With You

Papallona reina (Papilio machaon)

Beija-flor

La primera vegada que vaig veure un colibrí (o picaflor) va ser al sud de Chile l'any 2009. Recordo que era vermell i que va fer dos tombs al meu voltant, amb tanta rapidesa que a penes vaig poder adonar-me'n. Després, sempre que he tornat a Sud-amèrica, he tingut la sort de veure'n alguns. Són uns ocellets fascinants. Aquí al Brasil els anomenen beija-flor, mentre que nosaltres en diem picaflor. La idea de "besar" la flor de la qual n'extreuen el nèctar és més romàntica que la idea de picar-la, no trobeu? Estic flipant amb la varietat d'ocells i de papallones que hi ha per aquestes latituds. La meva preferida és la Morfo Blava... 

Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

Papallona reina

Ahir al vespre, de sobte, va aparèixer una Vanessa Atalanta, va voletejar una estona, tranquil·la, senyorívola, còmplice, gens poruga, al contrari, com si volgués dir-nos alguna cosa, com un "senyal" del cel amb ales i colors atractius, es va posar sobre la nostra roba, es va deixar retratar, va jugar amb nosaltres i finalment... va marxar...

No és la primera vegada que la veig. A Terradets fins i tot la vaig poder gravar a mitjans d'octubre. Era la mateixa?

No sé explicar amb paraules el significat d'aquesta "aparició", però estic convençut que té un sentit molt concret tenint en compte el lloc, l'hora, la companyia, l'estat d'ànim... 

He llegit força sobre la simbologia de les papallones... 

Aquesta Vanessa em va fer plorar... Els poetes som així de tous...  

And I wonder if you would wanna go there with me 
When I'm finished over here 
If you're not finished with me

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.

La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.  

  

Puig Alt

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat. 

Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes, meditava sobre la relativitat del temps i dels espais...

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. 

Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent tirabuixons a l'aire, confonent les ales, entortolligant els vols... Com la papallona reina que se m'apareix en els moments més sublims per a recordar-me que la veritable realitat no és ni de bon tros la que veig amb els ulls. 

Nova capçalera

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu. Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei (Papilion machaon) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l'anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona (Issoria lathonia / Papilion machaon) la qual està al cim d'una flor de color lila (espígol / card). La interpretació simbòlica d'això podria ser: aigua = Yin / papallona = ànima / lila = pau, plenitud, saviesa, misticisme, espiritualitat (el lila és el color de Dionís i de l'Emperador del Tarot).

Màgia

Avui fa 3 anys. La meva vida es divideix en dues parts: abans i després del 13 de maig de 2009. Tot el que ha vingut després és pura màgia... I els rossinyols no paren de cantar... The show must go on.....

My soul is painted like the wings of butterflies
Fairy tales of yesterday will grow but never die
I can fly - my friends

 Dietari de Terradets

Ales i arrels

Què se n'ha fet d'aquell neguit? Qui ha curullat la buidor? Ales i arrels, perfecte equilibri. L'ocell que troba el niu oblida la boira, el fred, la solitud. Hi ha una pau infinita: la pau dels cims nevats, la pau del llac amb llúdrigues, la pau dels teus ulls a trenc d'alba. Canten els ocells. El verd és més verd que mai. Aigua. Núvols. Piano. Violí. Quants dies han passat? És com si haguéssim mort i fóssim al cel. No comptis les hores que resten, sinó les que han sigut. Ales i arrels, perfecte equilibri.

Dietari de Terradets

Gaudeix Terradets

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies, on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets. Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos. Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques. 

Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs, serps, sangartilles, granotes, papallones, ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L'hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada, endinsar-se a les coves, enfilar-se al capdamunt del massís, visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles...

M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules. Us puc fer de guia, ensenyar-vos els secrets que he descobert, acompanyar-vos en la recerca del vostre camí de creixement personal. Individualment o en grups petits, podeu venir a passar el dia o un cap de setmana. M'adapto als vostres interessos i necessitats. Si voleu conèixer un territori intacte i una forma de vida alternativa, lluny de la ciutat i de la crisi, ja sabeu on sóc. Hi esteu convidats.

Per a més informació, envieu-me un mail a tonibanez@hotmail.com

Mostra Vall de Barcedana en un mapa més gran

TAO TERRADETS
Dietari de Terradets

SOM

Enfonso els peus al fang
Me'ls rento amb aigua pura
Deixo que el sol em colri la pell
Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada
Ressegueixo el vol de les papallones
 M'embadoco com les granotes
Veig una guilla i dos esquirols
Medito amb el Daodejing

Aquell que estima és valent
El que lluiti amb amor vencerà

Parlo amb el pastor

Ets amb mi
SOM

 Dietari de Terradets

T-99

La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.

La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).

La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.

La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.

La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.

La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
   

Llegeix tota la sèrie T

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

T-52

Dia assolellat amb atmosfera límpida. Abans de dinar ha fet una visita al roure i s'ha enfilat bosc amunt descobrint noves senderes. Encara hi ha papallones. Una Vanessa l'ha acompanyat un bon tros. Ni rastre de bolets. A l'hort germinen pastanagues, bledes, pèsols i faves. Els més avançats són els raves, que caldrà esclarir perquè no ha fallat ni una sola llavor. Avui s'ha adonat que des de la terrassa també pot veure el poble de Santa Engràcia, situat al capdamunt d'un vertiginós espadat, amb la qual cosa són vuit els pobles visibles. En el sentit de les agulles del rellotge (d'oest a est): Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn, Els Masos de Llimiana i Llimiana. Encara ha d'esbrinar el nom d'un altre nucli habitat, el més llunyà de tots, les llums del qual brillen més enllà d'Els Masos. Sant Serni? Claverol? S'acosta la lluna plena de novembre.

