Terrorisme

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar.

Al tigre no hay que acariciarle (Iñaki Anasagasti)

En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme.

Saül Gordillo...

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post, cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi". Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny, sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG:

Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeixo el tracte que em dones i, atès que sóc l'únic discrepant que dóna la cara posant entre parèntesi la campanya per a l'estat propi, has de rebre de retruc les deixalles en forma de comentari que alguna genteta defeca en el teu blog. Els que no són anònims són prou coneguts, o sigui, que no pateixis. Sembla ser que si no t'afegeixes al Pensament Únic et crucifiquen. Jo he donat la meva opinió, que intenta ser realista. Ara per ara, reclamar un estat propi és somiar truites, per molt que Víctor Alexandre digui que el tindrem dintre de 4 o 5 legislatures. No es pot enganyar així a la gent! Això només s'ho poden empassar quatre adolescents. Cal tocar de peus a terra. El preu d'aquesta presumpta independència seria TAN GRAN que el fet de plantejar-ho ja demostra una inconsciència perillosa... En fi, que així està el pati: molt de soroll i poca substància.

Per sort, encara hi ha gent que raona:

Jo vull un Estat propi i lliure d'inútils

J.R. | divendres, 8 de setembre de 2006 | 15:31h

Comparteixo en bona part l'opinió de l'Ibàñez. A més del somiatruitisme dels ingenus que, com els indis sioux, es pensen que invocant el déu de la pluja, plourà, o fent una manifa, invocant la independència, aquesta ens caurà del cel per art d'encantament, hi podem afegir la mala fe d'una sèrie de polítics miserables que, com els antics venedors de locions capil·lars del Far West, viuen de l'explotació de les il·lusions de la gent, que utilitzen per a amagar la seva incompetència i la seva mediocritat. Aquesta campanya no és més que una cortina de fum per part de l'entorn d'Esquerra per a amagar la seva incompetència extrema. Ara que vénen eleccions, cal tornar a enganyar el ramat per a fer Montilla President.

Aquí també hi ha marro

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.