Steam Man

Encontré el relato en Benzina, me dejó bastante pillado el asunto del e-mail en ese relato, por suerte lo he encontrado por aquí.

Y he buceado en toda su historia... apasionante, sólo comentaros que utilizaré partes de ese correo electrónico de buen gusto para intentar seducir a una bonita sevillana, por supuesto que respetaré el original y diré bien claro de donde ha salido. A ella le parecerá incluso exótico todo el asunto del catalán real y de auténtico buen gusto (Quim Monzó I Love You!).

En general os aplaudo por el buen trabajo que hacéis para con el catalán, tendría que haber más Blogs como los vuestros... y de hecho he recomendado su lectura a catalano-escribientes-blogs que conozco. (en realidad es sólo 1, pero algo es algo)

Lo más paradójico de todo es que yo os escriba esto en castellano... bueno, sólo es una más de las grandes paradojas que nos tienen confusos a todos aquí, en la Catalunya de los milagros.

Saludos

Steam Man

L'Steam té un blog amb posts molt interessants. Comentaris com el seu m'animen a seguir cap a l'infinit i més enllà... (Ah, i espero que la sevillana caigui!)

Rain King, Counting Crows

Vetllada de divendres a Caldetes...

Vetllada de divendres a Caldetes. Pèrgola de Can Muntanyà. Quatre columnes de maons sense coberta i un estanyol amb nenúfars. Magnífica balconada sobre la Mediterrània. El luar de Selene gairebé plena brilla sobre l'aigua. L'hotel Colón. La camisa verda d'en Biel. La cadira de rodes de Palau i Fabre. La sonsònia de la Maria del Mar. El cap de Toni Sala assegut al davant (em confessa que llegeix ENTRELLUM). La ridícula cueta del Cornudella. Poesia i música. Del m'enculares mesquidià a un Cant Espiritual rogallós i agònic. Bona nit i tapa't.

-------------------------------------------------------------------

Enric Vila a l’últim número de Benzina (p.67):

Moliner em sembla un gran exemple de l’escriptor sangonera: sense generositat moral, que lluny d’escriure compromès amb una idea de justícia, de posar-se al servei de la tribu, se n’aprofita, i viu d’afalagar la vulgaritat i la mediocritat general, d’invertir els valors, de fomentar la confusió. Aquests autors poden tenir èxit. Però acostumen a no deixar rastre, perquè escriuen pensant només en la seva butxaca i la seva vanitat. Utilitzen els defectes socials exclusivament pel seu benefici, no creen res. Es limiten a baixar el llistó per fer veure que salten alt (…) Quim Monzó, que a mi m’agrada força, i del qual Moliner és un subproducte (…) El seu discurs i el seu personatge exploten tant el facilisme que no s’aguanten lluny d’unes regles de joc que no siguin estrictament seves. En contacte amb la vida, esdevenen una carcassa inútil i pedantesca. Passa com amb la seva imatge de teenager enrotllada: resulta patètica quan veus Moliner de prop. Jo volia saber fins a quin punt era cursi i presumida i em va quedar claríssim: incapaç de riure’s de si mateixa com riu dels altres. Tan inflexible, covarda i encartronada com la seva prosa.

Xapó! Ja era hora que algú ho escrivís sense embuts. No puc estar més d’acord amb aquesta radiografia (autòpsia?) de la Moliner -perquè jo poso l’article davant del cognom de l’Amparito. L’adjectiu patètica li escau d’allò més. L’única vegada que he tingut el disgust de veure-la actuar en directe va ser a la Sala Capitular del Monestir de Sant Cugat en la Trobada sobre el Dietarisme. No sé què hi fotia, allí. El cas és que, com que no tenia res a dir, per a muntar el numeret, la paia (talment una macaco) va posar-se dempeus sobre la taula… I el pitjor és que encara hi va haver alguns que li van riure la gràcia. Genteta així fa molt de mal a la literatura catalana. La Moliner és una cabaretera de pa sucat amb margarina. A Herr Vallcorba li hauria de caure la cara de vergonya per mantenir una sangonera com aquesta.

Post sobre la Moliner a TdQ

Fons musical: The Trouble With Sweeney

Benvingut a la Catosfera

No miro la tele...

No miro la tele ni llegeixo diaris, tret d'alguns moments puntuals en què no puc evitar-ho; com avui, que he enxampat LV i m'he quedat garratibat amb l'article de Francesc-Marc Álvaro a la p. 15, titulat Ovni perdido en un agujero negro. Us el recomano. Frase antològica:

Hoy, el Gobierno catalán es una nave ruidosa extraviada en un punto remoto entre la atmósfera de Dune y el campo gravitatorio del Planeta Fantasma.

Giro pàgina i, sota la foto de Jordi William Carnes (flamant conseller d'Agricultura que substitueix l'ínclit Siurana lleidatà), llegeixo:

Un detalle más: William es masón.

I acaba dient que la Mieras (una altra ínclita exconsellera que ja durava massa) també ho és, de maçona, la qual cosa demostra fefaentment la imparable i vertiginosa decadència d'aquesta secta tronada. Ai, La Maçoneria! Estem ben apanyats. La politiqueta d'aquest país oscil·la entre l'opusisme peper i el maçonisme sociata, o sigui, entre el foc i la brasa, que no sé què és pitjor. Maragall és El Gran Arquitecte d'aquest univers marcià, factòtum que treu i fica consellers com qui mou las figurillas de su tripulación porque piensa llegar sano y salvo a los encuentros en la tercera fase (F-M Álvaro again, avui tan inspirat).

No em veig amb cor de passar més pàgines... Marcians, maçons... Ui, ¿qui entrevistaran a La Contra? Un pirat que es diu Luna (sic), exseminarista, consumidor reincident d'ayahuasca... Al·lucinogen i al·lucinant.

Monzó la clava a la p. 24: Amor de madre (no pas la Manuela)

Bon article de Carlos Sentís a la p. 25. Parla dels rossinyols. Si vol escoltar la cantúria rossinyolenca, que foti el camp de la urbs i vingui al meu poble. Els rossinyols no ens deixen dormir!!

Fins i tot les necrològiques (p. 32) tenen gràcia.

Res, que LV d'avui és una veritable peça de col·leccionista. No us la perdeu. I tot per un miserable euro. Em penso que la miraré més sovint.

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...

Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.