CR25

L’Enemic són els bancs i la seva arma és el Deute. Una arma de destrucció massiva. El nou ordre mundial (NWO) vol instaurar la Dictadura Financera, destruint les sobiranies nacionals i individuals. El deute és l’alienació en el sentit marxista: treballes per a pagar els interessos, ets un esclau a temps total. El primer pas cap a l’alliberament és no deure res a ningú. El segon pas és prescindir tot el que puguis dels diners, aconseguir viure de la forma més simple i modesta, anticonsumista, exercint amb els teus actes la filosofia antisistema. L’enemic és el Sistema, i els bancs són els agents directes del domini sobre la població. Hi ha altres agents, com el treball o els mass media. No deure res, no treballar, no deixar-se manipular pels mitjans de propaganda... Aquest és el camí de la dissidència. Molt discretament, en la privacitat inalienable, esotèric i rebel. 

CR11

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes. 

Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat. 

Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions. 

Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res. 

Què pots fer? 

La resposta és dins el cor.

CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

Chemtrails

Estic un xic amoïnat perquè fa uns dies que trobo ocells morts. El primer va ser una carderola a la cala Canadell i el segon un pardal en el camí que va de Palau a Pau. Els cadàvers no presentaven cap signe de violència. L'any passat vaig sentir que havien mort la meitat de les abelles del planeta. Enguany potser els toca als ocells. La causa d'aquestes morts és un misteri. 

Volen massa avions. La culpa no és només de Ryanair. Sabeu que són els Chemtrails? Sempre m'han atret les teories conspiracionistes. Ja no n'hi ha prou amb la TV, el futbol, la pornografia, la música de masses, les modes, la pol·lució, el tabaquisme, l'alcoholisme, el carnivorisme (i tot allò que genera la bogeria tumoral), l'arsenal farmacològic o la promoció de la indigència material i intel·lectual. Ara calen accions més cotundents i efectives. Si ens estan fumigant des de dalt per anestesiar-nos, se n'estan sortint prou bé. Amb el que està passant al món sembla mentida que la gent no es revolti. Tothom mutis i quiet. Què estrany, no? Penso que seria més fàcil infectar l'aigua de l'aixeta que dispersar a tort i a dret química nociva des d'uns avions secrets. O potser fan ambdues coses alhora. Qui? Els de sempre.  

Abelles, ocells... Al món hi sobra gent. Els de sempre se les empesquen per a donar la raó a Malthus. A falta de guerres com les d'abans, n'han creat una de nova que consisteix a empobrir (a través de la deutocràcia) la població fins que la necessitat (primum vivere) impedeixi qualsevol reacció. L'enemic ja no està fora del sistema, sinó que és el mateix sistema que fagocita els seus membres i després els escup. Desnonats, afamats, anestesiats, lobotomitzats... els humans malviuen dins un malson que, malauradament, ha esdevingut el pa (o la manca de pa) de cada dia.

Ocells morts. Estic un xic amoïnat. Res més.  

T-88

Ahir va consultar el Yi Jing i li va sortir l'hexagrama Das Warten (L'espera):

Wenn du wahrhaftig bist, so hast du Licht und Gelingen
Beharrlichkeit bringt Heil
Fördernd ist es das grosse Wasser zu durchqueren
Warten im Schlamm bewirkt das Kommen des Feindes

Cal ser veraç, perseverant, pacient, per tal d'atènyer la llum i reeixir en la salut i en la salvació. Claredat, alegria, serenitat, pau. No precipitar-se. Saber esperar que arribi el kairós. Cal nodrir-se bé (en sentit material i espiritual), acomiadant la il·lusió i l'autoengany de l'ego. Si esperem massa temps dins el fang l'enemic pot aparèixer. Quan estiguem preparats, travessarem la gran aigua camí de la plenitud...

Les dues darreres nits no ha fet tan fred. Se'n va a prendre el sol.  

Llegeix tota la sèrie T

Agraïment

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares, és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

Mascarades

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

La vida cansa

La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltres, sinó per mi. S'ha acabat l'entreteniment. Ha arribat l'hora suprema. A reveure.

Blogmortem
Filant prim
Antaviana
Anar i venir

De la dubtosa importància d'un mateix

Comences a ser important quan surts a la tele, t'entrevisten arreu, sovinteges la premsa, et fan caricatures, acudits, paròdies, guanyes premis, publiques llibres, et conviden a taules rodones i a formar part de jurats, no pares de presentar coses (llibres, exposicions i els saraus que faci falta)...

