CR25

L’Enemic són els bancs i la seva arma és el Deute. Una arma de destrucció massiva. El nou ordre mundial (NWO) vol instaurar la Dictadura Financera, destruint les sobiranies nacionals i individuals. El deute és l’alienació en el sentit marxista: treballes per a pagar els interessos, ets un esclau a temps total. El primer pas cap a l’alliberament és no deure res a ningú. El segon pas és prescindir tot el que puguis dels diners, aconseguir viure de la forma més simple i modesta, anticonsumista, exercint amb els teus actes la filosofia antisistema. L’enemic és el Sistema, i els bancs són els agents directes del domini sobre la població. Hi ha altres agents, com el treball o els mass media. No deure res, no treballar, no deixar-se manipular pels mitjans de propaganda... Aquest és el camí de la dissidència. Molt discretament, en la privacitat inalienable, esotèric i rebel. 

Provisionalitat

Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia. Un nen. Un salvatge. Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles...

El primer pelegrí que em vaig trobar (un ciclista brasiler) també blogueja

Sigues rossinyol

El cas és que les granotes no em deixen escoltar el rossinyol. La nit és un guirigall per fora i per dins. Em parlo a mi mateix. Les conclusions no em fan el pes. Oliveres enllà, vora mar, hi ha una munió de llumetes que pampalluguegen, blanques, grogues, blaves... Ara és el xut, el que insisteix amb el seu xiulet monòton. Quan les granotes i el xut emmudeixen, puc concentrar-me en els refilets del rossinyol. Quina meravella. Mai no es repeteix. 

La clau de la felicitat és la creativitat. També l'entusiasme amb què fas les coses. No n'hi prou amb pencar, sinó que has de creure en allò que fas i (si pot ser) fer que els altres creguin en tu. El món és ple de granotes i de xuts. Els rossinyols escassegen. Creure i crear. Crear i creure. Aquest és el camí. 

El cas és que ens conformem massa aviat. El cas és que confonem la felicitat amb la facilitat. El cas és que el guirigall no ens deixa escoltar la veu que brolla de dins. Perquè hi ha una veu que ens parla a cau de cor, una veu cristal·lina que ens mostra el camí cap a la llum. Quant fa que no l'escoltes?

Allunya't (una mica) de la gent i del món. Escolta la veu interior. Sigues rossinyol.

Un petó val més que mil poemes

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 

-¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 

-Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 

José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecors. En el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes. 

Carlos

Els àngels estan més enfeinats que mai.

Regrets

1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure una veritable vida per mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi. 

2- Tant de bo no hagués treballat tant.

3- Tant de bo hagués expressat més els meus sentiments.

4- Tant de bo hagués estat més temps amb els meus amics.

5- Tant de bo m'hagués permès de ser més feliç

És allò que diu Thoreau a Walden:

A veure si arribarà l'hora de la mort i te n'adonaràs que no has viscut.

Life is a choice. It is YOUR life.
Choose consciously, choose wisely, choose honestly.
Choose happiness.

Encara hi ets a temps.

Fonts:  
Top five regrets of the dying (Susie Steiner, The Guardian)
Regrets of the dying (Bronnie Ware)


Dietari de Terradets

T-80

No hi ha pressa per a res. Bonança els primers dies de l'any. La boira s'ha esquitllat i, en el cel ras, llueix un sol magnànim que omple el futur de bons presagis. No hi ha pressa per a res. El que fem o deixem de fer és pura gesticulació. El que hagi de venir vindrà. Cal obrir les finestres de bat a bat perquè, malgrat el fred, el cor s'ompli d'aire nou. Contemplar els cims nevats. Passejar pel bosc. Ser humil i ambiciós al mateix temps. Somiar. No hi ha pressa per a res. Tot arribarà. El fruit del treball, el fruit de l'amor, el fruit del dolor, el fruit de la soledat. Som aquí per a lluitar. Som aquí per a fruitar. Dormen les serps i els muricecs. L'entreson dels peixos sota les aigües del llac. Ell remena un joc de cartes plenes de possibilitats. Poder fer-ho tot, poder estar a tot arreu, poder romandre. No hi ha pressa per a res. L'hivern és l'estació més flegmàtica.

