T-97

De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga: 

En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.

Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.

Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.

 Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar

El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.

Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:

Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.

Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.

Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.

No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.

Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...

Llegeix tota la sèrie T

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

El risc de la llibertat

Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar llur vida
en el seu alliberament i defensa

Lluís Maria Xirinacs, Acte de sobirania, 6 d'agost de 2007

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens,
wodurch die Freiheit bewährt wird

(I només arriscant la vida
podrem conservar la llibertat)

G. W. F. Hegel, Fenomenologia de l'Esperit, IV, A, 2

Jo no tinc por

Jo no tinc por. ¿Por de què, de quatre moros lliberticides? Ho tenen clar, si volen anorrear la nostra sacrosanta llibertat. Ja es poden calçar. Ho vaig deixar ben clar quan les caricatures. La llibertat és l'únic valor sagrat a la nostra societat occidental. La resta és anecdòtic. Hem trigat massa segles fins que hem assolit el que tenim perquè ara vinguin aquests talibans tarats i ens desmuntin la guingueta. ¿Analfabets i morts de gana ens faran tremolar?. S'ha acabat la tolerància amb els intolerants. Si volen guerra la tindran. Jo no tinc por. Si cal lluitar, lluitaré en defensa pròpia. Sempre tinc present aquella memorable frase de Hegel a la Fenomenologia de l'Esperit:

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird

Hegel escribe...

Hegel escribe en su Phänomenologie:

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird. (Sólo arriesgando la vida se puede conservar la libertad)

El "fin de la historia" es un mito de Fuckingyama, como el estúpido mito romanticoidegermánico de la Freiheit, muy caro a Hegel & Co. Mitos y más mitos. Napoleón también fue admirado por Nietzsche, otro inventor de mitos: Übermensch, Eterno Retorno, etc. La clave está en la distinción entre el tourist y el traveller. El tourist és un borrego sin freiheit, mientras que el traveller hace su propio camino... Mientras quede un solo traveller sobre este planeta maldito, la historia no se va acabar. Es el arte del sauntering del que habla HD Thoreau. "Creo en el bosque, en la pradera y en la noche en la que crece el grano...etc." El futuro, si lo hay, no puede ser urbano.

De vegades, hi ha posts que mereixen ser comentats.

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Em pregunto què pensaria Kierkegaard sobre el que ara està passant... Ell mateix fou caricaturitzat nombroses vegades a la premsa.

Orwell defineix la llibertat com el dret que tenim de dir als altres allò que els altres no estan disposats a escoltar (Freedom is the right to tell people what they don't want to hear)

Hegel escrigué a la Fenomenologia de l'Esperit (IV, A, 2) que només arriscant la vida podem conservar la llibertat (Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird)

Amb la llibertat no s'hi juga. És el valor més important que tenim, el fonament sobre el qual hem edificat la nostra fràgil civilització. Si la llibertat trontolla, hem begut oli, tornem a l'Edat Mitjana, a la selva, a les cavernes. Compte, doncs.

Les tribus d'un sol déu i d'un sol llibre no estan preparades per a entendre el pluralisme, la varietat, la diversitat, les diferents maneres de fer i de ser que tenim els humans. Aquest unitarisme uniformista és la cosa més perillosa del món. L'Alcorà no s'està de dir-ho: "Al·là estima els que lluiten tots a una per la seva Causa, com si fossin un sol edifici" (61, 4).

Si Europa no es planteja seriosament aquesta qüestió, tenim un futur molt fosc en el qual les guerres tornaran a ser religioses, croades medievals, carnatges en nom de Déu, Al·là, Jahvè o la mare que els va parir a tots. Ho he dit i escrit un munt de vegades: la religio ha de ser superada; totes les religions.

Jo em quedo amb Kierkegaard, Hegel, Orwell... i tots els que (filòsofs o no) han pensat que calia afavorir el pensament crític, la possibilitat d'una societat basada en la llibertat de les persones, no pas en la imposició de certs dogmes o veritats absolutes.

Estic amb els danesos, perquè demà els danesos serem nosaltres, si ja no ho som ara. No estic disposat a recular ni un centímetre en aquest sentit.

caricatures