Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Google. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Google. Mostrar tots els missatges

21.2.14

Who Is Controlling US?


Ara que Facebook ha comprat Whatsapp (Instagram també és seu), sembla que serem una mica menys lliures. La concentració de poder mai és bona. Vade retro monopolis. En la nostra societat el poder és la informació (comprada amb diners).

El Big Brother (BB) disposa cada dia de més informació sobre nosaltres. Mr. Google coneix els nostres correus, les nostres cerques, les pàgines que visitem... Si afegim el contingut del nostre smartphone (missatges, fotografies, música, ubicació GPS, etc.), tot plegat esdevé una immensa base de dades que pot servir, en el millor dels casos, per a fins comercials o, en el pitjor, per a fins d'espionatge i de control...

Quan Mr. Zuckerberg diu que la seva missió és "fer que el món sigui més obert i connectat" heu de llegir "més controlat". No oblideu mai aquella memorable frase d'Orwell a 1984: “He who controls the past controls the future. He who controls the present controls the past.” D'això es tracta.

Quan lo privat esdevé públic, el BB ho té molt fàcil. No cal que ens implantin un xip al cervell, atès que el "xip" el portem entre les mans a totes hores o a les butxaques, no ens en podem separar ni un minut, ni quan dormim. És com si el presoner acceptés de bon grat les manilles, com si s'hagués posat de moda portar manilles, viure encadenats.

Ja fa temps que m'encanta descobrir racons de món sense cobertura, desconnectar el GPS, "perdre'm" sense mòbil i sense internet... Potser, al pas que anem, caldrà desactivar els perfils de FB, de Twitter, prescindir de Google, apagar el telèfon.... Ser outsiders autèntics, dissidents, fugitius d'un sistema que cada cop ens té més collats amb el nostre absolut beneplàcit. Hem de fugir de la societat de la vigilància.

Ni el CaraLlibre ni la MuntanyaDeSucre han de saber tantes coses de tu.     

Pensa-hi.

23-2-14: La caiguda del WhatsApp ahir confirma el que dic en aquest post

24.1.10

Cultura en temps de xarxes-1

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona "Cultura en temps de xarxes". Us convido a fer comentaris i suggeriments.

1-Reflexió sobre la (ciber)cultura

Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia, desinteressada i col·laborativa, on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft. Creative Commons. Safe Creative...

[¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?]

Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres.
"Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant." (SS)
Encara avui s'exerceix un control de la cultura des del poder mitjançant finançaments, subvencions, patrocinis... Es compren opinions. Es lloguen cervells. Cultura "oficial". Internet dinamita això.

[¿La xarxa afavoreix realment la llibertat de pensament i de publicació?]

De la “cultura de masses” (indústria > consum > entreteniment > panem et circenses) a la “cibercultura”, “tecnocultura” o “cultura de xarxes”.

[¿No segueix sent "de masses" i d'entreteniment l'ús majoritari que es fa d'internet?]

De l'offline (món analògic) hem passat a l'online (realitat virtual & identitat digital). Abans l'analfabet era el que no sabia llegir ni escriure, ara és el que, a més, no està connectat.

[¿Qualsevol cultura passada fou millor? ¿Què enyoren els nostàlgics tecnòfobs?]

La indústria tremola-trontolla perquè ja no calen intermediaris entre el creador i el consumidor. L'apropiació i difusió dels continguts culturals és quasi immediata. Mireu el que està passant amb la música o el cinema. P2P. Aplicar-ho als llibres és igual de senzill (e-books piratejats). Crisi > canvi social > canvi cultural > canvi de paradigma. La cultura lliure a l'era de l'accés global. Anem cap al “comunisme cultural”, on l'antiga “propietat intel·lectual” deixa pas al “tot és de tots” (Google = CiberLeviatà!).

[¿Es viable la cultura en termes no mercantilistes-postcapitalistes?]

El món s'ha tornat petit, ara el tenim a l'abast d'un clic de ratolí. Flux d'hiperconsciència global. La cultura del link, de la sinapsi. Cada cervell actua com un node, com una ciberneurona que es connecta amb les altres. Noosfera? Cervell Digital Planetari (Vernadsky & Theilard de Chardin & McLuhan). La utopia digital. Intel·ligència col·lectiva gràcies a la immensa simbiosi internètica. Blogroll...
Has d'enllaçar les persones que t'ajuden a pensar, amb veu pròpia, i no pas els lloros que repeteixen el que repeteixen altres lloros o els mitjans oficials.” (Thierry Crouzet)
El vell ecosistema deixa pas a la nova cultura ciber, dissident, alternativa. Més que de (ciber)cultura potser hauríem de parlar de contracultura.

[¿Quina és la veritable revolució cultural de l'homo digitalis?]

12.1.10

Què en queda? (de la catosfera)

"¿Què en queda d'allò que el blocaire Toni Ibàñez va batejar com a catosfera?" (Saül Gordillo)

En queda una referència a la Viquipèdia i 255.000 a Google.

