Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferrater. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferrater. Mostrar tots els missatges

2.8.14

Vent de mar

Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar.
Gabriel Ferrater, poema inacabat

 Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona

No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza. Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns que fins i tot ho converteixen en una obra d'art, la darrera. Escriure és dessagnar-se. Moribunds tots, cadàvers que s'ajornen. Sempre pots aspirar a dir la paraula definitiva, com ara LLUM o AMOR o MERDA. Mentrestant, aprofites les engrunes d'aquesta comèdia humana, tan previsible. Mefisto compta els dies. Tu comptes els orgasmes. Confinat en la teva absurda presó de paraules, com el suïcida Ferrater, vas fent ocells de paper de vida. Entre els Aiguamolls i la Verdera. Entre la Badia i el Canigó. Entre la tramuntana i el vent de mar... Contradictòriament. Erràticament. Fila que filaràs la teva pròpia condemna. Hi ha sang per donar i per vendre. I més que n'hi haurà aquesta tardor. La llibertat sempre té un preu. Quant costa la teva ànima?      

10.6.06

M'arriba aquest mail...

M'arriba aquest mail d'una entrellumaire...
Toni,

No has parlat de la teva successora al premi Ferrater.

El que és curiós és que sou la cara i la creu, ella tan espiritual i tu tant...

Seriosament, n'hauries de fer un input.

Salutacions
Responc:
Benvolguda amiga,

No puc parlar de la meva successora al Premi Ferrater, la comtesa de Balàfia, baronessa amnèsica de la soga de la Pastilla i marmessora del quadrat del tros, altrament dita Dolors Miquel, perpetradora de la Missa Pagesa, per les següents raons de pes:

1- Vaig formar part del Jurat que va decidir qui havia de guanyar el Ferrater d'enguany. No tinc cap vocació de Marsé, jo. Cada cop m'agraden menys les polèmiques.

2- La Miquel no és la Janer. On vas a parar!

3- ¿Espiritual la Miquel? ¿Vols dir? Von allem Geschriebenen liebe ich nur Das, was Einer mit seinem Blute schreibt. Schreibe mit Blut: und du wirst erfahren, dass Blut Geist ist.

4- Potser algun dia, més endavant, em decideixo a parlar...

5- O potser no caldrà dir res. N'hi haurà prou amb llegir l'obra premiada quan surti publicada:
Mare nostra que esteu en el zel
Sigui santificat el vostre cony...

23.4.06

No pots voler-ho tot...




No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.


No pots seguir proclamant -impunement- que...


O que vols ...


No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.
Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!


Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

22.4.06

A l'Especial Sant Jordi 2006...


Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.

24.2.06

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...
Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.

1.2.06

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."

22.1.06

La poesia suposa el risc...



La poesia suposa el risc d’eixamplar la realitat fins a l’extrem de convertir-la en contradictòria i letal. Tothom coneix Gabriel Ferrater, però pocs coneixen Alfons Costafreda. El segon, quan es va assabentar del suïcidi del primer, va escriure:
Opongo
a toda la retórica y vacía
y humillante
poesía
hispánica actual,
la obra viva, aún más viva ahora,
de un gran poeta catalán destruido.
Dos anys després, també ell se suïcidaria. La Gran Pregunta queda pendent:
¿Son vida las palabras o van contra la vida?
Obseso en la pregunta estoy.
Existir a través de las palabras,
vocación insolente.