Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mahalta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mahalta. Mostrar tots els missatges

15.5.14

#ODA2014


Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 


Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

27.3.10

AraPonent

Des aquest divendres ja és operatiu AraPonent.cat, el primer diari concebut i editat exclusivament en format digital a les comarques lleidatanes. AraPonent.cat promourà de manera prioritària la cobertura informativa de les comarques de la futura vegueria de Ponent: Segrià, Garrigues, l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera i la Segarra.

Des dels impulsors del projecte es pretendrà generar debat a la xarxa en aspectes d'especial interès ciutadà i traslladar aquestes temàtiques també a les principals xarxes socials. És per això que l'apartat d'opinió adquirirà un protagonisme especialment rellevant en la publicació.

AraPonent se suma a d'altres diaris d'àmbit territorial com AraVallès i AraGirona o el sectorial Jornal.cat -entre altres- que tenen com a referent nacional el digital directe!cat, tots ells vinculats al grup Catmèdia.

A més de galeries fotogràfiques i vídeos d'edició pròpia, AraPonent.cat també inclou entrevistes, enquestes, una tira còmica, un aparador de llibres i una secció que engloba els blogs de Ponent, sota el domini TerraFerma.cat.

Ara Ponent vol ser el primer mitjà de comunicació exclusivament digital en informar i crear debat a les nostres comarques. Amb tota la modèstia i amb respecte pels que ja hi són en paper, ràdio o televisió. Volem sumar. Venim a aportar. A donar espai i teixir complicitat amb els sectors emergents, amb la gent inquieta que és la que té voluntat de canviar les coses per seguir anant a millor.

Creiem en aquesta Lleida de primera que té un horitzó de futur il·lusionant sense més límits que els que vulguem autoimposar-nos.

És per això que les noves tecnologies estan canviant la nostra manera de viure i relacionar-nos. Estem convençuts que ens trobem davant l’equivalent a la revolució industrial i volem aprofitar-ho perquè Ponent també estigui liderant aquesta nova etapa.

Si algun fet diferencial aporta la revolució 2.0 és que aquesta es basa en la complicitat, la conversa, la participació. Només amb vosaltres, amb les vostres crítiques i aportacions podrem construir el digital de les Terres de Ponent. Ens hi acompanyes?

24.3.07

VERGES 07

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.

Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe. Potser el desig...

La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal. A poc a poc...

Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...

Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...

Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.

Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...

Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...

La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...

Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.

Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...

"Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...

Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.

Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...

La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...

Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...

La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...

Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.

Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...

País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...

Venim del nord, venim del sud...

Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo

Viatge a Ítaca...
Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.

Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...

Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...

Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...

Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...

Una Estrella! Lluís: a la teva salut!

Fi.

7.1.07

Mai adéu

No dir mai adéu. No dir mai adéu i romandre en el límit exacte on s’ajunten passat i futur. No dir mai adéu i confondre el desig amb la realitat. No dir mai adéu i esperar que demà les coses millorin. No dir mai adéu i tranuitar totes les nits fins que arribi la fi del món. No dir mai adéu i entomar la solitud. No dir mai adéu i obrir de bat a bat les finestres perquè entri el vent del nord. No dir mai adéu i abraçar cada segon com si fos l’últim segon. No dir mai adéu i comprendre que tot és un joc que va inventar-se un déu foll que s’avorria. No dir mai adéu i gronxar-se en el balancí dels mots com si els mots fossin l’única salvació que ens queda enmig d’aquest desgavell de cors. No dir mai adéu i tallar tot els lligams que ens aferren a les ficcions. No dir mai adéu i lliurar-se al deliri de les passions. No dir mai adéu i cremar totes les naus per a estalviar-se la temptació del retorn. No dir mai adéu i emmalaltir d’amor. No dir mai adéu i ensopegar mil cops amb la mateixa pedra. No dir mai adéu i acomiadar-se de tot i de tothom. No dir mai adéu i fer-te un petó, només un petó, Mahalta, abans que la nit abaixi el teló… No dir mai més adéu i esperar una nova primavera.

6.1.07

Dia de Reis

Em llevo tard. Planxo 10 camises. M'assabento (via telefònica) de qui és el guanyador del Premi Josep Pla d'enguany. No puc donar cap pista perquè el veredicte és aquesta nit. Fa un solet que enamora. Ara menjaré alguna cosa i, encabat, me n'aniré a passejar... Els Reis m'han portat algunes cosetes: un pijama, quatre parells de mitjons, un parell de samarretes CK, un clauer de plata, el CD de Xavier Monge Trio & Carme Canela titulat Altres cançons a Mahalta...

