Batosfera?

Pere Lluís Alvau m'envia per mail l'enllaç a la notícia d'un diari electrònic (el més llegit de Sardenya) on apareix la participant algueresa de LCL, Anna Cinzia Paolucci. El més divertit és que al titular hi posa "La Batosfera Literària"!!! (blogosfera de rates-pinyades o plena de batusses?!!)

Si fa uns dies, al Telediario de TV1, la van batejar com a Cartosfera, ara a l'Alguer l'anomenen Batosfera. És el problema d'inventar paraules noves... CAT, CAT, es diu CAT-OSFERA, ni Cartosfera ni Batosfera, sinó CATOSFERA. No és tan difícil, no?

¿O tot plegat és un complot (des de Madrid fins a Itàlia) per amagar aquesta realitat CATosfèrica que abasta tots els PPCC?

Actualització 14:38: Ja ho han esmenat: ara hi posa Catosfera. Gracie Mile!!

I ara Castosfera!!!

LCL

El professor escriu

Aquest divendres dia 22 de febrer -69è aniversari de la mort d'Antonio Machado- s'inaugura a Cotlliure el I CONGRÉS D'ESCRIPTORS-PROFESSORS "ANTONIO MACHADO. EL PROFESSOR ESCRIU". Es tracta d'un congrés itinerant que continuarà després el seu recorregut per les ciutats machadianes (París, Barcelona, València, Baeza, Sevilla, Segòvia, Madrid) fins a la seva clausura el proper 7 de maig a Sòria. Està patrocinat pel Ministerio d'Educación y Ciencia, Ministerio de Cultura, Instituto Cervantes, Fundació Machado i els ajuntaments respectius. Com diu el web

pretende, a través de la figura del Antonio Machado profesor, poner de relieve la importancia de la figura del profesor de enseñanza media para transmitir valores fundamentales y la riqueza intelectual que aporta el hecho de que muchos de esos profesores sean a su vez escritores. Por ello, en las nueve ciudades se han programado conferencias y mesas redondas con la participación de profesores de enseñanza secundaria que son, al mismo tiempo escritores de prestigio.

Además, coincidiendo con la inauguración y la clausura se celebrarán las dos últimas veladas poéticas “A orillas de Machado” donde estarán presentes importantes poetas actuales. Todas las veladas realizadas, ocho en total, serán recogidas en un libro de homenaje al poeta.

Més informació

Us anuncio que he estat convidat a participar en els següents actes:

• Divendres 22 (11:00) taula rodona "Machado: mestre de mestres"
• Dissabte 23 (18:00) recital "A orillas de Machado" en el qual llegiré poemes propis.
  
• Diumenge 24 (11:30) lliurament del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado.

Serà un llarg cap de setmana a Cotlliure, el poble més bonic que conec. Ja teniu una bona excusa per a visitar o revisitar aquest indret templer, fauvista i -sobretot- machadià... Si us animeu a pujar, sereu benvinguts.

Els últims dies de Machado

Mostra un mapa més gran

Catalanetes i catalanets

Aparentment, sembla que després de la Manifestació, aquí no ha passat res. Montilla ni s'immuta. El Tripartit segueix, només faltaria. Qui dia passa, nòmina empeny. Els propers mesos estarem prou distrets amb el maniqueisme espanyolista: ZP o PP, sense matisos. Hi haurà més atemptats, això no falla . Nosaltres, més pacífics, seguim pendents del que dictamini el TC sobre l'Estatut. Artur Mas ja va anunciar a la seva conferència que, segons com vagi la cosa, el panorama es pot complicar... ¿I què farem, aleshores, una altra manifestació perquè la guàrdia urbana digui que només érem 200.000 i TV3 li dediqui dos minuts i mig? ¿Què farem, catalanetes i catalanets, més teràpia de grup o una orgia assenyada (que som gent de seny) per a poder sublimar tota la nostra frustració? Si a Madrid ni se n'han assabentat! ¿Sabeu per què? Perquè saben que aquí no passarà res de res mentre Montilla sigui l'Honorable. Potser haurem d'esperar a les properes eleccions... ¿Per a què, perquè es repeteixi el frau segons el qual votar ERC és votar Montilla? ¿Voleu una cosa més surrealista que aquesta: si votes el partit (suposadament) més independentista t'acaben encolomant un president espanyolista? És al·lucinant. Paciència, doncs, catalanets i catalanetes, que la lluita serà llarga... ¿He dit "lluita"? Perdó, els catalans no lluitem mai, som gent de pau, assenyats; més que lluitar ens agrada "negociar" i, de tant en tant, manifestar-nos. Els catalans som bona gent, un poco suyos (com diuen a Madrid), però bona gent, és a dir, inofensius; sobretot gràcies als que traeixen sistemàticament Catalunya predicant una cosa i després fent la contrària.