Comences a ser realment important quan aconsegueixes mantenir-te, mes rere mes, en les primeres posicions dels rànquings, amb un número d'enllaços i de visites prou acceptable, alhora que els teus posts inspiren altres posts en blogs aliens... (foteu-vos, no us penso enllaçar)

Però el súmmum de la veritable importància arriba quan descobreixes que els enemics et llegeixen cada dia compulsivament tot esperant la teva imminent desgràcia, que ja triga massa...

PACIÈNCIA, col·legues, que tard o d'hora tot caurà pel seu pes...

LCL a El Punt

Tots a la manifestació!!!

No sé com s'ho faran Esquerra i Iniciativa per protestar sense esquitxar-se, però se'm fa molt difícil d'imaginar que el president Montilla no siga un dels objectes centrals de la crítica de la majoria dels manifestants. El president Montilla i aquest PSC que votava amb alegria i entusiasme la salvació de la ministra dels trens al parlament de Madrid.

Demà quedarà clar, més clar que mai, qui està de part de qui. Amb els catalans no s'hi juga. S'ha acabat. Demà farem pinya tots els que volem defensar aquesta nació. Enemics i botiflers abstenir-se.

L’absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra.

Un comentari interessant

[En castellano]

2014

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s'amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d'amontillar-se, hauria d'amotinar-se.

L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic.

Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d'amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits.

L'horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L'únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.

Falten dues setmanes per al 11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l'escena perquè el presidente encara no se sap la lletra?

N'estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.

Gràcies per llegir-me (i fer-me cas)

Malgrat que els comptadors (1, 2, 3) aporten molta informació, mai no saps exactament qui et llegeix. Els lectors més fidels, sens dubte, són els enemics. Aquests no fallen mai. Potser la paraula enemic és un pèl forta, ho reconec; deixem-ho doncs en adversari, rival o contrincant.

A continuació us proposo un exercici que demostra que el que escrius pot tenir certa transcendència, fins al punt de fer canviar un titular...

La captura de pantalla del dia 14.06.07 (18:31 h) del web d'ERC de Vallromanes era aquesta:

Fixeu-vos en el titular:

Dos dies després vaig publicar un post titulat Vallromanes 16.6.07 en el qual al·ludia a aquest titular:

Avui he tornat a entrar al web esmentat i, oh sorpresa, em trobo que han canviat el titular de la notícia. Ara hi posa:

La resta del text l'han deixat igual. Digueu-me perepunyetes, però no, amics, no és el mateix dir "pacten prendre" que "impedeixen que governi" (ara no entraré a discutir la dubtosa correcció ortogràfica d'ambdues expressions). El matís aquí és molt important. ¿Han canviat el verb del primer titular després d'adonar-se que era una bajanada? Diuen que rectificar és de savis. Quin és l'antònim d'obtús? Jo encantat de què em llegeixin i encara més encantat de què em facin cas.

Qui genera la crispació?

Caïm i Abel

Algun dia els llibres d'història hauran d'explicar aquesta fosca etapa del postpujolisme; hauran d'explicar les claus de la guerra civil entre CiU i ERC, els motius ocults d'aquest seguidisme botifler d'ERC el qual atorga al PSC (PSOE) tot el poder possible mentre Catalunya, amontillada, s'espanyolitza cada cop més. Moltes coses hauran de ser explicades. Alguns parlen de convergenticidi. A mi només se m'acut remembrar la bíblica paràbola de Caïm i Abel. El pastor de cabres acaba occint el pagès. Manelic baixa de la muntanya... La gelosia, l'enveja, el ressentiment precipiten el fratricidi: "He mort Pujol, he mort Pujol..." voldrien cridar tots els manelics. Que no es facin il·lusions, perquè se'ls girarà la feina, que l'ombra de Pujol és ampla i allargada, que això d'aliar-se amb l'enemic (o amb el mateix diable) sempre porta males conseqüències. Jo encara guardo molta esperança: tard o d'hora, les coses cauen pel seu pes.

Tripartcirc

Boletus edulis

Boletus edulis

Sopar exquisit amb els ceps tallats en làmines i passats una mica per la paella amb oli verge extra Rajolí d'or de Llardecans. Melosos, gustosos, sublims. També els rovellons, però no tenen res a veure.

Pessoa

He rebut un comentari en portuguès del misteriós Lord of Erehwon... He respost també en portuguès manllevant frases del Livro do desassossego de Pessoa.