En queda un parell de títols literaris: La catosfera literària 08 i Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06.



En queda un domini: catosfera.net by Marc Vidal.

En queda (i això és el que compta de veritat) tots els blogaires que encara escrivim els nostres blogs en català. (Un mapa de mostra).

I en queda la nostàlgia...

Saül, Toni i Marc
Primeres Jornades de la Catosfera
Gener 2008

18.11.09

I like your style

Internet és l'últim reducte de llibertat que ens queda. Ho deia fa tres setmanes a València:
Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...
No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.

6.10.09

La ciutat de les cigonyes


Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)

15.9.08

I'm a beach...

de michael attlmayr
per a tonibanyes@gmail.com
data 14 / setembre / 2008 20:50
assumpte una pregunta
enviat per hotmail.com

hej

can you help me translate "Sóc una platja, no pas un cendrer enorme, ok?" into english
a friend of mine just returned from barcelona where he saw the sign on the beach and we wondered what it means?
i googled the phrase and found, amoung others, your name...
so mayby you can help me!??

malex

7.9.08

Pèls i senyals

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover. En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals. Parlo de Sebastià Perelló.

M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover. Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està.

El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat, un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en els detalls, amb tots els pèls i senyals. L'apoteosi de la subjectivitat que malda per fer-se objectiva. Felip monologa fins al sadollament, fins l'extrem de dissoldre qualsevol argument en benefici del dir més pur pel gust de dir, circumloquial, brou de llengua, vent a la boca, paraules vanes, literatura quintaessenciada. Hi trobem un mallorquí florit, de vegades arcaïzant, molt arrelat a l'oralitat (l'omnipresència de la família travessa tota l'obra). Tot un dipòsit de girs i d'expressions que demostren la immensa riquesa de la nostra llengua, cada cop més empobrida i relinquida. Tot un devessall de verbs: aglapir, aferrussar, encaterinar, enreveixinar, enflocar, pellucar, malavejar, agombolar, amollar, fitorar, aconhortar, esbucar, afuar, enfonyar, flestomar, empegueir-se, bressar, entaferrar, esclovellar, esburbar, capitonar, empassolar, esbrallar... Déu n'hi do.

Sens dubte, Felip és l'alter ego de Perelló. Coincideixen en edat i records d'infantesa.

A mesura que avançava en la lectura, m'ha vingut al cap L'home manuscrit de Baixauli, i també el Pasavento de Vila-Matas. Aquesta dèria per viure la pròpia vida com una cosa externa (je est un hôte), per desaparèixer de la pròpia biografia, fugitiu i transeünt, per deixar que la literatura resplendeixi per ella mateixa fora de l'ombra-nosa de l'escriptor. Exercicis de desaparició. Perelló a voltes mesquideja i a voltes pessoaneja. Mesquida apareix quan la vèrbola s'allargassa, s'autoerotitza i s'emparra fent bucles sobre si mateixa. Pessoa batega en les meditacions més obliqües i desassossegadores: Não sou nada, nunca serei nada, não posso querer ser nada...

Qui és Droveti? Sant Google ens diu ben poca cosa.

L'home queda destil·lat finalment en les seves paraules... Tu ets la paraula i a la paraula retornaràs. Digerit i excretat. Torrentada onanística. Paraulam. Un fracàs? Només som allò que queda: una antologia malgirbada d'empremtes i excrements... Sobretot som aquesta pobresa d'experiència comunicable. Fet i fet, literatura.

El vent és loquaç com tots els solitaris...

NB: A la línia 9 de la pagina 169 he trobat una errata. "hsitòria".

22.5.08

Maulets digitals

Quina bogeria! "Catosfera" (una paraula que fa tres anys i mig no existia) ara dóna 231.000 resultats al Google, i "Catosfera literària" 43.900. Acabarà sortint al diccionari?

Els catosfèrics som la nova avantguarda del segle XXI. Maulets digitals, lluitem a la xarxa, bon cop de teclat, defensors de la nostra identitat mil·lenària...

Com diu Biel Mesquida al final del pròleg de LCL:

«La Catosfera és una part dels fonaments vius de la reconstrucció nacional de la llengua i la cultura catalanes, d’aquests fragmentats i minoritzats PPCC units per la Xarxa, d’aquest País Català futur d’ara mateix!»

Qui ens podria aturar?

6.2.08

Aniversari catosfèric


Avui fa 3 anys i un mes que em vaig empescar la paraula Catosfera. Va ser en un post de TdQ que es titulava Qualitat. Hauríem d'inventar una paraula nova... I la vam inventar!

Després de 3 anys i un mes, té 230.000 entrades al Google, un article a la Viquipèdia i acabem de celebrar unes Jornades sota aquest rètol. Però el més important és que la paraula ha esdevingut vox populi, la fa anar tothom. No cal dir que em sento orgullós d'aquesta paternitat, però encara em sento més orgullós de la seva popularitat.