Anit, a la cavalcada del meu poble, ningú s'ajupia a arreplegar els caramels... Malaguanyats. Els de la brigada de neteja de l'Ajuntament els van haver de recollir tots.

Demà passat tornem a la feina. Ja era hora. Hem sobreviscut un altre Nadal.

21.6.06

SELECTIVITAT-2

SELECTIVITAT-2

(9:15) He perdut l'aposta: no ha caigut Mill de Filosofia, sinó Plató i Nietzsche (gràcies Anna!) Millor. Ambdós són textos prou fàcils: la política platònica i la crítica nietzscheana de la moral cristiana basada en el ressentiment.

L'opció A de la prova d'Història comença amb un text que diu:
No tenim, Senyor, la pretensió de debilitar, ni encara menys atacar, la gloriosa unitat de la pàtria espanyola...
Es tracta d'un fragment del Memorial de Greuges a Alfons XII, març de 1885. L'any passat el text era sobre l'Estatut i enguany...
el que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les seves condicions actuals...
I segueix:
Només podem usar la nostra llengua a les nostres llars i en converses familiars, desterrada de les escoles...
I afegeix:
ni els jutges entenen els testimonis i processats, ni aquests entenen els jutges
Com podeu veure (després de 121 anys!) la cosa segueix ben embolicada...

L'opció B és un fragment de la Declaració de la Junta Democrática de España constituïda a París el juliol de 1974. Lluita antifranquista.

Quan m'he llevat, mentre m'afaitava, he vist que queien gotes. El cel estava molt tapat. En comptes de la moto, he agafat el cotxe. Feia moltes setmanes que no escoltava la COPE. Per a perbocar. El sol espetega contra les persianes de l'aula 9 de la Facultat de Dret de Bellaterra. Passarem calor.

Un alumne ha perdut les etiquetes identificatives. La presidenta del tribunal li lliura el joc d'etiquetes de recanvi. Si perd aquestes ha begut oli. El noi, nerviós, em diu: "Tranquil, que aquestes no les perdo". Cada prova els alumnes han d'enganxar dues etiquetes (que contenen el seu codi de barres personal i intransferible): una davant i l'altra al darrere del quadern d'examen. Els correctors també tenim les nostres etiquetes. La nota també es posa amb una etiqueta. Tots ben etiquetats i codibarrats com els productes d'un supermercat humà.

(11:15) Física. Una bola d'acer. Un hipotètic planeta. Un electró. Un objecte de massa 3 kg. Una partícula que descriu un moviment parabòlic. Ni idea. Tot de calculadores que treuen fum. Corre un airet que s'agraeix entre la finestra i la porta, obertes de bat a bat. Acabo de beure un suc de pinya Granini que m'ha deixat un regust a la boca que em recorda el teu regust, Mahalta. Com aquella tarda memorable que et vaig dir: "Deixa'm fer una cosa" i tu em vas dir: "Ui, quina por em fas!", i et vaig abaixar la bragueta dels texans i vaig ficar mig dit índex a la teva regatera humida, res, cinc segons, per a després posar-me'l dins la boca i xarrupar-me'l fins a l'endemà... M'agradaria saber on ets, què fas, què penses en aquest precís moment. Jo, ja veus, deixo passar el temps, escric i penso en tu. Les fulles de l'alzina centenària somriuen amb tant de sol. Joves asseguts sobre l'herba com en aquell quadre de Manet que vas veure al museu d'Orsay.

La selectivitat és un tràmit. La vida és un tràmit.

(19:30) 190 exàmens per a corregir t'esperen sobre la taula del menjador. És agradable aquesta sensació de tenir a les teves mans tantes cal·ligrafies distintes, tantes línies irregulars, tantes paraules alienes que cerquen la manera de seduir-te...

