Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opus. Mostrar tots els missatges

13.4.18

CR19

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia. 

Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.


12.3.18

Roma


Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

19.9.14

Eunate


És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.

Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies. 

El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.

Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.

Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes... 

Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.

    13.10.12

    Extra Hispaniam Nulla Salus


    Aquest és el dogma: "Fora de l'església no hi ha salvació." Quan vaig deixar l'opus em van dir el mateix: et condemnaràs. Ara ho diu Rajoy: "Fora de la constitució, el no-res". Curiosa condemna. Els dogmàtics no accepten cap alternativa a la seva veritat absoluta i absolutista. És com si el món s'acabés un pam enllà dels seus nassos. Miopia lamentable. Que vagin en compte que no siguin ells, els que es quedin fora de tot, perduts enmig del desert del no-res, arruïnats i sense colònies. Per sort ja no som al segle XIV i a Europa aquestes coses les tenen ben clares. L'espanyolisme carpetovetònic i ranci no ha evolucionat. De fet està contra la teoria de l'evolució. El seu discurs és franquista i cazurro. Allà ells. La història els escombrarà. La història (i el futur) som nosaltres. 

    6.12.11

    T-64

    Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

    10.6.08

    Primer matí de selectivitat

    7:40 Ja sóc a l'Autònoma. Plou. He hagut d'agafar el cotxe. Estaré els propers tres matins aquí, a la Facultat de Lletres, tribunal 319, aula 601. Comencen a arribar autocars plens d'alumnes...

    9:30 Fa mitja hora que hem començat el primer examen, el de castellà. Ha caigut un fragment de Nada de Carmen Laforet i un de l'informe PISA 2006! (quin recotxineo, els que han patit el sistema educatiu ara han de jutjar-lo: "Valore, a partir de su propia experiencia, los aspectos positivos y negativos del sistema educativo actual. Proponga alguna medida para su mejora." --Cágate lorito!!!).

    A l'aula tenim 65 alumnes, la majoria de la via 1 (científic-tecnològic), meitat de La Vall i meitat de Viaró. La rehòstia, mai millor dit. Un dels vocals del Viaró m'ha reconegut... I és que totes tenim un passat.

    11:10 Prova de català. Torna a ploure i fa una certa xafogor. 65 adolescents respirant alhora dins d'aquesta gàbia resulta un pèl angoixant. Opció A: Mil cretins del Monzó, concretament el relat Trenta línies. Opció B: un text de Palau i Fabre que parla de Picasso. Tocava, per defunció, com tocava la Rodoreda, per aniversari. Molt bona la proposta 2b de l'opció B: "Desenvolupeu, en unes 200 paraules, aquest tema: Les meves preferències en matèria d'arts plàstiques". Com hi hagi algun grafitero...

    He vist que alguns alumnes porten mitjanes altíssimes: 9,9 és la màxima, però hi ha 9,8 i 9,7 i 9,6... Collons, aquests de la privada inflen més que el Michelin. Descarat.

    Joves ben alimentats, saludables, ferms, ben pentinats, ben perfumats, amb roba cara... Privada en estat pur. Opus Dei. Segur que no tenen famílies desestructurades ni històries xungues a casa. Segur que no tenen el pare missing o la mare canviant de manso cada setmana. Segur que no tenen cap germà a la garjola o al reformatori. Golf, esquí, equitació, vela... Comme il faut! Només han d'estudiar, no tenen altra feina. No han estat mai barrejats amb persones de l'altre sexe: elles al seu col·legi amb el seu uniforme i ells al seu, també uniformats. Avui és el primer cop que s'asseuen plegats en una mateixa aula, coincidint sospitosament en el mateix tribunal. ¿Qui no et diu que d'aquí en pugui sortir alguna parelleta? Potser les famílies ja es coneixen i, d'acord amb el costum ancestral, es casaran entre ells. El cercle es tancarà, doncs. Les PAU són el primer contacte que tenen amb la realitat real. Han viscut tots aquests anys dins la bombolla familiar-escolar opusiana, envoltats de cotó fluixos. Avui han sortit, han trepitjat l'Autònoma (on segurament no estudiaran ni tornaran mai). Després d'aquests tres dies retornaran a l'úter impol·lut de l'Obra Divina, al seu món confortable, a la seva vida interior... Aprovaran sense problema. Tenen una bona dotació genètica, cognoms compostos amb una "de" al mig, potencial neuronal (una bona alimentació a la infantesa fa molt), la sort de cara, perquè van néixer amb l'estrella al cul. Estudiaran la carrera a la privada i es col·locaran a l'empresa del papà. Es casaran amb una com ells, es faran supernumeraris i tindran família nombrosa, amb fills que repetiran el cicle. Tot lligat i ben lligat.

