Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdaguer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdaguer. Mostrar tots els missatges

15.5.14

#ODA2014


Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 


Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

27.9.07

Ramon Aparicio

La història és bonica, entranyable, poseu-li els adjectius que us plaguin; per això l'explico. El seu nom és Ramon Aparicio, charpentier de St. Félix de Tournegat, nascut a l'Argentina de la qual va haver de fugir per raons polítiques fa 35 anys. Ens vam trobar al refugi de Pinet el dissabte 22 de setembre. Ell duia un casquet de llana andí que no es va traure en cap moment. Havia vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm. L'amic, professor de dibuix en un lycée d'Alsàcia, s'havia suïcidat. Acompanyaven Ramon tres amics del difunt: una japonesa amb el cabell tenyit de vermell que viu a Luxemburg, un jove executiu parisenc i un vell col·lega que ara exerceix a Niça. Tots quatre havien vingut a retre el darrer homenatge a l'amic comú dalt del Montcalm. Per què? Era la seva darrera voluntat. En Ramon li havia fet estimar les muntanyes; el Montcalm va ser el primer 3.000 que van fer junts.

Al vespre, havent sopat, en Ramon va agafar la guitarra i va cantar algunes cançons: melodies argentines, franceses, catalanes, occitanes... Sí, occitanes. Va sentenciar que el catalán es un dialecto del occitano. No li ho vaig discutir. Baixant de la Pica me'l vaig tornar a trobar. Coixejava. Ando jodido de la rodilla... Vam estar una bona estona caminant plegats, xerrant... Em va donar una targeta seva. Ens vam fer una foto a l'estany de Montcalm. Vam parlar de política (Es difícil ser anarquista...) i d'altres coses més importants (Las mujeres son como las maderas, unas más blandas y otras más duras...) Va recitar fragments del Canigó de Verdaguer. Se sabia de memòria molts poemes...

Qui pogués tenir amics com en Ramon. El seu amic restarà per sempre a les muntanyes. Nosaltres vam davallar.

20.9.07

Pica d'Estats

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys. Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja...

7.9.07

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:
Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:
veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,
que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.
L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web
Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

12.3.07

CIBERLITERATURA


Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca

Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi, senyores i senyors,

Jo només sóc un home sol que escriu; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix.

Llibertat. Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...

Ciberliteratura. Escriure lliurement a Internet. Escriure al segle XXI.

La meva primera obra de paper (la novel·la Darrer poema) va sortir publicada el Sant Jordi de l’any 2000. El dia 1 de gener de 2004 vaig perpetrar el meu primer post al meu primer blog el qual es titulava igual que un llibre que acabava de publicar: Tros de Quòniam. Així vaig iniciar la meva singladura ciberliterària. Em vaig convertir en ciberescriptor. Escriure a la xarxa, sense intermediaris. Vaig veure que aquest era el camí a seguir. Hi vaig creure des del principi. Dos anys (04_05) amb el blog TdQ i després (06) va venir ENTRELLUM. Ja fa 3 anys i escaig que bloguejo gairebé a diari (nulla dies sine post). Aquest premi és la recompensa que confirma que la meva aposta era encertada.

Blogografia. Bloguejo tot deixant petjades virtuals, anotacions d’un dietari digital que s’està transformant en el meu Opus Magnum: a partir de la materia prima de les paraules, cerco l’alquímia del Verb, la Pedra Literatural, fins que jo i la literatura esdevinguem la mateixa substància.

Blogologia. Un blog és un mitjà de comunicació, un aparador. Un blog és un laboratori, un gresol. Un blog és un espai utòpic. Un blog és un mirall, una finestra que ens mostra l’univers sencer. Creativitat. Experimentació. Interactivitat amb els lectors, horitzontalment, de tu a tu. Totes les perspectives immediates, subjectives. L’infinit a l’abast d’un ratolí. La nova revolució: ciutadans del món, embloguem-nos! Bloguejo, ergo sum. El poder de l’individu que diu la seva. Comunitats virtuals que generen tota una nova cibersociologia.

Catosfera. Escriure a Internet i en català. Tenir cura de la llengua, innovar-la, servir de model a les noves generacions de ciberlectors que tenen Internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. Jo no represento ningú. Ja he dit que només sóc un home sol que escriu, però no en sóc l’únic. A hores d’ara milers, milions de persones fan el mateix.

Mallorca i Llull. Vaig rebre el meu primer premi (l’any 1998, a la Fonda Europa de Granollers) un 27 de novembre, dia del beat Ramon Llull. El primer cop que vaig venir a aquesta illa vaig pujar a Randa. En parlo en un post del dia 13.9.06

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?


Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge


diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat

De dalt estant contemplares la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra


Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?


Al capdamunt del puig de Randa.

Com diu Josep Pla a les seves Notes de Mallorca (escrites fa just 86 anys quan va visitar l’illa el març de 1921) (notes que trobareu al volum XV de la seva OC):

Ramon Llull és l’home més gran i més vital que ha produït Mallorca, un personatge fascinador, i de la presència del qual no em puc desprendre…

Aquest matí he anat a la Basílica de Sant Francesc a fer-li una visita. Un claustre preciós. En Ramon m’ha dit a cau d’orella: “Toni, no t’aturis, que encara som a les beceroles”. L’estela del català literari que Ell va inaugurar segueix viva, més viva i més universal que mai gràcies a la seva presència a Internet. Verdaguer ho diu així a L’Atlàntida: Seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela… Jo aspiro a ser una baula més d’aquesta cadena de segles.

L’any 1307 (ara fa just 700 anys) Ramon va viatjar a Bugia on el van apredregar i empresonar. Els que ara ens apedreguen i voldrien emmordassar-nos han de saber que la nostra cultura i la nostra llengua perviuran malgrat tots els malgrats.

Vull dedicar aquest premi a totes les blogueres i els bloguers que escriuen en català a Internet. Però, sobretot, el dedico a les dues dones més importants de la meva vida: la Mariluz i la Marina, que avui són aquí acompanyant-me. Sense elles jo no seria el que sóc i tot això no hagués estat possible.

Gràcies de tot cor.

8.1.07

Can Dominguet

Tret d'algunes finques privades d'accés restringit, puc dir que conec el terme municipal de Vallromanes pam a pam. 10,7 km². 70% de bosc. 70 masies. 2.000 habitants. Camins, senderes, barrancs, fonts, arbres, ocells, senglars, racons idíl·lics... Fa set anys que hi estic empadronat, però en fa més de deu que pedalo i camino per aquestes contrades. Avui us mostraré la meva última troballa.

Més amunt de Can Gurguí Gros, a llevant del camí de Cuquet, hi ha aquesta entrada amb dues columnes quadrades de totxo amb rajoles (BONESBARJO | ANY 1922) i un cadenat:

L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí:

Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa, no té cap mena d'interès. Segurament va ser feta l'any 1944, segons consta en una inscripció a la façana (JL AÑO 1944). El més interessant són les dotze rajoles encastades sobre la porta d'entrada en les quals podem llegir quatre versos molt curiosos escrits amb un català d'allò més verdaguerià:


Llum... ocells... flaire... exquisida...
ací el viure és bell i clâ;
ací el cor pren nova vida
i hom s'hi sent més catalá.

Fixeu-vos en la profusió de punts suspensius al primer vers, en el clâ, en l'hom i en l'accent tancat de catalá. Tota una relíquia lingüística pre-fabriana. Sobretot m'ha sobtat el vers final amb el qual, després d'una exaltació de la natura, el poeta apel·la al sentiment patriòtic... la catalanitat. M'encantaria saber qui fou l'autor del poema i a qui se li va acudir la genial idea de posar-lo aquí, presidint aquest humil casot...

Em quedo una estona contemplant l'indret. Em ve al cap la cabana en la qual va amagar-se Unabomber a la Serra de Montana... Aquí fa molt de temps que no hi viu ningú. No estaria malament esbrinar qui és el propietari i llogar-la per tal de poder aïllar-me...

Torno xano-xano pel camí de la carena. El sol, tímidament, fa acte de presència, enlluernant l'horitzó marítim...

Cap al sud, mig emboirada, batega la ciutat dels prodigis...


Caminant per Vallromanes

Actualització 25.2.08

El propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, m'ha enviat un mail on aclareix la meva confusió a l'hora d'anomenar aquest casa "Can Vinagre":
Per cert, fa vosté referència a unes rajoles a la façana de Can Vinagre, doncs bé, aquesta casa no és diu can Vinagre. El seu nom correcte és Can Dominguet, abans Can Sanjoan, i anomenada popularment Bonesbarjo. Les rajoles de la façana les vàren col.locar el Sr Giró (avi Girò + ) antic manobre del poble i molt conegut pels que portem molts anys al poble (els seus fills encara son pel poble), al voltant del anys 40, per ordre del meu avi. Igualment, els textos, segons tinc entès, son del pare del meu avi, Joaquim Layret Massana.