Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Jaume. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Jaume. Mostrar tots els missatges

6.10.13

Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:


La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...


He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

24.6.11

T-3


Avui, entre papallones i flors, ha pujat a Sant Salvador del Bosc. L'ermita, encimbellada en un rocam, festeja amb dos roures centenaris que pengen sobre l'abisme. S'hi accedeix pel camí iniciàtic dels cent revolts en el qual trobem cinc oratoris: Sant Antoni, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Sebastià i la Verge de Montserrat. A partir de l'oratori de La Moreneta l'espígol adquireix un protagonisme absolut. Les espigues del Montsec són curtes, de color fosc i perfum intens. Ha vist un cabirol que badava per la sendera que mena a la Portella Blanca. Ha demanat tres desitjos al Sant, li ha cantat gregorià i, xafarder, s'ha entretingut a mirar les fotografies i els textos que la gent ha anat deixant al llarg dels anys. No volia baixar. Des de les altures tot sembla prescindible.


Nova residència. Nova etapa. Nova capçalera.

3.11.09

L'ermita de Sant Jaume de la Granja d'Escarp


Ahir, fent el post sobre el Montmeneu, vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp. Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... (No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat...) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant Antoni amb el porquet als peus. El sant de la Tau. Us deixo el fragment corresponent (aviso que aquesta obra ve ser escrita sense signes de puntuació) i unes quantes fotos...