CR18

IDEA💡: VAGA DE FAM coordinada i simultània de tots els presos polítics i exiliats, amb els voluntaris que ho desitgin, a la Plaça Catalunya. Indefinida, fins forçar de la forma més pacífica possible l’alliberament dels presos i del nostre poble #Gandhi #Xirinacs #vagadefam

https://twitter.com/vogelfreicat/status/984613252591247361?s=21

Elles fumen

Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
 

Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

Fulls de ruta

La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.

Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)

La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

Pujol versus Xirinacs

Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer.

Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'admiraven ara li diguin a la cara "delinqüent", "estafador", "farsant", defraudador", "traïdor", etc. etc.? No és suportable humanament. Del suïcidi polític al suïcidi físic hi ha una passa, però Pujol és cristià...

Recordeu el final d'en Xirinacs? Aviat farà 7 anys que va "deixar-se morir" en els boscos de Sant Martí d'Ogassa...

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.

Pujol versus Xirinacs, dues personalitats antagòniques que s'havien nodrit de les mateixes arrels i que aspiraven a liderar el destí nacional i espiritual d'un poble. Diuen que un bon final pot esmenar una vida mediocre. I viceversa. La nostra història ha sigut dramàtica, tràgica, èpica... I ho continuarà sent. S'acosten dies durs i ens caldrà determinació i valentia, herois i potser màrtirs. Deixeu-me pensar que l'autoimmolació pujolicida, amb la perspectiva del temps, segurament haurà servit per a enfortir la catarsi col·lectiva tot refermant el Procés cap a l'alliberament nacional...

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol

L'esperit d'en Xirinacs anima les nostres passes... La seva grandesa, fidelitat i generositat contrasta amb la mesquinesa d'altres. Hi ha tòtems ferms, de pedra picada, i tòtems de plastilina, de pa sucat amb vinagre.

Al capdavall, cadascú es troba sol amb si mateix i amb la divinitat, enmig dels boscos, sota el sol i les estrelles, més enllà de les opinions i les misèries de la gent. Al capdavall, cadascú decideix què diu i què fa, perquè en el fons som lliures, ens agradi o no, estem condemnats a ser-ho...  

La solitud i el silenci finals als quals aspirava Xirinacs són ara la solitud i el silenci de Jordi Pujol... Dos homes que han de respondre dels seus actes i de la seva vida sencera davant si mateixos, davant la societat, davant la història i davant Déu. Qui som tu i jo per a dir res? Tinguem pietat, deixem-los, i que descansin en pau... 

Balanç 2007

No vull fer un resum de l'any que s'acaba, sinó destacar només algunes coses subjectivament importants...

1. He pujat a la Pica d'Estats
2. He redescobert un menhir
3. He visitat Grècia
4. He entrevistat Vila-Matas
5. He saludat la Cicciolina
6. He recollit el Premi Nadal Batle
7. He tingut 1.125 visites en un sol dia
8. He assolit l'autoritat 100 de Technorati
9. He anat d'enterrament
10. He acudit a manifestacions
11. He assistit a conferències
12. He escrit un pròleg
    
13. He participat en un llibre per a nens
14. He ideat un llibre 2.0
15. He fet amics
16. He intentat ser una mica millor
    

L'any que comença promet. La Catosfera_08 farà història. Si no passa res, aquí seguirem, al peu del canó.

Que tingueu un bon any, entrellumaires!

Estaré uns dies desconnectat......

[Música: Love is a game de The Magic Numbers]

El catalanisme, energia i esperança per a un país millor

18:30 Fa una setmana vaig rebre un mail de l'Artur Mas en el qual em convidava a aquesta conferència. Aquest mail va ser enviat a més bloggers (la catosfera és un cau de teclamolls). Després de confirmar la meva assistència, la seva secretària, la Marta Barquero, em va fer arribar la invitació amb les instruccions de com havia d'accedir al meu seient reservat del Palau de Congressos de Catalunya. Ahir, l'Oriol Llop (cap de premsa d'Artur Mas) em va enviar un mail en el que m'informava que disposaríem d'una zona de treball a la sala de premsa per si volíem escriure des del portàtil. El mail acabava així:

Creiem que els continguts informatius a Internet són cada vegada més importants i mereixen també la nostra atenció igual que la resta de la premsa i mitjans de comunicació acreditats.

