Com vaig prometre, us anticipo el text de la meva intervenció a la taula rodona dels Premis Octubre de València:
Fragment de la meva intervenció:
El web 2.0 està de moda, però no és un concepte prou clar: Nobody really knows what it means (tret del Marc Vidal ningú no sap ben bé què significa). ¿Retòrica dels tecnoutopistes? ¿Una nova etiqueta esnob? Es tracta d’una actitud a la qual s’arriba mitjançant tota una sèrie de noves aplicacions tecnològiques (programes, eines, xarxes socials, portals) que generen més dinamisme, interacció i col·laboració entre els usuaris, el que s’anomena la “intel·ligència col·lectiva”. El lloc 2.0 no pot ser un jardí tancat, sinó que l’usuari el pot modificar creant i compartint informació. Blogs, Wikis (Wikipedia), Flickr, GoEar, YouTube, Facebook, Twitter, Delicious, Technorati, SlideShare… Ens trobem davant de noves formes de producció i d’edició de continguts que ens porten cap a un nou paradigma en la comprensió de la xarxa, un model més horitzontal i descentralitzat. L’antiga “societat civil” ara es troba en aquest nou espai virtual de la ciberpolis, l’àgora d’Internet (sense la limitació de l’espai o del temps), on tots podem dialogar, participar activament, establir lligams, ciberactuar… Es crea així una comunitat (Catosfera) que promou la construcció cultural, social i política, connectant idees i iniciatives.Taula rodona 2: La refundació del catalanisme. Feliu Guillaumes, Alfons López Tena, Lluís Recoder, David Madí, Àngel Colom...
Frases:"El catalanisme és una font permanent de frustracions" (Alfons López Tena)
"L'autonomisme és una dolça decadència" (Lluís Recoder)
"I han fet President de la Generalitat l'empleat de la RENFE" (David Madí)
"L'adversari no és ERC, sinó els socialistes" (Àngel Colom)
31.10.86
17.3.91
6.8.07
Albada arribant a Santorí
Micos blaus
Noies boxant
Una ventada de por. El Boeing d'Air Europa tremolava, davallava, semblava una muntanya russa... M'he marejat com una sopa. Peu a terra, he estat a punt de besar-la com fa el Sant Pare de Roma. Encara tinc el cervell emboirat. Encara bufen ràfegues violentes. He vist arbres arrencats de soca-rel i palmeres decapitades. L'hotel Saratoga perfecte. El panorama des de la terrassa és una meravella. Ens hi estarem tres nits. Esmorzo ensaïmada i llet d'ametla a Ca'n Joan de S'Aigo, carrer Baró de Santa Maria del Sepulcre. Havent dinat, visitem la Fundació Pilar i Joan Miró, a Cala Major. Després, fem cap al museu d'Es Baluard. Exposició de Calatrava. L'indret ha estat molt ben restaurat. M'encisa la sala de l'aljub amb les ceràmiques. A la botiga del museu veig el llibre L'illa de la calma de Santiago Rusiñol. Serà el meu regal d'avui. Segons Pla, és el millor llibre de Rusiñol i el millor llibre que s'ha escrit sobre aquesta illa. Posta de sol pel castell de Bellver. S'encenen els llums de la badia. He fet fotos que penjaré quan pugui. No sé on soparem. M'han preparat una sorpresa. Avui faig 43 anys. Còrdova. Habitació 311 de l'hotel Maciá Alfaros, que està ple de japonesos. És un hotel estrany, fet a partir de la unió de tot un seguit de cases que ja existien, decorat a l'estil mudèjar, amb piscina i tot. Hem dinat a Casa Pepe de La Judería. Com que hem arribat d'hora, hem pogut gaudir d'una taula dins el pati. Gaspatxo, ajoblanco de coco amb gelat de patata, rabo de toro i tiramisú. Ens ha servit un cambrer que s'ajusta al tòpic de l'andalús afable i divertit. A les postres, han tingut el detall de obsequiar-nos amb un plat de crema anglesa i maduixa on hi posava BARNA...El rabo de toro és l'especialitat de la casa i un dels plats més típics d'aquests verals. Boníssim. La carn se separa de l'os el qual, tendrum cuinat durant hores, ha esdevingut una gelatina que es confon amb la salsa feta bàsicament de ceba i pastanaga... Per a sucar-hi pa i llepar-se els dits enganxifosos.