    Jo, que vaig néixer fora d'aquest cercle, hi vaig entrar de casualitat (1981), vaig viure un temps en el nucli (1982-1984) i vaig sortit disparat per la tangent més centrifugadora... Des de l'any 1985 sóc un ex-cèntric ex-opusià. Ells encara em vigilen, em llegeixen...

    No és el primer any que em toca corregir el Viaró de Sant Cugat, però enguany la cosa és encara més bèstia. M'agradaria saber quantes estampetes de San Josemaría hi ha amagades ara mateix dins l'aula. Tufeja a encens.

    12:02 He anat un moment a la facultat de Dret per a saludar els del meu institut. Són al tribunal 307. Les professores acompanyants s'estaven al bar. Enguany només presentem 19 alumnes. No tenen res a veure amb aquests, però res. Ni estèticament ni èticament. Hi ha un abisme immens, insalvable.

    13:30 Segueix plovent. Ja han fet la prova auditiva d'anglès. El text (reading comprehension) parla dels "toxic friends". Interessant. Al writing han d'escollir entre la influència dels psicòlegs a la nostra societat o bé escriure una carta a un suposat "amic tòxic" que t'està arruïnant la vida... Posats, també podrien parlar dels "toxic lovers", atès que no hi ha res més tòxic que l'amor, pura intoxicació sentimental...

    Comencen a aixecar-se els alumnes que lliuren l'últim exercici d'avui. Demà més. A les nou en punt ens retrobarem. No se m'ha fet llarg. Potser és perquè no fa la calor d'altres anys. Recordo algunes selectivitats anteriors suant i a punt de deshidratar-me. El primer examen de demà és el de filosofia (o història, depèn del que hagin escollit). A veure què cau. Segur que si surt Nietzsche, d'aquest tribunal no l'agafarà ni déu, mai millor dit. M'agradaria saber com els han explicat Nietzsche els seus profes de filo... M'ho puc imaginar perfectament.

    Un mosquit volia picar-me i l'he esclafat. És el que s'ha de fer amb els mosquits i altres éssers indesitjables.

    He fet bé de no agafar la moto. Ja em vaig xopar l'altre dia fins als calçotets. Suposo que demà també plourà. Aquest país ja sembla més Irlanda o Astúries que Cal Tripartit. La magnòlia del jardí està encantada. Mai no l'havia vist tan ufanosa.

    19.11.07

    Dogmatisme

    Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:
    Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.
    Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

    En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

    Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

    Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

    Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

    Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

    Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

    [En castellano]

    9.5.07

    Sobre el victimisme (faula nietzscheana)

    Si sóc ruc, diré que la ruqueria és una virtut. Si sóc pobre, diré que la riquesa és pecat. Si sóc brut, diré que la netedat és perversa. Si sóc feble, diré que la feblesa és un mèrit. Etcètera. Rucs, pobres, bruts i febles van inventar la religió cristiana: ficció salvadora, absurda esperança dels miserables. [Els de l'Opus són una excepció perquè són intel·ligents, rics, nets i forts]. Quan déu va morir (i és segur que va morir de fàstic) aquesta patuleia va haver de buscar-se una nova religiositat. Ara s'apleguen sota certes sigles polítiques. Alguns van descalços, altres a cavall, amb carro o bicicleta; però tots se senten units pel mateix ressentiment i la mateixa impotència. Com els bons cristians, sempre van de víctimes; aquest és el paper que millor els escau.