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització (...) Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

Sèrie Manifestació 1-D

BRUTAL BRUTAL BRUTAL

L'endemà

Catalunyes

12-OCT: 300 anys de la caiguda del Roser de Lleida

Jo estic orgullós de ser català, Sr. Rajoy. El seu vídeo és esperpèntic. El que no entenc és què coi fa Montilla avui a Madrid. Estic avergonyit de tenir un President així.

Fa 300 anys el van ocupar i ara en volen fer un Parador Nacional

Wir sind nicht Spanien

La Clara, d'arsvirtualis, molt indignada, em dóna la pista sobre un article perpetrat per l'ínclit corresponsal a Espanya del diari amb més tirada de Colònia (Kölner Stadt- Anzeiger), Ralph Schulze, titulat Wir sind nicht Spanien.

Us copio algunes de les perles que conté l'article (les negretes són meves):

Després d'un tendenciós preludi on explica la crema de fotografies monàrquiques, Herr Schulze escriu:

Mit ähnlicher Lust zur Provokation präsentiert sich die katalanischsprachige Welt als Ehrengast auf der Frankfurter Buchmesse (El món catalanoparlant es presenta com a convidat d'honor a la Fira de Frankfurt amb similars ganes de provocar)

um diese kleine Kultur auf der weltgrößten Literaturmesse zu präsentieren. Diese sprachliche Abgrenzung dessen, was seitens der Regionalregierung als „einzigartige und universelle“ Literatur Kataloniens präsentiert wird (per a presentar aquesta petita cultura a la Fira del Llibre més gran del món. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional és presentada com “l'única i universal literatura de Catalunya”)

Dieser eigenartige Sprach-Separatismus der Gastregion wirkt umso verwunderlicher (Aquest separatisme lingüístic de la regió convidada resulta sorprenent)

Ergebnis: Man kann heute in Katalonien ohne Katalanischkenntnisse weder arbeiten noch studieren; (Resultat: a hores d'ara no es pot treballar ni estudiar a Catalunya sense el coneixement del català)

Spanisch wird immer mehr verdrängt - und fast zur Fremdsprache. (Cada cop més s'està expulsant l'espanyol gairebé com una llengua estrangera)

So tief, dass die Anhänger einer lückenlosen Katalanisierung zuweilen übers Ziel hinausschießen und kleingeistiger Abschottung statt kultureller Öffnung den Weg bereiten. (Tan profund que els partidaris d'una completa catalanització es passen i, en comptes de procurar el camí de l'obertura cultural, sovint cauen en l'aïllament nanomental)

diese politische „Entführung“ der Buchmesse (aquest "segrestament" polític de la Fira del Llibre)

Javier Cercas... hat keine Lust auf nationalistisch motivierte Kulturdebatten: Der katalanische wie der spanische Nationalismus seien so „heuchlerisch, so engstirnig und potenziell gefährlich wie alle Nationalismen“. (Javier Cercas no té cap ganes d'entrar en debats culturals; segons ell, el nacionalisme català i l'espanyol són tan "hipòcrites, tan curts de mires i potencialment perillosos com tots els nacionalismes")

El dia que els corresponsals, en comptes de viure a Madrid, visquin a Barcelona, tot canviarà.

