Moncho Borrajo

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix.

Viatjo sol

Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

Holy Motors

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

Natürlich

"N'estic fins a la soca dels ous" (p. 60) de gastar-me una pasta gansa comprant llibres de paper. 18 euros són molts euros per aquesta novel·leta que no arriba a les 200 pàgines.

MC és la història d'una fugida. "Jo he fugit tota la vida, sempre" (p. 62). ¿Fugir per a què? "Per provar de ser un altre" (p. 11). "Una serp que mudava la pell..." (p. 34). De Mallorca a Barcelona. La novel·la fa curt, sembla interrompuda en el moment que la cosa comença a posar-se interessant. ¿Hi ha prevista una segona part potser?

La llengua emprada (segons l'autor "inventada"), clafida de mallorquinismes, provoca l'exasperació per l'abús dels diccionarismes: enfony, calibòssia, tudat, traülla, nítols, cofurna, bòbilis-bòbilis, flastomis, aconhortà, pròdrom... És el que sol passar a les òperes primes: un vol demostrar tot el que sap, ho vol fer tant rebé que es passa tres pobles i ho enfarfega tot de barroquisme. "T'entaferraré una singlada que aniràs pàndol la resta de la teva vida." (p. 105)

La qüestió jueva (p. 34)... Ufffff. No comment. Volent fer un acudit li surt el tret per la culata. La frivolitat en aquest tema és de vergonya aliena.

MC és una Bildungsroman casolana. Té empenta i una certa gràcia, encara que em costa copsar l'humor peculiar que traspua.

S'agraeixen els capítols curts.

Les dues femelles (Antònia i Mònica) que es passen per la pedra el protagonista (Joan) actuen d'una manera molt pornogràfica, vull dir que són elles les que porten tota la iniciativa i ell resta com un simple tros de carn passiu que es deixa fer mentre comenta la jugada...

No mata. Se n'ha fet un gra massa, d'aquest llibret. Reïx com a exercici de malabarisme literari -massa literari per al meu gust-, és a dir, poc versemblant, poc realista. La forma i l'estil aclaparen, estaborneixen el lector el qual, si grata una mica, no trobarà gran cosa en el fons, tret d'una sèrie d'obvietats mal disfressades. Confesso que m'agrada la literatura d'idees, la càrrega de profunditat. Aquí brilla per la seva absència. Pàgines i més pàgines (molt ben escrites, sens dubte) surfejant sobre onades d'inanitat.

Felicito el corrector i l'editorial perquè no he estat capaç de trobar cap errata. Això és un fet absolutament extraordinari avui en dia.

Fitxat

U.Q.V Fitxa 39

Va de pintades

Fa dies que col·lecciono pintades. Les guardo en un àlbum de fotos del Facebook. Quan en veig una d'interessant, de seguida la fotografio, perquè les solen esborrar ràpid. La majoria són de caire polític, però sovint te'n trobes algunes en les quals no manca la crítica social. Us en deixo unes quantes. L'última és una pintada "amorosa" que ha generat uns quants comentaris que també us adjunto...

Al principi de l'eix comercial

A la sortida d'una discoteca

A la façana del McDonald's

Al barri de Balàfia

Joan Dalmau Vilella
Aquestes pintades són obra d'algun pesat... Però són prou poètiques!

Toni Ibañez Ros
barri de Balàfia... (està en francès, com ho interpretes?)

Quico Ventalló
cosa de moros

Joan Dalmau Vilella
Aquesta està en francés, però després n'hi ha 5 o 6 més on diu "Mireia t'estimo" o d'altres empalagositats per l'estil, si no els han esborrat... Vaja, que la tal "Mireia" devia estar contenta...

Toni Ibañez Ros
Primer m'havia semblat català, però he dubtat... Tampoc és francès correcte: "Je suis, tu ES, il est..." (i falta l'accent tancat a trÉsor). No sé si és un moro o un català que tenia massa pressa perquè no l'enxampessin i ha bescanviat les lletres...

Joan Dalmau Vilella
També hi ha l'opció que aquest malalt d'amor estigués parafrasejant la cançó de Dusminguet on es repeteix aquesta frase... I que evidentment no tingui ni idea de com s'escriu!

L'esclava Cèlia

Ha estat un rampell. No és la primera vegada que em passa. He sentit la necessitat imperiosa de buscar una llibreria i adquirir un llibre de paper: L'home d'origami de Joan Carreras. Primer he anat a la Caselles del carrer Major, però m'han dit que no el tenien, que l'havien de demanar. Passi-ho bé. He pujat fins a l'Abacus. Bingo. 16,95 €. Allà he descobert amb alegria que hi havia un exemplar del meu últim llibre: Entrellum...