Alguns discuteixen el concepte i la naturalesa de la Catosfera. No hi ha res a discutir: el CAT ho diu tot. La nostra llengua vehicular és el català. Això no és cap visió etnolingüista ni cap afany de discriminar ningú. Ens ho fem en català i escrivim per al món global, sense complexes. I a qui no li agradi que s'hi posi fulles (o punxi les banderetes traductores que hi ha aquí a la dreta).

Gràcies a la Catosfera, la presència i la vitalitat de la nostra llengua a internet és un fet indiscutible i certament engrescador. Ho he repetit vàries vegades: Catalunya serà catosfèrica o no serà.

Feliç aniversari!

Catosfèrics.cat

29.1.08

Un perill anomenat Matrix

What are you doing? Pregunta el Twitter. I a tu què collons t'importa! Tuitejar és bloguejar més curt, més intens, més addictiu. ¿A qui importa el que estem fent? Ens fascina saber que tenim seguidors (followers) que esperen el nostre tuiteig, persones a les quals pot interessar el que estem fent en aquest precís instant. Exhibicionismes, pornografies internètiques que esbomben la intimitat. L'exigència d'una constant actualització que refermi la nostra identitat digital. Existim en la mesura que fem ping, fem tuit, som enllaçats, tenim visites, rebem comentaris... Aquesta espiral embogida ens condueix a la histèria catosfèrica. Tot passa molt de pressa i tot deixa empremta a la xarxa. Google ho captura tot. Virtual o real? Tant se val. Sóc en la mesura que estableixo relacions amb els altres. Són els altres els que em fan ser. Internet no ens aïlla, ans tot el contrari. Mai abans l'ésser humà (ara homo digitalis) havia tingut tantes possibilitats de comunicació amb els altres, mai abans havíem estat tan exposats al domini públic. What are you doing? Ara mateix em desconnectaré, és a dir, retornaré al nirvana analògic on les coses són més lentes, més naturals, més veritables; on els ocells tuitegen aliens a la follia artificiosa dels humans. (Compte, perquè twitter en anglès vol dir piuladissa, refiladissa, però també idiota!). El que internet fa és aïllar-nos de la realitat analògica, allunyant-nos de la natura. Per això, sovint, la desvirtualització és tan saludable i necessària, si no volem ser engolits per aquest perill anomenat Matrix.

18.9.07

En Manel de Can Raspall


Diumenge al matí, al Concurs de Pintura, vaig trobar en Josep Pericas, l'exalcalde, una de les institucions vives del poble, i vaig fer-li cinc cèntims de la nostra troballa. Ell no la coneixia, però em va dir que parlés amb en Manel de Can Raspall, que ell segur que em podria proporcionar més informació.

Manel San Francisco Andreu
viu al costat del restaurant Can Raspall, situat a Coll de Clau, en la carena que separa Teià de Vallromanes. Hi he pujat a migdia i, tot entrant al restaurant, he trobat una dona de 65 anys... Hola, bon dia, miri, vinc de Vallromanes i busco en Manel... En Pericas m'ha dit que podia parlar amb ell... Parlar de què? Jo sóc la seva germana, som tres germans, ell és el gran... Ah, doncs si vostè és la seva germana potser em pot ajudar... Resulta que estic buscant informació sobre la Pedra del Diable... Aleshores ella ha somrigut i els ulls se li han il·luminat. La Pedra del Dimoni! Sí, sí... I tant. Era molt a prop de casa nostra. Deien que creixia... Que creixia?! Sí, deien que aquesta pedra creixia una mica cada any... Tenia un forat que fèiem servir d'escaleta... Espera, que cridaré mon germà... La dona ha anat fins a la barraca del costat del restaurant i ha tustat a la porta... És que el pobre està molt constipat... La porta s'ha obert i ha sortit un home atrotinat, estossegant, amb les narius degotant talment doll inestroncable... Mira, Manel, aquest senyor vol parlar amb tu de la Pedra del Dimoni... La dona ha marxat i ens ha deixat sols. Ens hem assegut en unes cadires sota la figuera de davant de casa. Hem estat una hora i mitja xerra que xerraràs.

En Manel i la seva família vivien a la masia de Can Raspall, situada entre Can Gurguí i Cal Fuster. Aquesta masia era, abans que fessin Can Duch, la casa més propera a la Pedra del Dimoni. En Manel ha confirmat el que m'havia dit sa germana: la Pedra estava plantada ran de camí i tenia un forat al mig... No estava ben bé recta, sinó inclinada, més o menys com en aquest dibuix:

Per tant, si en Manel i sa germana recordaven la Pedra dreta, tampoc no devia fer tants anys que la van fer caure. Però aturem-nos. Hi ha un parell de punts foscos que cal aclarir abans de continuar endavant.

