Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges

24.12.15

Cap Ras 2015


A una setmana vista de Cap d'Any, què podria dir del 2015? Aquest ha sigut l'any més màgic i abracadabrant de la meva existència. Tot es resumeix en un topònim: Cap Ras; i en una fórmula: Connexió Espiral. Si el 2009 va ser l'any del trencament i la metamorfosi (amb un altre topònim clau: Rapa Nui); aquest any que fineix suposa l'inici d'un nou cicle vital...

Cada cop em resulta més complicat d'explicar amb paraules el que visc. La literatura ha deixat de ser el meu vehicle natural d'expressió. Les pedres, les fustes, la música i la meditació han pres el relleu dels mots la qual cosa no significa que no em comuniqui, sinó que la comunicació actual és més real que virtual, és a dir, més de mirada a mirada, d'abraçada a abraçada, de cor a cor, d'ànima a ànima... És a dir, menys intel·lectual. El filòsof-escriptor ha deixat pas a l'artista-alquimista...

Veure sortir el sol cada dia és pura sanació, et dóna una energia extraordinària que et renova i carrega cadascuna de les cèl·lules. Si afegim el mar, la tramuntana, la força tel·lúrica del Cap de Venus i la munió de persones que han enriquit la meva xarxa de relacions, obtindrem un còctel de qualitat excel·lent, capaç d'embriagar-te fins a l'èxtasi. La paraula felicitat es queda molt curta.

Per això repeteixo a totes hores un mantra: GRÀCIES GRÀCIES GRÀCIES...!!!!

2015 a Cap Ras ha sigut l'any de l'eclosió, de la flor que es bada, de la promesa providencial, de la missió, del compromís, del Gran Projecte... 

2016 serà encara millor, per a mi i per a tots vosaltres. Passeu bones festes, que l'AMOR i la LLUM guiïn les vostres passes.  

1.3.15

La veritable bogeria


Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

15.12.14

Una munió de paraules

(darrers versos del poemari Llavor de Caos)

Un bon resum de 30 anys de producció literària. Fins i tot un bon epitafi de vida...

Com deia Oscar Wilde:
L'única disculpa que té fer una cosa inútil és que un l'admiri intensament  

12.5.14

13 de maig


Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau. El que va tornar era un altre. Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets, també molt literari. 

5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter

Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar..... 

Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa. 

Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagués marxat?

Beneït 13 maig que em va empènyer a re-inventar-me.

Demà fa 5 anys del meu vol més llarg... Sovint tinc la impressió que encara no he aterrat.        

1.12.13

Només els fets


Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

3.11.13

Entrevista

Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

Les preguntes són les següents: 

1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 
No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  
2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 
La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.
3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 
No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.
4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 
Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 
5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?
Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 
6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?
Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 
7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?
Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 
8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 
L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

19.10.13

Discreció


Hem de ser més discrets. La intimitat, la privacitat, els somnis... Què més tenim que sigui nostre? Per què aquesta dèria per esbombar-ho tot i deixar-ne constància literària o fotogràfica? Per a quina maleïda posteritat escrivim? Quin públic xafarder ens espia pel forat del Facebook i de l'Instagram? Ho rumio i prenc una decisió.

11.8.13

Realitat i ficció

Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta.


    Si el amor aún en otra parte...

    4.9.12

    Inferns domèstics


    La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

    1.3.12

    Ídols de joventut

      Nietzsche i Pessoa es van equivocar. Sense amor la vida no val la pena. Ni superhomes ni heterònims ni cogombres amb vinagre poden omplir la buidor existencial d'un cor que només batega per a si mateix, d'uns llavis que només coneixen la seva pròpia llengua, d'uns dits que només teclegen paraules fredes i asèptiques les quals, per molt perfectes que siguin, mai no podran assemblar-se ni remotament a la mística experiència d'una simple carícia. 

      Pessoa i Nietzsche es van equivocar. I molt profundament. L'únic consol que els queda és haver passat a la història, que no és poc, i que els fem servir de contraexemples. A desgrat d'ells, val a dir que les lous i les ofèlies tampoc no van ajudar-los gaire. En aquest cas, l'instint femení va encertar de totes totes. Em costa molt imaginar un món on prevalgués la genètica nietzscheano-pessoana. Quin malson!

      Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en comptes de dessagnar-te amb sang et dessagnes amb tinta. Potser la fórmula magistral fóra barrejar tinta i sang, carícies i paraules, tenir algú amb qui poder compartir vida i obra, però molt em temo que això només està a l'abast dels escollits. Als déus no els agrada la competència. Mira com va acabar Prometeu. Jo no vull acabar com els meús ídols de joventut. Vade retro.

      Dietari de Terradets

      20.2.12

      T-99

      La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.

      La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).

      La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.

      La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.

      La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.