He arribat a casa, m'he assegut al sofà d'orelles i he llegit les 218 pàgines de la novel·la d'una sola tirada. He començat a les 7 de la tarda i ara són la 1:45 de la nit. Escric, per tant, a cop calent.

L'home d'origami és una obra mestra. El personatge de Cèlia (vídeo) és inquietant, original, brutal, genial. Molt interessants els "fugitius" (Narcís, Genís, el Gran Manila). Etcètera. Jo no sóc crític literari. Ni ganes. Felicito l'autor (blog) al qual vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en un sopar a les Jornades de la Catosfera a Granollers.

He trobat una errata a la pàgina 154 línia 8: s'han deixat la segona "i" de la paraula "inquieta". Una altra cosa: no tinc clar que, com s'afirma al llibre, el darrer quadre de Gauguin fos Genets a la platja (1902). Paisatge de Hiva Oa és del 1903 i alguns sostenen que "su último cuadro es una casa del sur de Francia"...

Ella restarà

Si deixem de banda l'obra col·lectiva La catosfera literària 08 (maig 2008), l'últim llibre que havia publicat era L'oracle imminent (novembre 2006). O sigui, que fa més de dos anys que no publicava cap llibre. Casualitats de la vida han volgut que ara apareguin dos llibres meus quasi simultàniament.

Avui he rebut un mail de Mallorca en el qual se'm comunica que Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Edicions UIB) ja està imprès; i aquest mateix matí he anat a Correus per a trametre a l'editorial Cap Béar de Perpinyà les proves corregides del poemari Entrellum.

Aquests dos llibres no esdevindran best sellers. Ja donaria gràcies si reben alguna crítica -bona o dolenta- en algun lloc. No tinc padrins, no pertanyo a cap mafieta. Vaig per lliure, a la meva bola. Ningú no m'ha regalat mai res, ni una miserable subvenció. Tots els llibres que he publicat són obres que han estat guardonades amb premis.

El primer blog que vaig tenir es deia igual que l'últim llibre que havia publicat. El proper llibre que publicaré es dirà igual que el blog que tinc...

Jo només aspiro a seguir fent la meva obra, a la xarxa, al paper i on faci falta. Quan jo marxi, ella restarà.

La possibilitat d'una literatura

LCL_08

Pèls i senyals

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover. En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals. Parlo de Sebastià Perelló.

M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover. Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està.

El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat, un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en els detalls, amb tots els pèls i senyals. L'apoteosi de la subjectivitat que malda per fer-se objectiva. Felip monologa fins al sadollament, fins l'extrem de dissoldre qualsevol argument en benefici del dir més pur pel gust de dir, circumloquial, brou de llengua, vent a la boca, paraules vanes, literatura quintaessenciada. Hi trobem un mallorquí florit, de vegades arcaïzant, molt arrelat a l'oralitat (l'omnipresència de la família travessa tota l'obra). Tot un dipòsit de girs i d'expressions que demostren la immensa riquesa de la nostra llengua, cada cop més empobrida i relinquida. Tot un devessall de verbs: aglapir, aferrussar, encaterinar, enreveixinar, enflocar, pellucar, malavejar, agombolar, amollar, fitorar, aconhortar, esbucar, afuar, enfonyar, flestomar, empegueir-se, bressar, entaferrar, esclovellar, esburbar, capitonar, empassolar, esbrallar... Déu n'hi do.

Sens dubte, Felip és l'alter ego de Perelló. Coincideixen en edat i records d'infantesa.

A mesura que avançava en la lectura, m'ha vingut al cap L'home manuscrit de Baixauli, i també el Pasavento de Vila-Matas. Aquesta dèria per viure la pròpia vida com una cosa externa (je est un hôte), per desaparèixer de la pròpia biografia, fugitiu i transeünt, per deixar que la literatura resplendeixi per ella mateixa fora de l'ombra-nosa de l'escriptor. Exercicis de desaparició. Perelló a voltes mesquideja i a voltes pessoaneja. Mesquida apareix quan la vèrbola s'allargassa, s'autoerotitza i s'emparra fent bucles sobre si mateixa. Pessoa batega en les meditacions més obliqües i desassossegadores: Não sou nada, nunca serei nada, não posso querer ser nada...

Qui és Droveti? Sant Google ens diu ben poca cosa.

L'home queda destil·lat finalment en les seves paraules... Tu ets la paraula i a la paraula retornaràs. Digerit i excretat. Torrentada onanística. Paraulam. Un fracàs? Només som allò que queda: una antologia malgirbada d'empremtes i excrements... Sobretot som aquesta pobresa d'experiència comunicable. Fet i fet, literatura.

El vent és loquaç com tots els solitaris...