1. El nom. Fins ara tothom en deia la Pedra del Diable, tant en Vicenç de Can Maura (que me la va ensenyar) com en Pau Ubach al seu llibre. ¿Per què ara els de Can Raspall l'anomenen Pedra del Dimoni? Ja sabem que Diable i Dimoni vénen a ser el mateix, però cal filar molt prim. He insistit en aquest tema, i en Manel ha corroborat que ell i la família (pares, avis) sempre l'havien anomenada la Pedra del Dimoni.

2. El forat. Es tractaria d'un clot practicat a la Pedra que no arribaria a travessar-la dins el qual s'hi podria ficar el peu. Estaria a mitja altura. El problema és que actualment aquest forat no el podem veure ja que deu estar a la part de sota de la Pedra, a la cara oculta. El dia que l'aixequem i li donem la volta, trobarem el forat al qual es refereixen els germans de Can Raspall. Suposo.

3. Què significa (la llegenda) que la Pedra creixia? Com que estava a la vora del camí, clavada en un terreny saulós, la Pedra s'anava descarnant a poc a poc... Aquesta és l'explicació lògica que el mateix Manel ha reconegut.

A partir d'ara, per tant, caldrà acostumar-se a dir El menhir de la Pedra del Dimoni. A mi, personalment, aquesta denominació m'agrada més que l'anterior. Pedres del Diable ja en tenim a Santa Pau, a Palau-solità i a Parets (amb bonica llegenda inclosa). Google m'indica que a Garrigoles tenien una Pedra del Dimoni, que també estava al peu d'un "camí de carros", però resulta que la van robar. Que consti que els lladres no som nosaltres, que la nostra sempre ha estat aquí.

Trobo una altra Pedra del Dimoni en els versos finals del poema Nerto de Frederic Mistral:
¡Quan jo us deya que mestre Mosca moltes vegades, ahont pensa fer un gaudeamus, va á fer de badoch! Ja ho veyèu, no manca sinó girarli l'esquena: debades trona y porta pedres; un colp de creu l' esquiva, y ab la pedra del dimoni s' alsa la torre del bon Deu.
Més coses. En Manel és un pou de saviesa. No para d'enraonar. Fa l'efecte que no xerrava des de feia anys. M'explica la seva vida. Quan anava a l'escola de Vallromanes i baixaven els tres germans cada dia caminant des de la masia. A l'hivern portaven les cames vermelles pel fred. Està molt orgullós del seu servei militar. M'ensenya fotos en blanc i negre on apareix amb l'uniforme. Diu que tenia una punteria prodigiosa. El seu cap desvarieja. No sé si és per l'edat o pel conyac, que va molt bé pel constipat. El nas no deixa de rajar-li. La tos em fa patir. Es moca i es disculpa. Però se'l veu feliç parlant. Jo l'escolto amb tota l'atenció del món. No duc càmera de fotos ni un miserable bolígraf per anotar els noms o els detalls. Ell salta d'un fil a l'altre fins que perd tots els fils i l'he d'ajudar a reconduir la conversa. M'interessa que em parli sobretot de la Pedra...

Segons ell, va estar dreta (amb una certa inclinació) fins als anys setanta. Ell ha dit "fins a la Constitució", és a dir, fins a l'arribada de la democràcia. Qui la va tombar? O bé el creixement propi de la Pedra, o potser algú que va posar-se damunt i la va fer inclinar massa, o tal vegada (aquesta és la hipòtesi més versemblant) la màquina que va eixamplar el camí a mitjans dels setanta, que és quan la van trencar, i des d'aleshores es donava per destruïda i perduda. Segons el dibuix que he fet a partir de la descripció d'en Manel, la situació originària del menhir no variaria gaire respecte a l'actual. Estava a la part interior del camí, just enmig del revolt, mirant cap a la muntanya, apuntat a Sant Mateu.

Això és tot el que he pogut esbrinar sobre la Pedra. Les altres qüestions que han anat sortint al llarg de la conversa, certament caòtica, me les reservo per a posts futurs. Només un avís important: el que m'ha explicat sobre la Roca Foradada (ell l'ha anomenat Pedra dels Sacrificis) és força suggeridor. Ha parlat de moros i de sang...

Abans de marxar, en Manel m'ha regalat un petit test amb un plançó de sàlvia. En tenia uns quants de preparats "per a regalar als amics"... Baixant cap al poble amb el meu regal a la mà he pensat que no la plantaré al jardí (ja en tinc una), sinó que la deixaré al test fins que el Menhir de la Pedra del Dimoni sigui restaurat i redreçat. Llavors, la plantaré al costat del menhir...

