Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.
