entrellum: Mireia Galindo

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mireia Galindo. Mostrar tots els missatges

3.5.08

Jo no sóc la Mireia Galindo

Avui és un dia històric. Estic escoltant el programa Digitals de la Mònica López on la Mir i el Manel (persones banals i de ment recargolada), els creadors de la Mireia Galindo, estan "sortint de l'armari". Són col·legues i de Benavarri. Els felicito pel llibre. Els torno a agrair que m'ajudessin en la presentació de L_OI. Aquest post vol ser un homenatge a aquest blog mític amb el qual vaig tenir una sèrie de polèmiques... The game is over. Ara que tot ha quedat clar, demano públicament que ningú més torni a dir que jo era la Mireia. I és que el món està ple de miserables.

2.12.07

MI

PP + PSOE = ESPAÑA

Un interessant debat

Un blog sobre la Mani

29.6.07

Montilla a Vallromanes

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant, just davant de l'Ajuntament. Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d'avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s'ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l'Artur Mas. Ni curt ni peresós, he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia preparat una frase per si m'interrogaven: "Vull saludar el meu President". Aspirava a fer-me una foto amb ell i volia intercanviar unes paraules. Per exemple, amb un somriure elegant, li donaria la mà mentre li diria: "És una vergonya per a Catalunya que vostè en sigui el President". Però m''he cansat d'esperar i la meva dona m'ha convidat a dinar al Nico (Ella és una persona assenyada, no com jo. M'ha dit: "Toni, no fotis el pena esperant el Montilla, va, deixa'l estar i anem a dinar"). Total, que ni foto ni res. I és una llàstima, perquè el President dels cordovesos, ai perdó, dels catalans, no ve cada dia al teu poble. Jo només el volia veure d'a prop, sentir la seva escalfor, amarar-me del seu carisma, rendir-me al seu lideratge... Mala sort. Un altre dia serà.

Notes de selectivitat. Estic content. Han aprovat la filosofia un 81% dels meus alumnes. Dels cinc alumnes que estan per sota del 5, tres tenen un 4,5. Si fem cas de l'Enric Gil, jo també he tret bona nota.

Aquesta vesprada coneixereu el veredicte del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida que nosaltres vam guanyar l'any passat. Com que he format part del jurat ja sé quina és l'obra guanyadora. Comença així:

Em dic Silveri Ostalrich i Pissarro i sóc funcionari de la Generalitat i pròfug de la justícia espanyola. Vaig fer l'examen final d'oposicions al Cos de Professors d'Ensenyament Secundari el dia 20 de juny de 2005; una data com qualsevol altra per a la majoria dels mortals...

Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Una que plega i un altre que comença

30.4.07

Identitat digital i literatura. El meu cas.

Aviat faran tesis doctorals sobre el meu cas clínic. Valoro l'esforç d'alguns i em sap greu que algunes donzelles s'emprenyin. La vida és complexa, amics meus, i Internet encara més.

28.3.07

La Cicciolina i jo

Aquest divendres dia 30 comença el II Saló del Sexe en Català. A les 19:30 farem la presentació de L'Oracle Imminent a l'Auditori. Si la presentació a la Catalònia va comptar amb la presència de la mítica Mireia Galindo, a la presentació de demà passat tindrem la no menys mítica Cicciolina, juntament amb altres estrelles de l'erotisme mundial. La diferència entre la Mireia i la porno star italiana és prou evident: la Mireia és un paio disfressat de marranota virtual mentre que Anna Ilona Staller és molt poc virtual, és a dir, absolutament carnal. Espero aconseguir que em dediqui un llibre. Jo de vosaltres no em perdria la crònica d'aquest capvespre a Manresa. Pot ser una cosa molt forta. Encara sou a temps de venir.

Horari Saló

14.1.07

Cibersexe

Sònies, Mireies, Candeles... Proliferen les escalfabraguetes catosfèriques. Són una epidèmia. El cibersexe guanya terreny. El cibersexe funciona. El cibersexe mola. Onanisme digital (en el doble sentit del terme). El ratolí i el teclat empastifats. Els reprimits malcardats que s'adiccionen a aquesta mena de blogs només demostren que la il·lusió és el motor de les nostres vides. I és que alguns confonen l'erotisme amb l'il·lusionisme o, com es diu en castellà, el culo con las témporas. Confesso que a mi els blogs eròtics no em fan trempar gaire. Hi ha coses pitjors, com ara els blogs polítics. Aquests sí, que destrempen. Són una pandèmia clònica, una pesta bubònica. Vade retro. Però el cibersexe està de moda. ¿Encara no l'has provat?