Llegeix tota la sèrie T

T-47

No hi ha res com el treball físic per a espantar els dimonis de la ment. Suar és purificador. Entre altres coses, aquest matí ha recollit llenya menuda al bosc i ha fet d'electricista. Havent dinat s'ha posat a estudiar anglès. Està cursant Upper-Intermediate a l'EOI. Divendres li fan un test sobre el llibre de lectura: Man from the South and Other Stories, de Roald Dahl. Han començat a grillar les llavors dels raves que va plantar fa una setmana. Ha sopat truita d'espinacs. Davant el foc, recorda com era la seva vida a l'apartament de Lleida. Confinada i avorrida. Per exigències del guió s'hi va estar dos anys. Quan va poder, es va emboscar. El canvi li prova, encara que no s'acabi la feina. És més fàcil adormir-se si estàs cansat.

Llegeix tota la sèrie T

T-44

De bon matí li han descarregat 1.180 kg. de llenya d'alzina davant de casa. L'ha pagat a 12 cèntims el kg. Ha estat dues hores traslladant els troncs, la meitat al garatge i l'altra meitat sota el porxo que té a la terrassa. El problema d'aquesta segona ubicació és que cal pujar els 28 esglaons de l'escala amb el cabàs carregat. Una feina feixuga. L'avantatge és que tindrà la llenya més a mà, només li caldrà obrir la porta. S'ha fotut una bona suada i ha quedat ben esllomat. Els braços s'han endut la pitjor part. Però no hi ha res que no es pugui arreglar amb una dutxa d'aigua calenta, un bon dinar i una migdiada. A partir d'ara cremarà llenya de qualitat. La fusta que tenia era sobretot pi i roure, que es consumeix de seguida. A voltes plovisquejava. La bromallada no ha escampat. La boira s'arrapava a les valls mentre els cims pirinencs sobresortien altívols i emblanquinats. La pregunta del milió és quant de temps durarà una tona de llenya. És el primer hivern i no ho pot saber. Duri el que duri, de ben segur que li sortirà més ecònomic que l'electricitat, el gas o el gasoil. Mentre traginava la llenya ha arribat el carter amb una factura d'Endesa. Aquest darrer mes ha reduït dues terceres parts el consum de kWh. La llenya s'ha de cercar, tallar i carregar, però ben mirat també t'estalvies la quota del gimnàs.

Llegeix tota la sèrie T

Dieta (2)

"Hem guanyat realitats i hem perdut somnis. Un ja no s'ajeu sota un arbre i mira el cel entre el dit gros i el segon dit del peu, sinó que treballa; tampoc no es pot estar dejú o somiant, si es vol ser algú com cal: hom ha de menjar bistecs i bellugar-se."

Robert Musil, L'home sense qualitats, Edicions 62, 1993, p. 41 (traducció Ramon Monton)

Aquest fragment de la coneguda obra de Musil resumeix molt bé el que seria l'antítesi de la meva filosofia vital. L'excés de realitat és el que ha convertit el nostre món en inhabitable. Aquesta societat unidimensional on ja ningú no mira el cel. Sovint m'assec sota els arbres. Així va ser com Buda va assolir la il·luminació. Per què treballar tant? Hi ha dies que dejuno i fa anys que no menjo un bistec. No vull ser "algú com cal". Vade retro. Com cal... segons què o segons qui? Deixeu-me ser un outsider. Adaptar-se a una societat malalta només demostra que estem profundament malalts. Bellugar-se? Sí. Cada dia camino almenys dues hores.

En comptes de bistecs... fruits secs, soia, seitan, formatge, arròs integral, llegums, etc. Menjar animals és un crim que diu molt poc a favor de la nostra espècie, sobretot quan tenim a l'abast tantes proteïnes alternatives. Pietat. No cal vessar sang per tal d'aconseguir els aminoàcids essencials.

Dieta (1)

El Dubte

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans estan donats, no cal ni intentar-ho), amb moltíssima sort, el pots guanyar, et publicaran un altre llibre que no llegirà ningú, un altre volum que s'afegirà a la lleixa de "llibres propis", i el Dubte dels collons seguirà dins teu com un cuc que et rosega els fonaments de l'ésser. Això ets, el que fas. Operari sequitur esse. I no saps si podries ser res més, si sabries fer res més, perquè potser ja és massa tard per a deixar de fer el que fas i deixar de ser el que ets. El Dubte et corroeix com un àcid que, gota a gota, fa malbé l'esperança. Mires l'obra i penses que ella és el suc, l'essència, i tu la llimona espremuda, la pela rebregada. Potser l'obra farà el seu camí. El teu és aquest: lliurar-te en cos i ànima.