Per què sàlvia? Bona pregunta. És una planta màgica, druídica, medicinal (panacea); el seu nom vol dir "la que salva"... Busqueu, busqueu quines són les seves mútiples propietats... (algunes tenen a veure amb la fertilitat, sempre associada als menhirs)...
Cur moriatur homo cui Salvia crescit in horto?
¿De què podria morir un home que té sàlvia al seu hort, si no és perquè no existeix cap remei contra la mort?
En Manel se la sap llarga.


Fotos que m'ha enviat la Roser Loire, biòloga del Parc, de la visita de dissabte:

21.8.07

Ibanyes

Al juliol vaig fer una consulta onomàstica a l'IEC. En tornar del viatge vaig trobar a la bústia un sobre que contenia la carta amb la resposta. Voilà:

Al web de l'Idescat consta que almenys tres persones ja tenen el cognom Ibanyes a Catalunya. No fa gaire vaig descobrir l'Albert Ibanyez. Em va fer gràcia la seva manera d'escriure el cognom. Li ho vaig comentar en un mail i em va respondre:
Vaig creure adient adaptar-me a la realitat. A l'internet no existeix la Ñ, doncs hi vaig ficar una NY, donant-li més personalitat i funcionant igual. No he ficat l'accent perquè no cal, al DNI tampoc el tinc.
De la mateixa manera que vaig canviar l'Antonio de l'antic DNI per l'actual Antoni, també podria canviar ara l'Ibáñez per l'Ibanyes, d'acord amb el criteri de l'IEC. Què hi guanyaria?

Com que sóc inquiet de mena i ara tinc molt temps lliure, m'he passat tres dies recercant tota la informació que he pogut trobar sobre el meu primer cognom. El que he descobert rastrejant la xarxa (amb l'ajut inestimable de Sant Google) és increïble. Aviso que el post d'avui serà llarg.

Per començar, us copio un llistat de les diferents possibilitats combinatòries i el número de resultats que dóna Google de cadascuna:

Ibanez
9.640.000
Ibañez
3.170.000
Ybanez
98.200
Ybañez
54.100
Ibañes
45.500
Ivañez
15.200
Ibanyez
1.310
Ivañes
472
Ybañes
385
Ibanyes
91
Yvañez
83
Ivanyez
51
Ivanyes
49
Yvañes
33
Yvanyes
33
Ybanyes
9
Yvanyez
7
Ybanyez
6

Les opcions assenyalades amb groc són les que he cercat amb més deler, atès que són les dues formes més catalanes del cognom...

1- SOBRE LA CATALANITAT

Atenció. He trobat documents del segle XIII on ja apareix el meu cognom dins l'àmbit geogràfic dels Països Catalans. Per exemple, la constància més antiga és de 1263, en el primer document escrit en valencià en el qual apareix un tal Ibanyes Domingo. Durant el repoblament del Regne de València, després de l'expulsió dels sarraïns, el tornem a trobar vàries vegades...

L’11 de maig de 1280 el rei va atorgar carta e poblament per al castell de Tàrbena, en la persona de Joan Martí de Serra. El 22 d’abril va atorgar carta de poblament per al castell d’Altea, en la persona dels germans Tomeu, ciutadans de Lleida. L’11 de maig, del mateix any, va atorgar carta de poblament per al terme de Finestrat, en la persona d’Ibanyes d’Oriola.


Tots aquests repobladors Ibanyes o Ivanyes provenien del nord. D'on exactament? Achtung. La pista ens condueix a Lleida. Fixeu-vos que a la Carta de poblament del Finestrat ja parla d'uns "ciutadans de Lleida". Descobreixo -completament al·lucinat- que l'any 1404 (fa 603 anys!!) ja hi havia un Ivanyes treballant a Lleida:


Es tracta d'un ferrer que va participar en la construcció de la campana del rellotge (1404) i de l'orgue (1417) de la Seu. La informació l'he extreta de la tesina de M. Caterina Argilés i Aluja titulada Preus i salaris a la Lleida dels segles XIV i XV segons els llibres d’obra de la Seu [PDF, pp. 55, 56 i 59]. Aquest descobriment m'ha fet MOLT FELIÇ. Martí Ivanyes podria ser perfectament un avantpassat meu. Al Fogatge de 1497 apareix un altre Ivanyes a Corbins. Almenys ja tenim dos Ivanyes documentats a Lleida en ple segle XV.

Després trobem Ivanyes-Ibanyes escampats per Terol i Castelló: Maestrat, Morella, Tronchón, Vilafranca del Cid, Xodos, Sogorb, Castelnou... i fins ben al sud: Dènia, Tàrbena, Serra de Mariola, La Vila Joiosa, Finestrat, Xixona... Al cens de València (1510), per exemple, apareixen 6 Yvanyes i 1 Yvanyez.

El que m'ha fet molta il·lusió és descobrir que l'any 1454 (50 anys després del ferrer de la Seu) un Yvanyes tarragoní ja sabia escriure:

La font ha estat
l'exposició “E mos escrits no creheu ésser fabula” (Ausiàs March). Un recorregut per les obres dels escriptors antics [PDF, p. 13], organitzada per la Universitat d’Alacant i basada en manuscrits que es troben a la Biblioteca Valenciana.