Encara recordes aquell examen de fa tres anys... ¿Com podries oblidar-lo? Una lletra impecable, escrit en un castellà perfecte. Et vas veure obligat a posar-li un 10, tu, que mai abans havies posat cap 10 a ningú! Després va resultar que era l'examen d'aquella senyora gran amb els cabells blancs... Sí, ho vas deduir: no podia ser d'una altra persona per la forma d'expressar-se, per la maduresa de les idees... Et va sorprendre que, asseguda entre el jovent, hi hagués aquella senyora fent la selectivitat. Un 10 de Filosofia. I, fins ara, no n'has tornat a posar cap més. ¿Què se n'haurà fet, d'ella? ¿Quina carrera estudia? ¿Quin és el seu nom? Vols saber massa coses...

La vida és un tràmit. La mort és un tràmit. Escriure la vida, escriviure-la, és somiar que podem ultra-viure més enllà dels instants efímers... com el teu regust, Mahalta, que encara amara els meus llavis.....

SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

13.6.06

Escrius...














Escrius:
Vaig bastir una paret tota sola, no massa gruixuda ni massa alta, però ho vaig fer tota sola. Fa molts anys, quan ja no era verge però tenia l’ànima a flor de pell i els ulls em sortien com agulles. Vaig bastir un amagatall, un miratge, un racó de música, silenci i poques paraules on poder desar-me (...) Vaig bastir una paret tota sola, a còpia de paraules silenciades amb mossegades de llengua, somnis condicionats i menjars inapetents. Ets el desig que s’amaga darrere. Ets la paraula. El cor em surt per la gola quan retornes com l’onada i m’envaeixes. Obro la boca com obro l’ànima. Tanco els ulls i no veig l’esquerda.
Responc:
Fou una petita escletxa
Una onada sinuosa i delirant
La teva real presència
Com un remolí de joia
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Qui em rescatarà d'aquest naufragi?
Qui em rescabalarà l'equilibri?
Ofèlia, Ofèlia!
Mon cor sanglotarà ton nom
per totes les cantonades
Seré captaire dels instants que compartírem
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Musa enyoradissa
Digues-me: què puc fer jo
si sóc esclau dels teus somnis?

DP
He recordat capvespres inoblidables plorant paraules inesborrables cridant el teu nom com un orat... No hi ha parets que aturin el desbordament de la vida. Som fràgils, massa fràgils. Sí: mon cor sanglotarà ton nom per totes les cantonades...


powered by ODEO

31.5.06

2 perfectes desconeguts...


Mahalta,

2 perfectes desconeguts perduts enmig del Raval sota el plugim suau d'aquest maig agònic.

2 perfectes desconeguts que s'han begut mútuament fins a les escorrialles i que, tanmateix, segueixen assedegats l'un de l'altre.

2 perfectes desconeguts accelerant vora mar sobre l'asfalt cavalcant el cavall metàl·lic a l'encalç d'un somni inversemblant: paisatge del paradís a l'embosta de les mans.

2 perfectes desconeguts sense passat ni futur sense saber què volen sense brúixola ni timó units per l'única força que fa moure tots els astres .

2 perfectes desconeguts, borratxos d'instants intraduïbles, sensacions imparaulables, llavis ressecs, pells blanques i pigades, memòria de segles buits, horitzó volàtil.

2 perfectes desconeguts respirant-se, sorra de platges llunyanes on mai no es pon el sol.




9.4.06

Les espasetes liles de vell nou...

Les espasetes liles de vell nou, de bell nou, bellnouades.

(...)

El xoc del lilàs carregat de flors en efervescència i tu, Aràlia, amb un capell d'ala ampla i tota vestida de blanc cru dibuixant aquells raïms de flors en inflorescència: essència de record.

Tu i Lechevalier presents com amants clàssics. Punyides al cap, als polsos. I el descobriment dels amants que «le bonheur n'est pas toujours divertissant.»

(...)

Dic fort: Per què l'amor no existeix enlloc on tu no hi ets?

Abelles i papallones entre els fems i les cendres...


Bestioles alades animàculs que solquen eteris espais vogelschwingen möcht ich breiten mosquetes albatros mahaltes aràlies cavallers de ceptres germànics florim primaverals corinflamats tendríssim naufragi ultravivim felicitats inversemblants l'amor que insisteix procliu al desastre lluny enlloc nowhere notime vade retro cave canem defugim paraules talment lilàs que embaumen el jardí furtiu dels somnis carn i batecs i sang i ànimes desballestades i el plaer trencadís insistent insadollable no no hi ha res ress resss més enllà d'estimar-te

9.2.06

Mahalta: no cal que inventis...



Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies.

Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...

Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.