    2.9.06

    Amb 17 anys...

    Amb 17 anys Günter Grass es va fer de les SS i jo de l'Opus. ¿I què? La ingenuïtat és molt agosarada. ¿No diuen que rectificar és de savis? Voler jutjar des de fora les vivències personalíssimes de cadascú és un exercici força temerari. Per sort, l'experiència humana és dinàmica i el passat sempre ha de ser superat si no volem enquistar-nos: Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss’”. L'important no és d'on venim, sinó on som i cap a on volem anar. L'home és l'únic animal conscient de les seves errades. Hi ha vides monolítiques i vides que s'autorefuten sistemàticament. Amb la seva "confessió", Grass no ha perdut pas el meu respecte, ans al contrari. Els moralistes haurien de callar quan un home confessa les seves misèries públicament. Sovint el silenci dels fariseus és pitjor que bel dels irreprotxables. Amb 79 anys Grass ha demostrat que no té por de la veritat. Alguns es moren sense ensumar-la.

    5.7.06

    La vida està feta...

    La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

    Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...




    No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

    PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)

    27.6.06

    Como hipérbole te la tolero...

    1. Como hipérbole te la tolero, pero nada más. És mentida que aquí el castellà estigui perseguit o proscrit o ni tan sols mal vist… Para l’orella pel carrer i escolta, escolta… Hi ha un fotimer de col·legis on només fan classes en castellà. Vols que et copiï la llista? Si exagerem així, com fa la COPE, el PP i la mare que els va matricular, potser sí, que tindrem problemes de veritat. No esperava que tu caiguessis en la trampa.

      TI, 25/06/06

    2. Le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios, a ver si puedo apuntar a mi hija allí. Yo pensaba en emigrar a Oviedo…

      Christian, 26/06/06
    3. Mis hijos, cuando empezaron el colegio, hacían la mitad de las asignaturas en catalán y la otra mitad en castellano. Pero poco a poco, la proporción fue cambiando (sin consultar a los padres en un tema tan importante) y ahora la única asignatura en castellano es la de lengua castellana. Consultando con otros amigos, a todos les ha pasado lo mismo. Yo, que tengo 4o años, no tuve la oportunidad de estudiar catalán. Mis hijos ahora, no pueden estudiar castellano. ¿Es esto lo que queremos los catalanes? ¿Ser igual a aquello que tanto daño nos hizo?

      T, 26/06/06

    4. Ah! y también le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios del Vallés Occidental.

      Muchas gracias

      T, 26/06/06
    5. La lista es sencilla: todos los centros de Fomento (Opus) y hasta el último y más miserable instituto público del área metropolitana (eufemismo de “charnega”) de BNA. Allí no se habla otra cosa que castellano. Los profes guardan las apariencias cara a la galería, pero hacen sus clases en castellano porque los alumnos no les entienden. Y se lo digo porque lo veo cada día pues me dedico a ESO. Déjense de marear la perdiz con estas hiperbólicas hecatombes lingüísticas que sólo puede tragarse un indocumentado de Valladolid que, a lo sumo, ha viajado a Burgos a por morcillas. Catalunya és cada cop menys catalana MALGRAT ELS POLÍTICS. La “normalització” HA FRACASSAT AL CARRER, que és on les coses han de triomfar si volen tenir futur. Es lo que hay, y a mi me da por llorar. Y ahora van Vds. y se hacen las víctimas. Au vinga!

      — TI, 26/06/06

    22.6.06

    SELECTIVITAT-3

    SELECTIVITAT-3

    (8:15) Els exàmens que he de corregir pertanyen als tribunals 308 i 309 en els quals hi ha centres com el SEK-Catalunya, La Salle Montcada, IES La Romànica de Barberà, IES Sant Quirze, Àgora de Sant Cugat, IES El Sui de Cardedeu, IES Les Termes de Sabadell, tots del Vallès. Aquesta tarda m'hi posaré de valent, i demà, i demà passat... Els he de lliurar corregits el dia 28.

