Més Frankfurt

Pensava que La Cosa havia finit amb congratulacions generalitzades, però no. La ressaca s'allarga. Aquesta tarda he rebut el següent mail...

Hola Toni,

Sóc alumne de 4t de periodisme, ens han demanat que escrivim un petit article a partir de les opinions d'un escriptor en llengua catalana que no hagi estat a la Fira de Frankfurt. He aconseguit el teu contacte a través del teu blog.

Si no t'importa t'envio unes preguntes, l'article és per demà.

------------------------

Hola Franc,

Gràcies per pensar en mi. Aquí tens les meves respostes:

Tinc entès que no ha anat a la Fira, no hi ha estat invitat o no hi ha volgut anar?

No m'hi han convidat. Com diu un amic meu (que fa anys que viu a Frankfurt): Musst du darüber stehn!*

Creu que la cultura catalana ha sortit afavorida o desfavorida després de la Fira?

No sé què és exactament "la cultura catalana", i menys com a subjecte que pugui resultar "afavorit o desafavorit". Els subjectes reals de la cultura (de la catalana i de qualsevol altra) sempre són persones amb noms i cognoms. En aquest cas concret, hi ha hagut una llista de persones amb noms i cognoms que han estat convidades per les autoritats a desplaçar-se a la ciutat de Frankfurt. Els bitllets d'avió, més les factures d'hotels i de restaurants, molt probablement hauran "afavorit" l'experiència particular de cadascuna d'aquestes persones privilegiades.

A la premsa alemanya s'han publicat articles crítics amb l'excessiu nacionalisme exhibit per la comitiva catalana a Frankfurt. Creu que estan justificats?

La majoria de la premsa alemanya depèn dels seus respectius corresponsals que viuen a Madrid, ciutat en la qual es publiquen nombrosos mitjans que exhibeixen desacomplexadament un ranci nacionalisme espanyolista el qual, sens dubte, haurà servit d'inspiració per als articles dels esmentats corresponsals. Que la "comitiva catalana" hagi pecat de catalanitat és com dir que la selecció espanyola de futbol peca d'espanyolitat. On està el problema? Per sort, hi ha vida fora dels mitjans, i a Alemanya hom pot estudiar català a moltes universitats, i conèixer la nostra cultura sense manipulacions, cosa que resulta gairebé impossible a les universitats espanyoles.

Què opina de la decisió de no invitar a escriptors catalans que escriuen en llengua castellana?

Em sembla perfecte que no hagin estat convidats els ciutadans de Catalunya que no escriuen en llengua catalana. La seva opció lingüística els autoexclou de pertànyer a la cultura catalana en la mesura que han decidit formar part de la cultura castellana. El dia que els escriptors que escrivim en català siguem convidats a les fires de cultura espanyola (atès que sembla ser que Catalunya encara forma part de l'estat espanyol), aleshores potser ens plantejarem la possibilitat de convidar els escriptors en castellà a les nostres fires.

A què creu que és degut que hagin tingut més ressó mediàtic les accions i declaracions dels polítics que l'han visitat que la dels propis escriptors, editors, etc.?

Els polítics (tant els que governen com els que opositen) necessiten aparèixer als mitjans perquè es troben en contínua campanya. La manera més efectiva de fer-ho és polititzar-ho tot. La Fira de Frankfurt ha estat una bona plataforma mediàtica per als polítics. Mentre la cultura i la literatura del nostre país depenguin dels polítics de torn i de les seves decisions arbitràries, la cultura i la literatura seguiran sent una carrera funcionarial subvencionada plena de prebendes i amiguismes. Frankfurt ha estat l'apoteosi d'aquesta perversitat: la cultura oficial i institucionalitzada elevada a l'enèsima potència. En aquest sentit, l'excessiva politització de la Fira de Frankfurt ha perjudicat la nostra cultura i la nostra literatura. L'escriptor -qualsevol creador- ha de ser un ésser independent, lliure, solitari...

Lieber lebt' ich schlecht und schlicht

Vogelfrei auf Dächern,

Lieber unter Diebsgezücht,

Eid- und Ehebrechern!

