entrellum: Avui

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Avui. Mostrar tots els missatges

21.5.08

Blogs literaris sobre el paper

19.5.08

La crítica anònima

Embafat d'un diumenge radiant ple d'elogis, rastrejo la xarxa cercant les ombres... Ja sabeu que a mi m'agrada l'entrellum. M'estranya no haver trobat gran cosa negativa, acostumat a rebre sempre d'ençà que estic exposat a les crítiques dels sempre simpàtics i incombustibles internautes anònims. Per fi, en els comentaris de la notícia de l'Avui, he trobat la preciosa perla que buscava. Diu així:

Amb tots els meus respectes pels qui hi heu participat, em miro l'invent amb molt d'escepticisme (per dir-ho suau). Perquè és l'invent personal d'algú que no em mereix cap tipus de crèdit, que va d'apòstol de la "nova literatura" virtual i en quan pot la posa en paper (o sigui, com sempre). D'algú que diu blasmar les capelletes, i a la que pot se'n munta una. La literatura demana menys estridències i menys protagonismes; i més treball i més silenci

anònim 18.05.2008, 10:06

No comentaré el comentari perquè no acabaríem mai. Tanmateix felicito l'anònim per dues coses: escriu força bé (comparat amb el nivell de redacció de la majoria dels comentaristes digitals) i es nota que coneix molt bé el que escric, és a dir, es tracta d'una persona amb molt bon criteri.

1.5.08

LCL a PARAULADEBLOG

El post sencer de Can LlunÀtic

Cronologia dels fets

8.1.08

La meva epopeia

La història és llarga... Començaré pel principi, doncs.

Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a premis modestos. L'any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada, Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d'editorials importants, fins que vaig descobrir que tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d'escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent... No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. L'any 2005, en el meu Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:

Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!

Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat: el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l'escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l'amic del jurat]... En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M'hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me amic de ningú... Era lliure i havia d'inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons... El seu silenci els delata.

Dintre de 20 dies ens veurem les cares a Granollers. I parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l'Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera existeix, la gloriosa Catosfera fa feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s'ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals... La Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se'ls escapa, perquè no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails de bon rotllet... El vostre silenci és la vostra làpida. L'amenaça catosfèrica... ui ui ui ui ui... Com han canviat les coses, oi?

Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?

6.11.07

Postmoderns

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles?. No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil. Al penúltim paràgraf, ell parla d'aquella entelèquia anomenada societat civil. La "hipòtesi" final de l'article és aquesta:

Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això!

No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam:

15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENCARA QUE SIGUI MALAMENT

Blogs, Blogs, Blogs… Ara toca parlar de blogs. Si no saps de què parlar a la teva columneta del diari, doncs vinga, parla de blogs i ja fas. I així ha fet Ferran Sáez avui a l'Avui. Pàgina 38. Al final, el filòsof de la Granja d’Escarp amolla:

Els anomenats bloggers tenen ganes d’escriure, d’explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l’excel·lent Fum i Estalzí o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu, perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M’agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill. En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

I articlet acabat. Com un senyor. Fixeu-vos que només cita dos blogs d’amics seus. El de l’Albalat no s’actualitza des del 19 de febrer. L’altre, Fum i Estalzí, ja té posat l’enllaç a l’article, a la dreta, secció «articles de guàrdia». Quina rapidesa !

Em fa l’efecte que Ferran Sáez cau de quatre grapes en la mateixa visió en la qual va caure Monzó i alguns dels escriptors presents a la Trobada de Sant Cugat: considerar el blogs com un fenomen més aviat adolescent al qual s’apunten grafòmans afeccionats... Hi ha un cert to despectiu propi del qui s’ho mira de dalt estant, des de la seva talaia privilegiada de periodista amb diari, literat amb editor, filòsof amb càtedra, politicòleg cum laude…
De totes maneres, benvinguda sigui aquesta xerrameca blogològica… No?