I què?

Enllesteixo una altra novel·la. Imprimeixo i la repasso sobre el paper. No és gaire llarga, no arriba a les 100 pàgines. És la tercera novel·la que escric en vuit mesos. Constato que sóc un novel·lista molt sui generis. Ara miraré a quin premi la puc enviar. Suposant que guanyi (que ja és molt suposar), serà publicada. I què? Guanyes premis, publiques llibres. I què? Fa sis anys que blogueges. I què? Hi ha dies en els quals aquest I què? apareix amb tota la seva cruesa més contundent. No, no és pessimisme, sinó sisifisme. Treballes i treballes, però sempre tens la impressió de tornar a començar de bell nou. Cada paraula que escrius és l'última i la primera. I aquesta feinada mai no té fi.

Nou cicle

Mon pare feineja per l'hort. Cull els últims melons, les últimes tomates, les últimes figues, els últims préssecs, les últimes pomes... No ha fet res més que treballar durant 72 anys. Ara coixeja i la memòria li falla una mica. Avui està trist. Ha venut la casa. La casa que va construir fa 30 anys. La casa on ens hem criat tots els germans. La casa i la terra que l'envolta, tots els arbres que ha plantat amb les seves mans. Demà ja no serà seva. La casa on he viscut aquests últims tres mesos. La casa on he escrit les meves dues últimes obres: una novel·la en castellà i un poemari en català. Mon pare està trist i jo també. És una tristesa estranya. Com la tristesa que té la gossa perquè intueix alguna cosa. Als nous propietaris no els agraden els gossos. Mon pare feinejarà fins que es faci fosc. Rondinarà una mica a l'hora de sopar. Dirà que hem malvenut la propietat familiar. No hi haurà llàgrimes. Només un comiat silenciós, un sentiment profund de pèrdua. Els homes no tenim arrels, sinó cames, però necessitem la terra per a ser. La terra està venuda. ¿Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes? És una incògnita que em preocupa. Comença un nou cicle per als dos. Hi ha núvols blancs i núvols foscos. El vent s'ho endu tot.

Idees

A la vida no n'hi prou amb tenir idees, sinó que cal treballar, treballar i treballar perquè aquestes meravelloses idees puguin fer-se realitat. N'estic més que tip, dels platònics! Són una colla d'esquenadrets.

La política no és un circ

M'havia proposat no parlar de política. M'havia proposat, sobretot, no parlar de la política del meu poble, però avui no ho puc evitar. Davant de certes coses, un no pot quedar-se callat.

L'oposició (ERC-MxV) ha penjat a l'aparador del seu local el cartell que encapçala aquest post. Curiós cartell segons el qual l'oposició considera que la política és un circ, un espectacle, una atracció de fira, un divertiment... com ara els episodis cada cop més penosos del Polònia. Els que es deuen "avorrir" de debò són ells, per això han de muntar numerets, penjar pancartetes, fer denúncies absurdes, repartir fulletons i adhesius... convertint la política municipal en una xarlotada vergonyosa. ¿Ja n'estan al cas, els dirigents d'ERC, del ridícul sistemàtic que perpetren els seus representants a Vallromanes?

El que resulta més "sorprenent" és que algú amb dos dits de front pugui fer confiança a aquesta genteta tan poc seriosa. Amb les formes i les maneres que gasten ja queden desqualificats. Quina mala educació! Van als plens a insultar l'alcaldessa quan són una colla d'indocumentats que no saben distingir un prec d'una moció i, a sobre, tenen la barra de dir que és el Govern el que provoca la crispació. Que no pateixin, que tenen tres anys per a seguir "avorrint-se" a l'oposició, tres anys més per a bufonejar i muntar pallassades, la seva especialitat.

Per sort, després hi ha els que treballen, els que es prenen la política seriosament i amb responsabilitat. Mentre l'oposició continua amb els seus numerets patètics, l'equip de Govern aprofita per a fer feina de la bona i demostrar que la política és quelcom que val la pena, una activitat digna en benefici dels ciutadans.

Sobre l'aristocràcia

No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectius que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera.

Overbooking