CR17

Maltempsada: fred, pluja i feixisme. L’hivern no vol marxar i les flors tenen por d’obrir-se. Tinc dubtes si el rossinyol tornarà enguany. 

Aquesta merda no pot durar. Volen acollonir-nos, que ens dobleguem o que marxem a l’estranger. Abans ens bombardejaven i ens afusellaven (ho han fet 300 anys), ara són més “subtils”: ens empresonen, ens acusen de delictes inventats, arruïnen vides i famílies, manipulen mitjans, amenacen, intimiden, espien, perpetren un sistemàtic TERRORISME D’ESTAT... 

Estem en guerra. I a la guerra tot s’hi val... 

Manchester

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande.

Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic.

Però el terrorisme també té el seu lirisme... 

La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional. 

Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada enmig de la barbàrie i el caos. 

Viu el present i dóna gràcies.

Descansin en pau.

Mal oratge

Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes. 

Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

El Gran Terratrèmol

Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 

És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 

El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 

Venus parirà quelcom grandiós 

El pare és Neptú  

Cavalls i dofins anuncien els dolors de part

Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa

Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes

N'Orfeu canta més al sud

El Canigó s'ho mira altívol

Terra endins Terra endins hi ha la salvació

Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
Reseu perquè la deriva sigui venturosa

L'aranya fila la fràgil teranyina

Els núvols sobrevolen les guerres

No em fa més por l'aigua que el foc

Hem nascut per a morir

I morim una mica a cada orgasme

Afrodita coneix el nostre cor

Hi ha tants paradisos com petons

Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

La bogeria més gran és renunciar a la llibertat

Em fan més por els policies que els terroristes

No vull tanta tanta tanta seguretat
El Gran Terratrèmol s'acosta....

Big War is coming....

La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)

He fet un tòtem per aplacar els déus implacables

Si ells volen surarem

Si no dormirem ca les gorgònies

Horitzó de nítida puresa

M'he begut totes les aurores

La vida eterna en aquest mot

Venus coneix el nostre cor

No tingueu por

Som eterns com les papallones

Isis i la Lluna 

Beseu-vos 

Sigueu sols

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Je suis Walter

Je suis Charlie

Cui prodest

Avui comença el mes de juny. Deixeu-me aprofitar la calma dominical per a fer unes reflexions a l'entorn del que ha succeït a BNA aquesta darrera setmana tràgica de maig. 

Fa sis mesos, l'exdiputat imputat ciutadà Cañas va profetitzar que ens muntaria un "Ulster que os vais a cagar". L'Ulster ja ha arribat mitjançant una decisió inexplicable de l'alcalde convergent Trias i la inestimable col·laboració dels "antisistema-okupes". La paradoxa inicial consisteix en aquesta sospitosa sintonia entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra per tal de perjudicar els interessos de Catalunya. Perquè, no ens enganyem, la clau per entendre el que està passant és preguntar-se qui se'n beneficia (Cui prodest). La resposta a aquest interrogant ens ajudarà a esbrinar els fets i els objectius.

L'anomenat "Procés" (fa 100 anys que un jueu de Praga escrivia una obra titulada així, que potser ens convindria rellegir per tal de dilucidar els esdeveniments kafkians que ens han "caigut" a sobre) anava la mar de bé: la premsa internacional en parlava a bastament, totes ens ponien, el guió de l'ANC se seguia de forma impecablement pacífica i democràtica. Tot flors i violes fins a l'endemà de les eleccions europees. Els resultats del 25M van encendre totes les alarmes i es va activar un dels plans preparats pels serveis d'intel·ligència espanyols. Els tímids intents de promoure la violència a Catalunya (plantofada navarresa, crema de bandera espanyola a Terrassa, etc.) havien fracassat fins al punt de resultar irrisoris. Calia fer-la més grossa. Tot estava previst i era una qüestió de temps.   