A continuació us deixo la base de dades completa que he creat a partir de les meves investigacions: IBANYES (1263 - 1724)

El que queda clar és que el cognom Ibanyes (escrit amb diferents grafies: Ivanyes, Ybanyes, Yvanyes...) apareix dins l'àmbit dels Països Catalans d'ençà del segle XIII. Aquesta varietat de grafies és deguda a la transcripció fonètica la qual depenia en cada cas de la persona que anotava el cognom en el document. Als textos més antics (s. XIII-XV) guanya per golejada Ivanyes (11 vegades), molt per davant d'Ibanyes (4 vegades). A partir del segle XVI sovinteja la grafia amb Y- davant. I ja cap al XVII i sobretot XVIII es consolidarà l'actual Ibáñez, que és la versió castellana del cognom.

Una dada molt reveladora és que l'any 1724 (10 anys després de La Desfeta) Felip V concedeix el títol de Conde de Ibáñez a Antonio Ibáñez i de la Torre. Si ja és casualitat que coincideixin el meu nom i cognom amb els d'aquest comte borbònic, no ho és menys que a Saragossa l'any 1697 hi hagués un arquebisbe anomenat Antonio Ybañes de la Riva Herrera!

La conclusió provisional de tot aquest estudi és la següent: Té raó l'IEC, Ibanyes és la forma catalana correcta d'escriure el meu cognom i tenim uns quants documents històrics que així ens ho demostren des del segle XIII. Malgrat això, també podríem escriure Ivanyes, atès que aquesta forma és la que més apareix als textos que hem pogut consultar.

Si fa més de 700 anys que els Ibanyes viuen i treballen als Països Catalans, i almenys 600 que són a Lleida, al pròxim imbècil que em digui que Ibáñez és castellà (o que no és català) li fotre un jec d'hòsties que se'n recordarà la resta de la seva vida. I, després, l'obligaré a llegir-se 100 vegades seguides aquest post fins que se l'aprengui de memòria.

2- SOBRE L'ORIGEN BASC

Reculem encara més. I abans del segle XIII? La dominació musulmana... 400 anys a les fosques. No tenim dades. Sembla segur que el cognom Ibáñez prové de les muntanyes de Santander (Solares, Trasmiera). Està clar que és un cognom patronímic: fill d’Ibaño, Iván, Ibán, Ibane –forma basca de Joan-). Toni Fullat ho té clar:
Pel que fa a Ibáñez, em decanto clarament per l’origen basc (Ibai vol dir riu en basc). Com ja deus saber, els Pirineus (de Lleida) van ser de parla basca fins molt entrada l’Edat Mitjana. Tant és així que en el Fogatge de 1497 i 1553 ja apareixen Ivanyes a Corbins i un altre a Tortosa, i segur que en trobaríem més. La resta de cognoms de l’època que comencen en “I” son bascoides: Ibars, Iborra, Isern… De fet tot el Pirineu era basc fins a Santander, que és l'indret on està documentada la referència més antiga que tenim del cognom Ibañez. El tema de la grafia no se n'ha de fer cas perquè és cosa dels censors. En qualsevol cas, i si fem ús de les normes actuals del basc, s’escriu Ibañez perquè la “V” no existeix en basc. És a dir, el cognom Ibañez, a Catalunya, es troba a dins del seu àmbit geogràfic històric (molt històric, com algun miler d'anys)

Cal subratllar que el basc (o vascoide) es va parlar a bona part del nord de la península (des de Santander fins al Pallars...)

- ¡Ojalá pudiéramos también recuperar el vasco que se habló en Catalunya!
- Permítame corregirle: vascoide, como le gustaba precisar al maestro Coromines. En el Pirineo catalán se habló un dialecto íbero, tal vez vascoide, que sobrevivió a la latinización hasta el siglo XI, sobre todo en el Pallars. Gran parte de la toponimia catalana es inexplicable sin ese euskera.

- Aran, Tossa, Andorra (río de piedras)...
- Los íberos aprendieron muy pronto el latín que aquí dio lugar al catalán, pero en el Pirineo el íbero vascoide resistió mil años todavía y persiste aún hoy en la toponimia.