Fluch der Bildung, wenn sie speit!

Fluch dem Tugendbunde!

Auch die reinste Heiligkeit

Trägt nicht Gold im Munde.**

Traduccions: * Has d'estar per damunt ** M'estimo més viure miserable i malament / ocell lliure a les mansardes, / millor malviure entre lladres, / adúlters i traidors! // Maleïda la cultura quan escup! / Maleïda l'assemblea virtuosa! / Ni la santedat més pura / porta a la boca l'or.

Més entrevistes

Land der Liebe und der Rebellion

Via The Berlin Chronicles m'assabento de què ARTE dedicarà aquest divendres dos programes a Catalunya

Trotz ihres Anspruches auf Autonomie propagieren sie keinen engstirnigen Lokalpatriotismus... Deutlich wird, warum die Katalanen leidenschaftlich auf ihrer Sprache beharren und ihre Identität und Unabhängigkeit zu bewahren suchen.

(Malgrat la seva pretensió d'autonomia no propaguen cap patriotisme local estret de mires... Queda palès per què els catalans es refermen apassionadament en la seva llengua i intenten conservar la seva identitat i independència)

Frankfurt a ENTRELLUM

Article recomanat

Acte inaugural de Frankfurt

Estic mirant el C33. Acte inaugural de la Fira del Llibre. Quin ensopiment. Quina carrinclonada. Quina tristor. Quanta naftalina. Els alemanys que encara no s'hagin adormit deuen pensar que Catalunya és un geriàtric o un cementiri. Tot negre. Tot fosc. Tot lent. He llegit el discurset del Quimet i m'ha caigut l'ànima a terra. Quina cosa més fluixa. Aquest home ha perdut molt des que escriu a La Vanguardia Española. Ara canten Paraules d'amor. Me'n falta una de Llach per acabar-ho d'adobar. Els que aplaudeixen deuen ser tots de casa. Fragment del Quadern gris de Pla. Al fons apareixen les traduccions en l'alemany. Els mateixos de sempre. Les mateixes cares. Estic fart de veure els mateixos endollats, els mateixos subvencionats, els mateixos i les mateixes mediocritats. Ara llegeixen Rosselló-Pòrcel auf Deutsch. Així els hem d'engrescar? Els versets feministes de la Marçal. Bartra. Fuster. Pedrolo. Moncada. Und so weiter.

Joan Anguera recita EL MILLOR POEMA CATALÀ DE TOTS ELS TEMPS: Corrandes d'exili de Pere Quart. L'han escapçat! Ara l'esguerren llegint un poema en castellà! Espriu, un poeta sobrevalorat. Què ha dit Montilla? I-na-ni-na-ni-tat. PAU CASALS: 1971 a l'ONU. Cosa seriosa... Much before England. Eleven Century. Against against against war. I l'home, emocionat, acaba plorant. El cant dels ocells. Lluís Claret. Silenci............ Toti Soler a la guitarra. Té raó l'amic Marc: tot això és PASSAT. Sona antic, rebregat. Els que som futuristes necessitem nous horitzons, nous oceans, i no la mateixa bassa pudenta de sempre. Ciberliteratura. 2.0. N'hi ha que encara no se n'han assabentat i s'aferren desesperadament als seus privilegis decimonònics per no dir feudals.

Vinyoli. Cançoneta. ¿Per què no em sento identificat amb tot això? La idea d'una cultura catalana nostàlgica, rància. Estellés. Els grills que no he matat. L'amic Jordi Julià va guanyar el Màrius Torres amb un poemari titulat així. I estic content i calle. Durarà molt, aquest funeral?

Caga-t'hi: el lobito de Goytisolo!!!! Si tornen a cantar o recitar alguna cosa en castellà tanco la tele. Ara Paco Ibáñez en català. Això està molt millor. Paco Ibáñez versus Pamplina Peri Rossi. Apali.