    Em llevo d'hora (cada cop necessito dormir menys), em poso a la taula del jardí amb la fresqueta matinera, al costat dels bambús (que són unes bèsties que no paren de créixer, alguns ja fan 5 metres!), i vaig fent fins que el sol és ben alt. Si m'ho proposo, puc enllestir-ho en tres dies. Corregint m'enxamparà la revetlla de Sant Joan.

    (11:45) Molta calor. Ara s'examinen de Química, Ciències de la Terra i Dibuix Tècnic. La fressa dels regles i els escaires. Ha vingut en joanet a veure'm. Hem anat al bar de la Plaça Cívica. Jo he pres un Cacaolat fred i ell un cafè amb gel. Hem parlat de la catosfera i altres coses. Avui plego una mica abans: a les 12:30.

    Un alumne se'ns ha adormit. Molt prim, porta els cabells llargs en forma de rasta. Ha recolzat el cap sobre l'avantbraç esquerre i s'ha quedat fregit. La son o els porros, vés a saber, o ambdues coses juntes. He hagut d'acostar-me i tocar-li la cara (plena d'acne, ecs): "Et passa res?" -li he preguntat. Ha obert els ulls i ha dit: "No. Estic pensant..."

    He tingut sort amb la meva companya d'aula: una professora de català de Sant Cugat. A l'altra aula, per exemple, hi ha una professora de matemàtiques vegetariana. Vade retro! He conegut poca gent tan dogmàtica com els vegetarians, potser els de l'Opus. I això que vaig ser vegetarià durant sis mesos... La meva companya d'aula avui porta faldilles i les seves cames depilades fan goig. Una dona amb faldilles és una dona amb faldilles. Permeteu-me la tautologia, però jo ja m'entenc. Cada vegada és més difícil veure dones femenines. Busques muses i només trobes gallimarsots. Els poetes ho tenim malament en aquests temps de misèria unisex.

    La fragància de l'herba tallada envaeix l'aula... Els alumnes passen fulls, premen la calculadora, gargotegen convençuts de què se'n poden sortir, que aquest infern és un infern de mentida, que demà aniran a platja i es fotran fins al cul de birres i cremaran tots els apunts del curs en la foguera més catàrtica de totes: les flames de Sant Joan, la nit més curta i més màgica de l'any...

    SELECTIVITAT-2
    SELECTIVITAT-1
    SELECTIVITAT-0

    INCREÏBLE:

    A juicio por criticar a su instituto en un ‘blog’

    (un dels denunciants és el professor de filosofia. No us perdeu el post del 10 d'abril titulat FILOSOFIA)

    8.6.06

    Sexisme...













    Sexisme
    : separen nens i nenes en escoles diferents.

    Anticatalanisme: la llengua vehicular d'aquests centres és el castellà.

    Integrisme religiós: la ideologia opusiana és sectària i atempta perniciosament contra els drets humans.

    Etcètera...

    I això ho financem TOTS de la nostra butxaca amb el vistiplau d'un Govern catalanista i d'esquerres!

    Font: e-notícies

    29.5.06

    Em van dir que si marxava...

    Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria...

    Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles.
    Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa mundial en mis manos -y decía esto mientras con un gesto confirmaba con sus manos esta idea- te deshonraré públicamente, y tu nombre saldría en la primera página de todos los periódicos, porque de eso me encargaría yo personalmente y sería tu deshonra ante los hombres y ante tu propia familia!!! ¡¡¡Ay de ti si intentas separar a tu familia del buen nombre de la Obra o decirle algo de esto!!!
    El Chache també se'n va anar (no va perserverar, com diuen ells). Malauradament, alguns exopusians no han aconseguit refer la seva vida i han acabat en psiquiàtrics o s'han suïcidat. També em consta que alguns dels que jo vaig fer pitar segueixen a dins...