Bé, per a compensar, aquí teniu un altre article que ens deixa una mica millor: Einmalig zweisprachig

Bufa que bufaràs

Sempre havia dit: jo sóc català, no catalanista. Els -ismes mai no m'han fet el pes. El meu raonament era: sóc el que sóc i no necessito demostrar res. Però això era abans. El meu sentiment identitari i la meva convicció política han evolucionat aquests darrers anys. Català, catalanista, nacionalista, sobiranista, independentista...?

... un independentista és un nacionalista desenganyat. Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la millor!

El 16 d'agost, davant el taüt de Xirinacs, ho vaig veure clar: ha arribat l'hora de la veritat. S'han acabat les mitges tintes, la tebiesa, el menfotisme... Ens hem de comprometre i lluitar per la llibertat de Catalunya.

La situació ha esdevingut completament injusta i intolerable. El problema no és que Espanya no ens estimi, sinó que ens roba i, a sobre, ens insulta. Aquesta catalanofòbia resulta insuportable quan veus que, amb els nostres calés, a la resta d'autonomies gaudeixen de privilegis que aquí ni podem ensumar. S'ha acabat el bròquil. A mi el pèl ja no me'l poden fotre perquè estic calb. Vull ser alguna cosa més que un català emprenyat.

Els darrers esdeveniments m'han radicalitzat. Sí, sóc un radical: defenso les meves arrels amb responsabilitat, és a dir, responent a les agressions que patim des de fa massa segles. Ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou!

Tant se val qui governi a Madrid. PP i PSOE són les dues cares de la mateixa moneda espanyolista. El que ens ha de preocupar és qui governa a Catalunya. Mentre no governi un bloc nacionalista no tindrem res a pelar. Euskadi i Catalunya han de forçar la màquina alhora. Hem de fotre canya a Espanya, tibar-la fins que es trenqui de dalt a baix. El seu canemàs invertebrat és molt fràgil perquè està recosit pel postfranquisme amb una dogmàtica constitucional i una impresentable monarquia. La resta és fum i palla. Espanya és una mera entelèquia agafada amb pinces que se sosté artificialment per la força d'un estatalisme que, tard o d'hora, l'huracà de la història escombrarà.

L'huracà som nosaltres, la nostra voluntat d'autoafirmació. Ja hem començat a bufar...

Cosas veredes...

Como me echaste el capote en forma de cita-enlace, lo cojo, aunque la tauromaquia nos sea mi fuerte y abomine de carnicerías atávicas disfrazadas de "fiesta nacional".

Tú sabes mejor que nadie que eso que se denomina "España" es una entelequia poco sostenible, por no decir inviable. Se gestó a fuer de violencias extremas y se mantiene por la fuerza cerril del dogmatismo constitucionalista, absurdo de todas todas en un siglo XXI que alardea de democracia.

Yo hablaré (en mi defectuoso castellano) por lo que me toca más de cerca; y te digo que no habrá que esperar al lejano 2014 para ver cosas que ahora algunos suponen inconcebibles. Catalunya camina firme hacia su libertad definitiva. España se lo ha ganado a pulso en las últimas décadas. No se puede ordeñar la vaca día y noche sin darle de comer de tanto en tanto. La vaca, al final, anoréxica perdida, se rebela. Hay que ser cazurro para llevar las cosas hasta ese extremo. En Catalunya ya hace tiempo que sabemos que PP y PSOE son lo mismo, que da lo mismo quien gobierne en Madrid porque lo más parecido a un español(ista) de derechas es un español(ista) de izquierdas. Se nos acabó la paciencia. Para más INRI tenemos que aguantar el iletrado de Montilla, alabardero zapateril, que da vergüenza ajena como President. Eso colma el vaso.

Cosas veredes, Quinyo... Estáte alerta. La marejada catalana hace días que se mueve en la red...

