomedieval, con sus propias instituciones y funcionarios, sino la consecuencia evolutiva de la fonética dentro de un territorio "mestizo" de frontera con repobladores catalanes en el siglo XIII, pero también aragoneses y navarros, con una evolución lingüística plena hacia el castellano doscientos años después, y cuyos habitantes añadieron a sus apellidos catalanes las codas castellanas que en pura lógica fonética les correspondían. Es el mismo fenómeno que catalanizó al chicle en xiclet. Y yo no pienso volver a catalanizar mi apellido porque es, en sí mismo, toda una lección de sociolingüística. Repobladores catalanes que se asentaron en la frontera valenciano-aragonesa y que se castellanizaron entre el siglo XIV y XV. Recatalanizarme sería negar su historia. Es mi opción.

Així dóna gust! Em trec el barret. El que havia començat com un divertiment d'estiu ens està portant molt lluny. Millor que millor. Estem aprenent moltes coses. El coneixement mai no ens ha de fer por. És apassionant esbrinar les vicissituds històriques de la llengua, aprofundir en les arrels del que som... Al final t'adones que la complexitat és immensa i que no podem reduir-ho tot a quatre sentències lapidàries.

L'adreça que la insigne comentarista consigna al final del seu primer comentari és la de l'Instituto Nacional de Estadística. Feta la consulta pertinent, trobem els següents resultats:

Hi ha 54.125 Ibañez nascuts a Espanya
Hi ha 54.135 Ibañez residents a Espanya

Les províncies amb més Ibáñez nascuts són València (5.654), Barcelona (5.094), Saragossa (3.351), Madrid (3.347), Múrcia (3.255), Granada(2.116) ,Castelló (2.096)

Les províncies amb més Ibáñez residents són Barcelona (6.456), València (6.186), Madrid (4.276), Saragossa (3.351), Múrcia (3.031), Alacant (2.571), Castelló (2.164)

Més dades sobre el cognom Ibáñez

Aquestes xifres confirmen que l'àrea mediterrània (Països Catalans) acapara una bona part de la presència actual del cognom Ibáñez. Aquesta àrea es correspon amb l'antiga Corona d'Aragó, tal com podem veure en el mapa que he confeccionat a partir de les troballes documentals.

Ibanyes (1)
Ibanyes (2)

Magnífics comentaris
de traidora_a_mi_linaje

Llach, la política i la mare que ho va reparir tot

Ahir, amb el post sobre la darrera homilia de Llach, vam batre el rècord absolut de visites a ENTRELLUM: 1.125 visites. Brutal. Una animalada que ens fa assolir per primer cop les quatre mítiques xifres. L'anterior rècord -ja pulveritzat- era de 557 visites (5.11.06) arran d'un post-electoral que va rebre 35 comentaris (igual que el d'ahir). Queda clar, doncs, que a la catosfera cal parlar de política si vols tenir visites. La política excita, fins i tot més que l'erotisme. Quin misteri, oi? Som així de babaus. En aquest país esquizofrènic hi ha coses que couen i fan rabiar. A més, per afegir més emoció a l'assumpte, vaig fer els ulls grossos publicant TOTS els comentaris rebuts, alguns dels quals certament contraris a la meva opinió i a la meva persona. Llegir-los pot resultar molt edificant. L'experiment blogogràfic d'ahir, per tant, ha funcionat de meravella. Tanmateix, em quedo preocupat amb una sèrie de qüestions...

1. Si Llach simbolitza o representa Catalunya, aleshores jo no sóc català?
2. Serà veritat que existeix un pensament únic nacionalista? Fins a quin punt pots discrepar de certs dogmes catalanistes, imposats de forma oficial, sense caure en l'anatema?
   
