Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irlanda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irlanda. Mostrar tots els missatges

23.8.15

Monstres


Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema. I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris, no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...  

Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs. 

La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons, nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...  

Jo callo. M'estimo més callar. Ella posa l'últim Cd de Of Monsters and Men, un grup islandès que ens entusiasma. Sempre hem compartit els mateixos gustos musicals. 

    1.1.15

    Salut, amor i llibertat


    El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

    En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

    El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

    Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

    Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

    La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

     
    El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

    El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

    Benaurat 2014. Benvingut 2015.

    Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

    GRÀCIES.                    

    24.9.14

    Ireland


    Se n'ha anat a Irlanda. S'hi estarà un curs. Deixa el niu. Estén les ales. Fa el seu camí. Em sento molt orgullós d'ella. Ni llibres ni res, la meva millor obra és aquesta rossa de 21 anys que ja fa dies que s'està fent a si mateixa. El futur és seu. El món és seu. Molta sort, kuka. See you soon in Ireland

    7.8.14

    Plans de futur


    Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació". Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust.

    Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire. Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cerquen la seguretat mentre tu cerques la llibertat. Per això t'anomenen boig.

    Demà l'incert, la sorpresa, l'aventura. I poder contar-ho. I poder fer-ne poemes

    Amèrica del Sud. Polinèsia. Hawai. Bali. Índia. Nova Zelanda. Etcètera. 

    Passant per Irlanda, of course.

    No és la volta al món. Aquest és un concepte turístic. Els viatgers (travellers) no necessiten seguir cap pauta ni demostrar res. Van i són feliços anant. Tornen i són feliços tornant. Es perden i són feliços perdent-se. Si no et perds mai, no sabràs mai qui ets realment i fins on pots arribar. 

    Agafaràs la motxilla i marxaràs. La vida és això: Camí, gambades i horitzons.        

    Abans però, per pura curiositat, esperaràs que caiguin els fruits tardorencs d'aquesta dissortada pàtria. Després, com l'ocell que deixa el niu, fotràs el camp. Car ets valent i salvatge. I no calen més explicacions. 

    21.6.14

    Independències


    Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

    Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

    No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

    Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

    Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

    Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

    10.6.08

    Primer matí de selectivitat

    7:40 Ja sóc a l'Autònoma. Plou. He hagut d'agafar el cotxe. Estaré els propers tres matins aquí, a la Facultat de Lletres, tribunal 319, aula 601. Comencen a arribar autocars plens d'alumnes...

    9:30 Fa mitja hora que hem començat el primer examen, el de castellà. Ha caigut un fragment de Nada de Carmen Laforet i un de l'informe PISA 2006! (quin recotxineo, els que han patit el sistema educatiu ara han de jutjar-lo: "Valore, a partir de su propia experiencia, los aspectos positivos y negativos del sistema educativo actual. Proponga alguna medida para su mejora." --Cágate lorito!!!).

    A l'aula tenim 65 alumnes, la majoria de la via 1 (científic-tecnològic), meitat de La Vall i meitat de Viaró. La rehòstia, mai millor dit. Un dels vocals del Viaró m'ha reconegut... I és que totes tenim un passat.

    11:10 Prova de català. Torna a ploure i fa una certa xafogor. 65 adolescents respirant alhora dins d'aquesta gàbia resulta un pèl angoixant. Opció A: Mil cretins del Monzó, concretament el relat Trenta línies. Opció B: un text de Palau i Fabre que parla de Picasso. Tocava, per defunció, com tocava la Rodoreda, per aniversari. Molt bona la proposta 2b de l'opció B: "Desenvolupeu, en unes 200 paraules, aquest tema: Les meves preferències en matèria d'arts plàstiques". Com hi hagi algun grafitero...

    He vist que alguns alumnes porten mitjanes altíssimes: 9,9 és la màxima, però hi ha 9,8 i 9,7 i 9,6... Collons, aquests de la privada inflen més que el Michelin. Descarat.

