Magic zone

No, no es tracta de retenir o que et retinguin. No es tracta de romandre en la "zona de confort". Lo que coneixem no pot competir amb lo nou. Lo nou sempre ens sedueix per nou, per desconegut… La "zona d’aprenentatge" ens proporciona noves experiències, noves coneixences, nous horitzons. Per això viatgem. En la "zona de confort" no aprenem gaire res, tard o d’hora tot esdevé rutinari, previsible, avorrit. És dur renunciar a quelcom bo, només perquè la vida ens ofereix quelcom diferent… La novetat, com tot començament, amaga un encís. Cal llevar àncores, pujar més esglaons, obrir les ales i volar més lluny… El cor tendeix als lligams, però l’univers ens vol lliures, oberts, florint, fluint, valents, riallers, confiats…

Plans de futur

Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació". Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust.

Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire. Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cerquen la seguretat mentre tu cerques la llibertat. Per això t'anomenen boig.

Demà l'incert, la sorpresa, l'aventura. I poder contar-ho. I poder fer-ne poemes. 

Amèrica del Sud. Polinèsia. Hawai. Bali. Índia. Nova Zelanda. Etcètera. 

Passant per Irlanda, of course.

No és la volta al món. Aquest és un concepte turístic. Els viatgers (travellers) no necessiten seguir cap pauta ni demostrar res. Van i són feliços anant. Tornen i són feliços tornant. Es perden i són feliços perdent-se. Si no et perds mai, no sabràs mai qui ets realment i fins on pots arribar. 

Agafaràs la motxilla i marxaràs. La vida és això: Camí, gambades i horitzons.        

Abans però, per pura curiositat, esperaràs que caiguin els fruits tardorencs d'aquesta dissortada pàtria. Després, com l'ocell que deixa el niu, fotràs el camp. Car ets valent i salvatge. I no calen més explicacions. 

Un dia especial

Els peus, els camins, els canyars, els núvols, el vent, el cel... La qüestió és avançar. Crear. Surt del llit cada matí dient: "Avui serà un dia especial". Has de fer que passin coses, no les mateixes coses de sempre, sinó noves, o les de sempre amb un toc d'inspiració diferent. No et lamentis. No diguis que la culpa és dels altres. No pensis que el món està fatal i que tu no pots fer res. Mentida. Camina. Mou-te. Crea. I per la nit acluca els ulls dient: "Avui ha sigut un dia especial".      

Transformacions

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...

Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

L'encís d'allò que ha de venir

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

Traveling

Twenty years from now you will be more disappointed by the things that you didn’t do than by the ones you did do. So throw off your bowlines. Sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover.

Viatjar és una de les coses més profitoses que pots fer a la vida, aquesta curta, rutinària i avorrida vida. Descobrir paisatges nous, cares noves, moure les cames, les neurones, sortir d'allò conegut per a lliurar-te de ple a l'aventura del desconegut.

Viatjar hauria de ser obligatori. Destarotar els hàbits sedentaris, posar entre parèntesi les presumptes seguretats que t'engarjolen, defugir la por davant la incertesa del demà incògnit, improvisar sobre la marxa.

Viatjar ens fa créixer, ens enriqueix, eixampla les parets dels prejudicis. Cada nova passa que fem ens allunya de la rigidesa i ens acosta a la flexibilitat, condició indispensable de la saviesa.

Vull dir viatjar, no fer el turista. Per a fer el turista val més que et quedis a casa.

Despullat de literatura

Matí plujós. M'he empadronat a Lleida. A veure si puc votar el 25-A. He enllestit un text per a Siqmunda. Fa setmanes que he perdut la fal·lera per escriure. És el que passa quan vius la vida amb plenitud, que les paraules destorben. Després de molts anys, aquest Sant Jordi no signaré llibres. De totes maneres, no fa gaire he publicat dos poemaris a Bubok: Mandala i Hanua Nua Mea. A més, tinc dues novel·les al calaix que publicaré qualsevol dia. Em trobo en una etapa d'assossec creatiu. La vida és molt més que literatura. Sortosament. És com si hagués perdut la fe en les paraules. Noto que se'm queden curtes, que no serveixen per a expressar el que visc. Suposo que es tracta d'una crisi temporal. Entrellum també se n'ha ressentit. La primavera s'ha vestit de pluja. Jo m'he despullat de literatura...