Fins ara, els turistes em preguntaven sobre el tema de la independència i jo, amable i didàctic, els en feia deu cèntims. Aquest matí, un turista m'ha preguntat: Què està passant a BNA? Aleshores m'he adonat que l'objectiu de l'enemic havia reeixit. Miro els diaris internacionals, i els espais que abans s'omplien parlant del Procés ara són okupats pels avalots que pateixen els carrers de BNA. El mateix val per a les converses, tertúlies televisives o radiofòniques. És a dir, la cortina de fum de la violència ha tapat la llum diàfana del Procés. Aparentment, una cosa no té res a veure amb l'altra, atès que els okupes incendiaris no branden cap estelada, però no badeu, amics, no badeu. Anem amb el lliri a la mà i fem volar coloms massa de pressa. Diem blat abans d'hora i no som conscients que l'enemic no dubtarà a emprar els mètodes més sibil·lins i abjectes per tal de fer-nos encallar. Espanya es juga la supervivència econòmica.

Aprofitant l'avinentesa, les forces d'ocupació de l'estat han pres posicions a casa nostra. En el memorial que el Conde-Duque d'Olivares va escriure per a Felip IV (aviat tindrem Felip VI), diu: 

"Hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente..."

La gente que han metido són aquests: 1 - 2 - 3  Amb quin permís? Amb l'excusa de protegir a qui? Continuaran els avalots? Hi haurà més kale borroka? Seguiran desprestigiant els Mossos? Suspendran l'autonomia? A qui beneficia tot plegat? No cal tenir cap màster per a saber la resposta. A qui perjudica? Al Procés. Si la paraula VIOLÈNCIA queda associada a BNA i, de retruc, a Catalunya, cagada l'habemus. El món rebutja això. Em temo que el CNI està fent bé la seva feina, i el més calent és a l'aigüera. Abans del 11S la troca s'embolicarà i arribarem al 9N amb els pixats al ventre... Tot són "provocacions" gens innocents. Forces d'ocupació, violència de falsa ensenya, emmascarats sense identificar... Fa tanta pudor que es torna irrespirable. Els interessa emmerdar-ho encara més. Que hi hagi sang i morts. Llavors, l'estat podrà actuar per a "defensar-nos"... Pilleu? 

M'aturo aquí, que fa bon dia i vull menjar cireres Summit a Ceret. Espero que la tramuntaneta no vagi a més.

     

Bandera falsa

L'única manera que té l'estat espanyol d'aturar la independència de CAT és provocant la violència. Hi haurà operacions de bandera falsa...
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

http://t.co/nRrH4OJVz7 Atemptats, violència, sang... Atribuïbles a l'ANC i als independentistes. El CNI ja hi treballa....
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

Girauta y la ANC: http://t.co/mVSEmSoUvn "Carme Forcadell serà la responsable de tota la violència a Catalunya" (Girauta) Pilleu?
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

He perpetrat aquestes tres piulades a data 16 de març de 2014 i ara en vull deixar constància en forma de post tot ampliant la meva intuïció. 

Les operacions de falsa ensenya (False Flag) són una clàssic al qual estan molt avesats els serveis d'intel·ligència. També s'anomenen Operacions negres (Black Ops). A aquestes altures, està clar que l'estat espanyol està perdent la partida (sobretot a nivell internacional), atès que el nostre capteniment és escrupolosament pacífic i democràtic. Per tal de capgirar la truita, ha de fer alguna cosa prou espectacular i eficient. Queden pocs mesos: Diada 11-9-14, consulta 9-11-14 i Sant Jordi 23-4-15. Aquest és el tempo en el qual es decidirà l'escac i mat final.

Quan Girauta diu: "La Sr. Forcadell és una colpista i serà la responsable de tot allò que pugui passar a Catalunya en termes de violència" ja tenim la pista a seguir... La clau està en el "serà" (futur). Els 300 agents del CNI que treballen per aturar el procés d'independència de Catalunya saben que només hi ha una possibilitat factible: Generar un Ulster, un escenari de crispació i enfrontament, promovent la "fractura social" o la guerra civil... 

Hi haurà una violència creixent en forma d'actes d'agressió a coses i persones, atemptats (de bandera falsa) atribuïbles a l'ANC i/o als independentistes. No els queda una altre camí que mostrar imatges cruentes de l'independentisme català, que apareguin als mitjans d'arreu del món. Si aconsegueixen identificar independentisme català = terrorisme, aleshores guanyaran. Com s'ho faran, si els catalans som gent de pau i anem en la línia totalment contrària? Temps al temps. No van matar Kennedy? No van tombar les Torres Bessones? No van fer volar els trens a Atocha? Què no seran capaços d'empescar-se a casa nostra?