    Podria continuar sense problemes aquesta sèrie de posts sobre l'Opus fins que aquest blog esdevingués una novel·la autobiogràfica per entregues... No descarto pas aquesta possibilitat. 4 anys donen per a molt. Els dos anys de Centre d'Estudis a PNA omplirien per si sols un volum del grossos. Potser un dia d'aquests m'hi posaré de debò* ¿Per què vull la ficció si he viscut coses increïbles?
    Se daba el caso de que en los días de la menstruación eran ellas quienes echaban mis compresas sucias, no sin antes haberlas inspeccionado por si hubiera algo dentro...


    NB: Agraeixo els mails de suport que he rebut aquests dies alguns dels quals són de persones que han viscut situacions similars. La solució no és callar i oblidar, sinó denunciar-ho. Per molt íntimes que puguin ser algunes vivències, el fet de publicitar-les pot ajudar a molta gent a obrir els ulls. Tot el que he escrit aquests dies és inevitablement sintètic. Us puc assegurar que el que encara resta al pap no se'm podrirà a dins. Acabo reproduint un fragment d'un dels mails que m'han enviat...
    La lectura del teu relat-vivència dins la teranyina opusística m'ha fet reviure històries, moments i desgràcies humanes que creia que tenia oblidades per sempre. Jo també vaig "ser" -que és el mateix que "no ser" tu mateix- un d'ells. No em preguntis, però, cap data en concret, perquè he lluitat tant per oblidar-ho que gairebé no guardo cap record (...) Vinc a explicar-te de nou tot aquest malson a resultes de la teva fantàstica, detallada i fidel narració dels fets. Corroboro totes i cadascuna de les teves lletres, perquè (tu també ho has patit) jo també em sentia ofegat, reprimit, oprimit, humiliat, vilipendiat i deshumanitzat... Volia tornar a ser un home lliure, caram! Aquesta colla de bandarres em van arruïnar la vida ja que, a diferència de tu, jo no vaig tenir mitjans econòmics per a poder tirar endavant els meus estudis (...) Comparteixo l'opinió de què El Codi da Vinci és -sens dubte!- un muntatge comercial dels de l'Opus per tal que es parli d'ells (per a bé o per a mal, tant se val!) i, de retruc, que qui no en sàpiga res se n'informi, i que qui ja formi part de "La Secta" es tregui la son -i el fonamentalisme!- de les orelles a cop de foc, excomunions i garrotades, tot sigui per tal de preservar "la fe"...
    * Si algun editor valent està disposat a publicar el llibre, que m'enviï un mail i en parlarem.

    El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
    El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
    El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
    Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
    OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
    Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
    La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]
    Gairebé tot el que sé [ENTRELLUM 28.5.06]

    opuslinks

    28.5.06

    Gairebé tot el que sé...

    Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí (Matías López!), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic...
    El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades? Aquest és el quid de la qüestió.

    Havia aconseguit marxar del poble, em trobava a 300 km. de casa, m'havien ofert la possibilitat d'una formació molt sòlida, havia cregut que tenia vocació... Tot rutllava: em llevava a les sis del matí, em dutxava amb aigua freda TOTS els dies, complia estrictament totes les normes del pla de vida (meditació, missa, lectura, rosari, cilici, disciplines...), classes, classes, classes, estudiant com un boig, fent proselitisme, esport, etc. Però em mancava l'aire, no era jo, sinó un autòmat programat cap a un "èxit" que no tenia res a veure amb mi mateix. NO ERA LLIURE.

    Va ser durant el segon curs que vaig començar a entrar en crisi (bache, en opusiolecte). No em deixaven llegir certs llibres, no podia veure la tele ni anar al cinema, m'atabalaven tantes obligacions, tant de control autoritari... M'estava OFEGANT. El vot de "pobresa" no em suposava cap trasbals, però no entenia per què havia d'obeir sempre a cegues. Ho havia d'explicar tot, tot i tot. Un cop a la setmana havia de fer la charla amb el meu director, a banda de la confessió amb el capellà cada cop que fes falta... Havia fet el vot de castedat, però les meves mans van trair-me.

