Sampa 11

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real.

Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis. 

Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra.

No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t.

Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bondat.

Respira amb tendresa. Camina amb tendresa. Parla amb tendresa. Estima amb tendresa. Que la tendresa sigui la teva guia enmig d’un món embogit per la violència. 

Viu la teva vida aquí, ara mateix, com t’és donada, perquè és la teva, perquè no en tens cap altra, perquè és perfecta en la seva imperfecció, perquè cada segon que passa és un segon que t’acosta a l’altra banda... 

Viu-la. Abans que el somni deixi de ser real. 

Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 

Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 

Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 

El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.

Tornem als finals.

Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 

Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 

A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!

Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....

Llum definitiva

 

Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 

La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 

Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 

La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 

I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.

(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

Clap your hands

Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own, aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb ella.

 

Manchester

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande.

Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic.

Però el terrorisme també té el seu lirisme... 

La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional. 

Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada enmig de la barbàrie i el caos. 

Viu el present i dóna gràcies.

Descansin en pau.

A voltes

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire.

A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda.

No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen.

A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum.

A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat.

Ser feliç és tan fàcil...

Ser, estar, estimar

 

Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si escullo allò que em fa feliç, començant per la millor versió de mi; perquè hi ha molts Tonis, però n'hi ha un que és el més guai. Aquest és el que ha de prevaler. 

La vida va de

La vida va de ser tu mateix i de pintar les hores de colors i de ballar sota la lluna i de banyar-se al mar nu i de somiar amb els ulls oberts i de besar amb els ulls tancats i de fondre's amb l'energia còsmica i d'aprendre i d'oblidar i de romandre dempeus quan tothom cau i de caure quan tothom s'aixeca i de fluir amb el riu incert i de cercar fràgils certeses i de dir la veritat i de contemplar la bellesa i de desprendre's d'allò que no et deixa avançar i d'enlairar-se amunt amunt i de volar i d'aterrar sense trencar-se i d'estimar la soledat i de donar donar donar sabent que l'univers t'ho tornarà multiplicat i de parlar quan tothom calla i de callar quan tothom parla i de saber acomiadar-se i d'entomar tota la màgia i de ser sempre valent i de defensar la llibertat i de crear crear crear i de riure i de plorar i d'abraçar sentint que abraces i d'estar en el pur present i de veure sortir el sol i de veure també la posta i de caminar borratxos d'horitzó i de tornar a ser nens i d'escoltar el silenci i de capbussar-se en el misteri i d'esperar que tot anirà bé confiant confiant i de cantar desafinant i d'adormir-se a la platja i de donar gràcies perquè som aquí sans i estalvis gràcies gràcies gràcies 

Perquè la vida va de tot això i de ser tu mateix i de fer feliços als altres. 

Tornem a ser vent i núvol i platja

Que tot és energia, no cal discutir-ho. 

Mira'm als ulls, abraça'm, atreveix-te a saltar la tanca de les inèrcies consuetudinàries, gosa esmicolar els patrons que vas heretar dels rebesavis, deixa't anar d'una vegada, en comptes de continuar perpetuant l'agonia d'aquest estar malaltís que reitera i reitera i reitera la pauta equivocada, sigues valent i valenta, refuta't, rebutja't, reinventa't, que l'hora de la vritat és ara, no pas demà o el proper cap de setmana, què coi esperes per a decidir que vols gaudir de la vida, que tens el dret i el deure de gaudir de cada somni, vinga, afanya't, que cada batec t'acosta a la línia vermella, vinga, que cal mudar de pell per primavera, que les flors i les abelles no perden el temps amb romanços, vinga, quina mena d'ombra et frena? 

Abraça'm, mira'm als ulls, descobreix la tramuntana despullant el paisatge, fora boires, fora dubtes, fora noses, que serem allò que vulgui la força suprema que esberla la llavor dins la terra i fa créixer les arrels i fa volar els ocells i apropa els llavis, ho sabies, que som aquest miracle? 

Que tot és energia, és tan evident com el sol del migdia, com la llengua i la saliva, com la flama que crema i purifica. 

