Posta de lluna

La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent.

Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més.

Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix.

Te'n vas i no sé què fer.

La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més.

M'arriba la teva veu ferida de llunyania.
T'escolto amb el cor desfet.

Allò que vam ser fou vida.
Allò que vam ser és etern.

Que el teu demà tingui rialles.
Àngel, tresor, joia i estel.

Em deixes aquesta lluna.

Te'n vas i t'estimo més.

La ciutat propera

Benvolgut Màrius,

Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?

LLETRES A MAHALTA

Aparença

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules

CIBERPOESIA

Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...

Gardeny

Pel diari m'assabento que el conjunt templer de Gardeny ja és visitable. Hi corro. Tinc sort. Enxampo la visita guiada de les 18 h. (2,5 €). Han restaurat el conjunt monumental i han creat el Centre d'Interpretació de l'Ordre del Temple [PDF], integrat dins la xarxa Domus Templi. El van inaugurar el passat 5 de maig.

Vaig néixer als peus del turó de Gardeny quan estava ocupat pels militars. Vaig passar la meva infantesa a l'ombra d'aquest castell on sovint hi anava a jugar. Estava fet una ruïna. Vaig viure al carrer Saturn, al costat de la Plaça dels Pagesos, fins que als 18 anys vaig marxar a estudiar fora. Més tard, el meu interès pels Templers em va fer retornar a Gardeny alguna vegada, només per a lamentar el seu deplorable estat.

Felicito l'Ajuntament per la recuperació d'aquest espai cabdal en la història lleidatana. Després de 400 anys de dominació musulmana, fou la milícia templera la que va col·laborar amb Ramon Berenguer IV per a reconquerir la ciutat, sobretot Pere de Rovira i Pere de Cartellà (que no Cartanyà). Avui, llegint el fulletó informatiu de la visita, m'he assabentat que Jacques de Molay, el darrer mestre de l'Ordre, va sojornar a Gardeny l'any 1294 (20 anys abans de la seva mort i 670 anys abans del meu neixement).

Per a mi ha estat molt emocionant retrobar-me amb aquest indret i poder passar la tarda entre els seus murs agençats. Les explicacions de la guia han estat excel·lents (fetes en català malgrat que hi havia gent de fora), així com l'audiovisual que contextualitza molt bé l'època i els seus protagonistes. Val a dir que, a l'entrada on s'inicia l'audiovisual, he trobat una petita errata en el cartell situat a l'esquerra, concretament en el lema templer que hi ha escrit al capdamunt (lema que els templers van treure del Salm 115, 1). Podem llegir:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo ad gloriam

L'errada està en vermell: on hi posa ad hi hauria de posar da. En canvi, les traduccions que apareixen a sota són correctes ("Senyor, glorifica el teu nom, no pas a nosatres"). El lema ben escrit és així:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam

Li ho he comentat a la guia i s'ha quedat estranyada. M'ha dit que no domina el llatí i que ho farà saber a l'assessor històric de l'exposició. Li he respost que en tenia prou posant la frase sencera entre cometes al Google. Feu la prova. Si la poseu amb "ad" surten solament 24 resultats. Si la poseu amb "da" en surten més de 47.000. Però la cosa es complica si en comptes de "nomini" posem "nomine" (aleshores en surten 5 contra 600). Estadísticament, per tant, el lema ben escrit seria amb "nomini" i "da". De totes maneres, enviaré un mail a gardeny@paeria.es amb l'enllaç d'aquest post. No estaria malament que ho revisessin.

Tornem a la visita. Paga la pena de veritat. Han posat fins i tot maniquís! Coses curioses. Per exemple, han deixat les pintades i els grafits fets pels brètols que han penetrat al recinte durant tots aquests anys d'incúria. Jo els treuria. Si ascendim per unes estretes escales de cargol fins al terrat de la torre sobirana podem contemplar una magnífica vista del turó de la Seu i un ampli panorama de tota la ciutat i de l'horta. L'església de Santa Maria mereix un punt i a part.

Té l'absis pentagonal, però és inaccessible des de dintre del temple perquè hi ha un mur d'un metre de gruix que ho impedeix! La guia diu que no hi ha cripta. Jo arrufo el nas. Al castell de Montsó al final la van trobar... A més, a la mini capella de la dreta (probablement funerària), hi ha una misteriosa doble paret... Les poques pintures murals que han sobreviscut al vandalisme estan molt malmeses. Unes les estan restaurant (representen cavallers) i les altres són decoracions amb formes geomètriques i estrelles negres de vuit puntes... 8

Queda encara molt per fer, molt per excavar, molt per esbrinar... Al voltant de l'església hi havia un cementiri important... Però aturem-nos ja. Podem estar contents de la feina feta. Si passeu per la ciutat d'Indíbil i Mandoni i de Màrius Torres, no deixeu de visitar Gardeny.

Aquesta tarda he tornat a ser nen i he plorat. Quan l'església s'ha quedat buida, he fet una cosa que fa segles que no feia: m'he posat a cantar gregorià..... Ha estat inevitable, espontani, inconscient, natural... La sonoritat del recinte és perfecta. A les vuit tancaven i he hagut de marxar. M'hagués quedat allí tota l'eternitat.

NB: El meu heterònim femení preferit és Laia Gardeny Rovira. Ara ja sabeu per què.

El nen que vaig ser

El nen que vaig ser assegut al balcó que donava al Passeig de Ronda, a tocar de la Plaça dels Pagesos, primogènit de la nissaga, rosset com un fil d'or, inquiet, tremend, sempre l'ase de les garrotades, abans d'escampar la boira i cercar nous horitzons, somiant el mar i les muntanyes, la gran capital llunyana, fugant-me de casa, enfilant-me als arbres per tocar el cel amb el tou dels dits, travessant els camps sembrats, apedregant els militars de Gardeny, banyant-me a les basses d'Alpicat, pujant la Cerdera amb bicicleta, perdent-me entre els vinyars de Raïmat, una infantesa d'horts i de fruiters sota l'atenta mirada del campanar de la Seu, i el Segre abraçant la ciutat d'Indíbil i Mandoni, i ma mare cridant histèrica, i mon pare treballant com un ruc, i jo pujant cada dia la costereta del Matadero per anar al col·legi...

Hi ha tardes de diumenge, com avui, que el trobo a faltar. És un sentiment que s'amaga sota les fulles seques que encatifen la riera, aquestes fulles anònimes que em fan sentir tardorenc, eixut, l'ombra empal·lidida d'aquell nen que vaig ser i enyoro tant...