Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

अनिच्चा Anitya

Treballo la impermanència. No només artísticament. També amb les relacions, els llocs, les vivències... Quan les coses s'acaben et sents alleugerit, més lliure, més pur. No calia prendre-s'ho gaire seriosament si sabies que algun dia s'acabaria. O millor dit: en el joc de la vida tot balla i deixa de ballar quan menys t'ho esperes. I la bellesa rau precisament en aquesta impermanència de tot plegat: moments, etapes, cicles, vides, estrelles, universos... Després hi ha la ment que vol seguretats, que voldria aferrar-s'hi, la ment impotent que protesta quan la pila de pedres cau... Ben caiguda està. Va ser maca mentre va durar. Tenia 10 pedres i la de dalt de tot era de color violeta.....    

There was a dream 

I had it too 

You could see it 

Coming true 

It would travel 

In the air 

You could make it 

If you dare 

God bless the souls that shook up mine

El Gran Terratrèmol

Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 

És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 

El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 

Venus parirà quelcom grandiós 

El pare és Neptú  

Cavalls i dofins anuncien els dolors de part

Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa

Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes

N'Orfeu canta més al sud

El Canigó s'ho mira altívol

Terra endins Terra endins hi ha la salvació

Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
Reseu perquè la deriva sigui venturosa

L'aranya fila la fràgil teranyina

Els núvols sobrevolen les guerres

No em fa més por l'aigua que el foc

Hem nascut per a morir

I morim una mica a cada orgasme

Afrodita coneix el nostre cor

Hi ha tants paradisos com petons

Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

La bogeria més gran és renunciar a la llibertat

Em fan més por els policies que els terroristes

No vull tanta tanta tanta seguretat
El Gran Terratrèmol s'acosta....

Big War is coming....

La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)

He fet un tòtem per aplacar els déus implacables

Si ells volen surarem

Si no dormirem ca les gorgònies

Horitzó de nítida puresa

M'he begut totes les aurores

La vida eterna en aquest mot

Venus coneix el nostre cor

No tingueu por

Som eterns com les papallones

Isis i la Lluna 

Beseu-vos 

Sigueu sols

Buda decapitat

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

Decapita't.            

Aquest és el secret. 

Això és tot el que hi ha.

Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

L'aprenentatge de les pèrdues

L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

Teranyina

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

L'amor és oblit

He fet tots els papers de l'auca. La vida és un joc de màscares. En realitat desconec qui sóc. He sigut tantes persones, he viscut en tants llocs, he estimat tantes dones, he llegit tants llibres, he escrit tants poemes, sóc tan nòmada de mi mateix, que amb prou feines m'identifico amb un nom o amb un cos. Em miro al mirall i em sorprenc. Sóc el que vulguis que sigui, m'adapto a tu. Camaleònic. Líquid. Em sobren punts de vista. He de fingir seguretat. De vegades trobo la pau de sobte, en la simple solitud o entre els teus braços, perquè m'agrada perdre'm i oblidar-me. L'amor és això: un oblit. Com les paraules que, ombres volàtils, substitueixen la vida.

No és cap miratge

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs... 

De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot? 

Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou amb respirar i saber que tot és perfecte. 

Ella és al teu costat. Regal dels déus. No és cap miratge.

horitzó

Si l'horitzó és finit no és horitzó, sinó gàbia.

 Dietari de Terradets

T-100

El rierol es desglaça. Les mosques tornen a empudegar. He vist les primeres granotes. Les serps no trigaran a sortir. La natura es deixondeix. Camí de la cascada, he trobat el Josep, 27 anys, fill de Llimiana, pasturant un ramat de 700 ovelles. Hem intercanviat algunes paraules. Detesto els ramats. Rere seu només hi deixen merda...

 
Que consti que la merda (sobretot la d'ovella) va molt bé per a l'hort, encara que el pobre, després de les glaçades, fa molta pena, ha quedat arrasat i debolit. L'hauré de refer tot de nou.

Cel ras i vent del nord. El Montsec fa honor al seu nom. La terra s'esquerda, els sembrats no brullen.

Com era previsible, ella també s'allunya. Sense papallones l'amor és un cadàver que, per molt que el maquillis, acaba tufejant. Res no justifica l'avorriment. Tenim tot el dret del món a sentir-nos vius. Avui la solitud em pesa més. I la tristor. Punt i a part.