Buit

La M. A., companya de departament, s'incorpora a la feina després de la mort de la seva mare. Li faig un petó molt tendre a la galta i, sense paraules, amb la mà premo lleugerament el seu colze. Ella em diu "Gràcies". També jo, algun dia, tornaré a classe després d'enterrar ma mare i sentiré aquest buit immens que res ni ningú -cap petó ni cap gest- no podran omplir mai més...

Tot és estrany

Tot és estrany. El primer examen que faig aquest nou curs. La rutina de les preguntes i les respostes. La rutina de la correcció. La profunda infelicitat dels enemics que s'entesten a fer-nos la guitza i fracassen.

Tot és estrany. La veu de la Mercè que ressona al capdavall del passadís. Les cares de son dels alumnes. El meu badall. La profunda infelicitat dels enemics que voldrien ser el que no són i tenir el que no tenen, i fracassen.

Tot és estrany. Sentir-me alhora lluny i a prop. Afaitar-me amb una maquineta nova. Contemplar l'eixida del sol. Aprendre a callar quan tothom espera que cridi. La profunda infelicitat dels enemics que no dormen, víctimes d'un malson que duu el teu nom: Victòria.

Tot és estrany. El tacte retrobat dels teus llavis. Aquesta tardor indolent. Un cel de cendra. Un altre batec inútil...

Paciència

No, no tinc pressa. El món pertany als pacients.

Notícies Bromera

La misèria humana...

La misèria humana és incommensurable. Puces pseudohumanes pul·lulen sota la sola de les nostres Sebago i sovint ens obliguen a gratar-nos. Puces i nans insignificants que es nodreixen del ressentiment i de l'enveja mentre gargallegen les seves innòcues invectives escrites amb faltes d'ortografia i sense cap mena de respecte per la sintaxi més elemental. Puces i polls revinguts que voldrien arribar a fer-se veure ni que fos com una ombra remota de la nostra ENTRELLUM. Podria dir els seus noms i posar alguns enllaços, però us ho estalvio. La inanitat no mereix cap consideració. Puces i microbis minúsculs, barrufets amb cara de santificètur, escarabats merdissers, fills del sereno, nyèbits de catracòlics del mal rellamp, pals d'escombra, pixareixes, podats-a-ras-de-soca, purrialla refastinyosa, sòmines i esguerros avortats de la catosfera més abjecta... Puces misèrrimes que mai no faran res de profit ni arribaran enlloc. Sé qui sou. Us esclafaré sense moure un sol dit. Ja podeu córrer i rebotre. Esteu perduts. Tant se val que us amagueu. No quedarà de vosaltres ni el rastre de la mala baba que us emmetzina. I després, ai las, estan els pitjors: tots els que callen, els que han emmudit de sobte, els que no saben què dir perquè LA REALITAT, tossuda, ha gosat d'ultrapassar amb escreix les seves miserables expectatives... Sí, efectivament, la misèria humana és incommensurable. Nihil sub sole novum.

La solitària feina de l'escriptor, els anys d'aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l'escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l'ombra dels despatxos d'institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l'obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.

A tots vosaltres (puces miserables i muts engabiats) jo us beneeixo des d'aquest espai virtual on només hi cap la pura llibertat creativa.

Arribo a quarts de set...

Arribo a quarts de set a casa, em connecto i descobreixo que el meu article de l'e-notícies ha tingut 600 lectures i 25 comentaris. És l’article més llegit i més comentat de tots els articles de la secció d’opinió. M’entretinc repassant els comentaris i comprovo que, com sempre, són de poc interès i, per a variar, alguns supuren mala baba. És per això que no hi ha comentaris a ENTRELLUM. Conclusió de l’experiment articulista d’avui: és molt fàcil provocar reaccions exasperades. El text tenia “trampa” i la immensa majoria hi ha caigut de quatre grapes. Jo no necessito escriure articles enlloc tenint el meu blog. Experiment reeixit.

SELECTIVITAT-1

(11:15) A través del finestral veig una alzina impressionat. El seu brancatge ocupa la meitat del meu camp de visió sobre el campus. Ella hi devia ser molt abans que tots aquests horribles edificis de formigó. Estem envoltats d’arbres. El soroll persistent d’un tallagespa contrasta amb la inestroncable piuladissa dels ocells.

Segona prova d’aquest matí: Llengua Catalana. L’opció A és un fragment del cap. XXV de La plaça del diamant: la pobra Colometa trenca un vas, li’l fan pagar i ho vol engegar tot a passeig… L’opció B és un article de Toni Padilla publicat a El 9 esportiu (27.12.05) que es titula “Elogi de la tranquil·litat” i que parla del tarannà de Rijkaard, l’entrenador del Barça. Ni aquí ens podem lliurar del puto futbol ni de la mare que el va parir!

