Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barbàrie. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barbàrie. Mostrar tots els missatges

23.5.17

Manchester

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande.

Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic.

Però el terrorisme també té el seu lirisme... 

La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional. 

Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada enmig de la barbàrie i el caos. 

Viu el present i dóna gràcies.

Descansin en pau.

6.4.15

Elogi del vàndal


He fet la tercera apatxeta del Cros després que ahir enderroquessin les dues (1-2) que hi havia les quals havien suportat tramuntanades i llevantades durant dos mesos, però no han sobreviscut a l'acció vandàlica. Gràcies a aquesta destrucció deliberada, he comprès que els vàndals són còmplices de la meva creació en la mesura que m'empenyen a realitzar noves obres cada cop millors. Així les obres es renoven i el repte m'estimula d'allò més. Les anteriors eren imperfectes perquè havia emprat una mica de cola de contacte. La nova apatxeta és pur Rock Balancing. Si comprenem que creació i destrucció van unides, comprendrem com funciona l'univers, la natura i tot plegat. M'ha vingut a la memòria aquell poema de Kavafis: Esperant els bàrbars...   Jo els espero amb candeletes. Gràcies, de debò!     


14.8.12

Namenlosen

Escrit al cementiri de Portbou, davant la tomba de Walter Benjamin

No moren els noms ni els mars ni els horitzons
Moren els cossos, cremen els arbres, creix la barbàrie de les xifres i tot el desconsol dels temps difícils Només una pedra, res més que una pedra, i la remor de les onades
Només un petó, com si fos l'últim, robat en un revolt del camí
És quan t'allunyes que et sento més a prop
És quan calles que tot ho reveles amb un somriure
No moren els noms ni els somnis ni els amors que han superat totes les proves
Moren els gestos, els enyors, les il.lusions
Només dormir amb tu, avui i totes les nits que resten fins a la fi del món
Només mirar-te, mirar-te i prou, com el xiprer mira l'atzur
És quan sóc teu que sóc més jo

25.9.09

I'm lovin' it

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi. A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

29.8.07

(EG9) Dubrovnik

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia. Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats: pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron, declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és "La llibertat no es ven ni per tot l'or del món". D'això només fa 12 anys.

Josep Pla:
Ragusa és una de les coses més extraordinàries que es poden veure, i no exagero (...) Ragusa és la flor medieval del Mediterrani. És una flor intacta, d'una inoblidable bellesa (...) Les hores que hi vaig passar són les més agradables que he viscut. Ho proclamo perquè el fet és tan insòlit. Quina nostàlgia m'ha deixat Ragusa, Déu meu! Tornar-la a veure seria una de les més grans il·lusions de la meva vida. (OC, XIII, 263-266)
Amén. Fa 80 anys que ho va escriure. Si hagués sabut què passaria després... La "flor intacta" va ser maçolada per la barbàrie. És el que vaig pensar quan la vaig veure: només uns salvatges podrien bombardejar tanta bellesa.

El vaixell ha atracat al port nou, just davant del pont de l'autopista que va cap a Split. Fins a la ciutat vella hi ha un bon tros...

La moneda de Croàcia és la kuna. Canviem 10 € per als bitllets d'autobús. Els comprem en un quiosc. Tot és modern i nou: el port, el pont, la moneda, el quiosc, l'autobús... Estem en un país nou de trinca!

El bus ens deixa a la porta Piles, l'entrada principal. El primer que fem és pujar a la muralla per a veure la ciutat de dalt estant.

La volta a la muralla són dos quilòmetres i escaig de trajecte que valen molt la pena perquè et fas una idea de l'indret: la fortificació, els carrers, els patis, les teulades... i el mar sempre al fons amb el seu un blau poderós, encisador.

Està ple d'italians. Clar, els queda molt a prop. Totes les cases són de pedra. No és un poble museu, sinó que la gent hi viu. Hi ha roba estesa. Teules velles i teules noves. Les noves les van haver de portar de França perquè eren les que més s'assemblaven a les originals. El carrer central es diu Stradun, tot pavimentat de marbre i net com una patena. Els carrerons perpendiculars són estrets i costeruts, alguns tenen escales.

El port vell és petit i bufó, sobretot vist de d'una tronera...

Com que és diumenge al matí, trobem tancada la farmàcia més antiga d'Europa (Mala Braca, situada a l'entrada del claustre del monestir franciscà, fundada el 1317; encara que podríem discutir si la més antiga és la de Llívia). Mala sort. Volia comprar aigua de roses i de lavanda. La font de Sant Onofre és molt curiosa: té 16 màscares a través de les quals raja l'aigua potable.

Tastem cervesa local en una terrassa amb grans para-sols. Boníssima.

