Els blogs dels difunts

Les persones morim, però moren els blogs? Què passa quan el blogaire se'n va a l'altre barri, però el seu blog queda amb tots els arxius disponibles i obert als comentaris?

Són preguntes que em faig arran del traspàs de Martí Roselló. En parlen Saül i Tina.

Un detall a tenir en compte és que el dia que et moris tindràs el rècord de visites i de comentaris:

En el cas del blog referit, 1600 visites i, per ara, 59 comentaris. Déu n'hi do. Recomano, per tant, que, in extremis, es deixin els comentaris oberts... Aleshores el blog es converteix en un d'aquells llibres dels tanatoris, però digital. Són coses a les quals ens haurem d'anar acostumant.

Del Martí, al qual no coneixia, em quedo amb l'últim post i la descripció que fa de si mateix:

"Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral."

Un home lliure, sense pèls a la llengua. Resten els seus arxius. Descansa en pau, Martí.

Odio escriure rèquiems

T'escric com qui camina sense témer la mort...

Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:

... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.

Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

To blog or not to blog

Segueix plovent. Que la Tina plegui és una mala notícia. La Catosfera no s'ho pot permetre. No hi ha tanta gent que escrigui bé el català. Potser no ens interessaven gaire les seves cròniques ravaleres, però estaven ben escrites. Ho vaig dir a la darrera taula rodona:

Per això és tan important dignificar la Catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat.

I va la Tina i plega. Abans havia plegat l'amic quadernícola... Qui serà el següent? (Cucarella ho va fer veure; ara sembla que torna a bloguejar)

Les raons poden ser múltiples. Ens hem de sentir motivats. Ningú no fa les coses perquè sí. Al capdavall, és una qüestió de xifres: ens han de sortir els números. Cal que el temps i l'esforç que hi dediques es vegin recompensats per les visites (lectors) i el reconeixement públic (premis). És absurd treballar pel dimoni. Els blogs neixen, creixen o minven. Hi ha el perill d'estancar-se o declinar. Els dies passen, els mesos passen, passen els anys... Cada post és una fita clavada al bell mig de l'eternitat digital. Et planteges si paga la pena continuar. Pots cansar-te, sí, però quan les coses rutllen resulta més fàcil tirar endavant.

Sempre tinc present el consell de mon pare: "Facis el que facis, Toni, has de procurar ser el millor". I jo afegeixo: el pitjor que et pot passar és quedar-te sense competència.

Blogging is a long-term endeavor, one that builds and sustains a loyal fan base over a career.

Personalment, em veig bloguejant tota la vida, anys i panys, fins a l'últim dia... O (la vida pot fer tombarelles increïbles) potser ho deixo demà. Sempre som a temps de plegar. Ja vaig cibersuïcidar-me una vegada.

Fa temps que la meva dona m'amenaça amb el divorci: "El blog o jo!" (ultimàtum). Des que vaig guanyar el premi ja no es queixa tant. Qualsevol dia d'aquests ella obrirà el seu propi blog... I ens (re)enllaçarem! Cadascú sap la seva pel·lícula. Puc comprendre la Tina. A mesura que em faig gran em torno més comprensiu. La meva màxima aspiració és arribar a comprendre la mort.

No para de ploure.

Grup de discussió Catosfera

Algunes xifres i un rèquiem

657 posts
577 etiquetes
100.000 visites en 14 mesos (since 8.1.06)
11.795 visites el mes de març de 2007
1.125 visites en un sol dia (25.3.07)
76 blogs enllaçats (511 links)
5è al rànquing d'Alianzo
5.185 € de benefici


Acta est fabula
Sic transit gloria blogs (+)

Tina: Sit tibi terra levis

Els que quedem ho haurem de fer encara millor

Ho comentava l'altre dia amb la Tina...

Ho comentava l'altre dia amb la Tina: la catosfera està molt pansida últimament, com si "la moda dels blogs" hagués deixat pas a l'ensopiment generalitzat. N'hi ha que pleguen, cansats, conscients de la seva manca d'idees. No apareixen blogs nous interessants. Seguim amb els típics diaris d'adolescents plens de faltes d'ortografia, l'anecdotari banal, el politiqueig barat, el glossadors de notícies i la colleta d'amics que es comenten mútuament i que acaben quedant per a dinar, sopar, fotre un cafè, unes braves, o (directament) lligar... Humana misèria. Un desert de decadència literària. Res de nou. Res.

La bona notícia és que la Tina treu el seu llibre, que serà el segon blog català que esdevé paper (el primer fou Adrada d'en Jaume Subirana). Estaria bé que les editorials es fixessin una mica més en aquesta literatura digital, que hi apostessin de veritat, que s'arrisquessin a promoure la ciberliteratura de qualitat. Per això encoratgem la iniciativa de Labreu Edicions.