Català montillero. Aquest mestissatge lingüístic em posa frenètic. Sota un mur emblanquinat de Blai Bonet. Toti de nou guitarrejant. Era pedra viva. On és Mesquida? No sortirà Mesquida? Vull veure en Biel. Martípol. Una altre poeta sobrevalorat. Piano. Sona altre cop carrincle. Hòstia. No aixequem el vol.

Wenn ihr ohne Sünde lebt
einander brav das Händchen gebt
Wenn ihr nicht zur Sonne schielt
wird für euch ein Lied gespielt

Brossa. Vázquez Montalbán en castellano. Apago la tele! No, encara no. Puc suportar una mica més vergonya. Gastronomia catalana. Pa amb tumàquet. Sisa. No el trago. Ensaïmada mallorquina. Totum revolutum. Benvinguts, passeu, passeu... El Quimi Porquet, perdó, Portet, no hi és? Ho dic pèrquè és la revisitació de Sisa al segle XXI. Hola Jaimito y Doña Urraca y Carpanta... Mare meva, quina vergonya aliena. Sisa, sisplau, desapareix. ¿Durarà molt més aquest martiri?

Ara surt un Mosso d'Esquadra a la pantalla. Increïble. Samarreta del Barça. Cava català. Vinga, foteu-li. Algun lector malpensat dirà que escric tota aquesta merda perquè estic enrabiat perquè no m'han convidat perquè segur que m'encantaria estar ara mateix assegut allí (Y Mortadelo y Filemón y la Caputxeta y el Caganer y Tot Cristo y en Coco Liso: oui, c'est moi) entre els aplaudidors de la sala on se celebra aquesta tortura inaugural... Doncs no, senyors, no pas, van vostès molt equivocats. ¿Com voleu que em convidin uns editors amb els quals competeixo cada dia ferotgement? Jo sóc el seu pitjor enemic. Tots els bloggers ho som. Bloguejo per a poder suportar el que estic veient. Terenci Moix. Ecs.

Ara surt l'encarnació de la ballarina blava de Barceló i es fot sobre el piano, es contorsiona, s'hi ajeu, ensenya les calces blaves, es gronxa... A terra hi ha un adhesiu CAT amb les quatre barres, d'aquests que no pots enganxar-te al cotxe perquè et foten la multa. La ballarina i la musiqueta són depriments. Una deconstrucció musical dels Segadors. Torna a enfilar-se al piano. Pobre piano. Carles Santos és un tarat, però es veu que fa gràcia, com el Monzó. Puto país de graciosets. Polacs. El Bonafont no hi és, no l'han convidat? Ara la ballarina abraça amb les cames el cap del pianista. Finito. Crèdits. ¿Un passeig per la cultura catalana? Una pallissa. Ein grosse Mühe.

Die Welt ist uns vielmehr noch einmal "unendlich" geworden: insofern wir die Möglichkeit nicht abweisen können, dass sie unendliche Interpretationen in sich schließt. Noch einmal fasst uns der große Schauder — aber wer hätte wohl Lust, dieses Ungeheure von unbekannter Welt nach alter Weise sofort wieder zu vergöttlichen?

516 visites. Bona nit.

ALP for President!

Frankfurt.cat

Marc Vidal la clava en el seu darrer post: Frankfurt.cat. Llàstima que l'únic enllaç que hi posa desmereixi l'encert i la qualitat del seu escrit. De totes maneres, GRÀCIES! Te'n dec una altra.

Frankfurt a ENTRELLUM

Ignorància absoluta

Sin duda, todo eso necesitaría infinitas matizaciones, hasta llegar a esta conclusión un poco abrupta: ¿cómo olvidar que la cultura española oficial ha ignorando durante siglos la existencia misma de una gran literatura catalana? Todavía hoy, de hoy mismo, la ignorancia hacia la cultura escrita catalana es sencillamente absoluta. Si yo fuese escritor catalán en catalán (soy algo peor; pero esa es otra historia) me sentiría humillado y condenado al ostracismo por un Estado que siempre me ha ignorado. (JPQ, excepcional)

Sea como sea, la literatura catalana no se conoce en el mundo y esto es así porque el gobierno español nunca ha hecho nada para promocionarla (y en general nada por la cultura catalana). (Mr. Bostezo, doblement excepcional)

I quan nosaltres tenim l'oportunitat de fer alguna cosa, ells s'encarreguen de boicotejar-ho...