Es tracta de la primera vegada a casa nostra que els bloggers som convidats i acreditats per a un acte polític. Als Estats Units ja fa temps que ho fan. Que l'Artur Mas hagi estat el primer líder polític català que obre un videoblog (malgrat les reticències d'alguns a anomenar-lo així) i que compti amb els bloggers tractant-los al mateix nivell que els periodistes, són símptomes que cal valorar molt positivament. D'antuvi, per tant, la conferència té bona pinta.

Per a obrir boca, aquest cap de setmana vaig escriure un post en el que feia una anàlisi de la situació política catalana i plantejava els meus interrogants sobre les perspectives de futur [Casa Gran?]. Sense caure en el pessimisme fàcil, dono un vot de confiança a totes les iniciatives que aspiren treure Catalunya de l'atzucac actual. La conferència d'avui n'és una.

18:45 He arribat d'hora. He aparcat davant l'hotel Juan Carlos I. Duc un maletí amb el portàtil i la càmera digital. M'han donat una papereta amb el meu nom i el meu seient: Fila 19 número 25. Pel camí he vist Madí signant el seu llibre a una senyora. El paio fot dos metres d'alt. Les ulleres vermelles que porta no em fan el pes. La sala de conferències té un aforament de 2.300 persones assegudes. Primera desvirtualització: Roc Fernández. Visito la sala de premsa on intento connectar-me via wifi. M'apareixen tres xarxes: "vinicola" (molt bona), "ciu" (bona) i "lolita" (molt baixa), però no aconsegueixo carregar cap pàgina. Merda. Tenim problemes. Pujo a dalt.

19:00 La gent va omplint la sala. Hi ha ambient. El galliner (del fons i de dalt) ja està ple abans de les set. Crec que no em podré connectar tampoc des d'aquí. Estic escrivint això en word perquè no ho puc fer directament a la plantilla de Blogger. Mala sort. Quan arribi a casa ho postejaré. Només tinc bateria per a una hora i mitja. Busco un endoll. Res de res. Em quedo aquí, al meu seient. La sala de premsa queda massa allunyada i no em vull perdre l'espectacle en directe. A la meva esquerra tinc Josep Miró i Ardèvol que s'ha posat a llegir un llibre. Encara queda mitja hora. El fons de l'escenari és d'un blau celestial al més pur estil americà. Hi ha una pantalla a mà dreta amb una gran senyera al costat. El faristol es troba al bell mig de l'escenari. Desvirtualitzo Marc Arza. Xerrem una estona. Valorem molt positivament el fet que CiU hagi tingut en compte els bloggers.

19:15 Veig moltes cares que em sonen, però no em pregunteu noms. La cosa s'escalfa. La majoria de vips van encorbatats. Tossut, intento tornar a connectar-me. Ara apareix la xarxa "cdc". Aquesta és nova, però també fa figa. Quin gran misteri. Desisteixo. Tornem al word. Hi ha molta gent dempeus al darrere. Ara també es comencen a omplir els passadissos laterals. Expectació. La gent se saluda amb cares somrients. Vull creure que l'acte d'avui és el primer pas cap a una nova època. Necessito creure-m'ho. Mira: la Núria Feliu! Quina gentada. Això s'omplirà de gom a gom. Si alguns pensaven que CiU estava acabat haurien de contemplar això. Com el dia de l'enterrament de Xirinacs, noto vibracions molt positives. El privilegi de participar en un esdeveniment històric. No para d'entrar gent. Un capellà a la vista...

19:30 És l'hora de la veritat. Veig Vicent Partal que està prenent notes. Oriol Pujol. La majoria està a peu dret. No hi cap ni una agulla. És Xavier Mir? A mi m'ho sembla...

Oi que és ell? Trobo que s'ha precipitat en la seva crítica apriorística de la conferència abans d'escoltar-la. Apagueu mòbils. Antoni Bassas. Jordi Pujol. Duran i Lleida. Macià Alavedra. El Cunííííííí....

