De vegades

De vegades passen coses que et fan pensar que hi ha algú escrivint el guió de la teva vida... De vegades, inesperadament, reps regals anònims, com si algú vetllés per tu rere les bambolines... De vegades tens la temptació de creure que tot plegat és un joc amb un sentit molt definit, un joc les regles del qual desconeixes... De vegades et mires la pròpia vida com una representació teatral en la que somnis i realitat es confonen... De vegades simplement somrius, deixes de pensar, flueixes... Perquè saps que el millor encara està per arribar...

Un blog sense comentaris no és un blog

Alguns, emparant-se amb arguments agafats amb pinces d'estendre la roba, intenten justificar-se, però no cola. Un blog sense comentaris no és un blog, sinó un web 1.0 del segle passat, unidireccional, castrat. Un blog sense comentaris és com cardar sense escórrer-se, un blog-interruptus. De què teniu por? Podria posar els enllaços de quatre o cinc presumptes blogs d'escriptors, totxos o polítics de cert renom que no tenen collons d'acceptar comentaris. La millor alternativa és la moderació dels comentaris: el blogmestre se'ls llegeix i decideix quins publica i quins rebutja. Ja sabeu que no m'agraden els anònims, però són inevitables, formen part del paisatge catosfèric. Si no ets capaç d'admetre l'opinió dels altres, aleshores tens un greu problema. Els monòlegs sovint condueixen a l'autisme, quan no desemboquen en actituds encara més perilloses...

[Subirana se l'agafa amb paper de fumar... diu no sé què de "les clavegueres"... ell sempre tan fi i tan delicat... per damunt del bé i del mal... sobretot del mal... no fos cas que s'enllordés amb la realitat de la vida... Internet és el que és... i vostè pot seguir immaculat a la seva torre de vori...]

Gràcies pel premi (i ja van dos)