Torno a ser a casa...

Torno a ser a casa després de 4.000 km. de periple peninsular. He comprovat que es pot viure perfectament sense internet... i ser feliç. Quan engego l'ordinador, els ulls em fan pampallugues davant la pantalla. Em trobo 150 mails a la bústia...

Malgrat els hotels amb jacuzzi i "carta de coixins", ja trobava a faltar el matalàs i el coixí del meu llit. Sembla que per aquí ha plogut força: la gespa del jardí fa mig metre d'alt, la glicina està selvàtica després de tots aquests dies sense esporgar els llucs, el roser vermell ha fet una altra florida, la nevera buida... Necessito resituar-me.

Em capbuso una mica a la catosfera i em trobo això:

Has posat el dit a la llaga, Mireia. Entre els blogaires veterans, les ganivetades són el pa nostre de cada dia i, tot i que els veterans no tenen res més en comú, la majoria coincideix en dues fòbies: no suporten que ningú tingui més èxit que ells i odien Toni Ibañez. Com comprendràs, si sospiten que un blogaire nou és Toni Ibañez, els seus odis es multipliquen per mil. La racúnia bloguera és així, Mireia. Per la meva banda, et felicito pel teu èxit i per la gran qualitat d'allò que escrius. Naturalment, per reconèixer que tu saps escriure cal saber llegir i, lamentablement, no pots esperar que els rancuniosos que no saben ni escriure sàpiguen llegir, ni tan sols per saber veure que no ets Toni Ibañez.

Quina gràcia! La Mireia i jo només tenim en comú la professió i la devoció pel blogueig, que no és poca cosa. Odiar, com estimar, és tenir massa consideracions amb el proïsme. Tranquil·la, Mireia, tu a la teva, que ho fas molt rebé. Jo, mentrestant, provaré de reprendre ENTRELLUM...