Estima't. Fes-te aquest regal. Lliura't. Deslliura't. Relaxa't. 

Tinc una tendresa encesa a la punta dels dits. Tinc un secret de llum per a les nits sense lluna. Tinc la clau que obre el pany del paradís. 

I tinc també una certesa: viure és riure, fins que floreixi l'ànima...

La darrera llàgrima

Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

Traces de mi

Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món. 

I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable. 

No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó. 

Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs...

La vida que pampallugueja incessant

La vida que s'escola entre els dits

La vida que crida tothora:

Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, cap als boscos, que res no us entrebanqui la follia. Sigueu joia i estiu! Sigueu la carn de Déu brillant en la penombra!

La conquesta del silenci

La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, plàcid, i córrer sota la pluja, empaitant la tramuntana, mentre les gavines sobrevolen amb elegància les nostres gesticulacions ridícules. I no saber qui som encara. I trobar a faltar la platja. I esperar cada matí la vida com un regal sense desembolicar, aquella rajola de xocolata que no hem tastat encara. La conquesta del silenci. Ser. Ni dir ni tenir ni fer. Ser. I aprendre a rendir-se davant totes les victòries. Perquè ser feliç no és tan difícil, el més difícil és acceptar la impermanència de l'alegria, del plaer, de l'amor, de la vida, que gira i tomba, comença i acaba, reneix i s'extingeix amb una naturalitat increïble. La conquesta del silenci aquest matí de diumenge enmig de la metròpoli més manicomial d'Amèrica. Ella es desperta. Engega el mòbil. La miro i no dic res. Desexisteixo. Ja sóc lluny. Hi ha altres maneres de viure i altres maneres d'estimar. La solitud es vesteix de paraules. Són la disfressa més humana. L'ànima sap que el cos pesa i, tanmateix, sent compassió de les seves misèries. Només un petó. Només una mirada. Fa hores que t'acomiades. No serveix de res acomiadar-se. Mais eu te possuirei mais que ninguém porque poderei partir...

Iguaçu

 

Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

Carnaval a Sampa

Sembla mentida que d'una metròpoli tan grisa i desmesurada com São Paulo, de sobte pugui brollar tanta alegria i tants colors, com aquelles rares flors que apareixen enmig del desert, les flors dels cactus, tan boniques i efímeres. 

L'espectacle més gran del món i el més inenarrable, això és el Carnaval brasiler. Amb prou feines, hi assisteixes bocabadat i te'n fas creus, com a "gringo" europeu, amb aquell ensopiment tan català; i tornes a creure en la Vida.

Perquè la Vida sempre troba el camí cap al futur. Europeus decadents, avorrits, tibats, porucs, farts de benestar, tips de civilització... Davant el Carnaval, som una ombra prescindible. Tanta llum encega. Tanta joia aclapara. 

Perquè la Vida sempre troba el camí.

Muito obrigado, Brasil 🇧🇷

Kalunga

 

Tot el que no sé em fa sentir més humil. Som minúsculs davant la grandesa de la natura i de l'univers. Vivim autocentrats, en constant "mode selfie", tot gira al voltant del nostre melic, amb poca empatia pels altres. Parlo sobretot de mi, d'aquest ésser narcisista que només busca el seu interès, la seva felicitat. Onanista de mena. Com si voler ser feliç fos un delicte, quelcom lleig que has d'amagar. Hauríem de dedicar-nos en cos i ànima a "millorar el món", una vida "al servei" dels altres... I, en canvi, aquí estem, perpetrant el "gran pecat" de realitzar els nostres ridículs somnis... Per què els cristians tenen la virtut de fer-te sentir culpable quan ets massa feliç? Quina malaltia és aquesta que ve a dir: no et mereixes el plaer ni la felicitat? Estem bojos? És enveja? I si demà s'acaba, no hauré viscut el que havia de viure, amb plena llibertat i sense retrets? Els que voldrien fer-me dubtar, no són prou valents per a viure una vida autèntica. Mentrestant, faig via, que el temps és curt i queden moltes delícies per explorar...