3. Quantes Catalunyes (reals) hi ha? Podem seguir ignorant allò que no ens interessa? Veig molt d'autisme i molt de somiatruitisme en certs sectors. Fins quan serà viable la convivència?
4. Si no fos pels blogs, moltes opinions quedarien inèdites, no passarien el filtre dels diaris ni de les editorials. La llibertat dels blogs és només un miratge o va de debò? Per què s'empipen tant alguns quan s'exerceix aquesta llibertat?
5. Ah, i per si algú té dubtes: JO ESTIC A FAVOR DE QUALSEVOL REFERÈNDUM.
6. Marc Vidal hi toca.

Amb Vila-Matas

De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h. seré a casa de l'Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo. Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris.

Posts on he parlat de VM

El meu agraïment a l'amic Joan Andreu i a Jordi Herralde, sense els quals no hagués estat possible.

Entrevista: post + audio

Comentaris i visites

Efectivament, com havia previst, el fet de permetre els comentaris ha incrementat el número de visites. ENTRELLUM ja ha ultrapassat les 40.000 visites des del dia 8.1.06 que vaig instal·lar el comptador.

Segons una analogia molt ben trobada d'un dels comentadors, ara ENTRELLUM té les portes obertes i resulta més acollidor. Crec que els lectors fidels (que jo anomeno entrellumaires) us ho mereixeu. Aquest ciberdietari serà comentable tot el trimestre que resta fins a la seva caducitat: 31.12.06. Espero que ho sapiguem aprofitar. Sempre que pugui, intentaré respondre els vostres comentaris. Esborraré els comentaris que consideri que no s'ajusten a la mínima exigència d'educació i de respecte.

La tardor es presenta molt bé: els comentaris d'ENTRELLUM, el relat de Benzina a l'octubre, la publicació del L_OI al novembre (amb postludi de Biel Mesquida), un poemari nou que no para de créixer... i un projecte molt ambiciós sobre el qual encara no puc dir res. Mutis.

Molt bona tardor a tothom!

Ich bin Katalane!

Frankfurt ha de parlar català. Ens hem de treure de sobre els complexos, que en tenim molts, i així ens va. Jo escric a la xarxa en català i, gràcies als traductors on line, em llegeixen a tot el món. Això ja és possible. No m’interessen les discussions polítiques. Si els polítics no són capaços d’estar a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica, em sentiré avergonyit com a català, i encara més com a escriptor català. Aleshores, potser em plantejaré la possibilitat d’escriure les meves obres directament en alemany.

Comentaris

Hom suposa que un blog que permet posar comentaris rep més visites que un blog que no ho permet. Si ENTRELLUM rebia una mitjana de 175 visites diàries quan no deixava comentar i, a partir d'avui (perquè el blogmestre és un perfecte inconscient que fa cas dels suggeriments tendenciosos de molts lectors que reclamen poder dir la seva), els entrellumaires ja poden deixar els seus comentaris; cal deduir que aquest blog augmentarà el seu número de visites... ¿No? D'això es tracta.

Ah, i a mi Elviro Lindo me la sua pel darrere i pel davant. El que jo volia era una Creu de Sant Jordi!

Via Mireia...

Via Mireia m'assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d'un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l'experiència bloguera d'aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d'atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la "llibertat d'expressió" no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n'ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta "llibertat" no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d'oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l'empara de la llei.

Com que aquests canfangues són uns centralistes de collons
que es pensen que a la capital s'acaba el món,
jo m'he situat al mig del mar,
que s'hi està ben fresquet

(tot i que punxant la lupa amb el signe (-)
he aconseguit situar-me al lloc exacte!
A veure si em trobeu...)

Hegel escribe...

Hegel escribe en su Phänomenologie:

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird. (Sólo arriesgando la vida se puede conservar la libertad)

El "fin de la historia" es un mito de Fuckingyama, como el estúpido mito romanticoidegermánico de la Freiheit, muy caro a Hegel & Co. Mitos y más mitos. Napoleón también fue admirado por Nietzsche, otro inventor de mitos: Übermensch, Eterno Retorno, etc. La clave está en la distinción entre el tourist y el traveller. El tourist és un borrego sin freiheit, mientras que el traveller hace su propio camino... Mientras quede un solo traveller sobre este planeta maldito, la historia no se va acabar. Es el arte del sauntering del que habla HD Thoreau. "Creo en el bosque, en la pradera y en la noche en la que crece el grano...etc." El futuro, si lo hay, no puede ser urbano.