La segadora segueix contaminant acústicament, els ocells no callen, l’alzina ufanosa i impertèrrita, i els alumnes (la majoria mascles) s’escarrassen a redactar un retrat de Frank Rijkaard (que no ocupi més de sis línies). Sort que està ennuvolat, sinó suaríem la cansalada. Hora de recollir. De 43 alumnes, només una noia ha agafat l’opció A. Pobra Colometa!

(13:15) Les segadores d'herba ja s'han aturat.

A la prova auditiva d’anglès posen una entrevista de ràdio titulada A champion on two wheels. L’entrevistat és Dani Stoner (= Dani Pedrosa!). El text de la reading comprehension parla de la llengua dels gitanos: el romaní.

Barça, motos… Només ens ha faltat la F1 i l’Alonso... ¿Qui ha dit que l’esport no és cultura? Amb aquesta sobredosi d’esport, aquests nois i noies surten d’allò més preparats per a la universitat!

Al writing han d'escollir entre dues opcions (minimum lenght : 100 words):

1- You are an Erasmus student at the University of Bergen (Norway). One professor asks you to talk to your class about the Catalan language and culture. Write the text of your presentation.

2- Imagine you are a journalist. Write an interview with a European commissioner for the protection of minority languages. Your objective is to find out what the European Union is doing in order to protect the rights of those linguistic groups.

¿No trobeu que hi ha un comú denominador entre ambdues opcions? ¿No trobeu que el català estaria dins d’aquestes llengües minoritàries que cal protegir? ¿No trobeu que és força exagerat demanar que un adolescent de 18 anys escrigui 100 paraules sobre aquestes qüestions tan costerudes?

NB: El món és un panyuelo... Al passadís m'he trobat l'Enric Virgili. ¿Que no sabeu qui és aquest senyor? Un poeta que volia ser bisbe.

M'entrevisten via mail...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera, blogs de referència, etc. Responc això:

Tothom pot obrir un blog, però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític, ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals, ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot. Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com. Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ. Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents. Col·lecciono insults (la gent és molt poc original en aquest sentit: solen ser "anònims", púrria fracassada, ressentida, amargada...). És qüestió de no cometre certs errors l’experiència dels quals m’ha ensenyat que poden ser fatídics. ¿Referències? A ENTRELLUM m'he pres la molèstia de posar una llista d’enllaços a altres blogs. La clau és la continuïtat. Cal sovintejar el postejament. O t’ho prens seriosament o plegues. És molt més que una moda. És tota una filosofia literària: escriure digitalment suposa un repte diari. Els textos llargs em posen nerviós. Són sospitosos. Els trobo tan artificials com una novel·la. Un text ha de poder ser llegit d’un sol cop. La poesia és superior a qualsevol altre gènere perquè economitza la paraula densificant el sentit. Un post és una píndola literària que tendeix a l’aforística. Et permet el complement de la imatge i del so, l’amplificació hipertextual, musical, etc. La mera paraula s’enriqueix oferint al ciberlector un paisatge més atractiu. Vaig començar el primer dia de l’any 2004 i (tret de les vacances i crisis diverses) he continuat bloguejant fins al dia d’avui. I així seguiré. El material blogogràfic el puc reciclar aprofitant-lo per a guanyar premis i publicar llibres de paper, però on em sento més còmode, més lliure, més jo, és en el blog. Un gran invent.

Una estructura política que no troba diners per publicar les obres completes de Blai Bonet no mereix que cap bulldozer respecti la seva integritat. Comentari anònim

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.

Quan estic emprenyat escric millor...

Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN... Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona...

La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu.

Segueixo amb les meves 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta.

Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva miserable existència com pot. És així de trist. Grass is always greener on neighbour’s lawn...

Sí, quan estic emprenyat escric millor. Avui, en canvi, no sé per què, no he aconseguit emprenyar-me del tot. Últimament, em costa cada cop més emprenyar-me. Faig com si les coses no tinguessin a veure amb mi. Passo de puntetes sobre la vida que visc. En sóc espectador. ¿M’estaré fent vell?

Tu també ets Iu Forn...

Tu també ets Iu Forn. I jo, que m'estic de dir tot el que penso perquè amb l'edat he après que no val la pena exposar-se a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m'han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n'hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells... No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s'han pres ni tan sols la molèstia d'imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre'ns.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l'esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l'odi. Viuen entre nosaltres. Se'ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang... Massa sang. Una història lacrimògena.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m'ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors... Jo sé on vull morir. La resta se me'n refot.

Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l'horitzó.