Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

T-97

De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga: 

En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.

Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.

Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.

 Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar

El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.

Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:

Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.

Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.

Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.

No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.

Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...

Llegeix tota la sèrie T

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

Aquí segueix...
I aquí també...

Capvespre 23.5.08

Comencem amb Desert Moonrise. Ens acompanyen les cançons de Brett Dennen. Parlem de les presentacions de llibres que van tenir lloc a Vallromanes la setmana passada. Tema central: Maig del 68. Che Guevara, Sartre, etc. La mort de Rauschenberg. Acabem amb el poema L'ona de la poetessa algueresa Anna Cinzia Paolucci, inclòs en el llibre La Catosfera Literària 08.

Mosques

Aquesta estranya tardor (que encara sembla estiu al tombant de novembre) perpetua la presència empudegadora de les mosques... A Girona, per exemple, una gran mosca apareix sobre fons fúcsia al cartell anunciador de les Fires de Sant Narcís i, ben aviat, la nostra mouchette infestarà les llibreries després d'haver-se imposat per aclamació popular en la votació per la coberta de L'Oracle Imminent.

Mosques i més mosques... dalinianes, sartreanes o satàniques. Que ningú no es mosquegi, però alguna cosa tindran les mosques quan les beneeixen.

Això és una llibreria eficient i lo demés són punyetes!
Detall del producte (Rafa, ets un crack!)

Apunts sartreans

El veritable escriptor neix de la solitud i la llibertat. La literatura té una doble funció alliberadora: allibera l'escriptor i apel·la la llibertat del lector. És una crida a la revolta, una invitació a la lucidesa, a l'examen autocrític, a la desmi(s)tificació, a l'abandonament dels privilegis... No escrivim per als poderosos. Els mots són pistoles carregades. La nostra activitat inútil només demostra que som la conscience malheureuse de la societat. L'autèntica obra d'art s'oposa a l'utilitarisme burgès. El Poder voldrà assimilar-nos, ens convidarà a la seva taula, ens oferirà un seient a l'Acadèmia, però no podem trair l'essència de la nostra tasca revolucionària i maleïda. ¿Per a qui escric, per al crític elitista o per al meu veí d'escala? ¿Què he de fer, desvetllar la consciència obrera, denunciar la iniquitat burgesa, o esdevenir un altre paràsit panxacontent del sistema establert? Som la consciència reflexiva d'aquesta societat. La literatura de consum (= divertissement) és la mort de la literatura. Quan la literatura flirta amb la política acaba convertint-se en propaganda. Un escriptor que no es compromet amb l'època que viu (il faut s'engager!) és un simple escrivent a sou, un esclau dòcil i obedient. Si no entenem per què Sartre va refusar l'any 1964 el Premi Nobel, no entenem res. Malgrat que fou escrit ara fa 60 anys, aquest discurs no és gens anacrònic. Parce que la littérature est par essence prise de position...

Si l’écrivain fait de la littérature, c’est-à-dire s’il écrit, c’est parce qu’il assume la fonction de perpétuer, dans un monde où la liberté est toujours menacée, l’affirmation de la liberté et l’appel de la liberté.

(apunts d'una relectura de Sartre: Qu'est-ce que la littérature, Gallimard, 1948)

L'escriptor

L'écrivain, par opposition à l'idéologie bourgeoise, choisit pour nous parler des choses la minute privilégiée où tous les rapports concrets sont rompus qui l'unissaient à elles, sauf le fil ténu du regard, et où elles se défont doucement sous sa vue, gerbes dénouées de sensations exquises.

Jean-Paul Sartre, Qu'est-ce que la littérature? IV

Ho vull saber tot...

Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere els teus ulls de gata maula, la veritat que Parmènides anomenava alétheia, despullament total, la veritat en sentit extramoral que Nietzsche va rebatre amb brillantor sofística, la veritat heideggeriana que és en el temps desvetllada, la veritat noümènica kantiana que resta fora de qualsevol experiència, la veritat sartreana, pura nàusea, la veritat evangèlica que ens havia de fer lliures i ens acaba crucificant, la veritat escolàstica: conformitas intellectus cognoscentis cum re cognita, la veritat estadística, periodística, estètica, patètica, la veritat capitalista: beneficis, beneficis, beneficis, la veritat hegeliana que no és veritat absoluta fins al final, la veritat pessoana: nada vale a pena, ó meu amor longínquo, senão o saber como é suave saber que nada vale a pena, la veritat ingrata que recula quan vols atrapar-la, la veritat freudiana, libidinosa i mefistofàl·lica, la veritat saborosa dels fruits amargs, la veritat purulenta, crònica, lacrimògena, la veritat dels tanatoris, la veritat dels supositoris, la veritat de les compreses amb ales que no poden volar, la veritat de l’albada curulla de rosada, la veritat del teu sexe suquejant… Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere les paraules.

powered by ODEO

Tu mihi sola places