19:43 Primers aplaudiments. Un fotimer de càmeres enfocant Mas. Mas saluda la Marta Ferrusola, que està a primera fila. Els fotògrafs li barren l'accés a l'escenari. Ja és a dalt. Apaguen els llums. Comença la projecció d'un video a la pantalla gran. Un mar. Un corrent d'aigua que representa el corrent del catalanisme. La Pedrera. Gaudí Verdaguer. Miró. Espriu. Rodoreda. Fabra. Pla. Pau Casals: Catalonia has been the greatest nation... Aplaudiments. El vídeo segueix lloant el progrés de Catalunya aquests darrers cent anys. Terra d'acollida. Etc.

19:53 Mas comença a parlar. S'hi estarà hora i mitja. El discurs el podeu llegir sencer aquí. Són 48 folis. Diu que tornarà a ser candidat a la presidència de la Generalitat. M'estalvio tots els apunts que he pres. A destacar: El proverbi xinès (p. 25); "hem fet pedagogia per a parar un tren i el tren no arriba com a justa correspondència"; "els que es queden a casa (abstencionistes) no decideixen res"; "són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no a l'inrevés"; fa una autocrítica potent de la classe política; "la meva raó de ser és el meu país, Catalunya i els catalans"... DRET A DECIDIR!!! Alguns aplaudiments entremig. Algun badall.

20:40 Quan surto de la sala veig que estan entrevistant Heribert Barrera. Faig una foto.

A la porta de sortida veig Carles Puigdemont. Al carrer plou. No gaire, però plou. La Diagonal és un gran embús. Em complico la vida per l'Hospitalet fins que faig cap al carrer de Sants. Plaça Espanya. Paral·lel. Ronda Litoral. Direcció Mataró fins Alella. Font de Cera. Vallromanes. He mirat el mar i no m'ha dit res. Les onades sempre tornen a la mateixa platja.....

Tanmateix, el pitjor de la nit ha estat arribar a casa i veure que per la tele sortia el Montilla responent preguntes del públic en un programeta penós. Aquest homenet escapçat, sense llums, monotonal, atonal, insípid, gairebé analfabet, no pot ser el nostre president. És una ignomínia històrica. Mai havíem caigut tan baix. Quan explico als alumnes de 2n. de batxillerat que Plató propugnava el govern dels millors, l'aristocràcia, i que el filòsof necessita 50 anys de preparació per a poder desenvolupar la responsabilitat de govern... penso en Montilla i se'm cau l'ànima a terra. Mas li fot quaranta mil patades.

Bufa que bufaràs

Sempre havia dit: jo sóc català, no catalanista. Els -ismes mai no m'han fet el pes. El meu raonament era: sóc el que sóc i no necessito demostrar res. Però això era abans. El meu sentiment identitari i la meva convicció política han evolucionat aquests darrers anys. Català, catalanista, nacionalista, sobiranista, independentista...?

... un independentista és un nacionalista desenganyat. Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la millor!

El 16 d'agost, davant el taüt de Xirinacs, ho vaig veure clar: ha arribat l'hora de la veritat. S'han acabat les mitges tintes, la tebiesa, el menfotisme... Ens hem de comprometre i lluitar per la llibertat de Catalunya.

La situació ha esdevingut completament injusta i intolerable. El problema no és que Espanya no ens estimi, sinó que ens roba i, a sobre, ens insulta. Aquesta catalanofòbia resulta insuportable quan veus que, amb els nostres calés, a la resta d'autonomies gaudeixen de privilegis que aquí ni podem ensumar. S'ha acabat el bròquil. A mi el pèl ja no me'l poden fotre perquè estic calb. Vull ser alguna cosa més que un català emprenyat.

Els darrers esdeveniments m'han radicalitzat. Sí, sóc un radical: defenso les meves arrels amb responsabilitat, és a dir, responent a les agressions que patim des de fa massa segles. Ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou!

