Avui seré molt crític. Començaré amb una autocrítica.
No sé si això dels blogs és una cosa gaire seriosa. Un bloguer il·lustre que ha plegat (l’Antoni Ferrando de Quaderns) va deixar escrit al seu últim post: Plego convençut que els blocs no tenen tanta transcendència ni potencial com alguns proclamen. Em costa veure-hi res més que la il·lusió de milers i milers de persones, jo el primer, creient que tenen coses a dir, parlant per no callar.
És un entreteniment respectable, baratet i inofensiu. Descomptant l'onanisme adolescent, descomptant politicastres municipals amb blocs de set lectors, descomptant el tedi del sectarisme polític... el que queda no impressiona.
En canvi, on són els blocs de gent que sàpiga molt bé de què parla, que tingui a dir coses realment interessants, i que les sàpiga dir bé?
Els millors blocs són els que no existeixen. Jo què sé: les confessions d'una prostituta de luxe entre els alts cercles de Barcelona... les confessions d'un lampista de la política que ens expliqui "la veritat" des de dins... Si almenys els escriptors se'ls inventessin! Però tampoc.
Egocentrisme, narcisisme, onanisme, exhibicionisme, vanitas vanitatis, autobombo, autocomplaença, grafomania, teràpia virtual… Els blogs són tot això, sí. I més encara: laboratori, gresol, espill, aparador, finestra, calaix, pou, passatemps, obsessió, addició, vici…
Jo tinc molt clar per què escric: perquè sóc escriptor. Un escriptor del segle XXI no pot obviar les noves tecnologies. El blog em permet escriure amb plena llibertat, donar-me a conèixer, ser llegit. Si no tingués visites ja hauria plegat. A sobre, em premien pel que faig, m’ho reconeixen, hi guanyo diners i prestigi. Fa 3 anys i 3 mesos que bloguejo, i així penso continuar. El que facin els altres se me’n refot. Jo vaig a la meva. Sóc el paio més individualista del món. Els entrellumaires (lectors d’ENTRELLUM) que em segueixen fidelment ja ho saben. Ningú no els obliga a llegir-me cada dia. Un 50% dels comentaris que rebo no els publico perquè no em dóna la gana. A casa meva mano jo. A internet, com a tot arreu, hi ha genteta desagradable, fracassats, envejosos, mediocres, amargats que no suporten la felicitat aliena. No responc. Els ignoro. La meva manera de respondre és fotre-ho cada cop millor, superar-me, alliçonar-los amb la meva reconeguda excel·lencia. Sóc un prepotent, sí, un cregut i un pedant, perquè cito en llatí i en alemany. A més, acostumo a contradir-me. Em perden les formes, la vehemència, l’apassionament. En realitat, la clau del meu èxit ha estat el màrqueting catosfèric que vaig emprar durant l’etapa TdQ. Fou una màscara molt divertida. Polèmiques, multiplicació de blogs heterònims, estil destraler, estripador, provocador etc. En vaig treure molt profit. Ara m’he encalmat. Ja no necessito fer tant el pallasso. Ja no parlo de política…
Ara criticaré el politiqueig catosfèric, el soroll mediàtic que suposa tota aquesta allau de blogs replicants i propagandístics que repeteixen les consignes del partit al qual serveixen. Abomino dels escolanets que canten plegats la mateixa lletania tot reproduint les notes de premsa dels respectius partits. Són legió. Una pandèmia. Només cal mirar la columna de la dreta del blog de Saül Gordillo. Fa por. (I no parlem de la vergonya dels confidencials!) Tu no tens pensament propi? A qui creus que poden interessar aquestes obvietats que escrius, aquestes musiquetes que penges, aquests videos You Tube? Palla, morralla, fum, xerrameca prescindible. Adolescents servils, regidorets i aspirants a regidorets, candidats de futures llistes municipals, fent el seu blog sectari. Massa mediocritat buscant visibilitat internètica, perdent el temps teclejant banalitats plenes de faltes d’ortografia. Paorosa indigència intel·lectual. No cal llegir-los. Mires el seu blogroll i ja en tens prou. El partido los cria y ellos se ajuntan. Cadells dòcils, manipulables, que funcionen amb esquemes simples. Hi ha un enemic identificat que cal abatre. No hi ha matisos. L’àgora virtual s’omple de crits, atacs, insults… Ramat controlat per l'aparell. Els blogs esdevenen armes d’intoxicació massiva. Voleu dir que la política (perdó el politiqueig) mereix tanta atenció? Presumpta ciberdemocràcia...