Cfr. JPQ

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Cronologia bàsica

1989

Cau el Mur de Berlín. S'acaba la "Guerra Freda" i en comença una de ben "calenta"...

Fatwa de l'Aiatol·là Khomeini contra Salman Rushdie per la seva novel·la Els versicles satànics. Assassinen el traductor japonès.

1991

Guerra del Golf

1992

Francis Fukuyama publica The End of History and the Last Man

1993

Fatwa contra Taslima Nasreen pel seu llibre La Honte, publicat a Bangladesh, en el qual es narra les violències patides per una família hindú en aquest país musulmà. Va haver d'emigrar a Suècia.

1996

Samuel P. Huntington publica Clash of Civilizations

1998

Atemptats a les ambaixades de Kènia i Tanzània

2001

11-S: Atac a les Torres Bessones de Nova York i al Pentàgon de Washington.

Guerra d'Afganistan

Oriana Fallaci publica La ràbia i l'orgull on parla d'Euràbia.

Michel Houellebecq acusat (i absolt) d'islamofòbia.

2002

Atemptat a Bali

2003

Invasió d'Iraq

Atemptats d'Istambul

2004

Atemptats de l'11-M a Madrid.

El cabildo de la catedral de Santiago de Compostela ordena la retirada d'una imatge de Santiago Matamoros, patró d'Espanya.

Assassinat de Theo Van Gogh, cineasta i escriptor holandès, pel seu film Submission (Islam vol dir això), curtmetratge sobre l'Alcorà i la submissió de la dona.

2005

Publicació de les polèmiques caricatures de Mahoma al diari danès Jyllands-Posten. Manifestacions violentes arreu del món musulmà (incendi d'ambaixades, etc.)

Atemptats del 7-J a Londres

2006

Discurs de Benet XVI a Regensburg. Assassinen la monja italiana Leonella Sgorbati a Somàlia.

La Deutsche Oper de Berlín claudica davant les amenaces i decideix no representar Idomeneu de Mozart.

Fatwa contra el professor de filosofia Robert Redeker pel seu article a Le Figaro.

Alguns pobles (Bocairent, Beneixama) on se celebra la festa de moros i cristians eliminen la crema de "La Mahoma".

El ministre d'afers exteriors britànic Jack Straw encén una nova polèmica en comentar que les dones musulmanes s'haurien de llevar el vel.

La gal·leria d'art Whitechapel retira obres eròtiques de Hans Bellmer per a no ofendre els musulmans.

Els Moros i Cristians d'Alcoi desfilen sense moros a la cinquena avinguda de Nova York in order not to offend local sensibilities...

2007

Moren sis militars espanyols en un atemptat terrorista al Líban.

Cinc turistes catalans i dos bascos moren en un atac suïcida al Iemen.

2008

Vídeo prohibit a Holanda

(...)

Existeix Al-Qaida?

Moleskine IV

Dilluns 14.8.06 (10:25)

Ja em va passar al Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa: vaig estar mitja hora clavat davant el tríptic de Les temptacions de Sant Antoni del Bosch (Hieronymus van Aeken). Al Prado hi ha dos quadres seus que també es titulen així...


A mi m'agrada molt, aquest pintor. No m'interessen gaire ni Velázquez ni El Greco ni Murillo ni Ribera ni Zurbarán... De Goya admiro Saturn devorant el seu fill i tota l'obra més fosca. Del Bosch m'encisa la seva extraordinària capacitat figurativa, detallista i surreal, predaliniana. El jardí de les delícies és la seva gran obra mestra. Situada al bell mig de la sala, destaca encara més. M'hi amorro amb avidesa de miop. Ressegueixo cada escena, cada símbol. El temp s'atura mentre m'hi endinso...

De sobte, contemplant el deliciós jardí, el cervell fa un link i penso en un quadre de Picasso que he vist no fa gaire a l'exposició Els Picassos d'Antibes que fan (fins al 15 d'octubre) al Museu Picasso de Barcelona: La joie de vivre ou Antipolis (1946)

Bosch i Picasso comparteixen quelcom: els cossos nus, els blaus, l'horitzó, l'alegria...