NB: A la línia 9 de la pagina 169 he trobat una errata. "hsitòria".

And all the rest is hipocrisy

El mal és antimetafòric. No hi ha mal privat. El mal sempre és fruit de l'esbombament públic. És la societat la que criminalitza. Són els altres els que apliquen la llei i dictaminen què és i què no és delicte. El que tu facis -sigui el que sigui- ja t'està bé. El mal habita les ombres i estima el secret. El mal és clandestí. El mal no és mal si no és visible, si resta dins l'àmbit estrictament subjectiu. És quan surt a la llum pública i s'objectivitza que el mal pren cos i ens deixa atònits. Les categories morals -la culpa, l'escàndol, l'escarni, la maledicció-, tot són epifanies de la veritat presumpta que cohesiona la tribu ancestralment tabuada. Sota aquest simulacre d'ordre, sota aquesta artificiosa eticitat, bull la llibertat insubornable, que és la pulsió fonamental que mou el sol i les altres estrelles de la galàxia humana, massa humana. Ningú no viu una sola vida. Ningú no està fet d'una sola peça. El mal no té rostre, sinó màscares diverses, polièdriques. Negres són les flors malèfiques. Podem fer poemes sublims, però també ens agrada el forat del cul. Inquietant, sinistre, corrosiu, lacerant, arravatador, intrèpid, demolidor, temptador, salvatge, cínic, esborronador, indeturable, i tots els adjectius que us plaguin... El mal constitueix allò invisible i indicible que ens atreu sense remei perquè és l'única cosa que ens fa sentir completament lliures, és a dir, Vogelfreis, outsiders. And all the rest is hipocrisy...

[Escrit en el mateix llibre tot just acabat de llegir]

Independència o exili

Acabo de censurar aquest comentari que un tal arras ha deixat a les 7:06 al post anterior:

El llastimós és que hi hagi gent com vosaltres que no entén res de tot això. ¿Per què no es pot dir VIVA ESPAÑA? ¿Tant de mal us fa viure en un pais que es diu ESPAÑA? Marxeu, doncs. Però ben lluny. I deixeu de molestar.

Ara el reprodueixo aquí perquè considero que el seu contingut és d'una gravetat extrema. Llegiu-lo vàries vegades, mediteu-lo amb calma... (Achtung: no està escrit en castellà, important detall)

¿On se suposa que hauríem de marxar aquesta vegada? Jo ho tinc claríssim.

Adéu Espanya!

Més reflexions catosfèriques

Marc, trobo molt encertat el teu post, sobretot per la càrrega d'autocrítica que inclou i per les ganes de superar una situació que és la que és, ens agradi o no.

Ets un idealista. Jo també. Voldríem que tot fos millor, però la Catosfera no és gaire diferent de la realitat analògica, i el nostre país es troba ara mateix en un estat catatònic des dels punts de vista econòmic, polític i cultural (per citar tres àmbits decisius).

Els catosfèrics (i els catalans en general) tenim un problema molt gros: no sabem què volem i ens barallem massa entre nosaltres. Mira aquest exemple: Ni maulets ni hòsties

Considero que els Premis Blocs Catalunya són una bona iniciativa. Estic d'acord amb què hem de sumar i "guanyar tots", però sóc partidari de premiar l'excel·lència i destacar els millors. El llibre de "La Catosfera Literària" és un model de col·laboració on 100 persones han sortit "guanyant" i el "premi" és compartit entre tots.

Es tracta de seguir inventant. Es tracta de buscar sinèrgies, complicitats, horitzons nous. Catalunya serà catosfèrica o no serà. La Catalunya 2.0 determinarà el nostre futur com a poble al bell mig del segle XXI. No val a badar. Jo no sóc tan pessimista com tu. El català a internet gaudeix de bona salut i d'una vitalitat envejable. Encara és massa d'hora per valorar la importància històrica del que estem fent.

La crítica anònima

Embafat d'un diumenge radiant ple d'elogis, rastrejo la xarxa cercant les ombres... Ja sabeu que a mi m'agrada l'entrellum. M'estranya no haver trobat gran cosa negativa, acostumat a rebre sempre d'ençà que estic exposat a les crítiques dels sempre simpàtics i incombustibles internautes anònims. Per fi, en els comentaris de la notícia de l'Avui, he trobat la preciosa perla que buscava. Diu així:

Amb tots els meus respectes pels qui hi heu participat, em miro l'invent amb molt d'escepticisme (per dir-ho suau). Perquè és l'invent personal d'algú que no em mereix cap tipus de crèdit, que va d'apòstol de la "nova literatura" virtual i en quan pot la posa en paper (o sigui, com sempre). D'algú que diu blasmar les capelletes, i a la que pot se'n munta una. La literatura demana menys estridències i menys protagonismes; i més treball i més silenci

anònim 18.05.2008, 10:06

No comentaré el comentari perquè no acabaríem mai. Tanmateix felicito l'anònim per dues coses: escriu força bé (comparat amb el nivell de redacció de la majoria dels comentaristes digitals) i es nota que coneix molt bé el que escric, és a dir, es tracta d'una persona amb molt bon criteri.

