Un blog sense comentaris no és un blog

Alguns, emparant-se amb arguments agafats amb pinces d'estendre la roba, intenten justificar-se, però no cola. Un blog sense comentaris no és un blog, sinó un web 1.0 del segle passat, unidireccional, castrat. Un blog sense comentaris és com cardar sense escórrer-se, un blog-interruptus. De què teniu por? Podria posar els enllaços de quatre o cinc presumptes blogs d'escriptors, totxos o polítics de cert renom que no tenen collons d'acceptar comentaris. La millor alternativa és la moderació dels comentaris: el blogmestre se'ls llegeix i decideix quins publica i quins rebutja. Ja sabeu que no m'agraden els anònims, però són inevitables, formen part del paisatge catosfèric. Si no ets capaç d'admetre l'opinió dels altres, aleshores tens un greu problema. Els monòlegs sovint condueixen a l'autisme, quan no desemboquen en actituds encara més perilloses...

[Subirana se l'agafa amb paper de fumar... diu no sé què de "les clavegueres"... ell sempre tan fi i tan delicat... per damunt del bé i del mal... sobretot del mal... no fos cas que s'enllordés amb la realitat de la vida... Internet és el que és... i vostè pot seguir immaculat a la seva torre de vori...]

Gràcies pel premi (i ja van dos)

Minúcies

Saps que s'acaba el curs perquè floreixen els baladres i els alumnes estan insuportables. Avui, demà i demà passat els de 2n. de BTX fan exàmens finals. Enguany tornaré a corregir selectivitat a l'Autònoma. He rebut quatre originals més del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. Fer de jurat és un pal. Has de llegir molta morralla. I més pal és si no cobres ni un euro. Parlant de cobrar, he ingressat el talonet de CEDRO: 167 € en concepte de drets pels llibres publicats. Misèria & Co. No ens farem rics escrivint. Ni escrivint ni treballant honradament. M'ha arribat la convocatòria de subvencions de la ILC. Malgrat que el director ja no és l'ínclit Subirana (que me la va denegar els darrers dos anys), sinó l'Oriol Izquierdo, no penso demanar res, ni per creació ni per traducció ni per webs. A parir panteres. N'estic tip de pidolar xavalla. El que sí que faré és presentar-me al Carles Riba.

Feliç exili!

Vilaweb
Subvencions
Carta certificada
Flux

Carta certificada...

Carta certificada de la ILC. Assumpte: denegació ajut. Igual que l'any passat, amb el mateix formulisme eufemístic, amb la mateixa rúbrica que, més que una signatura, sembla un núvol que escup un llamp (curiós: enguany Mr. Subirana no ha posat el seu segon cognom: i Ortín). Motiu de la denegació: Atesos els criteris preferents... etc.

M'agradaria saber qui hi ha en aquests "òrgans de qualificació"... A veure si, al final, tindrà raó Sam Abrams (i mira que em dol haver de citar aquest senyor):

O el cas de Jaume Subirana, que ha muntat uns jurats d'adeptes al seu règim al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, de manera que hagi pogut concedir els ajuts a la creació a gent dels seus cercles socials i intel·lectuals. Així, s'ha concedit un ajut substanciós al seu amic Toni Sala perquè escrigui una altra obra de qualitat dubtosa. I recordem que Toni Sala encara no ha gastat l'import del Premi Nacional de literatura que la seva admiradora Dolors Oller li va concedir l'any passat, amb els aplaudiments explícits del senyor Subirana. Així s'ha concedit un ajut al crític i simpatitzant amb el règim Julià Guillamon per investigar una altra vegada el tema de l'exili. Guillamon ha trobat en l'exili una veritable mina d'or perquè ja va cobrar de l'erari públic el comissariat de l'exposició (i la coordinació del catàleg) que va fer al CCCB sobre el tema en qüestió i també va cobrar la feina de curador del volum Narrativa catalana de l'exili.

¿Quins "criteris preferents"? ¿Que un blog no s'ajusta al cànon clàssic dels gèneres (narrativa / prosa / poesia)? ¿Que no sóc "amic" d'algú? ¿Que no compartim afinitats polítiques? ¿Que el meu currículum no arriba a la sola de la sabata d'aquests 30 afortunats?

No vull entrar a analitzar nom per nom perquè no acabaríem mai. I això que alguns els conec... Almenys enguany no li han donat la subvenció a cap presidiari com l'any passat (per cert: ¿Ja ha escrit el llibre? Friso per llegir-lo).

Alguna cosa put aquí dins. Com que jo no sóc "amic" de ningú, em permeto la llibertat de parlar de tot això. Per sort, no necessito almoina pública. Tinc una nòmina acceptable i, a més, guanyo premis literaris i vaig publicant malgrat les denegacions oficials del règim instituït. Però m'agradaria saber la veritat de tot plegat. M'intriguen aquests tripijocs...