Hi ha bars que agafen euros i bars que no n'agafen. Abans cal preguntar: Take euros? Quasi totes les botigues accepten la moneda europea. Dubrovnik és un lloc de somni, llàstima que hi hagi tants turistes!

Salpem amb molt bon regust d'aquesta ciutat i d'aquest país. A bord hi ha festa...


Demà Venècia. Com Gustav von Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, hi arribaré per mar...
und daß man nicht anders als wie nun er, als zu Schiffe, als über das hohe Meer die unwahrscheinlichste der Städte erreichen sollte.

1.7.07

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

28.4.07

Stuart Mill i la guerra d'Iraq

L'altre dia, buscant un text per a l'examen de 2n. BTX, vaig trobar aquest fragment que, de ben segur, no hauran llegit els tres mandataris de la foto de les Açores...

No crec que cap comunitat tingui el dret de forçar a una altra a ser civilitzada. Des del moment que les víctimes d’una mala llei no invoquen l’ajuda d’altres comunitats, no puc admetre que persones completament estranyes tinguin el dret d’exigir el cessament d’un estat de coses, que semblava satisfer a totes les parts interessades, únicament perquè siguin un escàndol per a gents molt allunyades i perfectament desinteressades en la qüestió. Envieu-los missioners, si us sembla, per predicar-los, i desplegueu tots els mitjans lleials (imposar silenci als innovadors no és un mitjà lleial) per impedir el progrés de semblants doctrines en el vostre país. Si la civilització ha prevalgut sobre la barbàrie, quan la barbàrie posseïa el món, és excessiu témer que la mateixa barbàrie, un cop destruïda, pugui reviure i conquerir la civilització. Una civilització que pogués sucumbir davant un enemic vençut, ha de trobar-se degenerada de tal manera, que ni els seus propis predicadors i mestres, ni cap altra persona, té la capacitat necessària, ni es prendrà la molèstia, de defensar-la. Si això és així, que aquesta civilització desaparegui com més aviat millor. Només pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruïda i regenerada (com l’Imperi d’Occident) per bàrbars vigorosos.


John Stuart Mill, Sobre la llibertat, cap. IV

Pregunta. ¿Estàs d’acord amb el que diu Mill al text? Raona la resposta tot relacionant-la amb l’actualitat. [2 punts]

10.4.07

El miratge de la felicitat

Els bàrbars han tornat a cremar l'institut. L'altra vegada van rebre les taules del pati, ara li ha tocat a la consergeria. Els piròmans van aprofitar les vacances i, a plena llum de dia, sota la mirada de les inútils càmeres de seguretat, van arrambar contra la porta els contenidors blaus plens de paperassa i van calar foc. Una bestreta de Sant Joan. Jo havia deixat uns exàmens per a fotocopiar i me'ls he trobat ben ennegrits pel fum. La Barbàrie avança. És tan fàcil destruir! I tan divertit!

De petits havíem llençat pedres al tren, havíem follat nius d'ocell... Mon germà Robert va estar a punt de cremar el paller del Sisco del Nouet. La joventut és això: pura inconsciència.

Aquest matí m'he embrutat els dits de cendra, he fet quatre classes i dues guàrdies, m'he tornat a enllordar amb la rutina: aquesta maleïda rutina que ens salva del miratge de la felicitat.

9.2.07

Cars & Girls


Guess this world needs its dreamers may they never wake up

Nesta era metálica dos bárbaros só um culto metodicamente excessivo das nossas facultades de sonhar, de analisar e de atrair pode servir de salvaguarda à nossa personalidade, para que se não desfaça ou para nula ou para idêntica às outras. (Fernando Pessoa, LdD, 369)

6.1.07

Putes


Sempre que les dones es barallen hi ha un home pel mig.

Via Sois todas unas putas

1.1.07

El primer post de l'any

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post. Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI).

¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure (ciberliteratura). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible. Que, almenys, em consta que tinc lectors (entrellumaires: un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tribu a la qual em sento molt orgullós de pertànyer. Que el blog ja és indestriable de la nostra essència i de la nostra existència. Que aquest dietarisme digital és un poti-poti de gèneres força arriscat que em permet parlar de TOT i àdhuc de mi mateix. Que em dóna la llibertat creativa que no em donaria cap subvenció ni cap editorial ni cap diari ni cap ràdio ni cap TV ni res del món. Que m'ofereix la possibilitat de rebre les crítiques que necessito per a superar-me. Que és collonut: el millor invent de la història.

Potser sóc massa optimista. Potser això no és res més que una altra moda passatgera. Potser flipo mandonguilles i pixo fora de text. Tant se me'n fot. Deixeu-me somiar. Somieu amb mi. És gratis.