La meva filla se m'acosta pel darrere i m'estira les bermudes: Vinga, anem, que ja fa una hora que ets aquí i encara ens queden molts quadres per a veure...

Sí, després del Prado vindrà el Reina Sofía i, després, el Thyssen i, després, quan es faci fosc, ens asseurem a la terrassa del Café Gijón del Passeig de Recoletos per a prendre un irlandès tot escoltant el piano i, després, esgotats i rendits, dormirem tota la nit amb la síndrome de Stendhal galopant pels somnis...

Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II
Moleskine III

Moleskine III

Diumenge 13.8.06 (20:03)

A banda d'assolellar-me i remullar-me en algunes de les platges més idíl·liques del litoral peninsular (1 - 2), no volia perdre'm alguns esdeveniments culturals que s'ho valien, com ara les exposicions ¡Rusia! al Guggenheim i Picasso. Tradición y vanguardia al Prado i al Reina Sofía.

Vaig programar el viatge perquè Gernika fos el punt de partida. A tall de commemoració, volia conèixer in situ el lloc on el dia 26 d'abril de 1937 es va produir un dels bombardeigs més luctuosos de la història. Era dilluns, dia de mercat, quan l'aviació nazi va llençar 30 tones de bombes sobre el poble mentre 20 avions Junker metrallaven amb vols rasants la població. El balanç va ser 2.000 persones mortes, nombrosos ferits i el 70 % dels edificis cremats. Només van quedar dempeus l'església i quatre cases. Ara que celebrem el 70 aniversari de la Guerra Civil, calia veure aquest indret emblemàtic i recordar el fets.

A les 5 de la matinada sortíem de Vallromanes i a les 10:30 ja érem a Gernika-Lumo. També era dilluns. Al carrer Don Tello (el carrer del Mercat) hi havia un embús de trànsit. Una gentada de por. La vida que bull. La vida que cap bomba no pot anorrear. La vida que sempre segueix endavant saltant per damunt de tots els entrebancs. Aparquem on podem. A l'oficina de turisme ens donen un plànol i ens indiquen la situació dels llocs que volem visitar: Gernikako Bakearen Museoa (Museu de la Pau) a la cèntrica Plaça dels Furs; Gernikako Arbola eta Batzar Extea (l'Arbre de Gernika i la Casa de Juntes); Europako Herrien Parkea (Parc dels pobles d'Europa) amb les escultures de Eduardo Chillida i Henry Moore...

El vell roure va morir fa temps i resta el tronc sec envoltat de columnes. El substitut fou plantat el 2005 amb 19 anys d'edat. M'ha cridat l'atenció la Leiarpeko Aretoa (Sala del Vitrall) en la qual hi ha exposats diversos objectes: les boles de plata buides que es feien anar per a les votacions, els bastons de comandament, la creu dels juraments i la guitarra de J. M. Iparragirre, compositor de l'himne Gernikako Arbola.

Al tocar de la Casa de Juntes hi ha el Parc dels Pobles d'Europa, amb bustos de Humboldt i Bart. L'escultura de Chillida és de formigó i es titula Gure Aitaren Etxea, la de Henry Moore Large Figure in a Shelter.

Avui, a la sala 8 de la segona planta del Reina Sofía, davant del grandiós Guernica de Picasso, li he dit a la meva filla: Mira, aquest quadre es titula així perquè és el nom del poble que vam visitar l'altre dia... Ella, entusiasmada amb la pintura de Picasso i de Miró (dos pintors d'allò més "infantils"), em demana com és que el quadre està pintat només en blanc i negre... Jo li responc: perquè si no, hi hauria massa vermell...

El destí ha volgut que, després de 25 anys del seu retorn, el Guernica estigui exposat molt a prop de l'estació d'Atocha. Malauradament, el seu significat és més punyent que mai.

Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II