M'agradaria equivocar-me. De debò. Però em temo que els trets van per aquí.

Què hem de fer nosaltres? Continuar de forma impecable el nostre camí cap a la llibertat. Entomar el joc brut, desemmascarant-lo. La propaganda i la mentida, la manipulació dels mitjans, la violència d'estat i qualsevol altre mètode abjecte no ens han de fer enrere. Romandre units i ferms. La victòria és nostra si no reculem. 

Visca Catalunya Lliure!

Preparatius (Alícia Sánchez-Camacho se sent amenaçada)
Exemple 1 (amenaça de bomba a La Razón i l'ABC)
Exemple 2 (agressió a Pere Navarro)
Exemple 3 (bandera espanyola cremada a Terrassa)

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

Dia de reis

Jo sóc antimonàrquic. Per això, com cada any, m'ha tocat la fava. Me l'he trobada embolicada en paper d'alumini submergida dins la nata del tortell. M'encanta que em toqui la fava...

Ahir, arran del post The blood-libelist, vaig rebre un munt de visites d'Israel (i alguna també dels països àrabs) amb la qual cosa el comptador va assolir el rècord d'ençà de la meva tornada. Vull agrair a tots els lectors israelians i pro-israelians el seu interès en els meus escrits.

Us deixo només dues frases que he trobat per la xarxa:

"If I were a Palestinian I would join a terror organisation” (Ehud Barak 10 years ago)

Les previsions diuen que nevarà, però jo no m'ho crec...

Doncs ha nevat!

Molt sospitós

M'assabento de l'atemptat criminal als estudis de Ràdio Arrels de Perpinyà (carrer dels Agustins). Joan Pere Sunyer m'ha convidat per enregistrar una lectura de poemes que seran emesos durant les dues properes setmanes dins l'espai Instants poètics. Hem passejat pel centre, però la insistent tramuntanada ens ha fet la guitza . Hem dinat al petit restaurant Le coq au riz (carrer de la Revolució Francesa) regentat per un iraquià cristià. Tajine amb sèmola, pastanaga, carbassó i mandonguilles. La Laura està mirant Vilaweb i veig la tràgica notícia. Mentre torno per l'autopista alterno la SER amb la COPE. Escolto i rumio...

En aquesta pseudodemocràcia espanyola (no hi ha res que empobreixi més la democràcia que el bipartidisme), resulta molt sospitós que l'acte final de les dues últimes campanyes electorals hagi estat un atemptat terrorista...

yo no me fío...

Diari d'una desconnexió

Dilluns 24.12.07 Nit de Nadal. Lluna plena.
Cada any fas millor la sopa de galets. El brou d'enguany, a més de la vianda de Can Guàrdia i els galets de Caldes de Montbui, duia peus de porc. Pilotes memorables. Repeteixo. Poso la panxa de perill.

Dimarts 25.12.07 Dia de Nadal.
És la primera vegada que aconsegueixo "sorprendre't" amb un regal. El pengem al millor pany de paret del menjador. Negres, ocres i vermells que omplen de vitalitat la llar. Com el teu somriure: el meu millor regal.

Dimecres 26.12.07 Sant EsteveDinar familiar a Lleida. No hi ha boira! Caragols a la gormanta i canalons. El caliu de la família.

Dijous 27.12.07M'emociono a l'aeroport quan la meva filla s'acomiada. Se'n va uns dies a Londres sense nosaltres. La Cuca s'ha fet gran. L'escena em recorda aquella nit d'estiu de 1982 a l'andana de l'estació de Lleida quan vaig agafar el tren que m'havia a portar a Pamplona. Les llàgrimes de mon pare en veure marxar el seu fill primogènit... Per sort, la meva filla no trigarà dos anys a tornar. Ens retrobarem per cap d'any.

Fem quilòmetres cap al nord. Avui dormirem a Hôtel des Trois Couronnes de Carcassona, ciutat del Llenguadoc, Occitània, capital del departament de l'Aude...