O sigui, que -per al Sr. Sáez- ara els bloggers som uns excassolaires que ens desfoguem pontificant a l'aigüera virtual, i això ens fa molt postmoderns. Bé. I ell què fa? El Sr. Sáez es desfoga pontificant als seus articles de paper la qual cosa el fa molt premodern. Qui compra diaris? Quatre vells premoderns com ell. De la generació blog ningú. Ningú. Com a molt es miren l'edició digital (i sort d'aquesta que el seu article serà llegit). Ja poden canviar tots els directors que vulguin, però els diaris de paper tenen els dies comptats. Si no fos per les subvencions, ja haurien plegat. Els diplodocs com el Sr. Sáez farien bé de postmodernitzar-se i obrir un blog... Això li cou, oi? Perquè els blogs som la seva veritable competència.

--------------------------------

Envio un mail al Sr. Sáez amb l'enllaç a aquest post. Rebo aquesta lacònica resposta:

Només és una hipòtesi, entre altres.
Salutacions,
Ferran

Responc així:

Com a filòsof, hauries de saber que les hipòtesis han de ser verificades o falsades... No pots escriure alegrement segons què quan les teves afirmacions afecten un col·lectiu sencer. A més, reincideixes.

Sobre hipòtesis dubtoses, et recomano aquest vídeo: Sida. El gran Dubte

Ell m'envia un altre mail:

Això de "reincidir" sona una mica fort. D'altra banda, jo només em puc fer responsable d'allò que escric, no de la hipersensibilitat dels qui llegeixen allò que escric. Vaig a mirar el Google que m'envies.

Per cert, la foto que encapçala el teu blog sembla un quadre de Friedrich. M'ha agradat molt.

Salutacions,
Ferran

2.10.07

Democràcia?

Monarquia i democràcia són termes antitètics. El Borbó no sap què s'empatolla.

(AR)

8.3.07

Crítics

Sort que tenim Sant Google! La criatura que ha perpetrat la crítica de L_OI avui a l'Avui és un xitxarel·lo que respon al nom de Joan Rico Vidal. Aquí el teniu:

Quina autoritat té aquest passerell (que fa quatre dies estava buscant feina) per a "criticar" un llibre meu? Observeu el seu meravellós currículum: 1r. cicle de Filologia Catalana... No us perdeu les faltes d'ortografia (ámplia, amb accent)... Ah, però que quedi clar que el paio ha llegit Barthes, Derrida, Gil de Biedma i Foix... El tenen a l'Avui de becari en pràctiques? En fi, no cal perdre més el temps. Santa paciència.

Amants del teclat

Joan Carles Girbés de Bromera em fa saber que per fi ha sortit la ressenya de L_OI a l'Avui (un diari que vaig deixar de llegir ja fa temps). El ressenyista (o ressenyador) Joan Rico (¿?) vol demostrar que és un home llegit: cita Barthes i Derrida! No entraré a comentar el que aquest xitxarel·lo s'empatolla sobre el llibre. Gil de Biedma? Foix? Flipo mandonguilles. Suposo que hauria d'estar content perquè, tres mesos després de la publicació, en fan alguna "crítica". El millor de tot, el peu de foto: Toni Ibàñez ha guanyat un premi literari. L'Emma deu treure foc pels queixals. No, Rico, no n'he guanyat 1, sinó que ja en porto 23!

Amants del teclat [PDF]

Altres ressenyes

7.12.06

Mal rotllo?

L'Eva Piquer parla de L_OI a la pàg. 20 del Suplement de Cultura de l'Avui:

Si aneu a la versió en PDF podreu veure la foto de la coberta i una foto meva de la Presentació al costat d'una foto del nou director del Llull...

No, no et tinc cap mania, Eva. Un error el pot cometre qualsevol. No hi ha cap mal rotllo amb l'Emma. Un mal dia el pot tenir qualsevol.

NB: La Piquer no va aparèixer per la Presentació. Va enviar el fotògraf (Job Vermeulen) i ja va fer el fet.

Tot sobre la Presentació a la Catalònia

entrellum

2.4.09

El primers llibres digitals en català