14.12.06

Vogelfrei c'est moi

Hi ha gent tan imbècil que creu que tot el que escric aquí és veritat. Són incapaços de distingir la realitat de la ficció, la veritable creativitat de la mera reproducció. Aquests deficients mentals citen allò de Flaubert -Madame Bovary c'est moi- pensant que el paio ho va dir seriosament quan, de fet, és una meravellosa boutade. Jo no sóc Vogelfrei ni existeixen les muses. Ja m'agradaria! Per sort, els imbècils que em llegiu sou una ínfima minoria. Dos o tres a tot estirar. La immensa majoria dels entrellumaires sabeu de sobra que la Literatura (amb majúscules) no s'ha de confondre mai amb la realitat (sempre minúscula). I aquí està la gràcia: en aquesta LLIBERTAT que em dóna la pantalla en blanc dins la qual puc inventar-ho tot i re-inventar-me cada dia. Hi ha gent tan imbècil que encara creu en l'existència de Mireia Galindo...

5.12.06

Autocrítica

El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode. Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El tempo a internet no és el tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.

Mireia, vull agrair públicament la teva col·laboració a la presentació d'ahir. Des del primer moment que t'ho vaig proposar, vas acceptar-ho sense reticències. M'has demostrat tots aquests dies (de mails i de nervis previs) que ets una tia collonuda, seriosa sota la teva màscara lleugera, treballadora de veritat. El teu post sobre el llibre està molt currat i, almenys a mi, em va fer molta gràcia. El que passa és que aquest matí estava depre ("depressió postpart") i massa autocrític. T'he dit "puta" carinyosament. Crec que (com ja temíem) vas acaparar massa l'atenció en detriment del llibre, que és el que havia de ser el veritable protagonista, però no és culpa teva, sinó meva, que em vaig encaparrar amb el xat. Et mereixes un bon descans nadalenc. Jo també. Un petonàs immens allà on tu ja saps. I mil gràcies un altre cop. Ets la més gran. Un mite catosfèric.

Tots els posts sobre la Presentació

Cansat

Arribo a casa cansat. No estic segur d'haver fet el que calia fer. M'he complicat la vida. Gràcies Miquel. Gràcies Joan Carles. Gràcies Mireia. Gràcies Emma. Us agraeixo a tots els que heu vingut a la Catalònia la vostra presència i la vostra paciència (¿Què hi fotia l'Iván Tubau entre el públic?). També agraeixo les visites al blog. Per molt poc que no superem el rècord d'ENTRELLUM. Estic cansat. Em fa mal la gola. Demà ho analitzaré tot. Ara me'n vaig a dormir.

Gràcies Velis!

4.12.06

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ

Tot plegat és un misteri. Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’Emma. No sé qui és la Mireia. L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena.

Ara estic aquí, a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia, presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària.

Tot és misteri. Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria, 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica. Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector.

El primer misteri de L_OI apareix en el seu títol. Aquest títol va sorgir per art de màgia el 24 de febrer a les 10:33 en un comentari que vaig deixar al blog de Biel Mesquida (Plagueta de bord)

Sí. Cibertrobem-nos aquí mateix. ¿Quin lloc millor que Can Mesquida? Bielitzem-nos. Clítote, Aràlia, Mahalta... Totes les muses, musetes i musotes furients i amatents, pítimes píties en aquest akelarre. L'Oracle Imminent.

La citació inicial tampoc no és supèrflua. El llibre més conegut de Golding es titula El Senyor de les Mosques (1954), és a dir, la personificació del Mal: el Diable. L’obra de Golding i L_OI profetitzen el mateix: la fragilitat nihilista de la nostra civilització i la seva imminent ensulsiada. Aquest és L’Oracle.

El segon misteri rau en els personatges: dues bèsties voladores (un ocellot i una mosqueta). Vogel és líricament nietzscheà. Mouchette és petita, però letal. Ambdós es lliuren de ple a l’eròtica caòtica que els condueix irremissiblement cap al desastre. Quan Eros irromp ho destarota tot dinamitant les estructures lògiques. Amb prou feines les paraules aconsegueixen copsar el vertigen de la passió viscuda sense traves. Vogelfrei i mouchette no tenen futur, per això són tan lliures, tan oraculars, tan contradictòriament profètics. Perquè saben que només tenen paraules, estreben les paraules fins a l’extrem més concupiscent, assaborint-les fins a l’espasme.

El tercer misteri és l’argument. Tant se val com es va fer L’_OI. El que compta és el resultat final: una història desconcertant que no deixa ningú indiferent. És tan potent que els seus autors van prendre mal mentre l’escrivien, o millor dit: la història els va posseir de tal manera que, per a sobreviure-la, van haver d’exorcitzar-se dels personatges. Les seqüeles encara duren i duraran. La inspiració existeix, sens dubte, però no totes les inspiracions són benèfiques.