La Síndrome de Gauguin

Al final, després de molt rumiar, he decidit canviar la plantilla del blog. He escollit una de les més minimalistes. L'he retocada al meu gust. Me n'havia cansat, del disseny que tenia. He optat per suprimir la barra de la dreta. Així queda el post pelat, sense elements que distorsionin l'atenció. No suporto les pantalles atapeïdes de coses. Punxant el meu nom pots accedir a tota mena d'informació suplementària que aquí només fa que destorbar. El tipus de lletra és Georgia. La mida és més gran que abans. La vista ho agraeix. A baix de tot trobareu els arxius. Mantinc la capçalera (és una foto que em va fer Benjamí Villoslada a la presentació de "La catosfera literària" a Mallorca, per ara no n'he trobat cap altra que m'agradi més). No és definitiu. Segur que hi haurà variacions. Com sempre, es tracta de fugir d'un mateix. És el que s'anomena "La Síndrome de Gauguin"...

LLETRES A MAHALTA

Mala bèstia neoplàstica

"Venus no acaba d’entendre què significa ser escriptor. Tampoc no ho entenia la meva ex. ¿Com pot entendre una persona que no escriu el que suposa l’imperatiu d’escriure? El més dur no és estar-se hores i més hores assegut, ni tampoc la solitud intrínseca i extrínseca de la tasca literària, sinó la tràgica incompatibilitat entre la vida normal i la vida creativa, entre la rutinària quotidianitat i l’efervescència artística. Això és el més dur, combinar aquestes dues dimensions sense fracassar en una o en l’altra, o potser en ambdues. L’escriptor de raça no és un ésser qualsevol, un ciutadà estàndard, sinó una mala bèstia neoplàstica que necessita la llibertat com l’aire que respira. Sense llibertat no hi ha obra autèntica, sense llibertat només hi ha posa falsària, esguerros abominables. Jo sempre he escrit el que m’ha sortit dels collons. Quan he vist que no podia escriure el que volia, he plegat d’escriure i santes pasqües. Tots els meus llibres són afirmacions llibertàries que s’adrecen a lectors lliures. Si una obra que llegeixes no et fa més lliure, estripa-la, crema-la, llença-la a les escombreries. L’art que no allibera endogala. Ser escriptor no és una bicoca, sinó una condemna. La paradoxa és fantàstica: només ets completament lliure quan ets completament esclau de les paraules, quan els mots et posseeixen fins a l’extrem d’anihilar-te. L’autor ha de desaparèixer rere la grandiositat de l’obra com una ombrívola estampa eclipsada per la resplendor de la bellesa. Restarà ella, no pas tu. Tu seràs un nom en una coberta, un minúscul fragment d’una enciclopèdia, mentre ella brillarà per sempre més. Venus no ho pot entendre. ¿Com podria entendre el sacrifici algú que només pensa en el seu propi plaer? Nietzsche clou el Zarathustra amb aquesta sentència lapidària: Trachte ich denn nach Glücke? Ich trachte nach meinem Werke! Per això va embogir."

(Fragment de la novel·la El somni de Venus)

Ja està disponible el programa amb el nom dels participants
a les taules rodones de les Terceres Jornades de la Catosfera

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208

Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.

Un nou horitzó

Les orenetes han marxat. Jo també marxo de la casa que m'ha acollit durant tres mesos. M'espera un nou horitzo...

El trasbals de la novetat

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

Una altra tardor

Han arribat les pluges. Les orenetes es preparen per al gran viatge. Les serps busquen el cau per a la gran son. Tu i jo, amb el cor arrupit, imaginem nous escenaris... ¿O serà veritat que no hi ha res de nou sota el sol?

Novetats ENTRELLUM

Un blog no és una cosa estàtica, sinó quelcom que evoluciona i creix a mesura que passa el temps. Cal redissenyar-lo constantment, adaptar-lo a les noves exigències de la xarxa. Us presento les dues últimes novetats entrellumíniques:

• ENTRELLUM WordPress & puntCAT. Gràcies a la iniciativa de catosfèrics, he creat http://entrellum.catosferics.cat en el qual trobareu tot el contingut de l'ENTRELLUM original Blogger. Es tracta d'una versió minimalist on la lletra és l'única protagonista. A partir d'ara, en aquest espai arxivaré els textos més literaris. Hi podeu accedir punxant el logo W que apareix a la cantonada inferior dreta.
• ENTRELLUM videoblog. Com que no era qüestió d'omplir la barra lateral de vídeos en miniatura, he creat http://entrellumvideo.blogspot.com on guardaré la meva particular selecció de vídeos.
• ENTRELLUM fotoblog. Una selecció de les meves fotos preferides http://entrellumfoto.blogspot.com
  
  

Per què faré vaga el dia 14