Sóc esclau dels teus somnis."
Un relat amb Issuu
Baltasar Porcel: Felicitats!
Vaig conèixer en Salvador a la taula rodona que vam fer a la seu d'Òmnium (22.3.07). Estava assegut entre el públic, escoltant amb atenció; al final, va fer una pregunta i, l'endemà, una crònica de l'acte. Si jo ja estic per damunt de la mitjana d'edat de la majoria de bloggers, imagineu-vos ell. En Salvador és un exemple extraordinari: feliçment jubilat, té un esperit inquiet que el porta a aprendre cada dia més coses. Al seu blog hi ha penjat imatges, cançons i fins i tot ha enregistrat la seva veu. El seu cas demostra que l'edat no ha de ser cap impediment per a res, que es pot tenir un esperit jove malgrat que el cos no acompanyi. Vaig escriure que la seva fesomia em recordava la del poeta Juan Ramón Jiménez. Ara li dic que és un model a seguir. La catosfera pot sentir-se orgullosa de tenir persones com ell.
Solució al post d'ahir:El tatami, la delicada roba de la cortesana i la seva pell suau es tenyiren de vermell pujat talment un cirerer carregat de fruits.
Al final de 2003 me cansé. Estaba harto de publicar gratis, cansado de tanto opinar. Me había asqueado también de mi propio personaje: un joven agresivo, hipercrítico, que disparaba contra todo. Hombre, eso está bien para una novela, para columnas en periódicos, pero en el web log hacía que la gente me tomara por un cabrón. Pero yo soy una buena persona :) De modo que seguí publicando relatos aún durante seis o siete meses, hasta que definitivamente lo dejé estar en julio de 2004. ¿Por qué no refloto Multitextos, que tenía un buen page rank en Google? ¿Por qué he vuelto a escribir en la Red? ¿Qué es lo que voy a publicar aquí? No lo sé. Tú sigue leyéndome y ya veremos lo que pasa...
El que, inicialment, havia de ser una conferència de Saül Gordillo es va convertir en una taula rodona (bé, la taula era allargada, no sé per què li'n diuen rodona, mai no he vist una taula rodona quan he assistit a taules rodones) amb tres ponents: Marc, Daniel i servidor. Moderava Roger Buch. Era la primera vegada que visitava la seu d'OC. El públic: majoritàriament gent gran, socis fidels i incombustibles d'Òmnium. Alguns joves, empleats de la institució i també bloggers. No gaires. Ens costa sortir de casa, abandonar el magnetisme de la pantalla, fer acte de presència, desvirtualitzar-nos. Conec Francesc Puigcarbó, que diu que té 9 blogs! (no us perdeu la seva crònica). Un altre bloguer identificat: Guillem Carbonell. Un parell de iaios que clapen. El somicaire de la primera fila em deprimeix. Sobre la marxa, decideixo escurçar el meu parlament i ser didàctic. En Marc insisteix en la revolució que suposa el Web 2.0, sobretot per al món de l'empresa i la política. En Daniel se centra en la catosfera política (aquí la seva crònica). Jo faig el contrapunt amb una autocrítica dels blogs tot subratllant el seu vessant més literari. Parlem massa de política. Recalco que els blogs poden servir per alguna cosa més que per a la propaganda partidista. Al torn de preguntes veig que, per sort, alguns no s'han adormit; fins i tot un home gran del públic (que em recorda Juan Ramón Jiménez) confessa que ha obert el seu propi blog: Sorrobloc. El millor de la nit: haver conegut Marc Vidal. Resulta que som gairebé veïns. (Collons, acabo de comprovar que ara mateix ha postejat la seva crònica, cabró, se m'ha avançat! Per ben poc). En Marc em va causar molt bona impressió. Ell es referia més a la iberosfera mentre jo em vaig cenyir a la catosfera. Em quedo amb l'escena final dels quatre bloguers davant el portal d'Òmnium xerrant una estona abans d'acomiadar-nos. 9 euros de pàrquing. La lluna: una ungla retallada, un gronxador de plata. Els blogs: aquest desfici que ens ha robat l'ànima.Plego convençut que els blocs no tenen tanta transcendència ni potencial com alguns proclamen. Em costa veure-hi res més que la il·lusió de milers i milers de persones, jo el primer, creient que tenen coses a dir, parlant per no callar.
És un entreteniment respectable, baratet i inofensiu. Descomptant l'onanisme adolescent, descomptant politicastres municipals amb blocs de set lectors, descomptant el tedi del sectarisme polític... el que queda no impressiona.
En canvi, on són els blocs de gent que sàpiga molt bé de què parla, que tingui a dir coses realment interessants, i que les sàpiga dir bé?
Els millors blocs són els que no existeixen. Jo què sé: les confessions d'una prostituta de luxe entre els alts cercles de Barcelona... les confessions d'un lampista de la política que ens expliqui "la veritat" des de dins... Si almenys els escriptors se'ls inventessin! Però tampoc.
La moda bloguera condueix sovint al papanatisme. No és tan senzill escriure un post diari. La continuïtat és la clau de l’èxit. Molts comencen i duren tres dies. La majoria de blogs són abandonats. Els que persisteixen, no triguen a descobrir que cal ser molt disciplinat, que cal pencar, currar-s’ho de debò. Tenir coses a dir, no copiar notícies, no teclejar trivialitats. Dir coses amb cara i ulls, coses que demostrin que ets algú amb una opinió formada. Com a banc de proves per agafar ofici està bé. Diguem que bloguejar és una bona escola d’escriptura, una pedrera de futurs escriptors. El problema és que molta gent no té sentit del ridícul. Veuen que és fàcil obrir un blog i s’hi posen sense manies. Vinga, a bloguejar, que hi falta gent! Els meus alumnes, almenys, tenen la delicadesa de limitar-se als fotoblogs: fan fotos amb el mòbil i les pengen. D’aquí no passen. És d’agrair. Que tothom ho pugui fer no significa que tothom ho faci bé. Aquesta democratització que ofereix el blog és molt perillosa. No hi ha criteri de qualitat. Jo el tinc, però és el meu criteri. Sé el que busco, el que vull, el que exigeixo. Qui posa a cadascú al seu lloc? El temps. El temps i el reconeixement dels lectors. Però això també és força perillós: l’audiència no t’assegura la qualitat d’un producte. Mireu què passa a la tele. Si després arriba el reconeixement oficial de certes institucions que avalen la teva feina, millor que millor.
M’interessa la creativitat, l’originalitat, la reflexió crítica del bloguer. Dels blogs em sedueix la veu directa, particular, independent del seu autor, l’autenticitat, la transparència, la immediatesa del missatge, la frescor d’un text escrit sovint a rajaploma. Dels blogs em sedueix el seu pluralisme descentralitzat, incontaminat. On són els límits? Hi ha d’haver límits? Dels blogs em sedueix l’encís de l’acte creatiu, l’acció que brolla dels dits com una pluja revolucionària...
Gràcies als blogs la gent escriu (bé o malament, però escriu) i la gent llegeix. La joventut mai no havia escrit tant i mai no havia llegit tant com ara. Què escriuen i què llegeixen ja són figues d’un altre paner. No llegeixen llibres, esclar. Per això és tan important dignificar la catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat. Necessitem blogs literaris i blogs no literaris. Calen blogs de tota mena perquè hi ha ciberlectors de tota mena.
Divendres 16 (18:30 h.)
Dijous 22 (19 h.)