El quart misteri és TOT ALLÒ QUE NO ES DIU I QUE NOMÉS S’INSINUA. Rere els mails, sota les paraules, entre línies, corre un riu de sang bullent, una tenebra suïcida, una enigmàtica boira que s’apodera del cervell, que amara cada batec... No tot és dicible. La raó no arriba arreu (disculpeu l'al·literació). Confiem massa en el llenguatge. L_OI fracassa quan intenta explicar allò que és inexplicable, l’experiència humana fonamental: l’èxtasi eròtic.

El cinquè misteri és el Fatum. No escrivim el que volem escriure. L’escriptor no decideix res. Hi ha "forces superiors" (i també inferiors) que ens mouen i remouen al seu gust. Som titelles que teclegem al ritme de músiques desconegudes, instruments ben afinats que sonen i ressonen dòcilment. Res més. Tota supèrbia creativa és ridícula. Jo no sóc l’autor de L_OI, sinó un simple escrivent.

El sisè misteri és el poder de la ficció que ens arrossega enlairant-nos fins a cims insospitats. Els dos personatges tenen ales. Les ales són voladores. La vida des-erotitzada és una trista vida gallinàcia. Ocell lliure és un epítet. No és tan fàcil matar una mosca en ple vol (a flying fly: fixeu-vos que, en anglès, volar, mosca i bragueta es diuen igual).

El setè misteri és la inversemblança de la veritat, la confusió inevitable entre somnis i realitat. Fugim de nosaltres mateixos per atènyer aquella mirada aliena en la qual poder emmirallar-nos. Tot amor és narcisista. Tot amor és il·lusori. El desig ens allunya de nosaltres mateixos i, en aquesta sortida, perdem més del que guanyem. Buda ho sabia, per això somriu.

El vuitè misteri és la saviesa dels silencis. ¿Què podria dir d’un llibre maleït que m’ha capgirat la vida? Escriure és fer d’advocat del Diable. La gent que és feliç no escriu. ¿Per què llegim? ¿Què busquem en els llibres? La gent que és feliç no llegeix. Compte, doncs, perquè la lectura de L_OI pot tenir efectes secundaris dels quals no em faig responsable.

El novè misteri és la transcendència del sexe, aquesta mania, aquest entusiasme que ens divinitza. Si aconseguim eixir de la caverna, si ens desempalleguem de les ombres somàtiques, podrem albirar l’entrellum d’una dimensió distinta en la qual les aparences ja no enganyen.

El desè misteri ets tu: els teus ulls, els teus llavis, els teus dits... ¿Què hi fas, aquí? ¿Per què has vingut?

El 16.7.1934 (un any abans de morir) Pessoa va escriure aquest deliciós poema:

Não digas nada!
Não, nem a verdade!
Há tanta suavidade
Em nada se dizer
E tudo se entender —
Tudo metade
De sentir e de ver…
Não digas nada!
Deixa esquecer.

Talvez que amanhã
Em outra paisagem
Digas que foi vã
Toda esta viagem
Até onde quis
Ser quem me agrada…
Mas ali fui feliz…
Não digas nada.

(No diguis res!
No, ni la veritat!
Hi ha tanta suavitat
En el desdir-s’ho tot
I entendre’s bé—
A mig camí
Del veure i del sentir…
No diguis res!
Deixa oblidar.

Potser demà
En un altre paisatge
Diràs que fou debades
Tot aquest viatge
Fins on vaig voler
Ser qui m’agrada…
Però allí vaig ser feliç…
No diguis res.)

L_OI conté indicis, vestigis, clarícies... La conjunció d’Eros i Logos. ¿Què són les paraules, sinó efímeres ombres que malden per besllumar la llum definitiva?

L’Emma no hi és i la Mireia tampoc. Només la lluna plena, jo i el llibre. I vosaltres. Tota la resta és misteri.....

But the show must go on...

1.12.06

Assaig

He baixat a la Catalònia a fer l'assaig general de la Presentació. Només entrar, m'he trobat Jordi Valls. Miquel Colomer m'ha atès molt bé juntament amb en Xavi, l'informàtic de la llibreria. Hem tingut alguns "problemes tècnics" que, al final, hem pogut solucionar. Malgrat la complicació de la performance (o millor seria dir happening) que hem preparat, crec que ens en sortirem. La Mireia s'ha passat un ou. Ha començat a flirtejar amb l'informàtic fins que el pobre s'ha enrojolat. Jo no sabia on posar-me. Li ha dit que el semen dels informàtics acostuma a ser dolcet, i altres marranades que no penso reproduir aquí perquè aquest és un blog seriós...

NB: A la Catalònia tenen exemplars de L_OI. Entrant a mà dreta: Novetats Català. Ja n'han venut algun. També han penjat al web l'anunci de la Presentació.