    La crisi va petar la Setmana Santa de 1984, quan vaig agafar el meu R-5 i vaig "escapar-me" a Lleida... D'ençà que havia marxat l'estiu de 1982, només hi havia tornat una vegada: per a l'enterrament de la padrina. Encara quedava l'últim trimestre del curs, però necessitava FUGIR i vaig FUGIR. A ma mare, quan em va veure, quasi li agafa un síncope: "¿Què hi fas, aquí? ¿On vas? ¿T'has tornat boig?!!" Al final, després d'uns dies rumiant, vaig decidir tornar a Pamplona per a no perdre el curs. Llavors, d'amagatotis, vaig gestionar el trasllat d'expedient. Van fer mans i mànigues per a retenir-me. Jo ho tenia claríssim: me'n tornava a Catalunya. No sabia si em convalidarien les assignatures, si perdria alguns curs... No coneixia ningú a BNA. M'ho vaig haver de fer TOT SOL: buscar-me un pis, etc. La pressió del director va ser molt forta. Ni a BNA no em van deixar tranquil. Em van assignar el centre del carrer Viladomat. Em vigilaven. Com que encara era membre de ple dret fins al dia de Sant Josep de l'any 1985*, no podien oblidar-se de mi, tot i que jo ja no en volia saber res i feia la meva vida...

    Va arribar el dia 19 de març de 1985 i, quan van tocar les dotze de la nit, jo em trobava al llit amb la Sofia** celebrant la meva ESPERADA LLIBERTAT INCONDICIONAL. Des d'aleshores, sóc més lliure... Des d'aleshores, la llibertat és la cosa més sagrada per a mi. Des d'aleshores, professo un individualisme recalcitrant i us prometo que mai, mai més, no tornaré a formar part de cap col·lectiu, associació, grup o grupuscle...

    L'Opus em va contraensenyar una lliçó fonamental per la qual li estaré agraït tota la vida:
    L'ÚNIC PODER DE VERITAT ÉS EL PODER QUE HI HA DINS TEU. L'ÚNIC CAMÍ DE VERITAT ÉS EL QUE FAS PER TU MATEIX, SOL, CAP AL FINAL DE LA NIT A TRAVÉS DE LA PENOMBRA. LA RESTA SÓN MENTIDES, FICCIONS, ENGALIPADES, MATRÀFOLES PER AL RAMAT, BADOMERIES ENCERADES...

    * Cada 19 de març els membres han de renovar el seu compromís amb l'Obra comunicant la seva decisió al director del centre al qual estiguin adscrits. Si a les 12 de la nit no ho han fet, queden automàticament exempts dels seus compromisos amb La Secta.

    ** La Sofia i jo vam ser amants (Filo-Sofia). Ella em va desvirgar. Era de Benavente, Zamora, infermera, 29 anys (jo en tenia 20), baixeta, dolceta, vivia al carrer Diputació cantonada Parc de l'Escorxador. Jo vivia al carrer Nicaragua, a tocar de la seu del PSC. Veia sovint l'Obiols. Aquest va ser el meu primer pis a BNA. Després en vaig llogar 5 més. Vaig conèixer la Sofia un dissabte en una discoteca de la zona alta i aquella mateixa nit vam dormir junts a casa d'una amiga seva que vivia a la Meridiana i que també havia lligat amb l'amic que m'acompanyava (César), un asturià molt ben plantat, company de pis, que treballava de funcionari de presons a la quarta galeria de la Model...

    El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
    El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
    El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
    Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
    OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
    Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
    La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]

    27.5.06

    La culpa va ser del Chache...