La ambigüedad rige el destino de nuestras fútiles ilusiones

Wir sind nicht Spanien

La Clara, d'arsvirtualis, molt indignada, em dóna la pista sobre un article perpetrat per l'ínclit corresponsal a Espanya del diari amb més tirada de Colònia (Kölner Stadt- Anzeiger), Ralph Schulze, titulat Wir sind nicht Spanien.

Us copio algunes de les perles que conté l'article (les negretes són meves):

Després d'un tendenciós preludi on explica la crema de fotografies monàrquiques, Herr Schulze escriu:

Mit ähnlicher Lust zur Provokation präsentiert sich die katalanischsprachige Welt als Ehrengast auf der Frankfurter Buchmesse (El món catalanoparlant es presenta com a convidat d'honor a la Fira de Frankfurt amb similars ganes de provocar)

um diese kleine Kultur auf der weltgrößten Literaturmesse zu präsentieren. Diese sprachliche Abgrenzung dessen, was seitens der Regionalregierung als „einzigartige und universelle“ Literatur Kataloniens präsentiert wird (per a presentar aquesta petita cultura a la Fira del Llibre més gran del món. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional és presentada com “l'única i universal literatura de Catalunya”)

Dieser eigenartige Sprach-Separatismus der Gastregion wirkt umso verwunderlicher (Aquest separatisme lingüístic de la regió convidada resulta sorprenent)

Ergebnis: Man kann heute in Katalonien ohne Katalanischkenntnisse weder arbeiten noch studieren; (Resultat: a hores d'ara no es pot treballar ni estudiar a Catalunya sense el coneixement del català)

Spanisch wird immer mehr verdrängt - und fast zur Fremdsprache. (Cada cop més s'està expulsant l'espanyol gairebé com una llengua estrangera)

So tief, dass die Anhänger einer lückenlosen Katalanisierung zuweilen übers Ziel hinausschießen und kleingeistiger Abschottung statt kultureller Öffnung den Weg bereiten. (Tan profund que els partidaris d'una completa catalanització es passen i, en comptes de procurar el camí de l'obertura cultural, sovint cauen en l'aïllament nanomental)

diese politische „Entführung“ der Buchmesse (aquest "segrestament" polític de la Fira del Llibre)

Javier Cercas... hat keine Lust auf nationalistisch motivierte Kulturdebatten: Der katalanische wie der spanische Nationalismus seien so „heuchlerisch, so engstirnig und potenziell gefährlich wie alle Nationalismen“. (Javier Cercas no té cap ganes d'entrar en debats culturals; segons ell, el nacionalisme català i l'espanyol són tan "hipòcrites, tan curts de mires i potencialment perillosos com tots els nacionalismes")

El dia que els corresponsals, en comptes de viure a Madrid, visquin a Barcelona, tot canviarà.

Bé, per a compensar, aquí teniu un altre article que ens deixa una mica millor: Einmalig zweisprachig

Filosoficidi

L'educació en aquest país està tan malament que cada cop que sento que canviaran alguna cosa em poso a tremolar perquè sóc conscient de què encara és susceptible d'empitjorament. L'última genialitat del govern ZP és la següent:

El Gobierno elimina Filosofía de Primero de Bachillerato para introducir Ciudadanía

Quina mania amb la Ciutadania! Si no en tenien prou amb L'educació per la ciutadania a l'ESO, ara es volen carregar la filosofia del BTX.

