Restyling

Seguint amb el restyling del blog, que vaig començar ahir, avui he fet un pas endavant (certament arriscat) i he canviat la capçalera, que és com dir "la marca de la casa". Aquesta serà la cinquena capçalera que tindrà Entrellum. Sempre han estat relacionades amb indrets que he visitat i que han significat alguna cosa important per a mi. La primera va ser a La Vall d'Albaida, quan vaig anar a recollir el premi de novel·la eròtica per L'oracle imminent. La segona va ser al Partenó d'Atenes. La tercera a la Pica d'Estats. La quarta a Palma de Mallorca, a la presentació de LCL. L'última és de Rapa Nui, una foto que vaig fer des de l'interior de la cova Ana Kakenga (ai, la cèlebre al·legoria platònica...) Era un dia nítid que no oblidaré mai...

NB: Fixeu-vos en un detall... A mesura que canvio de capçaleres, es va minimitzant la meva presència. Vaig començar amb la màscara histriònica i destralera de TdQ. A Entrellum vaig passar de la cara gran a la més petita (ambdues centrades), després a la figura d'esquena encara més reduïda (posada al lateral), fins que només hi apareixen dos dits (quasi fora de l'enfocament)... I ara, en aquesta última, ja no hi sóc. Estic al darrere, contemplant a l'entrellum la línia de l'horitzó que separa els blaus...

(EG7) Atenes

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:

El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)

En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)

De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...

Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...

A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...

La foto que ara encapçala aquest blog

El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...

Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...

Amb Aristòtil

Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)

Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador itifàl·lic potser?

Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...

Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos

(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα
(EG9) Dubrovnik
(EG10) Sospirs venecians
Retorn

VERGES 07

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.

Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe. Potser el desig...

La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal. A poc a poc...

Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...

Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...

Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.

Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...

Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...

La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...

Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.

Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...

"Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...

Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.

Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...

La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...

Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...

La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...

Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.

Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...

País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...

Venim del nord, venim del sud...

Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo

Viatge a Ítaca... Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.

Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...

Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...

Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...

Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...

Una Estrella! Lluís: a la teva salut!

Fi.

VERGES versus CAN ZAM