    La culpa va ser del Chache (Fernando Albero) que em va convidar a Vallcalent. Anàvem junts a la mateixa classe de 3r. de BUP del Col·legi Episcopal. Un dia de 1980 em va dir si volia acompanyar-lo a fer els deures a un centre amb biblioteca que ell freqüentava... Així va ser com vaig contactar amb l'Obra, de la manera més típica: mitjançant el proselitisme d'un membre que incita un amic o company a conèixer... Els divendres al vespre feien la meditació*.

    ¿Què em va atreure de l'Opus? Bona pregunta! Jo havia rebut una formació cristiana, tant al col·legi en el qual vaig estudiar (1968-1982) com a casa. Ma mare sempre ha estat (i continua sent) molt cristiana. En aquella època i en aquell poble, és el que hi havia. I, a més a més, la parròquia: Sant Pau, barri de la Mariola. Crec que encara volten per allí mossèn Joaquim i mossèn Amable... Vaig anar de colònies, vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig donar classes de catequesi, vaig tenir la primera novieta (Maribel), etc. La descoberta de l'Opus amb 16 anys em va obrir les portes d'un món nou, diferent. Vaig llegir Camino. Vaig fer-me assidu de Vallcalent... Fins que va sorgir la possiblitat d'anar a Roma al congrès de l'UNIV que se celebrava a Setmana Santa. La padrina (mare de mon pare) em va pagar el viatge. Em va dir: "Toni, jo ja no hi podré anar. Vés-hi tu. Només et demano que em portis un rosari beneït pel Papa."

    ¿Què em va atreure de l'Opus? El luxe, l'elitisme, la possibilitat d'ascendir socialment, tot allò que era nou per a mi, un pobre noi de classe mitjaneta, primogènit de sis germans, que vivia a la Plaça del Pagès... I una espiritualitat certament ambiciosa, exigent, que et feia sentir superior, escollit per Déu... Perquè de seguida vaig descobrir que jo tenia vocació, sí, vocació divina...

    [Miro per la finestra i veig passejar per la riera una parella de testimonis de Jehovà: són dos analfabets encorbatats que s'han après de memòria quatre fragments de la seva bíblia escapçada... I els planyo com em planyo a mi mateix... La vida dóna molts tombs i qui estigui lliure de passat que llenci la primera pedra...]

    * És una pràctica molt típica a l'OD. El capellà del centre sermoneja durant mitja hora sobre un tema espiritual. Se sol fer a l'oratori, amb els llums apagats. El capellà, assegut davant una tauleta amb llum, va llegint textos i comentant-los mentre el públic l'escolta i medita.

    ** La foto del carnet és de COU. 18 anys. Quines ulleres! Tendre i innocent com un xaiet camí de l'escorxador...

    26.5.06

    Vaig pitar a Roma...

    Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981. Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys.

    El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero...

    Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula, l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis. Un indret preciós. Pel matí estudiava la carrera de Filosofia i per la tarda la de Teologia. Per la nit estudiava. Els caps de setmana estudiava i, amb una mica de sort, feia esport. La Torre II, sota l'aparença d'un "col·legi major", era el Centre d'Estudis***

    Em preguntareu per què collons explico tot això després de 20 anys. Doncs perquè em dóna la gana i perquè ja era hora de passar comptes amb el passat. ¿No diuen que has d'escriure sobre el que coneixes? Ja ho va dir Montaigne a l'endreça al lector dels seus Essais:
    Je suis moy-mesme la matiere de mon blog
    * Pitar: en opusiolecte significa demanar l'admissió a l'Obra. Cal escriure una carta al Padre (el Prelat de l'OD, que aleshores era Álvaro del Portillo, successor de JMEdB)

    **
    A tots els oratoris de l'Obra hi ha penjada una creu negra de fusta sense crucificat. Diuen que t'hi has de penjar tu per a ser alter Christus, ipse Christus.

    *** Centre d'Estudis:
    una espècie de "mili opusiana" on els numeraris reben dos anys d'intensa formació que els habilita per a desenvolupar després tasques de responsabilitat dins l'Obra.