De vegades, hi ha posts que mereixen ser comentats.

Arribo a quarts de set...

Arribo a quarts de set a casa, em connecto i descobreixo que el meu article de l'e-notícies ha tingut 600 lectures i 25 comentaris. És l’article més llegit i més comentat de tots els articles de la secció d’opinió. M’entretinc repassant els comentaris i comprovo que, com sempre, són de poc interès i, per a variar, alguns supuren mala baba. És per això que no hi ha comentaris a ENTRELLUM. Conclusió de l’experiment articulista d’avui: és molt fàcil provocar reaccions exasperades. El text tenia “trampa” i la immensa majoria hi ha caigut de quatre grapes. Jo no necessito escriure articles enlloc tenint el meu blog. Experiment reeixit.

SELECTIVITAT-1

(11:15) A través del finestral veig una alzina impressionat. El seu brancatge ocupa la meitat del meu camp de visió sobre el campus. Ella hi devia ser molt abans que tots aquests horribles edificis de formigó. Estem envoltats d’arbres. El soroll persistent d’un tallagespa contrasta amb la inestroncable piuladissa dels ocells.

Segona prova d’aquest matí: Llengua Catalana. L’opció A és un fragment del cap. XXV de La plaça del diamant: la pobra Colometa trenca un vas, li’l fan pagar i ho vol engegar tot a passeig… L’opció B és un article de Toni Padilla publicat a El 9 esportiu (27.12.05) que es titula “Elogi de la tranquil·litat” i que parla del tarannà de Rijkaard, l’entrenador del Barça. Ni aquí ens podem lliurar del puto futbol ni de la mare que el va parir!

La segadora segueix contaminant acústicament, els ocells no callen, l’alzina ufanosa i impertèrrita, i els alumnes (la majoria mascles) s’escarrassen a redactar un retrat de Frank Rijkaard (que no ocupi més de sis línies). Sort que està ennuvolat, sinó suaríem la cansalada. Hora de recollir. De 43 alumnes, només una noia ha agafat l’opció A. Pobra Colometa!

(13:15) Les segadores d'herba ja s'han aturat.

A la prova auditiva d’anglès posen una entrevista de ràdio titulada A champion on two wheels. L’entrevistat és Dani Stoner (= Dani Pedrosa!). El text de la reading comprehension parla de la llengua dels gitanos: el romaní.

Barça, motos… Només ens ha faltat la F1 i l’Alonso... ¿Qui ha dit que l’esport no és cultura? Amb aquesta sobredosi d’esport, aquests nois i noies surten d’allò més preparats per a la universitat!

Al writing han d'escollir entre dues opcions (minimum lenght : 100 words):

1- You are an Erasmus student at the University of Bergen (Norway). One professor asks you to talk to your class about the Catalan language and culture. Write the text of your presentation.

2- Imagine you are a journalist. Write an interview with a European commissioner for the protection of minority languages. Your objective is to find out what the European Union is doing in order to protect the rights of those linguistic groups.

¿No trobeu que hi ha un comú denominador entre ambdues opcions? ¿No trobeu que el català estaria dins d’aquestes llengües minoritàries que cal protegir? ¿No trobeu que és força exagerat demanar que un adolescent de 18 anys escrigui 100 paraules sobre aquestes qüestions tan costerudes?

NB: El món és un panyuelo... Al passadís m'he trobat l'Enric Virgili. ¿Que no sabeu qui és aquest senyor? Un poeta que volia ser bisbe.

Aquest és el post número 200...

Aquest és el post número 200 d'ENTRELLUM.