      La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
         

      10.10.11

      T-32

      Thoreau va estar-se dos anys, dos mesos i dos dies vivint en una cabana a la vora de l'estany de Walden. D'aquesta experiència en va fer un llibre titulat Walden o la vida als boscos. Ell fa quatre mesos que viu a la vora del llac de Terradets i està escrivint un dietari. Sens dubte, Thoreau és un dels seus inspiradors. Com diu el vell Henry, la filosofia només és autèntica si, a més de teoritzar-la, som capaços de dur-la a la pràctica vivint d'acord amb ella. Aquestes són algunes frases que ha subratllat mentre rellegia Walden en versió original (les traduccions són seves, o sigui, molt lliures):

      • A man is rich in proportion to the number of things which he can afford to let alone. (La veritable riquesa es mesura pel nombre de coses de les quals ets capaç de prescindir)
      • Live free and uncommitted (Viu lliure i sense compromís)
      • There are none happy in the world but beings who enjoy freely a vast horizon (Només són feliços els éssers que gaudeixen lliurement d'un vast horitzó)
      • I believe that every man who has ever been earnest to preserve his higher or poetic faculties in the best condition has been particularly inclined to abstain from animal food, and from much food of any kind (Crec que tot aquell que s'ha pres seriosament la conservació òptima de les seves facultats superiors o poètiques s'ha sentit particularment inclinat a abstenir-se d'aliments animals o de qualsevol altra mena en excés)
      • Goodness is the only investment that never fails (La bondat és l'única inversió que mai fracassa)
      • If one advances confidently in the direction of his dreams, and endeavors to live the life which he has imagined, he will meet with a success unexpected in common hours (Si avances confiadament en la direcció dels teus somnis i t'esforces per viure la vida que has imaginat, trobaràs l'èxit imprevist en la vida corrent)
      • Any truth is better than make-believe (Qualsevol veritat és millor que la fantasia)
      • Money is not required to buy one necessary of the soul (No ens calen diners per a comprar allò que l'ànima necessita)
      • Rather than love, than money, than fame, give me truth (Dóna'm la veritat abans que l'amor, els diners o la fama)
      • Only that day dawns to which we are awake (Només clareja el dia per al qual estem desperts)
      Self-emancipation, Self-reliance. Aquest és l'experiment. De ben segur que, de tot plegat, en sortirà alguna cosa més que literatura.

      20.9.11

      T-23


      No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

      13.9.11

      T-20


      Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

      28.8.11

      Cada vers una muralla

      Digamos que hay que aprender a vomitarse en forma de texto sin que se note demasiado. Aunque a menudo las letras salpican. Es inevitable. La Literatura, antes que nada, funciona como terapia; luego, con suerte, puede convertirse en arte, en belleza, o en alguna otra sublimidad por el estilo. Añadiré que, en muchos casos, cada verso es una muralla que levantamos entre nosotros y el mundo (que son los otros, es decir, otros mundos amurallados). Nada peor que las palabras para comunicarse de veras. Sólo cuando ellas enmudecen y se tornan tacto (o gusto o gemido o fragancia) podemos empezar a intuir qué es lo que se esconde tras la muralla-máscara literaria...

      27.8.11

      T-18


      Els arbres estan assedegats. Les fulles groguegen. L'estiu s'allarga més del compte, però no durarà. Ahir, a l'hora del capvespre, va pressentir la tardor quan el cel es va omplir de núvols i el vent va sacsejar l'atmosfera. Avui tot és nítid i fresc. El llac es desvetlla amb noves claredats. Ell ha enllestit el primer capítol d'una nova novel·la. Fa dies que s'hi dedica. Avança lentament. Ella no entén que la Literatura (en majúscules) no utilitza ni degrada ni manipula res ni ningú, sinó que enalteix, destil·la, sublima i immortalitza les nostres miserables vides humanes plenes de creences, pors, esperances, frustracions, ambicions, i tota la resta. La Literatura se situa per damunt dels nostres egos, per això ell s'hi consagra amb cos i ànima malgrat la incomprensió aliena.

      25.5.11

      Digueu-li malaltia

      Tot el que he escrit avui des que m'he llevat és un capítol ben interessant de la novel·la que visc. Que la meva vida sigui en si mateixa novel·lesca, creativa, original, atractiva, interessant, inspiradora, això és el que compta. Si, després, a més a més, sóc capaç de relatar-la en forma de dietari, deixant-ne constància per als altres o per a la posteritat, molt millor. No m'he de dedicar a res més que a buscar el combustible per als meus textos. Inspiració, sigui com sigui, a través de vivències i de persones, aquí o l'altra punta del món. Tot s'hi val si el resultat és una pàgina valuosa. Resulta una mica dur confessar que “utilitzo” la gent per a una finalitat literària. Així és de fet. Jo mateix sóc la matèria primera i essencial dels meus escrits. Tot existeix en funció de l'escriptura. Si allò que visc no és digne de ser escrit perd tot el seu valor vital. Digueu-li malaltia, vampirisme o com us plagui. Passo d'etiquetes. Els escriptors de debò som així.

      24.5.11

      Incendios de nieve

      La impressora vomita els 53 folis de l'últim poemari que acabo d'enllestir. El vaig començar fa 9 mesos. S'ha anat gestant a poc a poc, sense voler, com un fetus amb vida pròpia que ara em sorprèn per la seva consistència. Un altra autoradiografia literària, una altra pell de serp que deixo a la vora del camí. La banda sonora podria ser aquesta:


      8.4.11

      Escriptors de veritat


      I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

      Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

      22.6.10

      Descreences

      Primer vaig creure en la religió, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L'amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.