Tant se val qui governi a Madrid. PP i PSOE són les dues cares de la mateixa moneda espanyolista. El que ens ha de preocupar és qui governa a Catalunya. Mentre no governi un bloc nacionalista no tindrem res a pelar. Euskadi i Catalunya han de forçar la màquina alhora. Hem de fotre canya a Espanya, tibar-la fins que es trenqui de dalt a baix. El seu canemàs invertebrat és molt fràgil perquè està recosit pel postfranquisme amb una dogmàtica constitucional i una impresentable monarquia. La resta és fum i palla. Espanya és una mera entelèquia agafada amb pinces que se sosté artificialment per la força d'un estatalisme que, tard o d'hora, l'huracà de la història escombrarà.

L'huracà som nosaltres, la nostra voluntat d'autoafirmació. Ja hem començat a bufar...

2014

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s'amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d'amontillar-se, hauria d'amotinar-se.

L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic.

Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d'amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits.

L'horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L'únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.

Falten dues setmanes per al 11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l'escena perquè el presidente encara no se sap la lletra?

N'estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.

Telenotícies vespre

M'han telefonat i m'han deixat comentaris: Toni, has sortit al Telenotícies vespre! Potser els de TV3 han llegit la meva crònica crítica i ho han volgut esmenar...

Sí, sóc jo. Surto durant 5 segons al principi del video (quan la veu en off diu “així com el seu compromís amb la llibertat”). Aquí el podeu veure: TN. És la cinquena notícia (no feu cas dels titulars).

Tot comestible

Reflexions després del funeral

La victòria de Xirinacs
El risc de la llibertat

ZITZÀNIA

Reflexions després del funeral de Xirinacs

El futur de Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el present. M'explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me. Intentaré fer-ho curt.

La Catedral del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t'hi podies asseure. Un matí fantàstic: primer una hora i mitja de sauna dins el temple i, després, una bona dutxa freda al Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat Xirinacs.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit

Recordatori

Milers de persones. Jo m'he situat davant de tot. El primer que m'ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi serien. Al Felip feia una estona que l'havia avançat mentre travessàvem Alella; jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me'l a primera fila.

Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l'altre sigui al pueblo)

A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb, en canvi, chapeau!

M'he passat la cerimònia mirant Carod a la cara (la té duríssima). Ell només m'ha mirat un moment...

També he vist per allí l'Oriol Junqueras
suant la cansalada

Després de la comèdia religiosa ha arribat el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí teniu més fotos...

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s'ha posat a ploure de valent. Han traslladat les despulles d'en Xiri al Memorial 1714 (video) perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de condol.

A la porta m'he trobat l'amic Enric Borràs amb el seu inseparable gaiato i la gravadora...

En aquesta foto de Jordi Salvia surto jo amb la càmera a la mà...

Ara vénen les reflexions...

1. Resulta si més no paradoxal que 18 preveres catòlics, apostòlics i romans oficiïn el funeral d'un suïcida.
   
2. Si Xirinacs és un model a seguir ("Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi"), aleshores el destí del poble català és el suïcidi col·lectiu?
3. La barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se'n el més aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona, si volem tenir algun futur.
4. No m'agraden els místics. Xirinacs, talment Llull, era un místic amb entusiasme infinit. Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., no pas místics ni màrtirs. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per l'alliberament de la nostra nació. D'arrauxats ja n'hem tingut prous.
   
5. No sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit. Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
6. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de Catalunya.

L'última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen que cantava Els Segadors...

Malgrat tot, encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.

Víctor Alexandre
La victòria de Xirinacs
El risc de la llibertat

El risc de la llibertat

Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar llur vida
en el seu alliberament i defensa

Lluís Maria Xirinacs, Acte de sobirania, 6 d'agost de 2007

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens,
wodurch die Freiheit bewährt wird

(I només arriscant la vida
podrem conservar la llibertat)

G. W. F. Hegel, Fenomenologia de l'Esperit, IV, A, 2

La victòria de Xirinacs

El Baró de Teive, l'heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L'educació de l'estoic amb aquest paràgraf:

