Com aquella boira

No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes. 

Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable. 

No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula. Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

No és cap miratge

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs... 

De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot? 

Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou amb respirar i saber que tot és perfecte. 

Ella és al teu costat. Regal dels déus. No és cap miratge.

Cada vers una muralla

Digamos que hay que aprender a vomitarse en forma de texto sin que se note demasiado. Aunque a menudo las letras salpican. Es inevitable. La Literatura, antes que nada, funciona como terapia; luego, con suerte, puede convertirse en arte, en belleza, o en alguna otra sublimidad por el estilo. Añadiré que, en muchos casos, cada verso es una muralla que levantamos entre nosotros y el mundo (que son los otros, es decir, otros mundos amurallados). Nada peor que las palabras para comunicarse de veras. Sólo cuando ellas enmudecen y se tornan tacto (o gusto o gemido o fragancia) podemos empezar a intuir qué es lo que se esconde tras la muralla-máscara literaria...

Font d'inspiració

Agost en flames

Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

Sense metàfores

No és el dolor que tiba la fibra més tendra del cor, ni aquesta humitat intempestiva que anuncia llamps i trons, ni el tacte que s'allunya amb el pas de les hores -nina vençuda sobre el llençols-, ni el darrer missatge que no penso respondre perquè ja n'hi ha prou, de jugar amb l'equilibri emocional dels altres, ni la mala consciència que et fa tractar-me com una criatura, ni les inevitables mentides que implica qualsevol relació (ara pietoses, adés cíniques). No, no és res d'això, bruixeta, sinó la crua certesa d'aquesta veritat sense metàfores -freda i clara com l'aigua d'una glacera-, el que em fa somriure entre llàgrimes -amor fati- i m'ensenya a ser més lliure, a ser més fort.

+ poemes +

Aparença

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules

CIBERPOESIA

Tactes

M'ha despertat la pluja. Em vaig adormir amb el regust del teu tacte a la meva pell... El tacte és el sentit més oblidat. El poder omnipotent de les carícies... El guariment per les mans, pels dits, pels llavis... L'abraçada que engloba l'univers sencer entre quatre braços... Els cossos que exploren territoris inèdits, que es coneixen i es reconeixen a les palpentes, encuriosits i tremolencs... M'ha despertat la pluja. Encara no tinc clar si t'he somiat o eres real. Si ho ets, sisplau, torna aviat, que ja et trobo a faltar.

Activisme català