Hem visitat la Mesquita. No tinc paraules per a descriure el temple califal. Juntament amb l'Alhambra, la Mesquita de Còrdova és el monument més impressionant que van deixar els àrabs a la península. La catedral sembla ridícula posada dins d'aquest bosc de columnes marmòries. Tots els esforços per a cristianitzar l'espai han estat debades. Regna la grandesa intrínseca d'una obra eternal. A Còrdova he entès què significa Al-Andalus de veritat i per què l'enyoren tant els musulmans...El fulletó que ens han donat a l'entrada conté paràgrafs impagables com aquest:
Es un hecho histórico que la basílica de San Vicente fue expropiada y destruida para edificar sobre ella la posterior Mezquita, cuestionando el tópico de la tolerancia que supuestamente se cultivaba en la Córdoba del momento.Però no us perdeu la "reflexió" final, que és per a llogar-hi cadires:Es la Iglesia, a través del Cabildo Catedralicio, quien ha hecho posible que la antigua mezquita del califato de Occidente, la Catedral más antigua de España, patrimonio histórico de la Humanidad, no sea hoy un montón de ruinas. Porque una de las misiones de la Iglesia siempre ha sido custodiar e inspirar el arte i la cultura.¡Toma castaña! El que passa és que no van tenir pebrots d'enderrocar una MERAVELLA com aquesta. De segur que hi va haver iniciatives fermes de destrucció per part d'alguns inquisidors i talibans cristianíssims. Potser sí, que hem de donar gràcies perquè, al final, les columnes de la Mesquita cordovesa continuïn dempeus després de 1.200 anys.
El patio de los naranjos i Los jardines del Alcázar són petits oasis enmig de la ciutat. L'aigua del Guadalquivir té color de cafè amb llet. Restauren el pont romà. La calle de las Flores i la placeta del mateix nom són un dels racons amb més encant del laberint cordovès. La ciutat està plena d'estàtues de filòsofs: Averrois, Sèneca, Maimònides...A la Plaza del Potro hi ha la Posada del Potro (esmentada per Cervantes al Quixot) i el Museu Julio Romero de Torres pintó a la mujer morena...
Demà, si Al·là vol, veurem Madinat al-Zahra i arribarem a Conil.
Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l'hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l'Enciclopèdia Espasa. Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer. És una de les joies d'aquest hotel. Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L'Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó.
Abans de marxar cap a Porrúa per tal d'assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno, l'il·lustre filòsof d'Oviedo i pare de la propietària de l'hotel, el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l'agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m'hagi llegit els seus llibres. He esquivat el tema de Catalunya i l'Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l'edat, la seva lucidesa resulta aclaparadora.Hem xerrat una estona mentre Alfredo escanciaba la sidra. Quan li he dit que teníem la intenció de visitar Còrdova, el míster (així és com l'anomena la seva família) ha començat a engrunar membrances de la polèmica trobada que va tenir en aquesta ciutat (quan Julio Anguita n'era l'alcalde) amb Roger Garaudy, un pensador marxista molt curiós (i actualíssim) que es va casar amb una palestina i es va convertir a l'Islam... Li he esmentat Anselm Turmeda, (un altre convers: و محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقيأب) i Bueno ha recordat de seguida el títol de la seva obra més coneguda: La disputa de l'ase. Llàstima que tenia pressa i no he pogut estar més temps amb ell.
Demà cap a Madrid: Torrelavega, Reinosa, Aguilar de Campoo... La crida del Sud. Diem adéu a aquesta Astúries entranyable que ja és com la nostra segona pàtria. La cloenda no ha pogut ser més autèntica: concurs de tonada asturiana a la bolera de Porrúa amb la gaita de Vicente Prado (el pravianu) i les veus d'un estol de cantaires de diferents localitats. També hi ha hagut danses a la plaça del poble. El Pericote m'ha deixat bocabadat...
Yo caséi con un vieyu,
por ponemi de señora,
y a la mañana mi diz,
garra'l palu y ve pastora.Pericote, Pericote,
Pericote per el suelu,
ahora lo verán, señores,
comu lo baila Don Pedru.Madre mía, yo casémi,
cambié la plata por cobri,
cambié la mio xuventu,
por moneda que nun corri.Yo casémi con un vieyu,
por amores d'una saya,
y cada vez que riñimos,
el vieyu mi jaz posala.Atención tengan muyeres,
que nos homes nu hai engañu,
en sacudiendo la capa,
namás que-yos queda'l pañu.
Torno a ser a casa després de 4.000 km. de periple peninsular. He comprovat que es pot viure perfectament sense internet... i ser feliç. Quan engego l'ordinador, els ulls em fan pampallugues davant la pantalla. Em trobo 150 mails a la bústia...Has posat el dit a la llaga, Mireia. Entre els blogaires veterans, les ganivetades són el pa nostre de cada dia i, tot i que els veterans no tenen res més en comú, la majoria coincideix en dues fòbies: no suporten que ningú tingui més èxit que ells i odien Toni Ibañez. Com comprendràs, si sospiten que un blogaire nou és Toni Ibañez, els seus odis es multipliquen per mil. La racúnia bloguera és així, Mireia. Per la meva banda, et felicito pel teu èxit i per la gran qualitat d'allò que escrius. Naturalment, per reconèixer que tu saps escriure cal saber llegir i, lamentablement, no pots esperar que els rancuniosos que no saben ni escriure sàpiguen llegir, ni tan sols per saber veure que no ets Toni Ibañez.
Quina gràcia! La Mireia i jo només tenim en comú la professió i la devoció pel blogueig, que no és poca cosa. Odiar, com estimar, és tenir massa consideracions amb el proïsme. Tranquil·la, Mireia, tu a la teva, que ho fas molt rebé. Jo, mentrestant, provaré de reprendre ENTRELLUM...