Escriure al segle XXI suposa un repte, una aventura que passa necessàriament per l'experimentació amb les noves tecnologies. Qui no ho vulgui veure així, és que està cec o prefereix quedar-se al segle passat. Els blogs segueixen sent una eina molt valuosa per a l'escriptor. Escriure cada dia serveix per agafar ofici. És un aprenentatge lent, però segur. Saber que hi ha gent que et llegeix (perquè en tens constància), t'anima en aquesta incerta singladura de les lletres virtuals. Les possibilitats són immenses i encara molt inexplorades: entrecreuaments d'autors i personatges, una autèntica teranyina dins la qual es fecunden co(i)nspiracions inèdites i insòlites... La generació dels blogs encara és a les beceroles. No és una qüestió de fe, sinó de fets: la facticitat quotidiana d'una ciberescriptura ultramoderna.

El millor regal d'ahir...

El millor regal d'ahir va ser rebre els mails de felicitació dels entrellumaires (des d'aquí us agraeixo el detall), i trobar-me aquest mail d'en Jordi Riba:

Benvolgut amic:

E-noticies compta amb un nou apartat anomenat “QUI ES QUÍ A LES LLETRES CATALANES”. El principal objectiu d’aquest apartat és donar a conèixer als autors que com vostè han destacat per la seva aportació a la cultura catalana. Per aixó li demanem que el més aviat possible ens faci arribar les respostes a l’entrevista que properament publicarem així com una fotografia per tal de poder incloure-la.

Suposo que ho publicaran la setmana vinent, però m'avanço aquí penjant les respostes que he donat a les sis preguntes plantejades:

Com es definiria com a autor?

Una barreja de filòsof i poeta. Escric per a comprendre i cantar el misteri de viure. La literatura em serveix per a inventar màscares, esbombar dubtes, vomitar obsessions, amagar secrets, divertir-me... Quan més lliure sóc és escrivint. Les paraules són ales, m’enlairen i em fan molta companyia. Escric perquè no sé viure o perquè la vida se’m queda curta massa sovint. La ultravida literària em salva del naufragi de cada dia i de cada nit. Si dic, si escric, existeixo més, sóc encara més. És una recerca constant, arriscada, del sentit de tot plegat…

Quina considera que és la seva obra més destacada?

A banda dels llibres publicats en paper, la meva obra més important és a la xarxa, en els blogs que escric des de fa dos anys. Intento fer literatura del segle XXI: ciberliteratura. En aquests moments destacaria sobretot el meu ciberdietari: ENTRELLUM.

Com veu el panorama literari català?

Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner, mediocritat, molt aparador i poca substància, manquen idees, innovació, nous horitzons, sempre les mateixes cares i els mateixos noms. La institucionalització de la cultura mata l’autèntic sentit de la creativitat artística. A les editorials només els interessa Sant Jordi. Un escriptor no pot ser un paràsit subvencionat, ni una vedet, ni un mico de fira que ven xurros... Malgrat tot, hi ha individualitats que fan coses interessants. El problema és que els canals mediàtics estan embussats i la crítica és una escandalosa conxorxa de silencis vergonyants.

Quins autors i obres de la literatura catalana contemporània destacaria?

Els que arrisquen, els que no s’han quedat al segle passat i han entès que cal apostar per les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Citaré alguns escriptors amb blog actiu: Biel Mesquida, Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Tina Vallès, Emma Piqué... A la catosfera hi ha joves que prometen força, però encara és aviat per a esmentar noms.

Quina valoració fa de la participació de Catalunya a La Fira de Guadalajara del 2004?

Cap.

Frankfurt suposarà un abans i un després en les lletres Catalanes?

Com que està molt clar que no podem esperar res de Madrid, i menys en l’àmbit del reconeixement cultural, hauríem de saber aprofitar les poques oportunitats que tenim a fora per tal d’afirmar la nostra identitat. Jo sempre tinc present el discurs que Pau Casals va fer a l’ONU l’any 1971. Frankfurt ha de parlar català. Ens hem de treure de sobre els complexos, que en tenim molts, i així ens va. Jo escric a la xarxa en català i, gràcies als traductors on line, em llegeixen a tot el món. Això ja és possible. No m’interessen les discussions polítiques. Si els polítics no són capaços d’estar a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica, em sentiré avergonyit com a català, i encara més com a escriptor català. Aleshores, potser em plantejaré la possibilitat d’escriure les meves obres directament en alemany.

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."