Ara me'n vaig a dormir. El sol ja està sortint... Hi ha un ENTRELLUM a l'horitzó que em recorda la teva mirada... Hi ha un cel esquitxat d'estels que em recorda la teva pell esquitxada de pigues ... ¿Vols venir amb mi? ¿Vols que ens fuguem? ¿Vols que et faci un poema?
Escriure és construir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici, les batalles de l'amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure.

Benvinguts a ENTRELLUM 07

9.10.06

Περιμένοντας τους βαρβάρους

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.


Traducció de Carles Riba

En grec original


Islamofòbia?

BONUS TRACK: Per a Bàrbara, la iaia d'aquest video (una magnífica cançó per a un video friki friki friki...) That's America!

29.9.06

Amb Robert Redeker

Le Figaro
Le Monde
Herald Tribune
Financial Times
Jihad Watch
Aljazeera
Spiegel
La Vanguardia
Libertad Digital
La Nación (Entrevista)
R. R. Website
Entrellum

L'ARTICLE SENCER EN VERSIÓ ORIGINAL: Face aux intimidations islamistes, que doit faire le monde libre?


Islamització dels esperits europeus
Imposar l'ordre alcorànic al món occidental
L'Alcorà és un llibre de violència inusitada
Exaltador de la violència, guerrejador sense pietat, saquejador, massacrador de jueus i polígam, així es revela Mahoma a través de l'Alcorà
Cita Bruno i Vanini!!! (Deus sive Substantia sive Natura)
Jesús no és violent, és un mestre d'amor, mentre que Mahoma és un mestre de l'odi: una bogeria histèrica que frega la barbàrie... inscrivint la violència com un deure sagrat al cor del creient
Judaisme i cristianisme conjuren la violència, la desligitimen, mentre que l'islam l'exalta
Cal apel·lar "el món lliure" perquè els seus adversaris pul·lulen dins seu...

26.7.06

La Barbàrie avança...



La Barbàrie avança sense aturador... Si Galileu aixequés el cap s'hauria de tornar a retractar per a salvar la pell. Jo sóc la xicota i el deixo plantat, per indocumentat!

¿O tot plegat és un muntatge?

Via mdvnet.com

5.5.06

Sí, no, blanc, nul...

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana, literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva...

un blog que promet

13.3.06

Arribo a l'insti i em trobo una destrossa...

Arribo a l’insti i em trobo una destrossa considerable. Aquest cap de setmana, malgrat les tanques i les càmeres de seguretat, han tornat a entrar els vàndals. Han calat foc a un contenidor de paper amb el qual han cremat una taula de l’entrada principal. La resta de taules han estat completament arranades. El resultat és llastimós: sembla que hagi caigut una bomba. Per efecte de l’escalfor, el formigó s’ha aixecat. A més, han fet malbé cinc o sis vidres a cop de pedra, testos escampats, etc. Un desastre.

La setmana passada vam tenir sang dos dies seguits. Un alumne de 1r. d’ESO va fotre un cop de puny a un altre i li va esbotzar la cella. L’endemà, un profe (amb l’ajut inestimable dels alumnes) es va enganxar el dit amb una porta de tal manera que se’l va trencar. El noi del pinyac es passeja orgullós amb l’ull tot negre. El profe està de baixa. Un altre. Cada vegada hi ha més profes de baixa. Envien substitutes que parlen valencià. Són legió. Em cauen bé, pobrissones. Algunes duren tres dies: no ho suporten i pleguen. Després envien substitutes de substitutes que també parlen valencià… Un desastre.

Sang i foc. Foc i sang. Els símbols que anuncien la imminència de l’Apocalipsi. La Barbàrie avança a passos de gegant. Generació ESO. Generació messenger.

L'ORACLE IMMINENT

1.2.06

El personatge més inquietant...

El personatge més inquietant (c'est à dire, més interessant) de Les invasions barbares és Nathalie (Marie-Josée Croze), la ionqui que ajuda a "ben morir" Rémy, el protagonista. Tan inquietant com la seva antítesi: Sébastien, fill de Rémy, el triomfador que tot ho arregla amb diners. Ells són els veritables bàrbars, o sigui, nosaltres. No pas la generació dels nostres pares, que és pura nostàlgia. La ionqui i el broker, al capdavall, són extrems que es toquen... El petó que es fan i la imatge de l'avió enlairant-se em recorda massa el final de Casablanca. La millor escena: quan ella llença el mòbil d'ell a la foguera. Si entenem que mòbil = barbàrie, aleshores hem entès el missatge de la pel·lícula. Un missatge truculent, gairebé lacrimogen, que ratifica aquella vella romàntica idea segons la qual l'únic sentit de l'existència (suposant que l'existència tingui sentit) el trobarem en els altres, en el caliu del proïsme, etcètera. Jo no tinc mòbil i les xeringues em fan basarda. La biblioteca de Rémy és com el dipòsit de peces religioses que visita la dona de Sébastien: valor nul. ¿Em voleu explicar, doncs, quina mena de conclusió hem d'extreure quan tots aquells llibres queden en mans d'una ionqui que, si pogués, s'enrotllaria amb el broker? Barbàrie.