No en tinc prou amb una excusa patètica com la d'aquesta carteta estàndard. Requereixo, com alumne aplicat que sóc (no us podeu imaginar la paperassa que exigeixen per a presentar la puta sol·licitud i la pèrdua de temps que suposa), que se m'expliquin raonadament els motius concrets de la "puntuació inferior" que se m'ha atorgat com a qualificació. El meu projecte s'ho val. Però tranquils, que el 2007 em donarà la raó que m'heu denegat. I, aleshores, la vergonya caurà sobre vosaltres pels segles dels segles. He dit.

AFEGIT (17:32)

Benvolgut Toni:

Vaig escriure't a començaments de mes per presentar-me i ara ho torno a fer perquè avui surto al teu blog. Sí, sóc un dels 30 subvencionats per la ILC. Com que no sóc conegut ni famoset en el món de les lletres, la veritat que em considero veritablement afortunat, tal com tu ens qualifiques. Només volia dir-te que la sensació que tens jo també l'he sentida amb alguns premis literaris com ara el Pere Calders (el que promou el nostre estimat Departament). Pensava que, en ser destinat per a profes, era clar i transparent. Però després de veure com se l'emportaven diferents escriptors de la casa (id est, de la casa editorial que publica l'obra guanyadora), vaig decidir que no valia la pena insistir-hi. Desconec quines maquinacions hi ha rere els ajuts de la ILC (si n'hi ha), però almenys a mi (un desconegut) m'ha servit per fer un salt qualitatiu en la meva carrera literària. Suposo que, després de tot, els ajuts i els premis haurien de servir per això, oi?

Res més. Bon estiu i fins una altra,

Òscar Palazón

NB: Em vaig presentar al Pere Calders tres cops fins que vaig arribar a la mateixa conclusió que tu i ho vaig deixar córrer. Ah, investigant, ja he descobert qui són els membres de la "comissió avaluadora" de les propostes de creació literària: Núria Albó, Xavier Cortadellas, Eva Piquer, Jaume Subirana i Estanislau Vidal-Folch. Q.E.D.

Després de quatre mesos d'espera...

Després de quatre mesos d'espera, per fi sortim a l'e-lletres catalanes de l'e-noticies. Han retallat una mica l'entrevista original, han eliminat les dues últimes preguntes que m'havien plantejat i, incomprensiblement, no han posat l'enllaç a l'Emma. Estarem tota una setmana sencera exposats als comentaris, cosa a la qual ja ens havíem desacostumat a ENTRELLUM.

Aclariment: Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner...

Avís important: que critiqui les subvencions no vol dir que no n'hi hagi demanat. Subirana (al qual tinc el detall de citar i enllaçar a l'entrevista) ho sap millor que ningú. El problema és que fa dos anys que la demano i fa dos anys que me la deneguen. Subirana sabrà per què...

Ho comentava l'altre dia amb la Tina...

Ho comentava l'altre dia amb la Tina: la catosfera està molt pansida últimament, com si "la moda dels blogs" hagués deixat pas a l'ensopiment generalitzat. N'hi ha que pleguen, cansats, conscients de la seva manca d'idees. No apareixen blogs nous interessants. Seguim amb els típics diaris d'adolescents plens de faltes d'ortografia, l'anecdotari banal, el politiqueig barat, el glossadors de notícies i la colleta d'amics que es comenten mútuament i que acaben quedant per a dinar, sopar, fotre un cafè, unes braves, o (directament) lligar... Humana misèria. Un desert de decadència literària. Res de nou. Res.

La bona notícia és que la Tina treu el seu llibre, que serà el segon blog català que esdevé paper (el primer fou Adrada d'en Jaume Subirana). Estaria bé que les editorials es fixessin una mica més en aquesta literatura digital, que hi apostessin de veritat, que s'arrisquessin a promoure la ciberliteratura de qualitat. Per això encoratgem la iniciativa de Labreu Edicions.

Escriure al segle XXI suposa un repte, una aventura que passa necessàriament per l'experimentació amb les noves tecnologies. Qui no ho vulgui veure així, és que està cec o prefereix quedar-se al segle passat. Els blogs segueixen sent una eina molt valuosa per a l'escriptor. Escriure cada dia serveix per agafar ofici. És un aprenentatge lent, però segur. Saber que hi ha gent que et llegeix (perquè en tens constància), t'anima en aquesta incerta singladura de les lletres virtuals. Les possibilitats són immenses i encara molt inexplorades: entrecreuaments d'autors i personatges, una autèntica teranyina dins la qual es fecunden co(i)nspiracions inèdites i insòlites... La generació dels blogs encara és a les beceroles. No és una qüestió de fe, sinó de fets: la facticitat quotidiana d'una ciberescriptura ultramoderna.