    25.5.06

    OPUS DA VINCI

    Arran del reportatge emès dimecres per la nit al C33 sobre "El Opus Dei i el Codi da Vinci", em veig obligat (malgrat les meves reticències) a postejar sobre aquest tema. Sé que, per aquest motiu, a partir d'avui mateix, ENTRELLUM rebrà certes visites molt concretes l'origen de les quals conec prou bé. Ja em va passar a TdQ.

    Els precedents. Juny de 2004. Havent llegit el CdV, vaig escriure una sèrie de 4 posts sobre aquest best-seller. Els podeu llegir aquí. En el primer d'aquests posts (7.6.04) elucidava alguns punts confusos que apareixen a la novel·la tocant a l'OD. L'any següent, en morir el Sant Pare, vaig escriure un post autobiogràfic en el qual relatava alguns aspectes de la meva relació personal amb l'OD...

    (punxa la imatge per ampliar-la)








    El cas és que, després de veure l'esmentat reportatge, he arribat a una agosarada conclusió que vull compartir amb vosaltres:

    El veritable autor del CdV és l'Opus.

    Dan Brown és, en realitat, un home de palla rere el qual hi ha "un negre" molt negre, negríssim. Sota l'aparença d'un atac matusser a l'OD, la novel·la esdevé un esquer molt brillant (genial diria jo) per tal d'atreure el gran públic cap a l'OD. L'estratègia és enrevessada, però efectiva:

    1- Fabrico un best-seller mundial polèmic.
    2- Faig que la gent el compri, el llegeixi, en parli, discuteixi...
    3- Després surto a "aclarir" els errors palesant que es tracta d'una "ficció literària".
    4- Aprofito l'avinentesa per a captar adeptes, que és l'objectiu primordial de l'Opus: fer proselitisme (= apostolat)

    Això trenca amb el tradicional ocultisme que ha caracteritzat aquesta secta destructiva (feixista, integrista, fonamentalista i lliberticida) des dels seus orígens. D'ençà de la santificació del seu fundador, l'Opus s'ha envalentit tot apostant per un màrqueting agressiu mitjançant els instruments més moderns de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, es tracta de "vendre" el seu producte. Estan convençuts que la "decadència espiritual" de la nostra societat, el nihilisme i la desorientació generalitzada, poden ser un bon pathos per tal de "pescar" nous membres i (en terminologia seva) reevangelitzar Europa i el món sencer. L'ofensiva opusiana només ha fet que començar.

    Camino 833: ¡Caudillo!... viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo. ¿No ves cómo proceden las malditas sociedades secretas? Nunca han ganado a las masas. -En sus antros forman unos cuantos hombres-demonios que se agitan y revuelven a la muchedumbre, alocándolas, para hacerlas ir tras ellos, al precipicio de todos los desórdenes... y al infierno. -Ellos llevan una simiente maldecida. Si tú quieres..., llevarás la palabra de Dios, bendita mil y mil veces que no puede faltar. Si eres generoso..., si correspondes con tu santificación personal, obtendrás la de los demás: el reinado de Cristo: que "omnes cum Petro al Jesum per Mariam".


    Vid. "El nacionalcatolicisme hispànic" (PP = OPUS, article publicat a EL9NOU 20.10.02)


    VOTA ENTRELLUM

    Mein Glück...

    Mein Glück, meine Fähigkeiten und jede Möglichkeit irgendwie zu nützen liegen seit jeher im Litterarischen.

    La meva felicitat, la meva habilitat i qualsevol possibilitat de ser útil d'alguna manera, es troben des de sempre en lo literari.

    (Franz Kafka, Tagebücher, 28.3.1911)

    Per això tota la seva vida va ser un pobre desgraciat.


    VOTA ENTRELLUM
    (Votacions que, per ara, no funcionen!?)

    P.S: AVISO QUE DEMÀ, PETI QUI PETI, PARLARÉ DE L'OPUS.