El Ministerio está jugando con el profesorado de filosofía y probablemente también con las asociaciones de filósofía. Está claro que su intención es que los profesores de filosofía nos “reconvirtamos” en profesores de “Educación para la Ciudadanía” en 4º de la ESO y 1º de Bachiller. ¿Qué ocurrirá cuándo llegue un nuevo partido que considere que la Educación para la Ciudadanía carece de sentido en un bachillerato? ¿O si hubiera cambios en el actual gobierno y los nuevos responsables de educación piensan que la EpC no debe impartirse? ¿Se acordará alguien para entonces de la palabra “filosofía” o “ética? Debemos seguir manteniendo las movilizaciones, escribiendo a medios de comunicación, políticos y cualquier tipo de representante. Debemos luchar contra la ambigüedad del acuerdo, y reivindicar un nuevo acuerdo que mantenga la denominación “filosofía”.

¿Filoqué? Pa qué. Pues no semo siudadano, ¿pa que pretendé cosa otra? Toos eso tios raros, con raros nombre como er Kan o er NIche, o el heidegggg¡? solo sirvían -cuando la filoqué se enseñaba en los colegios- pa liar a lo bueno siudadano, y así salían: terrorista y to lo demás. Bueno, os dejo que me voy al tajo y aluego a ver el gran hermano. Ese si que enseña, lo desía el instructó: como la filosoqué de la vida no hay na. Arrivederchi roma que decían los atlantes en el comic que leí. Bueno, también es que es lo único que he leío. Jo, qué pesao me pongo cuando me apongo intelestuá. Alé adió.

Escolto Montilla al Parlament. Diu que "a Frankfurt van els escriptors que volen anar" (sic). Fa un moment ha dit "plaços" (en comptes de terminis). Acaba el seu discurs dient que "per sort Catalunya no és un cuarté (?)" Una pregunta indiscreta: ¿Ha cursat (el bachiller) Montilla alguna vegada l'assignatura de filosofia?

Tu pentina el gat que jo faig feina

No he demanat cap subvenció ni estic a la famosa llista de Frankfurt, però ahir vaig enviar un relat curt a un premi i he enllestit una novel·la de 100 pàgines que anirà a un altre premi i estic pensant a quin premi envio el poemari que tinc al calaix (el millor poemari que he escrit mai) i, a més, he obert un blog nou i, visca, ja estic gairebé de vacances. Hi ha pobres d'esperit que creuen que a la vida només existeix la política!

Agraïment

Du bist ein Mann

Passo la tarda traduint fragments de Goethe, concretament de la seva Nausikaa (1787), un drama inacabat en el qual l'escriptor alemany reprèn el mite que apareix a l'Odissea homèrica. La donzella Nausica -filla d'Alcínous, rei dels feacis- troba Odisseu a la platja i, per art de màgia, es desencadena la seducció. La tragèdia dels amors platònics, l'esqueixament del cos i l'ànima, la renúncia que és alhora penyora d'eterna recordança. La mítica Nausica plora, com plorava la mítica Ariadna a la platja de Naxos. Llàgrimes que es fonen amb l'escuma de les onades...

Tinc dubtes translacionals i envio un mail al meu amic Francesc, filòsof i bloguer català resident a Frankfurt. Amb el seu ajut me'n surto. (Gràcies, Sisco! Quantes te'n dec?) Us en deixo un tast. Són paraules de Nausica...

Du bist nicht einer von den Trüglichen,
Wie viele Fremde kommen, die sich rühmen
Und glatte Worte sprechen, wo der Hörer
Nichts Falsches ahnet und zuletzt, betrogen,
Sie unvermutet wieder scheiden sieht.
Du bist ein Mann, ein zuverlässiger Mann,
Sinn und Zusammenhang hat deine Rede. Schön
Wie eines Dichters Lied tönt sie dem Ohr
Und füllt das Herz und reißt es mit sich fort.

Tu no ets un engalipador,
com molts forasters vanitosos que arriben
i garlen amb mots planers, i qui els escolta
no sospita l'engany fins que, al final, estafat,
veu que, de sobte, han tornat a marxar.
Tu ets un home, un home fiable,
el teu discurs té sentit i coherència. Venust
com la cançó d'un poeta que ressona a l'oïda
i s'apodera del cor tot sadollant-lo

Imatge: Odisseu i Nausica. Detall d’una gerra atenenca d’argila (475-425 AC). Munich Antikensammlungen und Glyptothek 2322.