    Joves ben alimentats, saludables, ferms, ben pentinats, ben perfumats, amb roba cara... Privada en estat pur. Opus Dei. Segur que no tenen famílies desestructurades ni històries xungues a casa. Segur que no tenen el pare missing o la mare canviant de manso cada setmana. Segur que no tenen cap germà a la garjola o al reformatori. Golf, esquí, equitació, vela... Comme il faut! Només han d'estudiar, no tenen altra feina. No han estat mai barrejats amb persones de l'altre sexe: elles al seu col·legi amb el seu uniforme i ells al seu, també uniformats. Avui és el primer cop que s'asseuen plegats en una mateixa aula, coincidint sospitosament en el mateix tribunal. ¿Qui no et diu que d'aquí en pugui sortir alguna parelleta? Potser les famílies ja es coneixen i, d'acord amb el costum ancestral, es casaran entre ells. El cercle es tancarà, doncs. Les PAU són el primer contacte que tenen amb la realitat real. Han viscut tots aquests anys dins la bombolla familiar-escolar opusiana, envoltats de cotó fluixos. Avui han sortit, han trepitjat l'Autònoma (on segurament no estudiaran ni tornaran mai). Després d'aquests tres dies retornaran a l'úter impol·lut de l'Obra Divina, al seu món confortable, a la seva vida interior... Aprovaran sense problema. Tenen una bona dotació genètica, cognoms compostos amb una "de" al mig, potencial neuronal (una bona alimentació a la infantesa fa molt), la sort de cara, perquè van néixer amb l'estrella al cul. Estudiaran la carrera a la privada i es col·locaran a l'empresa del papà. Es casaran amb una com ells, es faran supernumeraris i tindran família nombrosa, amb fills que repetiran el cicle. Tot lligat i ben lligat.

    Jo, que vaig néixer fora d'aquest cercle, hi vaig entrar de casualitat (1981), vaig viure un temps en el nucli (1982-1984) i vaig sortit disparat per la tangent més centrifugadora... Des de l'any 1985 sóc un ex-cèntric ex-opusià. Ells encara em vigilen, em llegeixen...

    No és el primer any que em toca corregir el Viaró de Sant Cugat, però enguany la cosa és encara més bèstia. M'agradaria saber quantes estampetes de San Josemaría hi ha amagades ara mateix dins l'aula. Tufeja a encens.

    12:02 He anat un moment a la facultat de Dret per a saludar els del meu institut. Són al tribunal 307. Les professores acompanyants s'estaven al bar. Enguany només presentem 19 alumnes. No tenen res a veure amb aquests, però res. Ni estèticament ni èticament. Hi ha un abisme immens, insalvable.

    13:30 Segueix plovent. Ja han fet la prova auditiva d'anglès. El text (reading comprehension) parla dels "toxic friends". Interessant. Al writing han d'escollir entre la influència dels psicòlegs a la nostra societat o bé escriure una carta a un suposat "amic tòxic" que t'està arruïnant la vida... Posats, també podrien parlar dels "toxic lovers", atès que no hi ha res més tòxic que l'amor, pura intoxicació sentimental...

    Comencen a aixecar-se els alumnes que lliuren l'últim exercici d'avui. Demà més. A les nou en punt ens retrobarem. No se m'ha fet llarg. Potser és perquè no fa la calor d'altres anys. Recordo algunes selectivitats anteriors suant i a punt de deshidratar-me. El primer examen de demà és el de filosofia (o història, depèn del que hagin escollit). A veure què cau. Segur que si surt Nietzsche, d'aquest tribunal no l'agafarà ni déu, mai millor dit. M'agradaria saber com els han explicat Nietzsche els seus profes de filo... M'ho puc imaginar perfectament.

    Un mosquit volia picar-me i l'he esclafat. És el que s'ha de fer amb els mosquits i altres éssers indesitjables.

    He fet bé de no agafar la moto. Ja em vaig xopar l'altre dia fins als calçotets. Suposo que demà també plourà. Aquest país ja sembla més Irlanda o Astúries que Cal Tripartit. La magnòlia del jardí està encantada. Mai no l'havia vist tan ufanosa.