Philip Rasico, La Vanguardia 17.08.2007
Més opinions:

Algunos lingüistas vascos hacen derivar Ibáñez de "bañez", palabra vasca que significa "pastizal"

Bañez apellido original de Mondragon

En los archivos documentales de Mondragon, aparece documentado, por primera vez (o una de las primeras) el apellido Bannes - Bañez-, a principios del siglo XIV. Este surgio al pasar la Casa Solar que tenian el linaje Ibañez de Artazubiaga de Bedoña (Mondragón), a la casa solar ahora ya en el nucleo urbano de la Villa de Mondragón, por dispustas con el Señor de Guevara o Señor de Oñati. Los Artazubiaga por no someterse al Conde, quemaron su Casa-Torre de Bedoña y se instalaron definitivamente en Mondragon. Parece ser, que cuando se trasladaron, cambiaron el apellido Ibañez, por el de Bañez, como una forma de crear un nuevo linaje, al haber cambiado de solar. Jose Angel Achon Insuasti (A voz de Concejo), constata claramente, que cuando se refieren los documentos a esa primera raiz de los Bañez instalados en Mondragon se les llama Bañez, y cuando se refiere a otros familiares se les llama Ibañez. En su tesis doctoral, hace un seguimiento amplisimo sobre los Bañez Artazubiaga de Mondragón, hasta su total desaparición de Mondragón, al tomarlos como ejemplo, dentro del marco, de la constitución de la provicia de Guipuzkoa. Su escudo es un Castillo, y delante se ve una mano que sostiene una antorcha. Todavía se conserva la fachada de un segundo Solar que poseian en Mondragón (Calle Iturriotz), el cual preside el citado escudo. Fueron una de las familias más importantes de la Villa de Mondragón.

Sobre la raíz vasca de Ibáñez

Además de "Ibañeta", en Navarra, existe "Ibañarrieta", en Guipúzcoa, cerca de Zumaia o "Donibane" en el País Vasco Francés, término que proviene de "Deun" (san) y de "Ibane" (Iván, forma vascona de Juan muy similar ya a "Ibañez" o hijo de Juan).

Raíz vascona de "ibañez"

Ibañez, "hijo de Iván". Iván es forma vascona o vasca de Juan, y así en Guipúzcoa y Navarra existen lugares con la misma raíz, "Ibañeta", por ejemplo, siendo apellido muy arraigado así mismo en determinados lugares de Alava, como Murgia. Es otra de las pistas acerca de la procedencia vasca de este apellido, o de ciertas ramas de este apellido, al menos, además de la que une Ibáñez con "bañez".

No m'allargo més, que aquest post ja sembla una tesi doctoral.

Ibañez
(que és la grafia castellanitzada) és un cognom d'origen basc que es va estendre per Catalunya durant la Reconquesta tot baixant des dels Pirineus cap al sud passant per Lleida, València, etc. Tenim constància documental des del segle XIII de què hi ha Ibanyes o Ivanyes (grafies nostrades) a gran part del territori de parla catalana des del Segrià fins a la Marina Baixa... La distribució geogràfica quedaria així:


3- SOBRE LA GRAFIA ANGLOSAXONA

Té raó l'Albert Ibanyez: a internet no existeix la Ñ. Hi ha el perill que, en anglès, el meu cognom acabi sent Ibanez (amb N, com les guitarres; ja hem vist que és l'opció amb més resultats, gairebé 10 milions). Per tal que la pronúncia catalana es mantingui el més fidel possible en expressió anglesa cal escriure Ibanyes. Em baso en el següent: mentre cercava he trobat repetidament el nom de Blasko Ibanyes (sic). Clar, es tracta del conegut escriptor valencià en llengua castellana el cognom del qual ha estat adaptat a l'anglès en catàlegs de biblioteques i llibreries sobretot americanes (on el seu The Four Horsemen of the Apocalypse va arribar a ser un autèntic best seller). De vegades també apareix com Ibanes... O sigui que des d'un punt de vista internacional també convindria escriure Ibanyes.

4- I ARA QUÈ?


M'ho rumiaré amb calma. Mentrestant ja m'he creat un nou gmail: tonibanyes@gmail.com


NOTA BENE
(16-12-09): ORIGEN ÀRAB?

L'amiga Renada Laura Portet de Perpinyà, experta en toponímia, m'avisa de lapossible arrel àrab del meu primer cognom. Diu que podria provenir del terme "Ibn", que significa fill. Ibn-ez voldria dir, per tant, fill del fill, o sigui, nét. No debades els musulmans van estar a Lleida 450 anys...

9.5.07

El post més visitat

Aquest és el post número 714 d'ENTRELLUM. D'aquests 714, el més visitat ha estat el post del dia 27.6.06 titulat La intuició més profunda. Per què? Perquè parla del Codi da Vinci o del Sant Graal? No. La clau de tantes visites està en una paraula i en tres imatges amagades (en forma d'enllaç) dins el post. Si poseu al Google Imatges la paraula cony, veureu que la segona a imatge que apareix correspon a una de les imatges encobertes del post. Aquesta és la imatge més buscada, la que fa arribar més gent a ENTRELLUM, la imatge més rendible de totes les imatges que he penjat mai. Una imatge molt fina, molt bella, preciosa, gens pornogràfica... Per a trobar les altres dues imatges heu de posar al Google figa oberta (primer i segon lloc) o figa humida (primer lloc). Aquí teniu l'explicació. Misteris desentranyats. Així funcionen els curiosos mecanismes internètics.