21.12.05

Nadal al caixer automàtic

És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless, una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell, cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa.

El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tenen 18 anys. Els acompanya un menor de 16 anys que respon a les inicials J. J. No són skins ni latin kings ni magibrins, no viuen a La Mina ni a San Cosme. Tenen cognoms catalans i són veïns de la zona. En Ricard, àlies Vader, repeteix 4t. d’ESO a l’institut Menéndez Pelayo. És el típic brètol pijo-feixistoide. L’Oriol, àlies Xapes, viu amb sa mare i és el “bon nen” de la família, perquè els seus dos germans estan tancats en reformatoris. Quan va ser expulsat de l’institut, la mare el va enviar a viure amb son pare a Saragossa on sembla ser que treballa i estudia. Els tres amics són inseparables. Es reuneixen en un cibercafè del carrer Brusi. No els han deixat entrar en alguns locals. La lluna els incita. Tenen ganes de gresca. Una combinació explosiva: relacions difícils amb la família, fracàs escolar, testosterona, inconsciència... Generació ESO. Àlex i sus drugos. La Taronja Mecànica de Burgess i de Kubrick. Han begut xupitos d’absenta…

Entren al caixer on s’abriga la Rosario. La insulten, la colpegen, li llencen objectes… En un moment de descuit, ella aconsegueix tancar el baldó de la porta. Els joves se’n van a prendre més xupitos. I potser alguna altra cosa... Més tard, de matinada, tornen al caixer. Fan servir el menor com a esquer el qual convenç la Rosario perquè l’obri. Mentre fa veure que treu diners, irrompen els altres dos amics amb una garrafa de dissolvent que han robat a l’obra del costat. Una cigarreta provoca la deflagració. La Rosario no pot fugir perquè té una cama escaiolada. Crema de viu en viu. La càmera de l’oficina bancària ho grava tot. La macabra performance s’acaba amb una foscor absoluta. La Rosario té cremades al 65 % del seu cos. Morirà després de 24 hores d’agonia a l’hospital de la Vall d’Hebrón.

La policia els enxampa. Ploren com a criatures. Diuen que no volien arribar tan lluny, que se’ls va anar la mà, que només volien espantar la dona mullant-la amb aigua…

No, no és racisme, sinó aporofòbia: la por a l’indigent, al menesterós, al pobre, al dèbil, al diferent… fins al punt de considerar-lo no-persona, no-subjecte, sinó un simple objecte abjecte que destorba, miserable, menyspreable, absolutament exterminable. Li ha tocat a la Rosario. Com ara fa tres anys, la nit de Nadal, li va tocar a un altre sense sostre: el ganhès Samuel Yaw, de 42 anys, el qual també va ser cremat viu al carrer Valldonzella del Raval. Una mort que encara resta impune. L’únic acusat i arrestat fou un filipí que va estar-se dos anys i mig a la presó fins que un jurat popular el va declarar innocent per falta de proves.

La barbàrie instal·lada al cor de la civilitat. Els nostres cadells devorant les despulles inintegrables de la nostra societat luxosa i opulenta. Terror i pànic envers aquell que no té recursos, aquell que ens recorda que la nostra seguretat i el nostre benestar són fràgils. El miratge de la riquesa. La diversió com a únic manament de la religió hedonista, consumista, nihilista… La nostra religió de cada dia i de cada nit. ¿Ja has comprat tots els regals?

La Rosario ha estat la víctima. El Ricard, l’Oriol i en J. J. semblen botxins, i ho són, però també són víctimes. Com tothom. La culpa no és del Sistema. El sistema és imperfecte. Nosaltres som imperfectes. La naturalesa humana és imperfecta. Homo homini lupus, que deia Hobbes. La violència, l’agressivitat, la crueltat, la brutalitat… sempre han format part de la nostra essència des d’Atapuerca fins a l’últim terrorista suïcida que esclata al bell mig d’un mercat ple de gom a gom. Freud ho anomenava Tànatos: la tendència destructiva que tots portem a dins...

Nadal al caixer automàtic.

Que aquest Nadal us torneu una mica més nens. Que sigueu bons. Que feu el bé. Aspireu a la segona innocència. Que l’estrella del cel us il·lumini i l’àngel us assenyali el camí de l’amor: l’únic camí viable, l’única salvació possible.