Ser amor

No hi ha errors i, per tant, no hi ha culpa. El sentit de la vida és viure-la. No has de canviar. No has de fer res. Només ser tu mateix, confiar, fluir... La ment és ego i pors. Has de sentir amb el cor i refiar-te de la intuïció. El veritable amor és lliure. Si necessites algú, no l'estimes, el necessites. Estimar de veritat és SER AMOR, manifestar en nosaltres la divinitat i reconèixer-la en els altres. Namasté.

Consciència i energia

Los niveles de conciencia (campos de energía) se calibran de acuerdo a su efecto mensurable. Con cada aumento progresivo en el nivel de conciencia, la frecuencia o vibración de la energía se incrementa. Por tanto, la conciencia superior irradia un efecto beneficioso y curativo en el mundo, verificable en la respuesta muscular humana, que se fortalece en presencia del amor y la verdad. Por el contrario, los campos de energía no verdaderos o negativos inducen una respuesta muscular débil. Lo que debilita la energía vital debe ser evitado: vergüenza, culpa, confusión, miedo, odio, orgullo, desesperanza y falsedad. Lo que eleva la vida ha de ser realizado: verdad, coraje, aceptación, razón, amor, belleza, alegría y paz.

David R. Hawkins

Adéu Còrsega

Davant el mar tot es dilueix

I més després de la pluja 

La línia immutable de l'horitzó 

La silueta d'Elba al fons 

El far del port de Bastia 

He vingut a ser feliç 

I tanmateix recullo els fruits 

Verosos i macats de la tristesa 

El cel plora per nosaltres 

Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 

Se'n van els núvols terra endins 

L'illa és esquerpa com tu 

I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 

D'aquella primera mirada que, eterna, 

Quedarà per sempre més
En el calaix dels somnis 

Adéu Còrsega! 

Adéu fada! 

Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 

Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 

Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs

Adéu amor malaguanyat que no vas passar
D'il·lusió primerenca 

Hi ha més camí endavant 

Sempre hi ha més camí 

I més illes i més somnis i més llavis
I més món 

La culpa no és teva ni meva 

Havia de ser així 

Tard o d'hora les piles de pedres cauen

(Tu ho vas predir)

(Jo renegava de la teva predicció) 

Ara, a contracor, et dono la raó 

Enhorabona, pitonisa! 

Adéu fada! 

Adéu Còrsega! 

Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres

Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 

Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 

I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 

Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

Suposa que

Suposa que perds la por i et creixen les ales i et llences de cap al desconegut i voles i voles i voles i res ni ningú pot aturar-te i la màgia inunda la teva vida fins al punt de creure que és una altra vida (com si haguessis mort i fossis al cel) i cada minut etern i cada mirada sincera i cada rialla vertadera i cada paraula transparent i cada carícia i cada petó i cada silenci tendres tendres tendres més tendres que la neu quan surt el sol i no haver de donar explicacions i no perpetrar impostures i ser més lliure que el vent lliure que bufa com vol i cantar i ballar com els nens que no saben cantar ni ballar i canten i ballen de puta mare i engegar a dida tots els ensopits que només parlen de diners i de política i de futbol i ignorar els amargats que pensen que la vida és una merda quan la merda són ells i fotre el camp ben lluny a l'illa més remota del planeta i oblidar el que et van ensenyar els capellans i oblidar els llibres que vas llegir i també els que vas escriure i somiar que somies somnis més reals que la realitat i escarnir els seriosos i els realistes i els que només cerquen seguretats i no dubten mai i els que se l'agafen amb paper de fumar i els capsigranys que ejaculen bilis i després perdre't bosc endins riu amunt fins a la cova més fosca on habiten les ondines entre falgueres i heures i molsa i no dir mai impossible i beure de les fonts més pures i assaborir la carn que batega i gemegar i cridar i aspirar al cim on la matèria es fon per esdevenir energia i adormir-te en els braços de la fada més bonica mentre et xiuxiueja paraules noves que inventa per a tu i ser com ets i no penedir-te i no saber què vol dir culpa i morir qualsevol dia amb el cor tan gran que et rebenti el pit i que les flors facin festa grossa sobre les teves cendres i ser llum definitiva