PD. Aquest és un post que no hauria d'haver escrit, però sóc un home generós. Que us aprofiti. Que Sant Google us ajudi a trobar el bon camí...

27.3.07

Sobre los catalanes

Al final de 2003 me cansé. Estaba harto de publicar gratis, cansado de tanto opinar. Me había asqueado también de mi propio personaje: un joven agresivo, hipercrítico, que disparaba contra todo. Hombre, eso está bien para una novela, para columnas en periódicos, pero en el web log hacía que la gente me tomara por un cabrón. Pero yo soy una buena persona :) De modo que seguí publicando relatos aún durante seis o siete meses, hasta que definitivamente lo dejé estar en julio de 2004.
¿Por qué no refloto Multitextos, que tenía un buen page rank en Google? ¿Por qué he vuelto a escribir en la Red? ¿Qué es lo que voy a publicar aquí? No lo sé. Tú sigue leyéndome y ya veremos lo que pasa...
Temps era temps ho podia haver signat jo, però ho signa Alberto Noguera. Aquí teniu un post de mostra: Sobre los catalanes

8.3.07

Crítics

Sort que tenim Sant Google! La criatura que ha perpetrat la crítica de L_OI avui a l'Avui és un xitxarel·lo que respon al nom de Joan Rico Vidal. Aquí el teniu:
Quina autoritat té aquest passerell (que fa quatre dies estava buscant feina) per a "criticar" un llibre meu? Observeu el seu meravellós currículum: 1r. cicle de Filologia Catalana... No us perdeu les faltes d'ortografia (ámplia, amb accent)... Ah, però que quedi clar que el paio ha llegit Barthes, Derrida, Gil de Biedma i Foix... El tenen a l'Avui de becari en pràctiques? En fi, no cal perdre més el temps. Santa paciència.

8.12.06

Catosfera

Com era d'esperar, els capsigranys de la Viquipèdia CAT han esborrat l'article Catosfera. Un terme amb 70.000 entrades a Google! Si voleu tenir-lo a mà i enllaçar-lo, aneu aquí i aquí. També proposo que qualsevol de vosaltres, de forma anònima, el reediti. Jo no penso perdre més el temps amb aquesta lamentable colla d'indocumentats.

8.10.06

Fn + F5

¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d'encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l'amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m'adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m'hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L'encens s'ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso "full moon" a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons... Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera......... Diumenge 8 d'octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M'arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m'ha deixat sol.

18.7.06

Currículum del "bachiller" Montilla...

José Montilla Aguilera nació en Iznájar, Córdoba, en 1955. A los 16 años, se trasladó a Cataluña y fijó su residencia en Sant Joan Despí. Está casado y tiene cinco hijos. Tiene estudios de Económicas y Derecho. Es funcionario de la Administración Pública.




Compagina la cartera ministerial con sus cargos de Primer Secretario del PSC y miembro de la Ejecutiva del PSOE.






Sin embargo, en estos cinco lustros sin fichar a las ocho, no ha habido el menor rastro del bachillerato de Montilla. Así, a su jefe de prensa, Antonio Bolaño, le hubiese costado poco declarar el jueves pasado: “La COPE miente porque odia a Cataluña y a Córdoba. Es falso que José Montilla no tenga el Bachiller. Sí lo tiene. Lo obtuvo en tal año, en tal colegio y con muy buenas notas”. Pero Bolaño no hizo eso. Se limitó a recitar: “Difícilmente alguien que no tenga el Bachillerato puede acceder a una carrera”. Pues, sí, tan difícil que fuentes del PSC le aseguran a este columnista que ni Bachiller, ni cuentos. Una FP de la época con algo de correspondencia mercantil, mucha mecanografía y un poquito de contabilidad, y listos. Eso sí, garantizan que es cierto que Montilla esperó más de una hora ante la puerta de la cárcel para ser el primero en abrazar al delincuente común Josep Maria Sala, el capo de Filesa, cuando éste salió del trullo. Debería ponerlo en el currículum. Al menos contendría una verdad.






¿Què es pot esperar d'algú que és President de la Generalitat amb només el 27 % dels escons del Parlament (37 de 165) gràcies a la inestimable col·laboració dels botiflers d'ERC (Carod!)??

El cabreo del bachiller Montilla

AVÍS
: Tots els textos i les imatges que apareixen en aquest post han estat trobats a la xarxa mitjançant l’ajut inestimable de Sant Google. Per tant, no em faig responsable ni d’una sola coma. Ah, i jo sí que tinc el batxiller (promoció 1982 del Col·legi Episcopal de Lleida) i, malgrat que no vaig néixer a la província de Córdoba, em sento molt i molt català. (Avís: molts links han caducat o els han fet caducar...)



VERITAS LIBERABIT VOS
(La veritat ens farà lliures)