Vetllada al Liceu

Acabo de tornar del Liceu on he assistit a la representació de Diari d'un desaparegut / El castell de Barbablava, dues obres al preu d'una. Segon pis, primera fila.

A) Un pagès s'enamora d'una gitana (Zefka) i la prenya. El pagès ho sacrifica tot per la gitana. A destacar: l'ascensió d'un cap decapitat...

B) Barbablava viu tancat al seu castell. Arriba una dona (Judit) que vol obrir totes les portes fins al final. "Obrir portes" és una metàfora, clar. Rere cada porta hi troba coses: sang, llàgrimes, etc. El coneixement sempre és dolor. La veritat no sol ser agradable. Barbablava col·lecciona dones. A destacar: pluja real sobre l'escenari.

Bona música. L'espai del Liceu, sempre impressionant. Tots els "decorats" són hologrames. Només detecto dues faltes d'ortografia a la traducció catalana de la lletra (que va apareixent a dalt, sota el logo del Liceu).

Obrir portes és com treure màscares. El món és ple de pagesos i de gitanes. Tots tenim el nostre castell dins el qual hi guardem el més preuat. L'amor és un embolic de cal déu. La culpa és sempre de les dones.

"Els estossecs i altres sorolls poden desconcentrar els intèrprets i molestar la resta de públic. Un mocador atenua la intensitat d'una simple tos."

Nova ressenya de L_OI

El dia del pare l'amic Josep Manel va rebre un regal molt especial...

Gràcies pel teu post!

Totes les ressenyes de L_OI

Paper i xerrameca

Avantguarda literària? Literatura 2.0

Experimentalisme? Els dos últims llibres meus: Una certa penombra i L'Oracle Imminent.

Els suplements dels diaris de paper amb els seus "crítics" decimonònics no se n'enteren. Segueixen a la lluna de València. Paper i xerrameca obsoleta. Tenen els dies comptats. Internet escombrarà tot això ben aviat...

[Comentari inspirat per El Llibreter]

Un exemple

El pou de la literatura

Arribo a la pàgina 106 de L'home manuscrit de Manuel Baixauli i em trobo aquest fragment:

-Vol ser escriptor? -diu.
-Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.

-Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.
Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?

M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra... Aquesta és la idea d'Entrellum... on escric cada dia a plena llum... gargotejant ombres...

Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...

Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...

A la pàgina 154 retrobem el pou:

No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meva.

És a dir, el pou pot esperar... The blog must go on...

NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!

Dossier informatiu Catosfera

Les crítiques

La meva visió de la Catosfera comença a ser una mica negativa respecte a diverses actituds, com la d’acusar de monopolista a qui decideix arriscar patrimoni, temps i prestigi per a fer coses com aquesta. No espero agraïments ni els vull, però no esperava tanta crítica ni rancúnies.

L'amic Marc es lamenta, i amb raó. Com a màxim responsable de l'organització de les Jornades de la Catosfera ha d'entomar algunes crítiques, fins a cert punt lògiques i legítimes. Jo no el defensaré, perquè sap defensar-se ell solet i la seva millor defensa és la feina que fa, el seu lideratge, la seva empenta i iniciativa.

¿Que la seva personalitat pot ser titllada d'egocèntrica? Ell no t'ho negarà pas. Tots els blogaires som una mica (o molt) egòlatres i exhibicionistes. El blog és una gran eina d'autopromoció. ¿Afany de protagonisme? El que treballa i fa coses de profit, tard o d'hora es fa notar.

Paradoxalment, els que han escrit contra les Jornades o contra els seus organitzadors, també busquen protagonisme. Alguns no volen participar i s'autoexclouen, altres no han estat cridats i en deixen constància, n'hi ha que creuen que la Catosfera ha de ser catetosfèrica (barretinera, tancada només a les aportacions nostrades), després hi ha els que fan mutis...

Tothom té dret a dir el que li plagui i a callar si el que li plau és la indifèrència. Em sembla perfecte. Que se'n parli molt, bé o malament, però que se'n parli. Així farem forrolla. A mi m'encanten les crítiques. Significa que existeixes, que t'han tingut en compte, que et consideren objecte i subjecte criticable. De puta mare. Però no penso caure en el parany de criticar els criticaires, perquè no esperen una altra cosa: el seu miserable minut de glòria. Doncs que segueixin esperant.