La moda bloguera condueix sovint al papanatisme. No és tan senzill escriure un post diari. La continuïtat és la clau de l’èxit. Molts comencen i duren tres dies. La majoria de blogs són abandonats. Els que persisteixen, no triguen a descobrir que cal ser molt disciplinat, que cal pencar, currar-s’ho de debò. Tenir coses a dir, no copiar notícies, no teclejar trivialitats. Dir coses amb cara i ulls, coses que demostrin que ets algú amb una opinió formada. Com a banc de proves per agafar ofici està bé. Diguem que bloguejar és una bona escola d’escriptura, una pedrera de futurs escriptors. El problema és que molta gent no té sentit del ridícul. Veuen que és fàcil obrir un blog i s’hi posen sense manies. Vinga, a bloguejar, que hi falta gent! Els meus alumnes, almenys, tenen la delicadesa de limitar-se als fotoblogs: fan fotos amb el mòbil i les pengen. D’aquí no passen. És d’agrair. Que tothom ho pugui fer no significa que tothom ho faci bé. Aquesta democratització que ofereix el blog és molt perillosa. No hi ha criteri de qualitat. Jo el tinc, però és el meu criteri. Sé el que busco, el que vull, el que exigeixo. Qui posa a cadascú al seu lloc? El temps. El temps i el reconeixement dels lectors. Però això també és força perillós: l’audiència no t’assegura la qualitat d’un producte. Mireu què passa a la tele. Si després arriba el reconeixement oficial de certes institucions que avalen la teva feina, millor que millor.
M’interessa la creativitat, l’originalitat, la reflexió crítica del bloguer. Dels blogs em sedueix la veu directa, particular, independent del seu autor, l’autenticitat, la transparència, la immediatesa del missatge, la frescor d’un text escrit sovint a rajaploma. Dels blogs em sedueix el seu pluralisme descentralitzat, incontaminat. On són els límits? Hi ha d’haver límits? Dels blogs em sedueix l’encís de l’acte creatiu, l’acció que brolla dels dits com una pluja revolucionària...
Gràcies als blogs la gent escriu (bé o malament, però escriu) i la gent llegeix. La joventut mai no havia escrit tant i mai no havia llegit tant com ara. Què escriuen i què llegeixen ja són figues d’un altre paner. No llegeixen llibres, esclar. Per això és tan important dignificar la catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat. Necessitem blogs literaris i blogs no literaris. Calen blogs de tota mena perquè hi ha ciberlectors de tota mena.
El català serà bloguejat o no serà, perviurà a la xarxa o no perviurà. Que ara sigui la 25a. llengua a internet és un bon senyal. El ciberespai xerra català. Alguns no ho volen veure; són els que reneguen de les noves tecnologies mentre segueixen ancorats al segle passat. El tren de la història corre més de pressa que mai. Que ara siguem aquí, a la seu d’Òmnium Cultural, diu molt a favor d’aquesta llegendària institució; vol dir que han entès per on van els trets i no volen perdre’s el futur. La catosfera mereix l’atenció i el recolzament de tothom. Nosaltres som pioners i, com tots els pioners, som la punta de llança que obre nous camins. Ho vaig dir l’altre dia a Mallorca: 700 anys després de Ramon Llull, el català reviu a la xarxa. Amb el .cat Catalunya ja és una nació digital. L’estela continua sense aturador. Els blogs en són la mostra més fefaent. Després de ser autocrític, permeteu-me ser optimista.