[De la Nausica de Joan Maragall i de Carles Riba ja en parlaré més endavant...]

PostFrankfurt

Per què no té un empatx la junta de l'AELC de tantes taules rodones, converses a tres, converses a dos, cares a cares, diàlegs entre tu i jo, diàlegs entre ells dos, diàlegs entre els de sempre, paraules sobre paraules, recitals poètics, poesies i copes i sets de bastos amb conclusions que no porten a cap lloc mentre la resta dels associats espera una resposta que els satisfaci com a escriptors catalans?

I unes quantes preguntes més...

Canya al mono que és de goma i se'n va a Vancouver

Frankfurt a ENTRELLUM

Frankfurt a ENTRELLUM

(17.07.06) Entrevista e-notícies
(29.07.06) Ich bin Katalane
(05.10.06) Katalanischen Schriftsteller
(06.10.06) Catalan writer?
(18.11.06) PostFrankfurt
(21.06.07) Tu pentina el gat que jo faig feina
(06.10.07) Wir sind nicht Spanien
(08.10.07) Ignorància absoluta
(09.10.07) Frankfurt.cat
(09.10.07) Acte inaugural de Frankfurt
(11.10.07) Land der Liebe un der Rebellion
(23.10.07) Més Frankfurt

Catalan writer?

Speaking at the press conference, Frankfurt Book Fair director Juergen Boos said that the Catalan language (Europe's seventh most spoken language, which is spoken around Barcelona in Spain, and in parts of France, Andorra and Italy) was of strategic importance to the Spanish publishing industry. There are an estimated 1,500 writers writing in Catalan currently, while a third of Spanish publishers have Catalan publishing programs. In addition, many Catalan writers write in Spanish.

In addition? O sigui, que a més a més dels 1.500 matats que escrivim en català, resulta que hi ha "alguns escriptors catalans" que ens fan el favor d'escriure en espanyol...! ¿Voleu dir que s'aclareixen aquests alemanys? ¿No seran "escriptors espanyols" aquests escriptors que, vivint a Catalunya, no es prenen la molèstia d'escriure en català? Perquè, per la mateixa regla de tres, podien haver escrit: In addition, many Spanish writers write in Catalan, frase molt més lògica i entenedora. ¿No trobeu que és una idiotesa qualificar de "català" un escriptor a partir del seu situs, del seu lloc de residència? ¿El que és substancial a un escriptor no és la llengua que empra? ¿Per què ha de prevaler, doncs, la localització física per damunt de l'instrument essencial i definitori de la seva expressió? Una cosa distinta seria si parlem de pintors, de ballarines, de fotògrafs o de qualsevol altre artista que no té la llengua com a eina primordial de treball. Si parlem d'escriptors, "escriptor català" és el que escriu en català. I punt. Qualsevol altra lectura és pura confusió.

Benzina und Biel Mesquida

L'últim número de Benzina ja està al carrer. Us recordo que dins (pp. 68-70) hi podreu trobar el meu relat Nona (PDF) que opta al Premi Literari. Si voleu saber com comença, aneu aquí. Si el voleu llegir sencer, haureu de comprar la revista: 3 € i és vostra.

Der Schriftsteller, vor allem in Minderheitssprachen, ist das ethische, das kritische Bewusstsein. Wir katalanischen Schriftsteller wissen viel über den Kampf bei der Verteidigung der nationalen Sprache, Literatur und Kultur, eine Konstante während des ganzen 20. Jahrhunderts. (...) So kommt es, dass wir Schriftsteller uns in Doppelagenten der katalanischen Sprache verwandeln: Zum einen arbeiten wir mit ihr, wir bereichern sie, mit unserem Werk helfen wir bei der nationalen Erschaffung eines imaginären Kollektivs, und zum anderen kämpfen wir um ihre Aufrechterhaltung, ihre Würde und ihren öffentlichen Gebrauch in allen Bereichen.

Biel Mesquida, Ein europäischer Schriftsteller in katalanischer Sprache


traducció al català

Com a català...

Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: "Per Catalunya!"

PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: "I'm a catalan..." (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d'aprendre's una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se'n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n'assabenti: Ich bin Katalane!

UNA FUSTERIA CATALANA A FRANKFURT

No entenc per quins setze ous un ha de passar-se la vida autojustificant-se

No pots voler-ho tot...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que...

“UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”...

O que vols ...

“Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.

Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!

Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

El millor regal d'ahir...

El millor regal d'ahir va ser rebre els mails de felicitació dels entrellumaires (des d'aquí us agraeixo el detall), i trobar-me aquest mail d'en Jordi Riba:

Benvolgut amic:

E-noticies compta amb un nou apartat anomenat “QUI ES QUÍ A LES LLETRES CATALANES”. El principal objectiu d’aquest apartat és donar a conèixer als autors que com vostè han destacat per la seva aportació a la cultura catalana. Per aixó li demanem que el més aviat possible ens faci arribar les respostes a l’entrevista que properament publicarem així com una fotografia per tal de poder incloure-la.

Suposo que ho publicaran la setmana vinent, però m'avanço aquí penjant les respostes que he donat a les sis preguntes plantejades:

Com es definiria com a autor?

Una barreja de filòsof i poeta. Escric per a comprendre i cantar el misteri de viure. La literatura em serveix per a inventar màscares, esbombar dubtes, vomitar obsessions, amagar secrets, divertir-me... Quan més lliure sóc és escrivint. Les paraules són ales, m’enlairen i em fan molta companyia. Escric perquè no sé viure o perquè la vida se’m queda curta massa sovint. La ultravida literària em salva del naufragi de cada dia i de cada nit. Si dic, si escric, existeixo més, sóc encara més. És una recerca constant, arriscada, del sentit de tot plegat…

Quina considera que és la seva obra més destacada?

A banda dels llibres publicats en paper, la meva obra més important és a la xarxa, en els blogs que escric des de fa dos anys. Intento fer literatura del segle XXI: ciberliteratura. En aquests moments destacaria sobretot el meu ciberdietari: ENTRELLUM.

Com veu el panorama literari català?

Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner, mediocritat, molt aparador i poca substància, manquen idees, innovació, nous horitzons, sempre les mateixes cares i els mateixos noms. La institucionalització de la cultura mata l’autèntic sentit de la creativitat artística. A les editorials només els interessa Sant Jordi. Un escriptor no pot ser un paràsit subvencionat, ni una vedet, ni un mico de fira que ven xurros... Malgrat tot, hi ha individualitats que fan coses interessants. El problema és que els canals mediàtics estan embussats i la crítica és una escandalosa conxorxa de silencis vergonyants.

Quins autors i obres de la literatura catalana contemporània destacaria?

Els que arrisquen, els que no s’han quedat al segle passat i han entès que cal apostar per les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Citaré alguns escriptors amb blog actiu: Biel Mesquida, Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Tina Vallès, Emma Piqué... A la catosfera hi ha joves que prometen força, però encara és aviat per a esmentar noms.

Quina valoració fa de la participació de Catalunya a La Fira de Guadalajara del 2004?

Cap.

Frankfurt suposarà un abans i un després en les lletres Catalanes?

Com que està molt clar que no podem esperar res de Madrid, i menys en l’àmbit del reconeixement cultural, hauríem de saber aprofitar les poques oportunitats que tenim a fora per tal d’afirmar la nostra identitat. Jo sempre tinc present el discurs que Pau Casals va fer a l’ONU l’any 1971. Frankfurt ha de parlar català. Ens hem de treure de sobre els complexos, que en tenim molts, i així ens va. Jo escric a la xarxa en català i, gràcies als traductors on line, em llegeixen a tot el món. Això ja és possible. No m’interessen les discussions polítiques. Si els polítics no són capaços d’estar a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica, em sentiré avergonyit com a català, i encara més com a escriptor català. Aleshores, potser em plantejaré la possibilitat d’escriure les meves obres directament en alemany.

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...

Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.