Ser amor

No hi ha errors i, per tant, no hi ha culpa. El sentit de la vida és viure-la. No has de canviar. No has de fer res. Només ser tu mateix, confiar, fluir... La ment és ego i pors. Has de sentir amb el cor i refiar-te de la intuïció. El veritable amor és lliure. Si necessites algú, no l'estimes, el necessites. Estimar de veritat és SER AMOR, manifestar en nosaltres la divinitat i reconèixer-la en els altres. Namasté.

Hi ha pau

HI HA PAU 

 Hi ha pau en els vestigis de la vida feta somni, 

en els blaus que separen els núvols de les onades,

en les teves paraules, en els silencis
que es condensen en forma de
llàgrimes. 

 Hi ha pau en les gavines, 

en les fustes que arriben a la platja, 

en les pedres que mantenen l’equilibri, 

en el record de les hores amazòniques, 

tan inoblidables. 

 Hi ha pau perquè l’amor és una llum que no trasbalsa, 

aquesta divina llum que inunda el cor de rialles. 

 Hi ha pau, i tendresa infinita, i una certesa 

 que abasta cada replec de l’ànima. 

Perquè l’amor és una llum 

que no trasbalsa. 

 HÁ PAZ 

 Há paz nos vestígios de vida feita sonho, 

nos azuis separando nuvens e ondas, 

nas suas palavras, nos silêncios
condensando sob a forma de
lágrimas. 

 Há paz nas gaivotas, 

na madeira chegando à praia, 

nas pedras que manter o equilíbrio, 

na memória das horas Amazônicas, 

tão inesquecívels. 

 Há paz, porque o amor é uma luz que não turba, 

Esta luz divina que inunda o coração de risos. 

 Há paz, e ternura infinita, e uma certeza 

 cobrindo cada dobra da alma. 

Porque o amor é uma luz 

que não turba. 

 THERE IS PEACE 

 There is peace in vestiges of life made dream, 

in blues separating clouds and waves, 

in your words, in silences
condensing in form of
 tears. 

 There is peace in gulls, 

in driftwood arriving at beach, 

in stones maintaining balance, 

in memory of Amazonian hours, 

so unforgettable. 

 There is peace because love is a light that not trouble, 

This divine light that floods the heart with laughters. 

 There is peace, and infinite tenderness, and a certitude 

 covering each fold of soul. 

 Because love is a light 

that not trouble.

poemes

Encara som aquí

És fàcil: es tracta de ser tu mateix, de deixar que la vida flueixi en els instants que encara som aquí bategant, respirant, caminant, estimant... Que encara som aquí, perquè cada dia se'ns regala un dia més, una nova benedicció de l'univers, un miracle dit "humà" del qual hauríem de ser conscients amb plena humilitat. Quan encara som aquí, hi som a temps, d'agrair i de sentir que val la pena viure.

Hay algo

Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras, algo que tiene el color de tus ojos y la luz de tu sonrisa, algo que me sostiene en el vacío cósmico llenándome de gozo como se llena de agua de lluvia la copa cristalina...

Hay algo de ti que me recuerda mi esencia, que me devuelve al origen de todo, cuando no había división entre macho y hembra, entre día y noche, entre cielo y tierra..

Hay algo que late con la fuerza ardiente de los volcanes, algo que se precipita como la lava ladera abajo, algo tan poderoso y dulce que me estremece...

Será lo ETERNO que irrumpe en medio de los relojes, será el AMOR que se consuma sin consumirse, será la VIDA que aspira a florecer primaveralmente, será  este INSTANTE-DE-PURO-PRESENTE que resume toda la trama divina....

Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras...

Eres tú que me eres.

Què vols tu?

Volia viure davant del mar.
Hi visc.

Volia viatjar. 

Viatjo. 

Volia amor. 

Estimo. 

Volia llibertat. 

Volo... 

Voler. 

Volar.... 

Què vols tu? 

Ho saps? 

Només seràs FELIÇ quan 

aprenguis a CREAR el que vols 

i creguis que és possible... 

Creure. 

Crear... 

Voler. 

Volar... 

Què vols tu? 

Ho saps?