Divendres 28.12.07Desconnexió total.

Dissabte 29.12.07Desconnexió total.

Diumenge 30.12.07

De tornada, escoltant la ràdio del cotxe, m'assabento de què Benazir Bhutto ha estat assassinada. Una pèssima notícia per a cloure l'any.


Demà s'acaba el termini per a participar al llibre Blogs & Literatura. Ja han enviat els seus textos 121 bloggers entre els quals una poetessa algueresa! Encara hi ets a temps...

Llista de participants (121)
Mapa de la Catosfera Literària
Sèrie Blogs & Literatura

Vergonya i indignació

Em sento completament indignat i profundament avergonyit de tenir el DNI i el passaport d'un estat el govern del qual ha claudicat davant el xantatge descarat d'un terrorista detestable. La victòria d'aquest individu repugnant ens deixa a tots més desprotegits.

Terrorisme

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar.

Al tigre no hay que acariciarle (Iñaki Anasagasti)

En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme.

Una veritat inconvenient

Reflexions després de veure An Inconvenient Truth d'Al Gore:

1. Si no aconsegueixes ser President, pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. Si ets President, quan deixes el càrrec també pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. És fàcil: multimèdia, un pessic de sentimentalisme, un pessic de catastrofisme, un pessic de moralisme, ah, i alguns acudits... Exemples: Al Gore, Clinton, Aznar, Maragall? Mas?
2. Hi ha dues Grans Amenaces: la humanitat contra la humanitat (immigració & terrorisme) i la humanitat contra la natura (contaminació)
3. El problema principal és que la política necessita diners i els diners els tenen els rics. El finançament dels partits genera una dinàmica perversa que converteix la democràcia en partitocràcia la qual, per lògica supervivència financera, està més al servei dels finançadors que del poble que vota (cada cop menys).
   
4. Jo aspiro a anar a treballar amb bicicleta, quan el carril bici arribi on ha d'arribar.
5. Si augmenta la temperatura -com ara aquesta tardor-, estalviarem calefacció; i tot el que estalviem a l'hivern ho gastarem a l'estiu amb l'aire condicionat.
   
6. Serà una llàstima que, definitivament, Venècia s'enfonsi.
7. La formació acadèmica d'Al Gore no és ni de bon tros la de George Bush, però per ser President tampoc no fa falta ser cap llumenera. El mateix Pepe Montilla no té el batxillerat ni el nivell C de català i dintre de poc, per art de màgia, esdevindrà Molt Honorable.
   

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

Com la Mireia, la Velis també s'apunta a la Presentació de L_OI. Com més serem, més riurem. Tots els erotòmans i erotòmanes catosfèrics i catosfèriques hi esteu convidats. Fotrem un sarau antològic a la Catalònia. Jo no m'ho perdria per res del món. Avís: la Presentació que estem preparant no té res a veure amb les típiques i avorrides presentacions llibresques. Serà espectacular. Per fi sabreu TOTA LA VERITAT.....

Islamofòbia?

(04.02.06) Em pregunto què pensaria Kierkegaard
(07.02.06) És probable que la reacció...
(24.03.06) Tinc classe d'alternativa a la religió
(24.05.06) Sóc a l'aula AV2
(14.06.06) Última classe
(03.09.06) Cap de setmana hospitalari
(17.09.06) La mitja lluna s'acosta
(19.09.06) El paràgraf de la discòrdia
(26.09.06) Jo no tinc por
(29.09.06) Amb Robert Redeker
(30.09.06) Cronologia bàsica (actualitzada)
(02.10.06) La ràbia i l'orgull
(05.10.06) Conspiracions
(07.10.06) Desvelament
(08.10.06) Hans Bellmer censurat
(09.10.06) Περιμένοντας τους βαρβάρους
(09.12.06) Vic medieval
(03.07.07) Al-Qaida is fucking us
(04.10.07) La problemàtica del vel
(18.09.09) Al-Leridi
(18.12.09) Penúltim divendres de l'any
 (.....)
(07-01-15) Je suis Charlie

