Com faig sovint, baixava d'Alpicat a Lleida caminant. En una horeta i quart ets a l'hospital Arnau de Vilanova. Després (si no vull caminar més) agafo el bus, cada hora en surt un de l'estació d'autobusos. Anava xino-xano quan, a la cruïlla entre el camí de l'Albi i el camí de Boixadors esquerre, vaig escoltar uns ganyols que provenien de l'interior dels contenidors...
Em vaig acostar amb el cor encongit. D'antuvi vaig pensar que serien gats. Vaig aixecar la tapa del contenidor del mig i vaig veure una bossa d'escombraries gran de la qual sobresortien uns bolquers. La vaig apartar. La bossa que contenia les bestioletes que xisclaven era la de sota, una bossa de plàstic fort, negra per fora i blanca per dins (com les d'adob). La vaig extreure del contenidor amb molta cura i vaig fer un cop d'ull al seu contingut. Els ganyols no s'apaivagaven. No eren gats, sinó gossos, una ventrada de 6 cadells, no sé pas de quina raça, un de color negre, un altre blanc amb taques negres i la resta marrons...
Encara eren molls, feia poques hores que havien estat parits. Un malànima els havia agafat, els havia entaforat dins la bossa i els havia llençat amb tota la sang freda dins els contenidor. Si els has de deixar morir, sapastre, almenys estalvia'ls l'agonia! Vaig estripar la bossa per a examinar-los millor. Quina cucada. Es removien a cegues, els seus petits cors bategaven, un provava de popar mentre el seu germà es regirava i estirava les potetes. Allí hi havia VIDA incipient, VIDA pura i, alhora, l'ombrívola presència de la mort que els assetjava. Jo els contemplava embadalit.
Mai no he estat de gossos ni d'animals de companyia. No suporto els gats. Considero que tenir-los embotits en un pis és una aberració fruit del nostre egoisme. Les bèsties necessiten espai per a córrer com els ocells cel per a volar. Ja sé que em direu que estan la mar de bé, que els cuideu, que formen part de la família, etc. Jo només tindria gos si visqués en una casa al camp. No ho descarto. Seria una pastor alemany i es diria Argos.
Vaig fer fotos i vaig gravar uns segons de vídeo. No sabia què fer, era la primera vegada que em trobava en una situació així. Vaig utilitzar el Facebook:
Immediatament van ploure suggeriments. El cas és que em vaig atabalar. Com que anava caminant, vaig suposar que no donaria temps de salvar-los. Els vaig veure tan apurats, tan fràgils, que pensava que durarien ben poc. Alguns es quedaven quiets, però després reaccionaven. Vaig marxar deixant-los allà terra, sota el sol, pensant que potser algun conductor podria veure'ls... Els vaig donar per morts.
Dues hores més tard, tornant de la ciutat, vaig passar pel mateix lloc, amb remordiment i ganes de redimir-me. En el fons esperava el miracle. Amb gran sorpresa, vaig comprovar que encara eren allí, vius, i que alguns fins i tot havien avançat uns metres... Potser l'escalfor del sol va salvar-los. Vaig agafar una capsa de cartró i els vaig posar dins amb la intenció d'endur-me'ls. Vaig telefonar a mon pare perquè em vingués a buscar amb el cotxe. Mentre l'esperava, vaig escriure a la capsa: "6 CADELLS - ADOPTA'LS" i vaig recollir dues petites joguines que hi havia al costat dels contenidors: una granoteta i un aneguet...
El més curiós era les lletres de la capsa: "AVIDA" (una marca de cava)... La meva idea era deixar la capsa al parc que hi ha davant de l'escola del poble. Quan els nens surten acostumen a jugar per allà mentre els seus pares els vigilen. El reclam de les joguines ajudaria. Així ho vaig fer. Em vaig quedar observant l'escena de lluny estant, assegut en un banc del parc, fent veure que m'entretenia amb el mòbil. De seguida es van apropar uns nens i els seus pares, després més gent... Objectiu aconseguit. Llavors vaig marxar.
Aquest matí he passat pel parc i no hi havia rastre de la capsa. Només quedava la granoteta verda... L'he agafat i me l'enduta a casa. Ben neta, presideix la taula de treball. Final feliç? Vull pensar que sí.
Anit un malparit no va dormir tranquil. Com deia una comentarista del Facebook (exalumna de Mollet): el karma no quedarà impune. Jo no sé si vaig fer lo correcte. Pobre de mi. Imagino els nens plorant i les mares maleint-me... Imagino els cadells arrecerats l'un contra l'altre, adoptats, alletats amb biberó, creixent amb amor...
Vida i mort al mateix temps. Sempre guanyarà la vida. I pensava: ¿Què són 6 cadells de gos davant de 10.000 filipins morts? Nosaltres també som 6 germans... El negre jo, per descomptat.