ESTEU TOTS CONVIDATS A LA PRESENTACIÓ DE L_OI AQUEST DILLUNS 4 A LES 19:30 US ESPERO A LA CATALÒNIA

+ Sobre la Presentació

5.10.06

أسامة بن لادن

Suposant que existeixi la Brotherhood Al-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.

(Winston) "Does Mireia Galindo exist?"

(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."

29.9.06

L'apoteosi del patetisme

"... que n'estic tan tipa que només desitjo que el Toni Ibàñez es mori un dia d'aquests per continuar escrivint el meu blog i demostrar que es meu, perque tot aixòs es demencial (...) i ja li pots dir al Toni Ibàñez que hem faci el favor de suïcidar-se, no un "suïcidi internàutic", res, que agafi una pistola real i que es clavi un tret a la boca, que disfrutaré veient-lo mort, i veient a la seva dona i a la seva filla plorant, que ho dic de debò..." (MG gustet gustet)

L'amor és així... com tots els amors: l'apoteosi del patetisme.

29.8.06

Qui és qui...

Feia temps que no hem divertia tant:

Nononono "Mortadelo", que ho has de dir tot, que jo soc el "Blucaire" i el Turrai i el Milinkito i el Saül Gordillo i el Dessmond i el Galderic, ah! i els tortosins Roquet At-Turtusi i El tortosí expatriat, i el Toni Ibáñez també es clar, i també la Kahlo de Dadanoias, bueno aquesta no, que es veu que no puc ser noia, però que soc molta gent vaja, que ni tu "Mortadelo" amb les teves disfresses ni el Zelig del Woody Allen no hi teniu res a pelar al meu costat, bueno lo de pelar... tampoc no es que... en fi, que aixòs.

Misteris catosfèrics

25.8.06

Torno a ser a casa...

Torno a ser a casa després de 4.000 km. de periple peninsular. He comprovat que es pot viure perfectament sense internet... i ser feliç. Quan engego l'ordinador, els ulls em fan pampallugues davant la pantalla. Em trobo 150 mails a la bústia...

Malgrat els hotels amb jacuzzi i "carta de coixins", ja trobava a faltar el matalàs i el coixí del meu llit. Sembla que per aquí ha plogut força: la gespa del jardí fa mig metre d'alt, la glicina està selvàtica després de tots aquests dies sense esporgar els llucs, el roser vermell ha fet una altra florida, la nevera buida... Necessito resituar-me.

Em capbuso una mica a la catosfera i em trobo això:

Has posat el dit a la llaga, Mireia. Entre els blogaires veterans, les ganivetades són el pa nostre de cada dia i, tot i que els veterans no tenen res més en comú, la majoria coincideix en dues fòbies: no suporten que ningú tingui més èxit que ells i odien Toni Ibañez. Com comprendràs, si sospiten que un blogaire nou és Toni Ibañez, els seus odis es multipliquen per mil. La racúnia bloguera és així, Mireia. Per la meva banda, et felicito pel teu èxit i per la gran qualitat d'allò que escrius. Naturalment, per reconèixer que tu saps escriure cal saber llegir i, lamentablement, no pots esperar que els rancuniosos que no saben ni escriure sàpiguen llegir, ni tan sols per saber veure que no ets Toni Ibañez.

Quina gràcia! La Mireia i jo només tenim en comú la professió i la devoció pel blogueig, que no és poca cosa. Odiar, com estimar, és tenir massa consideracions amb el proïsme. Tranquil·la, Mireia, tu a la teva, que ho fas molt rebé. Jo, mentrestant, provaré de reprendre ENTRELLUM...

28.7.06

Via Mireia...

Via Mireia m'assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d'un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l'experiència bloguera d'aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d'atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la "llibertat d'expressió" no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n'ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta "llibertat" no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d'oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l'empara de la llei.

Com que aquests canfangues són uns centralistes de collons
que es pensen que a la capital s'acaba el món,
jo m'he situat al mig del mar,
que s'hi està ben fresquet

(tot i que punxant la lupa amb el signe (-)
he aconseguit situar-me al lloc exacte!
A veure si em trobeu...)

18.7.06

Jo, quan sigui gran...

Jo, quan sigui gran, vull tenir les visites d'aquest blog, els enllaços d'aquest, fer posts com aquest (imatges incloses) o com aquest (però sense fons negre, sisplau!) i convertir-me en una celebritat catosfèrica com aquesta o aquest (suïcidi inclòs), si més no ensumar el "carlitos" d'aquesta. Quan sigui gran, clar. Mentrestant, conscient de les meves òbvies limitacions blogològiques, em conformo amb engiponar perfuntòries entrelluminositats amb data de caducitat (31.12.06). Però quan sigui gran ja veureu. És que encara n'estic aprenent...

entrellum