Suposa que perds la por i decideixes que és l'hora de VIURE

Despertar

Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull.
Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla: escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten.
Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes.
Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla.
Despertar és retirar-se al desert, dejunar i parlar amb les serps i els escorpins.
Despertar és fugir per a retrobar-se.
Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern.
Despertar és oblidar la paraula culpa.
Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se.
Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres.
Despertar és donar en comptes de demanar.
Despertar és beneir la pluja i el vent.
Despertar és plorar sense voler i somriure sempre.
Despertar és mantenir la calma quan tot s'enfonsa i encendre una llum enmig de la tenebra.
Despertar és perdre per a guanyar-se.
Despertar no és criticar ni esperar que els altres solucionin les coses, sinó actuar, responsabilitzar-se, donar exemple i superar-se cada dia.
Despertar és desconfiar de les paraules i confiar en els fets.
Despertar és ser conscient que la llibertat és un miratge.
Despertar és demanar perdó i donar gràcies tantes vegades com faci falta.
Despertar és saber acomiadar-se i abraçar la solitud com s'abraça una mare.
Despertar és encarar de fit a fit el misteri sense espantar-se.
Despertar és deixar de tenir por.
Despertar és obrir el cor perquè la vida l'ompli de vivències.
Despertar és cercar la veritat sense abaratir-la.
Despertar és ser tu mateix i estimar-te.
Despertar és viure en infinitiu, reflexivament, més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les coses que fineixen, amb l'ésser centrat en l'etern, conscients del que som malgrat les aparences.
Despertar no és obrir els ulls, sinó mirar cap endins i descobrir que tot és preciós, incomprensible i sublim com el cant del rossinyol.
Despertar és sentir que déu és molt més que una paraula.
Despertar és caminar, caminar, caminar i no cansar-se mai de caminar.
Despertar és descobrir el significat del silenci.

Despertar és no desesperar, perquè hi ha un àngel que sempre ens bressola. 

Un dia especial

Els peus, els camins, els canyars, els núvols, el vent, el cel... La qüestió és avançar. Crear. Surt del llit cada matí dient: "Avui serà un dia especial". Has de fer que passin coses, no les mateixes coses de sempre, sinó noves, o les de sempre amb un toc d'inspiració diferent. No et lamentis. No diguis que la culpa és dels altres. No pensis que el món està fatal i que tu no pots fer res. Mentida. Camina. Mou-te. Crea. I per la nit acluca els ulls dient: "Avui ha sigut un dia especial".      

Estima't

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. Poden ser tantes coses que no acabaríem mai d'enumerar-les. Viure és això: tirar endavant amb la incertesa a collibè, deixant-se la pell a cada batec, amb l'horitzó com a meta. Pot ser que demà el cel sigui més clar i la mar més serena. Tantes coses poden ser que no val la pena perdre el temps fent llistes inútils. Pot ser que t'hagis d'inventar de nou, com sempre has fet, obrir una nova drecera, solcar nous oceans, esdevenir més ocell. Facis el que facis, i encara que no facis res, no oblidis mai el que et diré: tu ets el més important, estima't a tu mateix.

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Riu amunt

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades
Avui tampoc dormirem junts
La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles
Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima
Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra
Resto en silenci
Riu amunt amb la promesa renovada
No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar
Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic
Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres
Riu amunt amb el record de les hores consumades
No ploris més
No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes
Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes
Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí
Avui també dormirem junts



CIBERPOESIA

Culpa

«Per a mi l'essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l'estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior ("culpable"). Jo no sóc "culpable" d'haver nascut. Jo no sóc "culpable" de ser com sóc... Sóc "culpable" de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s'autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable... Llavors, el que resta és un abisme d'irresponsabilitat? Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l'ètica laica, els Mossos d'Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L'únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable... perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?