Malgrat que vaig començar aquest blog el desembre de 2005 arran d'un fet prou bloguejable, ENTRELLUM és un CIBERDIETARI de l'any 2006. Això significa que, com els iogurts, té data de caducitat: 31.12.06.

El dietarisme és un gènere ben curiós que el format weblog no ha fet més que potenciar. Després d'una sèrie d'experiències bloguístiques, entre les quals destaca [TdQ]04-05, vaig decidir emprendre aquesta nova singladura a la xarxa conscient de què es tractava d'una obra limitada en el temps a la qual volia imprimir un estil nou, diferent.

Ara que som a l'equador, vull fer balanç i reflexionar una mica.

Visites des del 8.1.06: 22.222
Mitjana diària de visites: 145
Dia amb més visites (19.2.06): 470
Visites per països:

ENTRELLUM suposa el repte d'escriure cada dia: Nulla dies sine post. Això no és cap problema. De fet, hi ha dies que escric més d'un post.

ENTRELLUM no admet comentaris. La decisió pot ser justificada de múltiples maneres. Principalment, volia concentrar-me més en el que escrivia que en les reaccions dels lectors. Molts m'ho han retret, però altres ho han entès i m'han enviat mails quan han volgut dir la seva.

ENTRELLUM ja ocupa 100 pàgines en word i, un cop enllestida l'obra, no descarto la possibilitat de publicar-la en format clàssic de llibre de paper. Si alguna editorial n'està interessada, que es posi en contacte amb mi i en parlarem.

Perquè un blog és una obra: work in progress. Tancar un blog és cloure una obra. Obrir un blog és encetar una obra nova. Sincerament, encara no sé que faré el dia 1 de gener de 2007. Només sé que no serà ENTRELLUM.

Ciberescriure m'ha ensenyat moltes coses. Ofici. Disciplina. Dosar les paraules. Esbaldir les idees. Autogestionar la meva llibertat. Experimentar. ¿La millor gratificació? Tenir lectors fidels i conèixer gent interessant.

ENTRELLUM segueix. Demà ens veiem, si Blogger vol.

(La imatge que il·lustra aquest post no té res veure amb el contingut, però la poso perquè és una foto que he fet aquest matí a la glicina del jardí. M'ha fet gràcia contemplar que la natura no perd el temps)

M'entrevisten via mail...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera, blogs de referència, etc. Responc això:

Tothom pot obrir un blog, però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític, ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals, ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot. Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com. Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ. Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents. Col·lecciono insults (la gent és molt poc original en aquest sentit: solen ser "anònims", púrria fracassada, ressentida, amargada...). És qüestió de no cometre certs errors l’experiència dels quals m’ha ensenyat que poden ser fatídics. ¿Referències? A ENTRELLUM m'he pres la molèstia de posar una llista d’enllaços a altres blogs. La clau és la continuïtat. Cal sovintejar el postejament. O t’ho prens seriosament o plegues. És molt més que una moda. És tota una filosofia literària: escriure digitalment suposa un repte diari. Els textos llargs em posen nerviós. Són sospitosos. Els trobo tan artificials com una novel·la. Un text ha de poder ser llegit d’un sol cop. La poesia és superior a qualsevol altre gènere perquè economitza la paraula densificant el sentit. Un post és una píndola literària que tendeix a l’aforística. Et permet el complement de la imatge i del so, l’amplificació hipertextual, musical, etc. La mera paraula s’enriqueix oferint al ciberlector un paisatge més atractiu. Vaig començar el primer dia de l’any 2004 i (tret de les vacances i crisis diverses) he continuat bloguejant fins al dia d’avui. I així seguiré. El material blogogràfic el puc reciclar aprofitant-lo per a guanyar premis i publicar llibres de paper, però on em sento més còmode, més lliure, més jo, és en el blog. Un gran invent.

Una estructura política que no troba diners per publicar les obres completes de Blai Bonet no mereix que cap bulldozer respecti la seva integritat. Comentari anònim

Curiosa la teoria del senyor Carol...

