T-27

L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

Llegeix tota la sèrie T

La ciutat propera

Benvolgut Màrius,

Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?

LLETRES A MAHALTA

La lliçó del riu al capvespre

Segueixo el teu curs caminant quaranta minuts fins que arribo al meu indret predilecte. M'assec on sempre, amb l'esquena recolzada al tronc del xop, amb els peus a tocar de l'aigua. Els canyars, amb els seus plomalls al capdamunt, estan secs. Les branques dels arbres formen esquelets capriciosos, braços i mans i dits, turmentades figures que dormen. Piulen els ocells. Ànecs que s'envolen. Aviat tornaran les cigonyes. El teu mormoleig monòton. Superfície esmerilada, lluentor de pura plata. El sol decau. Envoltat de còdols, sóc còdol. Pelegrí del teu camí, n'aprenc la lliçó. De sobte irromp un ramat de corders. Molts. Em quedo quiet. Passen de llarg com passes tu. Els gossos i el pastor. Parlo amb ell. Li pregunto quants. Vuit-cents. Déu n'hi do. És hora de tornar a casa. Quaranta minuts més. Sobre el pont de fusta et dic adéu. Potser fins demà. Sempre tornaré a tu. El cel és un flama.

Mandala de cigonyes

Un gran estol de cigonyes vola en cercle sobre els aiguamolls de Rufea. Se situen just damunt meu. Giren i giren fent un mandala en el cel. Deuen ser més de 50. Em quedo quiet, mut, estupefacte. Sé que m'estan comunicant alguna cosa, però sóc incapaç de desxifrar el seu missatge. Després d'una estona de carrusel, desfan el cercle, travessen el riu i s'allunyen en direcció a Albatàrrec. Torno a casa rumiant... La cigonya és un símbol de bon auguri, de natalitat i de fidelitat. També apareixen a la literatura popular. Visc a la ciutat de les cigonyes. Des del 19 de maig sóc Tangata Manu... Vogelfrei...

La ciutat de les cigonyes

Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)