Com el gladiador, condemnat pel seu destí d'esclau a posar-se damunt l'arena, saludo, sense que s'estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d'estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l'esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo al pit el glavi que ja no em servirà per a combatre. Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Aquesta mort conscient i voluntària simbolitza el desenllaç més estremidor de la decadència a la qual em referia en el post anterior. Jubilats els Pujol i els Barrera, la nostra dissortada pàtria passa per les seves hores més baixes. Xirinacs ens ha deixat la seva postrema lliçó. Hem ultrapassat els límits de la indignitat nacional, i el que resta són titelles polítics i un demos que fa pena. Xirinacs se'n va amb el cap ben alt després de tota la seva vida lluitadora. Ell ha vençut. Vae Victis!

Bon text

La mort de Xirinacs i la reacció dels politicastres catalans

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Rebo el següent mail...

Rebo el següent mail (que també han rebut Àlex Susanna, Dolors Miquel, Ramon Guillen, David Castillo, Miquel Descolt i Jordi Virallonga):

Hola, bon dia

Exactament no sé per on començar.

Em dic Albert Roquer, sóc de Vic -tot i que estic treballant a Barcelona-, tinc 26 anys i fa poc m'han publicat la meva primera novel.la en Català "El mateix dilluns" (encara que sóc infermer de professió). Vaig guanyar el Premi Ramon Juncosa de narrativa 2005 a Perpinyà -premi atorgat per la Generalitat de Catalunya i per Òmnium Cultural Catalunya Nord- i la Editorial Trabucaire me l'ha publicat.

Diguem que és un món una mica nou per mí, però tinc molt clar que mi vull dedicar. Com que no sóc un autor conegut, perquè tot just començo, agrairia tota difusió i propaganda que se'm pogués fer. Intueixo amb antel.lació que fer llibres en Català, avui en dia, és un repte molt gran (sobretot si ets desconegut!!!).

El llibre ja es pot trobar (gràcies a la distribuïdora Arc de Berà, S.A) a moltes llibreries dels Països Catalans (Andorra, Catalunya, Balears, Catalunya Nord, País Valencià...) i a moltes altres on-line.

Tinc una web del llibre i us la faig arribar per tal que en pogueu opinar: www.poes.cc

Finalment m'acomiado amb la demanda -si és possible- que em pogueu fer difusió (sols o conjuntament amb mi) de la meva primera novel.la; us ho estaria molt agraït.

Atentament,

Albert Roquer

La il·lusió del primer llibre. Difícil d'explicar. Difícil d'oblidar. No et conec personalment. De fet, fins que no he rebut aquest mail, mai no havia sentit el teu nom. Infinita candidesa. Entranyable. ¿Com se t'acut de demanar a altres escriptors que facin publicitat del teu llibre? Com si no tinguéssim prou feina a publicitar els nostres! Jo també vaig guanyar el premi de Perpinyà (poesia) fa cinc anys. Has tingut la sort de veure publicada la teva primera obra als 26 anys. Una criatura. Jo en tenia 36 quan vaig publicar la meva primera novel·la. I era tan càndid com tu. I encara ho sóc, no pensis. Dius que t'hi vols dedicar... Jo també, afededéu. I prou que m'hi dedico, però no m'hi guanyo gaire les garrofes. Em penso que hauràs de continuar entre malalts una temporadeta... El primer que hauries de fer és no perpetrar faltes d'ortografia. El teu mail en conté mitja dotzena, que no és poca cosa per a un escriptor novell que ja ha guanyat alguns premis. Després, segueix escrivint. Cada dia. ¿Saps quants Alberts com tu hi ha en aquest país? ¿Tens idea de la quantitat de gent que escriu i malda per a guanyar algun premi, per modest que sigui? ¿Saps quants somien amb tenir un llibre publicat? Els inicis són difícils. I els finals també. Mira la pobra Xirinacs. Ja veus. No et pots queixar. Avui m'has agafat de filis i t'he dedicat un post de franc. Almenys em podries enviar un exemplar signat. Cuida't aquests rínxols i no deixis de somriure. Encara no saps on t'has ficat. Molta sort i endavant!

Agraïments