"Nos enfrentamos a una tremenda crisis, una crisis que los políticos nunca podrán resolver porque están programados para pensar de cierta manera. Tampoco los científicos pueden comprender y resolver esa crisis, ni el mundo de los negocios, el mundo del dinero. El momento decisivo, la decisión inteligente, el reto, no está en la política, en la religión o en el mundo científico, está en nuestra consciencia. Uno debe comprender la consciencia de la humanidad, esa consciencia que nos ha llevado a esta situación." ~Krishnamurti~ 

Desenganyeu-vos: d'aquesta crisi no en sortirem, ans al contrari, el Sistema necessita les crisis i les guerres (o sigui, la destrucció) per a perpetuar-se. És així de pervers. La Dictadura Financera Mundial s'imposa per la força trepitjant la democràcia i els drets humans: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face — forever.  [Recomano en aquest sentit la lectura atenta de Teoria i pràctica del col·lectivisme oligàrquic, un llibre amagat dins el llibre 1984 d'Orwell, obra imprescindible per a entendre el que està passant]. La propera guerra és imminent. I vet aquí que l'artífex serà un Premi Nobel de la Pau! Així de pervers. Per si no en teníem prou amb la Fallida i la inevitable Revolta Social. La Mediterrània esdevindrà una zona molt insegura. Pinten bastos i el més prudent serà emigrar. 

El 21-12-2012 m'enxamparà molt lluny d'aquí, gairebé a les antípodes. Resten 300 dies per endavant. No val a badar. Alguns escèptics diran allò de se atormenta una vecina, foc d'encenalls. Feu conyeta, feu. El nivell de consciència no s'improvisa d'un dia per l'altre. Cal conèixer-se un mateix i avançar en allò essencial per tal d'enfilar el camí de retorn a casa, no pas una casa física, sinó l'origen de tot plegat. Ja fa temps que em preparo. Terradets ha estat un bon camp de proves.

Segons Schopenhauer, Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (el destí remena les cartes i nosaltres juguem). Vaig arribar empès pel 8 de copes i me n'aniré empès pel 8 d'ors. Vuit mesos d'aprenentatge concentrat en el treball interior. L'home espiritual està preparat per a emprendre el vol. Hem de ser útils als altres. Les paraules no són res sense els actes. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.

Llegeix tota la sèrie T

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

Llegeix tota la sèrie T

El poder dels somnis

Menystenim el poder dels somnis. Allò que somiem, pensem, imaginem, visualitzem, desitgem, volem, diem... pot fer-se realitat. De fet, ja és real en la mesura que existeix en la nostra ment o en la nostra voluntat, en forma d'idea, imatge, desig o paraula; el que cal només és materialitzar-ho. Ets tu qui atreus els fets que s'han d'esdevenir i les persones que han d'arribar. És la teva energia. Te'n faries creus, de la capacitat que tens, de les possibilitats inexplorades que s'amaguen rere el teu escepticisme o la teva manca de fe. Sovint és la por la que no ens deixa experimentar noves acrobàcies existencials; la por, la comoditat, la rutina, tot allò conegut que ens proporciona un miratge de seguretat.

bis

Nietzsche revisitat

De la importància de la voluntat
La seguretat de la immediatesa intuïtiva

Seguretat?

L'afany de seguretat ens empeny a conservar allò que tenim, molt o poc, no fos cas que demà ens quedéssim amb el cul a l'aire, sense esquelles ni bous ni bugades ni llençols, amb la nevera buida i el compte corrent buit i el cor buit i tota la buidor absoluta d'haver-nos-ho jugat tot a la carta del risc i haver perdut la partida. Instint de supervivència. Aspirant al somni de la vida assegurada, ens avenim al miratge més idiota: pensar que les coses i nosaltres continuarem igual demà i passat demà i l'altre. S'ha de ser molt ruc per a no adonar-se de la ridiculesa d'aquesta ficció. Obriu els ulls i comprovareu que tot trontolla, que res no és estable, ni els governs ni les plaques tectòniques, i menys el cervell o el cor humans. Feu-me cas: no tingueu por dels canvis, dels terratrèmols, de les revolucions. L'única seguretat segura és la mort. Només per això cal viure intensament cada batec, cada passa. Hi ha qui viu com un fòssil dins una caixa forta. Cadàvers cagats de por.

Sobre la creativitat

Para realizar este difícil destino es necesario sacrificar a veces la propia felicidad y todo aquello que hace a la vida digna de ser vivida para el ser humano común. La vida de un artista sólo puede ser una vida de conflictos, porque en su interior hay dos fuerzas en pugna, por un lado el anhelo natural de felicidad, de satisfacción y seguridad en la vida, por el otro una pasión avasalladora de crear, que puede ir muy lejos, hasta sobrepasar todo deseo personal. La vida del artista, por regla general, es altamente insatisfactoria - por no decir trágica -en el aspecto humano. Difícilmente hay excepciones a la regla de que una persona debe pagar caro el don divino del fuego creador.

C. G. Jung

Akollonant & Kollonut

L'escriptor

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben lluny de qualsevol etiqueta que et puguin penjar els crítics a sou del sistema putrefacte, ben lluny, a l'altra banda de tu mateix, fins que t'espantis en rellegir-te. L'escriptor ha de viure per a immortalitzar la seva paraula, per a deixar constància de la seva follia. La resta és blanesa, impostura, colomassa.

Avui la lluna

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.