By El Listo

Bomba

Ahir una amiga a la qual aprecio molt em va dir que sóc "una bomba". Trobo molt desafortunada l'expressió per diferents motius. En els temps que corren parlar de "bombes humanes" té una connotació molt desagradable. El terrorisme suïcida no és cap broma. Si l'amiga es referia al meu caràcter o al meu temperament "explosiu", podia haver escollit una altra paraula. Cadascú és com és i, sovint, són els altres els que et fan veure la veritable imatge de tu mateix. Afirmar que sóc "una bomba" és com dir que sóc un perill públic. ¿Per què? ¿Per què parlo clar i català? ¿Per què de vegades em perden les formes malgrat que pugui encertar els continguts? ¿Per què la gent no està acostumada a sentir certes veritats dites amb vehement contundència? Afirmar que sóc "una bomba" és reconèixer que li faig por. ¿Per què? ¿Per què el meu esclat és imprevisible? ¿Per què sóc incontrolable? ¿Per què la meva independència no pot ser manipulada? Estimada amiga: no pateixis, perquè "la bomba" que sóc, com totes les bombes, necessita una espurna que l'encengui. En realitat, sóc molt pacífic fins que algú em provoca, aleshores reacciono i es produeix la deflagració. L'explosió acostuma a ser oral o escrita, i no passa d'aquí. El meu no és un foguejar físic, sinó verbal: pura pirotècnia intel·lectual. Per tant, no pateixis, benvolguda amiga, cadascú és com és i els amics estan obligats a ser sincers encara que aquesta sinceritat ens fereixi. Trobo bé que t'aprofitis d'allò meu que et faci més el pes mentre rebutges la part més malagradosa. Nobody's perfect. No esperava menys de tu. Jo sempre t'he tingut per una dona intel·ligent.

La mitja lluna s'acosta...

El dia de Sant Jordi de l'any 2001 vaig publicar un article a El Nou 9 titulat Carta reoberta que volia ser la rèplica a una Carta oberta escrita el 6 d'abril en el mateix periòdic pel Sr. Sajid, president de l'associació Almaghfira. El meu text acabava amb aquesta profètica frase:

Potser Boabdil ha deixat de plorar i la mitja lluna s'acosta lentament amb la seva silueta terrífica de falç esmolada...

Vint setmanes després es van perpetrar els atemptats de l'11-S a Nova York. D'aleshores ençà l'ofensiva del terrorisme islàmic s'ha incrementat de forma inquietant: 11-M a Madrid, 7-J a Londres, tots els atacs de la resistència a l'Iraq i una llarga llista d'atemptats arreu del món que coincideixen en el mateix objectiu antioccidental. L'últim capítol d'aquesta bogeria (després de l'episodi de les caricatures) ha estat la irada reacció que s'ha produït arran del discurs del Sant Pare a Regensburg.

Tot plegat em provoca un vertigen paorós perquè indica que hem entrat de ple en una dinàmica complicada molt difícil d'aturar. En caure el Mauer berlinès (1989), la Guerra Freda entre els dos blocs (USA vs. URSS) ha deixat pas a una Guerra Calenta entre dos blocs nous: OCCIDENT vs. ISLAM. Ja no es tracta d'una lluita per imposar un cert model polític i econòmic (capitalisme vs. comunisme), sinó d'un antagonisme molt més profund i radical: una cosmovisió laica, democràtica i liberal que s'oposa a una cosmovisió teocràtica i fonamentalista.

[Clar, aquí caldria fer mil matisos perquè hi ha islàmics moderats i neocons fonamentalistes, però molt em temo que els exaltats no estan en condicions de matisar res i tiren pel dret posant-ho tot al mateix sac]

Algunes veus profètiques havien anunciat la imminència de conflictes molt seriosos en el si de la nostra societat (per exemple, la malaguanyada Oriana Fallaci, la qual parlava d'Euràbia). La clau de volta segueix estant a Israel. El nostre futur depèn de com se solucioni l'actual conflicte a l'Orient Mitjà. Al-Andalus podria ser la propera fita del messianisme (gihad) islamista. Ens esperen temps difícils. Tanmateix, si fos cristià, estaria orgullós de tenir un líder com Benet XVI.

HUMOR ISLÀMIC