Curiosa la teoria del Sr. Carol exposada aquest dilluns a la seva columna de LV. Segons ell, un bloc és un blog que no admet comentaris. I es queda tan ample. O sigui, d'acord amb aquesta caroliana definició, ENTRELLUM seria un bloc en comptes d'un blog, un bloc "ideològicament entotsolat" (que així és com es tradueix al català ensimismado). Pues va a ser que no.

El debat ja fa dies que bull. La proposta que defenso és clara (malgrat Termcats i Vilawebs):

1. La paraula "bloc" no és adient perquè es pot confondre amb el bloc de notes de tota la vida. Escriguem, doncs, weblog o blog per anomenar el quadern de bitàcola digital o ciberdietari.
2. El verb que derivaria de "bloc" seria "bloquejar", que és inacceptable per motius obvis. Escriguem, doncs, bloguejar per a expressar l'acció d'escriure en un blog. També val postejar.
   
3. El que blogueja (que no "bloqueja") no pot ser el "bloquer" o la "bloquera" (tampoc "bloguista"), sinó el blogger, el bloguer o la bloguera. Hom pot admetre també blogaire.
4. L'univers dels blogs és la blogosfera, que no la "blocosfera". En el cas concret dels blogs escrits en català, millor anomenar-la catosfera. [Molèstia apart, aquest terme me'l vaig inventar jo]
5. Us podeu passar pel forro els quatre punts anteriors i fer els que us roti, però després no us queixeu si us quedeu "bloquejats"...

Tocant al tema dels comentaris, val a dir que el Sr. Carol pixa fora de test. Un blog és un blog amb comentaris o sense. El blogmestre decideix si vol o no vol que els ciberlectors (bloglectors) diguin la seva. L'opció dels comentaris és perillosa. La gent no s'autocontrola. Els anònims ho emmerden tot. Un blog no és millor ni més "lliure" perquè deixi o no deixi posar comentaris. Només cal llegir els comentaris de la majoria de blogs per a comprovar que tampoc no ens perdem res si desactivem aquesta opció. Les "màgiques respostes" que tan mitifica el Sr. Carol solen ser ràpides i irreflexives, és a dir, trivials, quan no són impertinents.

La primera conclusió és que alguns periodistes de paper farien bé documentant-se si volen parlar de realitats (o virtualitats) que desconeixen. La segona conclusió és que alguns encara confonen la "llibertat" amb fer-se pets en públic.

Hi ha un paio a Guayaquil...

Hi ha un paio a Guayaquil (Ecuador), un tal Jorge Luis, que visita sovint ENTRELLUM. No recordo si el vaig descobrir gràcies al comptador o a Technorati. Té un blog (poc actualitzat i poc visitat) titulat ¿ENTONCES? Reflexiones de lo cotidiano. El va començar a escriure cinc dies després que jo. El més curiós del cas és que a la llista d'enllaços (si vas a leer, lee bien) hi ha posat ENTRELLUM. No sé qui és aquest senyor. No el conec de res. M'ha intentat involucrar (sense èxit) en una cadena d'aquestes que corren per la xarxa: Cinco extraños hábitos propios. Fa un mes li vaig deixar un comentari dient-li que m'estranyava que m'hagués enllaçat i demanant-li si llegia el català. Em va enviar un mail... (un mail que no trobo i que tampoc no aclaria res). He arribat a la conclusió que va escollir uns quants blogs a l'atzar per a enllaçar-los amb el seu, i a mi em va tocar la rifa. Ho dic perquè també enllaça un blog francès (força interessant) el blogmestre del qual també li va deixar un comentari: je tenais à vous remercier pour le lien. Total, que aquestes coses passen, i són divertides. Em satisfà saber que hi ha un entrellumaire en els confins d'ultramar. Avui li dedico aquest post. Va por ti, Jorge Luis!