Llegeix tota la sèrie T

T-37

Segueix preparant la terra per a l'hort. El Josep de la Casa Claverol de Llimiana ahir li va permetre agafar fem del seu corral d'ovelles i cabres. En va omplir uns cabassos.

Aquest matí ha tingut dues sorpreses molt agradables. La primera és que ha trobat un pit-roig (Erithacus rubecola) dins de casa. Segurament havia entrat per la xemeneia. El paio s'ha cagat a la pantalla del portàtil! Li ha costat de fer-lo sortir.

La segona sorpresa ha sigut l'aparició a la terrassa d'un magnífic exemplar de papallona reina (Vanessa atalanta). Els colors que vesteix (negre, taronja i blanc) la fan digna d'aquest nom. Els anglesos i els alemanys l'anomenen (Red) Admiral, mentre els francesos i els italians Vulcain / Vulcano. Nabókov parla d'ella a la novel·la Pale Fire. Gérard de Nerval li va dedicar uns versos:

Voici le Vulcain rapide

Qui vole comme un oiseau

son aile noire et splendide
Porte un grand ruban ponceau

És una de les últimes papallones que es poden veure abans de l'hivern. A les nits el mercuri del termòmetre ja se situa per sota dels 10 graus.

Llegeix tota la sèrie T

T-24

Avui ha vist dos Macroglossum stellatarum els quals, en català, reben diverses i divertides denominacions: bufaforats, borinot carter, papallona colibrí, barrinol ros o mosca boja. Un d'ells ha entrat al menjador i feina ha tingut per a fer-lo fora sense ferir-lo. El mètode que fa servir és el de caçar l'insecte amb una capsa de plàstic d'una vella cinta de casset i, quan aconsegueix atrapar-lo, l'allibera en un altre indret. La tradició ens diu que els borinots són portadors d’esdeveniments que es produiran en el curs dels dies següents a la seva presència i que afectaran la persona entorn de la qual han estat borinotejant. Es deia que els de color roig anunciaven un fet sortós i els negres un de desgraciat. Com que sempre hi ha descreguts, van inventar allò que si és roig, goig i si és negre, m’alegre. La superstició popular diu que si hom veu un borinot carter hom rebrà notícies importants molt aviat. Ara està enjòlit. ¿Quin esdeveniment o notícia arribarà?

Llegeix tota la sèrie T

T-10

Des del primer dia li van cridar força l'atenció les papallones. N'hi ha de totes mides i de tots colors. A la foto de la nova capçalera del blog apareix una Issoria lathonia sobre l'espígol a prop de l'ermita del Sant del Bosc. Aquest matí un magnífic exemplar d'Hipparchia fagi, una de les mes vistoses i abundants ara en aquesta zona, se li ha posat al braç. Després ha volat una estona al seu voltant com si volgués comunicar-li alguna cosa. L'ha pogut fotografiar sobre l'escorça d'un roure. Les papallones són ànimes: ψυχή. Nabókov en sabia un niu, de papallones. Ell és a les beceroles.

Vanessa Atalanta

Llegeix tota la sèrie T

T-3

Avui, entre papallones i flors, ha pujat a Sant Salvador del Bosc. L'ermita, encimbellada en un rocam, festeja amb dos roures centenaris que pengen sobre l'abisme. S'hi accedeix pel camí iniciàtic dels cent revolts en el qual trobem cinc oratoris: Sant Antoni, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Sebastià i la Verge de Montserrat. A partir de l'oratori de La Moreneta l'espígol adquireix un protagonisme absolut. Les espigues del Montsec són curtes, de color fosc i perfum intens. Ha vist un cabirol que badava per la sendera que mena a la Portella Blanca. Ha demanat tres desitjos al Sant, li ha cantat gregorià i, xafarder, s'ha entretingut a mirar les fotografies i els textos que la gent ha anat deixant al llarg dels anys. No volia baixar. Des de les altures tot sembla prescindible.

Nova residència. Nova etapa. Nova capçalera.

Llegeix tota la sèrie T

Aspiracions legítimes

No em sento obligat a res. En tot cas, l'únic deure que tenim és ser feliços. Més que escriure una bona novel·la, el que cal és convertir la teva vida en la millor novel·la possible, sobretot quan t'adones que les paraules fan curt i que els ideals, amb el temps, es dilueixen com els colors de l'arc iris després de la pluja. Potser trobar el sentit dels teus actes. Potser aclarir la direcció exacta del futur. Són aspiracións legítimes.

El món s'ha posat massa interessant per a continuar mirant-se el melic. N'estan passant de grosses. Espectadors privilegiats, assistim al final d'una època i al naixement d'una altra. Tota crisi implica una metamorfosi, a nivell personal o social, fins que la papallona s'escapoleix del cuc. No hi ha escapatòria: o aconseguexies volar o t'enfonses definitivament.

Quetzalcóatl

¿Quantes vides distintes podem viure en una sola vida? No em refereixo a portar una doble vida, sinó a morir i a tornar a néixer vàries vegades sense morir del tot. Alguns animals passen per diferents fases, pateixen metamorfosis. ¿Què té a veure un cuc que s'arrossega amb una papallona que vola? I resulta que és la mateixa vida que ha canviat de forma sense desaparèixer. A això em refereixo. Quan a la serp li surten plomes. Quetzalcóatl. Kukulkan. Gukumatz. Tangata-Manu. There's a bird that nests inside you sleeping underneath your skin. Yeah, when you open up your wings to speak I wish you'd let me in... I walk along these hillsides in the summer'neath the sunshine. I am feathered by the moonlight falling down on me...